Monte Perdido és el massís calcari més alt dels Pirineus i d'Europa. Conegut com les Tres Sorores (As Tres Serols), el componen els pics de Monte Perdido (3.355 m), Cilindro de Marboré (3.328 m) i Añisclo o Soum de Ramond (3.263 m). Anem a realitzar l'ascens al cim de Monte Perdido per la via clàssica, pernoctant al refugi de Gòriz i ascendint per l'escopidora, un dels principals punts negres del Pirineu, pel qual vos recomanem experiència i molta precaució.
I és que pujar al Monte Perdido no és feina de xiquets, estem parlant d'una de les muntanyes més altes de la Península, i encara que la dificultat és mitjana-baixa, a banda de precaució necessiteu comptar amb un acceptable fons físic per a superar els seus 2.100 m de desnivell. Partint des del refugi, amb bon temps -i sense neu- tardareu entre 3 i 3 hores i mitja en fer cim, a les quals caldrà afegir aproximadament un parell d'hores més per a tornar al refugi (més 3-4 hores per a tornar fins la prada d'Ordesa).
 |
| El Circ de Soaso |
Seguirem les indicacions de
la ruta que ens durà fins la Cua de Cavall, a l'espectacular circ de Soaso. Des d'aquest punt creuarem un pont de fusta i prendrem la senda que ens durà fins les clavilles i cadenes de Soaso, situades baix d'un abric a la paret.
 |
| Clavilles de Soaso |
L'ascens és molt evident, ja que només cal seguir les clavilles i unes cadenes. A la dreta d'aquestes es troba el sender Zeta o de les Mules, més recomanable per a persones amb vertigen (encara que la primera és molt més divertida). Però triem el que triem, els dos camins s'acaben unint al mateix lloc i aproximadament al mateix temps.
 |
| Circ de Soaso |
 |
| Camí del refugi |
Amb el Cilindro de Marboré i el Monte Perdido dalt dels nostres caps, en aproximadament una hora i mitja arribarem al refugi de Góriz (2.185 m.), on si no sou uns
ironman tindreu que pernoctar (recordeu encomanar abans de pujar, sobre tot a l'estiu).
 |
| Göriz |
 |
| Góriz abans de la darrera remodelació |
Des del refugi de Goriz, amb el Cilindro de Marboré a la llunyania, prendrem en direcció nord-est un sender senyalitzat que passa junt a una font d'aigua. Amb algun ziga-zaga per superar les costeres generades pels contraforts, a uns tres quarts d'hora veurem a la dreta un sender que obviarem, i que s'endinsa per un pronunciat corredor a la variant de les Escales per a pujar al Monte Perdido.
 |
| Camí del coll del Cilindro |
Continuarem en direcció nord fins assolir una paret que deurem trepar; la dificultat és mínima, però caldrà anar amb precaució per lo polida que es troba del pas de la gent. El sender, amb una costera menor, ens durà en aproximadament hora i mitja des del refugi fins la Ciutat de Pedra, una zona amb grans blocs de pedra, al mig del qual es troba, a l'esquerra, l'encreuament del Marboré.
Després de creuar els blocs i passant junt a alguna glacera, arribarem al Llac Gelat (2.980 m (unes 2 hores aproximadament), origen de la cascada del circ de Gavarnie, la més alta d’Europa i quinta del mon amb 400 metres de caiguda a plom.
 |
| La Ciutat de Pedra |
 |
| Vistes al circ de Soaso |
 |
| Ibon o Llac Gelat i Monte Perdido |
A l'esquerra podrem admirar les verticals i majestuoses parets del Cilindro de Marboré, i davant nostre (al nord) veurem un sender que puja fins el coll del Cilindro connectant amb la ruta que ve des de
Pineta pel glacial de Monte Perdido, el quart més extens de Pirineus encara que en clar retrocés des de fa dos segles.
 |
| Cilindro i llac Gelat |
A la dreta veurem un corredor que per una gelera ens conduirà fins l'escopidora.
L'escopidora de Monte Perdido és el punt més negre de Pirineus, el que compta tristament amb la major taxa de mortalitat. Inicialment s'ascendeix per una zona de neu, sense massa perill, però molt prompte ens veurem al mig d'una dura costera molt inclinada, tant frontal com lateralment, situant-se el perill a la nostra dreta, on un esvaró amb mala sort ens duria a un precipici de més d'un centenar de metres, així que extremeu la precaució. La major part de l'any l'escopidora està coberta de neu, moltes vegades en forma de gel, pel que vos podeu imaginar fàcilment el bac si erreu. És imprescindible dur grampons i piolet i estar habituats a ells.
 |
| Cim de Monte Perdido |
Superada l'escopidora arribarem al coll de Monte Perdido, des del qual ascendirem per la dreta un últim tram de pedra trencada, molt xafat i normalment cobert per una gelera que ens acompanyarà fins el cim. Des del cim, gaudirem d'unes fantàstiques vistes sobre les valls d'
Ordesa,
Pineta i
Añisclo.
 |
| Pirineus occidentals i llac de Marboré |
 |
| Pirineus occidentals i llac de Marboré |
 |
| Soaso |
 |
| Cilindro |
El nom de les Tres Sorores, com és conegut el massís de Monte Perdido, es deu a una llegenda, segons la qual a un poblet de Pirineus vivien tres germanes que foren atacades per la nit mentre pasturejaven. Segons la llegenda, a l'endemà sorgiren al massís, al punt on foren assassinades, tres altres muntanyes amb neus eternes als cims, les Tres Sorores (en aragonès soror es refereix a germana). Però no és l'única llegenda, també hi ha la del palau del cim del Perdido, segons la qual en l'origen dels temps el mag Atland va construir un magnífic palau al cim, al qual només es possible entrar amb un cavall volador.
 |
| Tornant a Góriz |
Massa nivell per a mi, de moment em conforme fent les rutes que fiqueu per la marina, però és bonic mirar les meravelles que tenim a Espanya
ResponEliminaTu ves agafant fons per la Marina i veuràs qué prompte estaràs preparat per a fer una d'aquestes
ResponEliminaQuè bonic i espectacular, Ordesa és una meravella, jo la veritat és que de Cua de Cavall no he pasat, pero flipes amb lo que hi ha despres. Enric
ResponEliminaBones fotos, em crida l'atenció l'escupidera, però no sé si són les restes d'un glacial, o simplement una "barranc" on s'acumula la neu?
ResponEliminaHola Pablo; l'escupidera és la resta d'un glaciar que baixava antigament cap a Goriz per el mateix barranc per el que pujem, i que alimentava junt altres la vall d'Ordesa.
ResponEliminaActualment sols queda a l'estiu el never permanent que es veu a la foto, i al pas que va tampoc durarà molt.
Gràcies per l'aclaració, David. Com dius, sembla que poc a poc els glacials desapareixen d'Espanya, una llàstima
ResponElimina¡¡Qué caña de sitio!! Había oido hablar mucho de Monte Perdido, pero nunca lo había "visto", hay fotos flipantes. Desde vuestra experiencia, nunca he hecho "alta montaña", pero me tengo muy pateado Alicante: cuanto más duro sería el Monte Perdido o Aneto respecto al, por ejemplo, Puigcampana o Serrella? Es para hacerme una idea, porque le tengo ganas a Pirineos. Gracias, Iñigo
ResponEliminaEnhorabona per l'article del mes Ordesa i Monte Perdido.
ResponEliminaEl lector a sabut valorar el lloc impressionant i digne de visitar i per descomptat la vostra introducció a aquests llocs captivadors amb fotografia molt bona i com sempre molt descriptiva i completa.
Hola Iñigo.
ResponEliminaEstablir una comparativa entre aquestes muntanyes és un poc complicat donades les diferències del terreny que xafes, l'altura que afegeig certa dificultat, i sobre tot la part tècnica (trepades, neu, etc.). També en alguns casos hi ha que portar un sobrepés ne forma de material de neu, o en cas de necesitar dormir pel camí.
De tota manera, una vegada adquirit el coneiximent tècnic i deixant a banda el tema pés, tampoc seria tanta la diferència, així que fent-ho ràpit i aprofitant els teus exemples, pujar al Perdido sería com pujar un dia el Pla de la Casa, i al següent el Puigcampana, amb uns quants metres més en els dos casos.
Gracias, David, en ese caso lo tengo claro, eso está hecho, jajaja, ¡un Pla de la Casa me deja 3 días pal arrastre! Ińigo
ResponEliminaRecomiendo ésta ruta que se detalla con tanta precisión en el blog. En ella domina en su orografía el macizo de Monte Perdido (3.355 m), Un paisaje de grandes contrastes: la extrema aridez de las zonas altas, donde el agua de lluvia y deshielo se filtra por grietas y sumideros, contrasta con los verdes valles cubiertos por bosques y prados, donde el agua forma cascadas y atraviesa cañones y barrancos. Es preciosa. Las fotos que habeís incorporado son fabulosas. Yo aunque terminé acabado y para el arrastre, volvería a repetir, aunque no por rutas cuya peligrosidad es evidente, o sea donde pueda llegar, cualquier lugar es precioso y me limitaría la otra vez a mis posibilidades, que por supuesto no son las vuestras.
ResponEliminaBuen trabajo el efectuado y se nota conoceís bien el lugar.
Gracias por divulgarla y por hacer un buen reclamo-aviso a la gente que desconoce la dureza del lugar y su riesgo. Es que a veces nos metemos donde desconocemos como es mi caso.