Collarada

El Collarada és una de les muntanyes més impactants del Pirineu per la seua soledat i ampla visibilitat des del sud de la serralada. Situat a Villanúa i Canfranc (Osca), amb 2.886 metres de altitud, forma part del circ d'Ip, al bell mig del qual es troba l'ibon glacial del mateix nom. El Colladara és una muntanya molt peculiar, tant per la seua forma piramidal coronada per un cim amb forma de torre cònica, com per situar-se aïllada al sud de la serralada central de Pirineus, convertint-se en un tot un símbol i porta d'accés.

Podem afirmar que es tracta d'un 2.000 que per mèrit propi deuria estar dins de la llista dels principals 3.000 de la península. Ens trobem davant d’una enorme mola de roca calcària a la qual l'efecte de les glaciacions, la neu i l'aigua, tant present a Pirineus, ha provocat un complex sistema càrstic únic i ric en coves, rius soterranis i avencs. Entre tots destaca la fosa de l’Infern o Buxaquera a 2.500 m d’altitud, amb una profunditat de 714 m i 2.400 m de desenvolupament.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

La proposta que vos presentem presenta una dificultat alta, ja que es tracta d'una ruta amb 2.000 metres de desnivell acumulat i una duració d'unes 9 hores entre pujar i baixar, pel que vos recomanem fer-la en dues jornades. Es pot fer en només una jornada, però cal comptar amb un excel·lent estat físic malgrat que no hi ha cap dificultat tècnica destacable. Si la feu en ple hivern, amb molta neu, es torna una ruta molt exigent reservada per a muntanyers amb experiència.

Ens dirigirem al poble de Canfranc (1.050 m), no sense abans haver visitar la seua Estació de Ferrocarril Internacional. Eixirem del poble en direcció nord pel pont dels Peregrins que creua el riu Aragon, a l’eixida nord del poble. Seguint un cartell indicador cap a l'ibon d'Ip, obviarem un encreuament cap a l'estació que segueix un tram del camí de Sant Jaume (GR 65.3, variant del GR-11). Després de passar per un pont de pedra, creuarem per baix de les vies del tren i seguirem les marques grogues i verdes per un camí que ens durà per la vall de la Solana, travessant un espès bosc amb una costera prou considerable. A l'hora aproximadament ens trobarem amb una font on podrem poar les cantimplores. Poc a poc la costera anirà relaxant-se i arribarem a un refugi lliure, la Paridera, a 1.800 metre d'altitud, que compta amb xemeneia. Des d’ací ja podrem contemplar plenament el Collarada.

La vegetació va minvant poc a poc com a conseqüència de l'altitud. Amb els penya-segats del Collarada a la dreta, ascendirem per una còmoda senda fins el refugi d’Ip. Es tracta d’un refugi no guardat amb xemeneia, 3 lliteres, una capacitat per a 6 persones i ple al seu voltant de fem: senyors senderistes, el camió del fem no arriba fins a eixes altures, no sigueu porcs i arreplegueu el fem quan se’n aneu. Fins ací haurem necessitat d'unes dos hores. Ací ja podem dir que hem desconnectat completament de la civilització: pau, silenci, tranquil·litat inquietant i quasi sospitosa, sobre tot quan es fa de nit.

A prop de l'ibon

Molt a prop i a 2.155 metres d'altitud es troba l'ibon d'Ip, un llac d'origen glacial que fou reconvertit en embasament el 1974, amb una capacitat de 5.300.000 metres cúbics d'aigua i una extensió de 24 hectàrees, quasi res. L'entorn de l'ibon és impressionant, situat als peus i envoltat pel magnífic circ glacial d'Ip, en el que destaquen la Pala d'Ip, la Pala d'Alcañíz y la Punta Escarra, a banda del Collarada. També és molt impressionant l'enorme finestra natural que hi ha al pic del Frare, que als muntanyers de la Safor segur que ens trau un somriure.

Finestra del pic del Frare

Al voltants de l'ibon hi havia una sèrie d’edificis i construccions abandonades. I és que en els anys 60, coincidint amb la decadència del ferrocarril, es va construir a Canfranc una central hidroelèctrica aprofitant les aigües de l'ibon de d'Ip. L'obra d’enginyeria fou considerable, unint l’embassament amb la central mitjançant canonades de 2 metres de diàmetre que salvaven un desnivell de 1.000 metres. Junt a l'ibon es construïren unes vivendes què, amb el temps, foren derruïdes pel seu perillós estat de ruïna, construint un refugi posteriorment aprofitant en una de les cases. Hui dia no queda pràcticament rastre d’aquells edificis, encara que quan realitzarem la ruta destacava en peu un impressionant i tètric edifici de tres plantes que semblava l'hotel de la pel·lícula “El Resplandor”. Sembla que amb el temps restà desfet per dins a causa dels ramats que aprofitaren el lloc i pel vandalisme, fins que fou derrocat com la resta de construccions.

Per cert, i si vos ho pregunteu, un ibon és una paraula aragonesa que fa referència a l'aigua; els ibons són llacs d'alta muntanya, normalment a partir dels 2.000 metres, i d'origen glacial, dels quals els iaios de l'entorn conten que al fons hi habita una antiga raça mitològica.

Antics edificis de la central

Després de fer nit al refugi, a l'endemà deixarem dins el material i abandonarem l'ibon per la seua dreta seguint les marques (tingueu la màxima precaució, ja que el perill de relliscades és molt elevat i podeu acabar dins del llac).

Ibon d'Ip

Seguint la vessant oest del Collarada, ens dirigirem a una penosa pedrera que ens obligarà a ascendir en ziga-zaga quan arribem al nivell de la neu; davant tenim una fortíssima costera en direcció al coll de l'Ip, al qual accedirem per una canal amb una enorme roca que la divideix en dos. Nosaltres triarem l’accés de l'esquerra, ja que semblava més senzill a simple vista. La canal de totes formes és prou empinada, i amb neu és molt perillosa pels allaus. Arribats al coll farem una pausa per tal de gaudir tant de les vistes del proper cim com del menut ibon al fons del circ.

Pedrera d'Ip

Situats al coll tenim tres opcions, anar per l'esquerra, en direcció sud-est, per accedir al Collaradeta, baixar en direcció sud a la Espata, o anar a la dreta, direcció nord-oest, cap al cim del Collarada. Així doncs seguirem per la dreta buscant les fites del camí, crestejant sense grans dificultats (algun agarre i una mica exposada, però sense complicacions, encara que a l'estiu hi han passets de grau 2), durant una horeta fins assolir per fi el cim del Collarada.

A 2.886 metres d'altitud i després de la costera que hem remuntat des de l'ibon, les sensacions pel plaer de fer cim són molt més intenses. Gràcies a l’estratègica situació del cim, aïllat al sud de la serralada pirenaica, podrem gaudir d'unes vistes privilegiades del nostre entorn: l'Aspe, la Pala d'Ip o la Punta Escarra en primer pla. Més enllà destaquen l'emblemàtic Midi d´Ossau, el Vignemale, el Balaitus, pics de la vall de Tena, pics de Candanchú... Als nostre peus resta el punt d'on isquérem pel matí, a 800 metres a plom, l'ibon de l'Ip.

Al cim de Collarada

Cim de Collarada

Aprofiteu que esteu ací per a contemplar el Midi d'Ossau (2.884 m) en el seu màxim esplendor, un espectacular i antic estratovolcà erosionat del qual només resta el contingut de la xemeneia, fet que explica el seu característic color negre i la seua forma piramidal amb fortíssima verticalitat, que provoca que inclòs a l’hivern la neu no es puga acumular.

De nou al coll d'Ip opcionalment ens podrem dirigir a l'esquerra per ascendir al cim del Collaradeta i, si no esteu cansats, seguir en direcció nord per tal de pujar al cim del Frare.

Midi d'Ossau

Midi d'Ossau

El descens el realitzarem pel mateix lloc, però tingueu en conter el perill de la neu al baixar per la pedrera a l’hivern, o la incòmoda pedra solta durant l’estiu.

Vista des del cim

Per ascendir al Collarada hi existeix una altra opció des del poble de Villanúa en direcció al refugi de la Trapa (al qual amb permís es pot accedir amb vehicles per penosa pista forestal), pel qual accedirem al cim per la seua vessant sud, poc recomanable a l’estiu per la forta solana que patireu.

Annex: L'Estació Internacional de Canfranc

Estació de Canfranc

L'Estació Internacional de Canfranc és una estació de ferrocarril internacional inaugurada el 18 de juliol de 1928 per Alfons XIII, unint Espanya i França pel túnel de Somport. La majestuosa obra, hui abandonada i en perill de ruïna, consta d'un edifici de 241 metres de longitud de façana, adornada amb 156 portes i 300 finestres. Rematada amb una gran cúpula de pissarra negra, fou en el seu temps una autèntica obra d'art, realitzada amb els més innovadors materials de construcció, convertint-se en la segona més gran d’Europa. Va viure moments d'esplendor i també foscos i novel·lescos com els del famós or alemany en temps de la II Guerra Mundial. Per a la seva construcció va ser necessari realitzar una gran obra d'enginyeria forestal ja que els allaus de neu i els despreniments de les vessants eren constants donada la geografia tan abrupta que presenta la vall i la intensa desforestació a la qual es va veure sotmesa en els segles anteriors. Per corregir aquest problema es va fer el que es considera un dels millors exemples de restauració hidrològic-forestal que es coneixen. D'aquesta manera es va aconseguir retenir el terreny i restaurar la massa arbòria, la qual cosa va possibilitar la construcció del ferrocarril que comunicaria banda i banda del Pirineu. El 27 de març de 1970 un tren de mercaderies francès va descarrilar a l'entrada del pont de l'Estanguet a França, interrompent fins hui dia el trànsit ferroviari. Des de fa anys es reclama la reobertura del trànsit internacional i la rehabilitació de l'estació i el seu entorn, encara que la reobertura de la línia segueix en mans del govern francès. L'estació, hui en ruïnes, és visitada any rere any per multitud de turistes, encara que tan sols rep l'arribada d'un tren, el mític Canfranero, que uneix Zaragoza amb Canfranc, pràcticament en desús.