Els masos de Capaimona

Ens anem a visitar terra de cireres, història (molta història) i natura en el seu estat més viu, la Vall d’Alcalà, una encantadora zona situada al cor de la Marina Alta, entre les serres d’Alfaro i el barranc de Malafí al sud, i la serra Foradà al nord. Terra de moriscs, vos recomanem una ruta molt senzilla (encara que llarga) amb dues variants per tal d’adaptar-la a tots els públics; la ruta ens permetrà conèixer com era la vida dels moriscs que vivien a l’interior de la Marina, dins dels dominis d’Al-Azraq, visitant els despoblats de l’Atzuvieta i la Queirola, els millors conservats del País Valencià.

Ens situem a Alcalà de la Jovada, capital del terme de la Vall d’Alcalà, un preciós i antic poblet molt important ja que fou el lloc de residència d’Al-Azraq, únic cabdell musulmà que va desafiar a Jaume I en la Conquesta del Regne de València. Nascut al segle XIII, Mohamed Abu Addallah Ben Hudzäil al Sähuir, de mare cristiana i conegut com “el dels ulls blaus”, va controlar un bast territori entre les comarques del Comtat i la Marina. Es va alçar en armes contra Jaume I fins que fou derrotat el 1250, quan es va retirar a la Vall d’Alcalà, una zona molt muntanyosa i de gran resistència natural, on va continuar la resistència. Quan Jaume I trencà els compromisos que havia atorgat als musulmans pressionat pel Papa i el Rei d’Aragó, Al-Azraq va conquistar nombroses terres i fortaleses entre Xàtiva, Dénia i Alacant, arribant fins a les terres al sud del Xúquer; però fou traït, i Jaume I reconquistà el territori el 1258. Una nova revolució el 1276 declarà a Al-Azraq cap dels revoltats a Xàtiva, encara que aquell any va morir a les muralles d’Alcoi, i en memòria d’aquella batalla es celebren les festes de Moros i Cristians a les nostres terres. Del passat musulmà de la vall resten els antics despoblats de la Queirola, el Benialí, Benixarco, la Roca, Capaimona i l’Atzuvieta, a banda de l’esglèsia-mesquita d’Alcalà i el castell de Benissili, cap dels castells de la zona.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

|

Com arribar-hi

Per tal d’arribar a Alcalà cal seguir la carretera Pego-Ebo fins el poble, o dirigir-se cap a la costa per l’interior de Planes i Margarida. També podem accedir seguint la carretera de la Vall de Gallinera girant a l’esquerra per a buscar Margarida. Una volta al poble, ens dirigirem a la plaça, on podrem visitar l’antiga mesquita musulmana i actual església, i una font de pedra amb la efígie del cabdil musulmà. Adossat a la font es troba un bonic abeurador de pedra llaurada format per dos pilons asimètrics.

Font d'Al-Azraq, Alcalà de la Jovada

Abans d’iniciar la ruta vos recomane dues visites igualment interessants. Per una banda, la nevera de Baix, que es troba junt a la carretera a poc d’accedir al poble des d’Ebo. Es tracta d’una magnífica nevera de planta circular de 9.5 m de diàmetre protegida per uns gruixos murs, a l’oest dels quals hi ha l’única porta, de 1.5 m d’alçada amb llindar en arc rebaixat. A l’est i a mitjana alçada del pou hi un túnel en L per on podrem contemplar l'interior del dipòsit, un pou amb una profunditat de 10 m fins al nivell del sòl i una capacitat estimada d’uns 700 m3. L’element més característic de la nevera és la seua intacta coberta hemisfèrica de maçoneria, lluïda per l’exterior i nua a l’interior. A l'exterior de la mateixa uns cartells ens mostren com era la feina dels nevaters que pujaven palla al pou per tal de cobrir la neu per a formar gel, que era traslladat fins a Dénia per a ser venut per a diversos usos, des del medicinal fins el simple luxe. Fa anys em contarem al poble que els nevaters venien la neu a Dénia i es gastaven els diners al port en mala vida, i al tornar al poble, amb els ingressos minvats, deien allò de “me caguen Dénia”. Veritat o mentida, em va semblar una bonica història.

Pont de l'Atzuvieta

Per l’altra banda, no dubteu en visitar un dels majors tresors que amaguen les nostres muntanyes, l’antic llogaret musulmà de l’Atzuvieta, separat d’Alcalà per un riuet. Abans de l’expulsió dels moriscs, allí vivien 17 famílies segons el cens del 1.607. Amb accés per un pont de pedra, les cases tenen una estructura molt senzilla, de planta quadrangular i un pati que ocupava gran part de l’edifici.

L'Atzuvieta

Mola de molí de l'Atzuvieta

Les escasses habitacions, visitables encara que molt malmeses, servien de taller, magatzem o cuina. Típica edificació musulmana de l’època, els murs estan construïts amb pedra, terra i calç. Després de l’expulsió dels moriscs del 1.609 les ruïnes foren utilitzades com a corrals. Molt interessant, ja que ens permet imaginar com era la vida dels antics pobladors de la zona, recorregueu els seus carrers, vos portareu sorpreses, com una antiga pedra circular que s’utilitzava com a almàssera manual, amb conductes que servien per a conduir l’oli fins a recipients. Després de molts anys de sol·licituts, l’ajuntament ha lograt la declaració del lloc com a zona BIC.

L'Atzuvieta

Però anem a la feina, ens dirigirem en direcció sud passant per davant d’una antiga casa amb forma de torre emmurallada, la de Miquel Abat. La primera volta que anarem fa molts anys ens va obrir sa casa i tinguerem amb ell una conversa molt interessant.

Torre d'Alcalà de la Jovada

A continuació ens dirigirem en direcció sud i buscarem una pista forestal a l’eixida del poble, que ens durà fins un antic aqüeducte de pedra que portava aigua a la font de la plaça i al Pouet. En aquest punt es va signar el 1.245 el cèlebre tractat entre Alfons d'Aragó, fill del rei Jaume I, i Al-Azraq.

Aqüeducte

Estructures hidràuliques de Saltes

Connectarem amb una pista forestal molt còmoda i sense cap costera. Abans d’una corba a l’esquerra de 90º veurem el despoblat morisc de Saltes. Veurem un interessant conjunt d'antics edificis dels segles XII-XVIII, molts d'ells enderrocats i altres transformats en corrals segurament entre els segles XVIII i XIX. A diferència de la resta de despoblats de la zona, no s'ha trobat cap documentació medieval al voltant de la mateixa, situació que afegida al fet de trobar-se fora de la figura de protecció de Bé d'Interès Cultural dificultarà la seua futura conservació. A l’altra banda del camí trobarem una interessant sèrie d'estructures hidràuliques tallades a la roca mare, que podrien tractar-se d’almàsseres d’oli, cups de vi o abeuradors per al ramat. Són basses de diferents formes i mesures, algunes rectangulars i altres arrodonides, a sovint agrupades en conjunts de quatre encara que també les podem trobar individualment.

Despoblat de Saltes

Després de la corba arribarem fins un encreuament. Veurem una tanca, es tracta del parc cinegètic, en l’interior del qual hi ha una bona representació de la flora local, a banda de naixement del riu Gironà.  Seguirem per la pista de l’esquerra temporalment (després tornarem fins ací per dirigir-nos als masos de Capaimona), que, ja amb una lleugera ascensió, ens durà a un nou encreuament. Per ací accediríem a la font de Paet, lloc per on tornarem si optem per la variant A, i per tant retindrem en la memòria.

Pista forestal camí de la nevera de Dalt. A l'esquerra s'aparecia la pista dels masos de Capaimona

Aproximadament una hora després d'eixir del poble arribarem a la nevera de Dalt, en un perfecte estat de conservació amb el seu sostre sencer, de l’estil de les neveres de la Mariola o el Benicadell. Ens trobem davant d’una nevera de planta circular d’uns 8 m de diàmetre amb accés per tres portes orientades a l’est, sud i nord-oest, totes elles d’arc rebaixat amb un llindar de pedra. El pou interior, desproveït de tot recobriment al trobar-se excavat completament a la roca mare, compta amb una profunditat de 9.5 m des del nivell del sòl i una capacitat aproximada de 475 m3. La coberta, una falsa cúpula hemisfèrica de maçoneria i morter, es troba en molt bon estat de conservació gràcies a recents restauracions, però en perill pel continuat arrelament del matossar. Davant la nevera es troben les restes recentment restaurades de la casa del nevater. El gel de la nevera, junt al de la nevera de Baix, aniria destinada al port de Dénia.

Nevera de Dalt

Junt a la nevera es troba una pista d’aterratge d’Icona, recentment asfaltada, des de la qual se’ns ofereix una magnífica vista dels voltants. Veurem la cova de Bartolo, i seguint la pista veurem a l’esquerra un senderol que aprofitarem per ascendir al Pic del Ros, on farem un alt al camí amb unes panoràmiques dignes de visitar.

Pista d'aterratge

Encara que la pista continua, tornant a Alcalà per la nevera de Baix, tornarem cap enrere fins la primera bifurcació que divisarem, la qual ens dirigirà cap al sud.

Pista forestal, al fons el Benicadell

Passarem per un bonic camp d’amapoles, bellíssim a la primavera; poc a poc la pista començarà a girar cap a la dreta i, envoltats d’un magnífic bosc de carrasques amb la serra d'Alfaro al fons, divisarem els masos de Capaimona.

Els masos de Capaimona

Els masos de Capaimona

Els masos són les restes d’un antic llogaret i mas del terme de Tollos (el Comtat), antic lloc de moriscs on habitaven 13 famílies el 1602, annexat el 1535 a Alcalà de la Jovada i adscrit a la parròquia de Benimassot, dels marquesos de Guadalest, i del qual encara hi ha ruïnes i les restes d'una possible mesquita. Ens trobem davant de dos masos amb aljub, molí i una capella enderrocada baix l'advocació de Sant Lluís Beltran; unes construccions situades al bell mig d'una menuda i frondosa vall on els masovers produïen blat, ordi, vi i llana. L’últim habitant dels masos va ser el tio Sebastià, un home que segons la llegenda va turmentar la seua família fins el punt de provocar la mort de la dona, la fugida del fill i el suïcidi, penjà d'una biga de la casa, de la seua filla. Però llegendes a banda, és trist que el nostre passat es trobe en un estat tan malmés, però més trist és veure el resultat dels actes vandàlics que s’han fet a l’edifici. No em cansaré de dir-ho: el que no tinga respecte per la natura i el nostre patrimoni, que es quede a casa o que vaja a un parc o al bar.

Mas de Capaimona

Carrascar de Capaimona

Al voltant dels masos es troba un magnífic i madur carrascar, molt estimat a la zona, amb exemplars d’una mida considerable. L’any 2007 incomprensiblement la Conselleria de Territori i Habitatge va ordenar, sense previ avís a l'ajuntament de Tollos, una tala salvatge de 2 hectàrees de carrascar adult dins d’un programa d’actuació de prevenció d’incendis, un delicte ecològic molt greu ja que el carrascar estava inclòs en el LIC de les Valls de la Marina, integrat dins de la xarxa europea Natura 2000. Si fora un acudit em riuria, però no és el cas, encara al segle XXI la Conselleria es pensa que el millor mètode d'evitar incendis és tallar els arbres? Clar, mort el gos, s'acaba la ràbia. Mentre per tot arreu es treballa intensament per tal de recuperar els boscs de carrasques (autòctons, per cert), un dels arbres més resistents al foc, a Tollos la Conselleria els talla. Les denúncies de l’ajuntament i els ecologistes quedaren, com tots els delictes ambientals que venen de dalt, en paper banyat. D'acudit. Al menys la llenya va ser regalada als veïns, en un intent de demostrar que no hi havia cap interès econòmic en la tala.

Ermita de Capaimona

Seguirem caminant i el camí ens dirigirà en direcció sud fins arribar a la pista del barranc de Paet. Ací tindrem que decidir entre la variant A, tornar per la font de Paet, o la variant B, anar fins a Benitaia i tornar pels Benialís.

El barranc de Paet

Variant A. La font de Paet

Girem a l’esquerra, en direcció est, seguirem el frondós (i reforestat com canta a la vista) barranc de Paet. Obviarem un encreuament a l’esquerra que es dirigeix al barranc de Malafí, origen d’una magnífica ruta circular, el PRV-168, que es dirigeix al Pla de Petracos, Castell de Castells, Fageca, Famorca, Benimassot i Tollos, i que ja comentarem al bloc en una altra ocasió. Així que com hem dit, seguirem recte i, després d’unes quantes corbes, arribarem a la font de Paet, on ens aturarem a descansar i refrescar-nos. La pista ens durà a les immediacions de la pista d’aterratge, des de la qual ja serà decisió nostra tornar, o be per l’esquerra per on iniciarem la ruta, o be per la dreta buscant la nevera de Baix.

Variant B. Beniaia

Llavador de Beniaia

Aquesta variant, encara que és la meua opció preferida, te l’inconvenient d’anar per carretera un bon tram. Així, seguirem per la dreta el barranc de Paet fins assolir la carretera de Tollos CV-713, on ens dirigirem per la dreta, fins arribar a Beniaia, l’altre poble de la Vall d’Alcalà. A prop de la població es troben unes famoses coves, però donat la llargària del trajecte ja visitarem en altra ocasió. Beniaia és un bonic llogaret format per un parell de carrers, en el primer del qual podrem prendre forces al restaurant del poble, i és que ja portem unes quantes hores caminant. No ens podem anar de Beniaia sense acostar-nos fins la font municipal i ascendir al despoblat de la Queirola.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

La Queirola és un dels millors despoblats moriscs conservats, i d’una major qualitat arquitectònica que els demés. A la Queirola podem identificar dos edificis; el major a l'oest, està dividit en quatre cossos que corresponen a habitatges, seguint l'estil arquitectònic valencià del XVIII; l'edifici situat a l'est també va ser rehabilitat com habitatge, pel que és complicat identificar correctament a cap edifici el seu origen musulmà, del qual aprofitarien murs i llenços encara identificables per la seua fàbrica de maçoneria, així com els arcs, les finestres originals i el sol dels patis. Conten que la Queirola va restar deshabitada desprès de la guerra quan el tio Blanc de Planes i la seua família se'n anaren el dia de la boda de la seua filla Roseta.

Per la Queirola passa un sender que no podeu deixar de visitar en una altra ocasió, la ruta del carst i la font del Condoig, una preciosa i senzilla excursió d'uns 4.5 quilòmetres que travessa tolls i boscos frondosos.

La Queirola

Ens dirigirem, dins del poble, pel carrer de Baix (el de la dreta), que ens deixarà després de seguir un camí de nou a la carretera, però junt a l’encreuament del camí dels Benialins, que prendrem. Pel camí veurem l’antic llogaret despoblat de Benialí, on vivien set famílies el 1.600. Es conserven tres cases, modificades com a corral de ramat, amb una o dues habitacions i un gran pati. Les cases s'agrupen al voltant d'un gran pati central que actuaria com a nucli del rahal.

Envoltats de cireres el camí ens deixarà de nou a Alcalà de la Jovada, fi del recorregut.

L'amic que ens va saludar a l'arribar a l'Alcalà de la Jovada, fa una dècada

Tolls del Condoig

Si encara vos haveu quedat amb ganes de més, al nord del poble teniu una pista forestal que es dirigeix al despoblat de la Roca, a un paratge bellíssim envoltat de cirerers i ametlers. Més al nord, dalt de la muntanya es troba l’antic poblat iber del Xarpolar i el castell d’Al-Azraq o de Benissili, que ja analitzarem en una altra ocasió al bloc. A prop de la nevera de Baix també teniu un camí que vos portarà, amb una forta costera, al sender que cresteja entre els castells de Benissili i el de Gallinera. També hi ha un camí que, en direcció nord-est, es dirigeix fins la Foradà. Recordeu també la variant des de Beniaia què, pujant a la Queirola, ens ofereix una ruta circular pel barranc del Condoig.

Resumint, terra de cireres, història i moltes alternatives per a gaudir d’un bon cap de setmana. Només recordar-vos que al poble hi ha un càmping i a Beniaia una casa rural.

Aqüeducte d'Alcalà, any 2005

Enllaços relacionats:
Els despoblats moriscs de la Vall d'Alcalà declarats BIC
El Cavall Verd (o la història de l'expulsió a les valls  de la Marina)
El barranc de Malafí i el Pla de Petracos