El penyal d'Ifac

El penyal d’Ifac de Calp és el Parc Natural més transitat del País Valencià, amb una mitjana de 100.000 visitants anuals, entre senderistes, turistes i escaladors. La visita i ascens al cim del penyal és una ruta obligada per a tot amant de la natura, prou senzilla, amb molt d’encant i amb unes increïbles vistes des del més privilegiat punt d’observació de l’abrupta costa de la Marina Alta.
La ruta no requereix cap experiència en muntanya, només estar atents a les fites del camí, ja que no es troba massa senyalitzat; pot ser realitzada per qualsevol persona, majors i xiquets, però cal tenir en compte que hi ha molts trams de roca nua que poden resultar perillosos, on és molt senzill esvarar-se. Tardarem uns 50 minuts en fer cim, als que caldrà afegir uns 20 minuts si anem a visitar la caserna dels carrabiners.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

L’accés a Calp el realitzarem per la N-332 des de Benissa o Altea. Arribats al poble buscarem l’accés al port i la platja per la CV-7511, i seguirem el carrer del Penyal, ben senyalitzat des del mateix poble. Al tractar-se d’un parc natural l’accés amb vehicles està prohibit, així que deixarem el vehicle en les immediacions dels límits del parc i seguirem a peu per un camí asfaltat en direcció a l’Aula de la Natura.

Vista del penyal des del mirador de Llevant

Després d’un parell de corbes veurem a la nostra esquerra el mirador de Llevant, on destaquen les restes de la pobla medieval d’Ifac de segle XIII. Una corba més i arribarem al centre d’informació del Parc, on es troba una exposició permanent de la silene d’Ifach, un endemisme local en perill d’extinció.

El penyal des del castell de Calp

Travessarem la porta d’accés al parc, on hi ha una font, i iniciarem l’ascens per un acurat i empedrat sender, envoltat de baranes de fusta per a la protecció de la flora. Després d’un parell de revoltes ens trobarem al mirador de Ponent, orientat al sud, amb unes increïbles vistes en especial sobre el morro de Toix i la serra Gelada. Junt al mirador es troba un fragment d’una antiga muralla musulmana. Pocs metres després ens trobarem amb les restes d’un poblat iber dels segles V-III aC.

Vistes des del mirador de Ponent. Al fons, la serra d'Oltà

El sender ascendeix en ziga-zaga envoltat d’una vegetació molt interessant des d’un punt de vista botànic, ja que, gràcies a l’aïllament del penyal durant mil·lennis, representa un rar reducte del Terciari que no va ser envaït per les carrasques i els roures valencians. Ens trobarem abundants masses arbustives d’espígol, llentiscle, aladern, estepa, margalló, ginesta borda o savines negres. Però el que possiblement ens cridarà més l’atenció seran les capritxoses formes dels pins, quasi completament tombats per l’efecte dels forts vents de llevant de la zona, que recorden a gegants bonsais japonesos.

Pins deformats pel vent

Passarem junt un altre mirador, el del botànic Cavanilles, i a continuació una de les dos microrreserves de flora, amb abundants espècies endèmiques. Després d’uns 20 minuts d’agradable caminar ens trobarem als peus de les impressionats parets de la vessant nord del massís, a una zona d’escalada molt apreciada per escaladors de tot el mon. Veureu partes verticals d’esquerra a dreta, aparentment no hi ha continuïtat, però al final del sender es troba un vistós túnel artificial d’uns 2 metres de diàmetre i 50 de llarg que comunica les vessants nord i sud.

Accés al túnel

Construït l’any 1919, el pas continuat durant dècades de visitants ha polit tant la pedra que resulta perillós el seu caminar, per la qual cosa ens haurem d’ajudar de cordes instal·lades al seu interior, a modo de passa-mans, per a creuar-lo amb la màxima seguretat.

Eixida del túnel per la vessant est del penyal

Si be fins ací la ruta és un suau passeig, a partir d’aquest punt hi ha un cert risc de relliscada per caminar durant molts trams per roca nua, molt esvarosa inclòs quan està seca (imagineu-vos cóm serà després de ploure), pel que cal obrir els ulls i fixar-se be on es xafa. I, sobre tot, aneu amb calçat adequat per a la muntanya, no feu com molta gent que puja al cim amb sabates de mudar i fins i tot inconscients amb xancletes de platja.

Primer passamans

Només eixir del túnel, ja a la vessant est del penyal, ens trobarem un parell de passos estrets, i encara que gens perillosos, s’han instal·lat uns passa-mans de corda amb la principal funció de lleva-pors. Ens trobarem als peus d’un barranc, si alcem la vista a la dreta dalt del mateix ja podrem distingir el cim. Fins ara les gavines s’havien fet sentir, però a partir d’aquest moment el soroll pot resultar completament ensordidor, i és que al penyal ocupen colònies de molts centenars d’individus, i no ho oblidem, estem al seu territori. Deurem respectar el seu hàbitat al màxim, sobre tot els mesos d’abril a juny, quan nidifiquen i es tornen tant protectores i agressives que ens pot donar la sensació d’estar dins d’una pel·lícula de Hitchcock.

Sender de llevant

Caminant vora els penya-segats de la vessant nord veurem baix nostre uns magnífics exemplars de pins que dibuixen les seues estilitzades copes a un blavíssim mar, tancat de nord a sud per la costa entre Calp i Moraira, amb el Montgó al fons, i on únicament les taques blanques de milers de xalets aconsegueixen llevar una miqueta l’atractiu del paratge.

Pinedes de la vessant nord

Uns 10 minuts després arribarem a una bifurcació, aparcarem temporalment l’ascens al cim i seguirem recte per a visitar l’antiga caserna dels carrabiners, una plataforma de vigilància situada a l’extrem llevantí del penyal, on gaudirem d’unes vistes increïbles sobre la mar.

Sender de la caserna dels carrabiners

Vistes camí de la caserna dels carrabiners

De nou a la bifurcació, amb el cim a la vista i a uns quinze minuts de distància, ens dirigirem en direcció oest per un sender amb escassa costera, estret i rocós, incòmode de caminar en algun tram, i com sempre envoltats de centenars de gavines que en ocasions passaran fregant-nos el cap.

Camí del cim

A punt d’arribar al cim caldrà fer una menuda trepada per pedra llisa, sense cap dificultat però on tindreu que extremar les precaucions; passarem junt una olivera i de sobte ens veurem dalt del penyal d’Ifac, vèrtex geodèsic de tercer ordre amb 332 metres de roca vertical que cauen a plom per la vessant oest.
Instal·lats al piló de formigó del cim disposarem d’una vista completament inèdita del litoral alacantí, penseu que ens trobem literalment mar endins, dalt d’un privilegiat balcó de 332 metres d’altitud des d’on podrem contemplar, d’esquerra a dreta, el Puig Campana, la serra Gelada, la serra de Bèrnia, la badia de Calp fins el morro de Toix i el litoral de la Marina Alta fins el cap d’Or de Moraira. Baix dels nostres peus destaquen les salines de Calp, una llacuna d’origen tombòlic que acull a nombroses aus migratòries, especialment els flamencs, i que fou utilitzada des de temps del romans com a salina.

Cim del penyal

Mentre fem les fotos de rigor veurem com se’ns acosten uns quants gats que s’han establit ací dalt; sembla molt estrany, però menjar no els faltarà, entre el que els donen els propis visitants, les sobres de peix que deixen les gavines, i caçant les rates que hi viuran pels voltants, possiblement ni pensen tornar a baixar, tot el contrari que nosaltres, que amb major precaució que pujant, tornarem a Calp pel mateix sender. I recordeu, esteu a un Parc Natural, per favor no abandoneu la senda buscant dreceres.

Vista des del cim

El penyal des de Moraira

El parc natural del Penyal d’Ifac

El penyal d’Ifac és una enorme massa calcària de quasi un quilòmetre de llarga que cau a plom sobre la mar a 332 metres d’altitud, separada de la península per un estret istme detrític. Geològicament fa uns 30 milions d’anys la serralada Bètica es va veure sotmesa a intensos processos de compressió i distensió; com a conseqüència el penyal, un gegantesc bloc de roca calcària, es va desplaçar des de la propera serra de Bèrnia durant més de deu quilòmetres fins la seua ubicació actual.

Vessant est del penyal

L’any 1987 fou declarat Parc Natural per la Generalitat Valenciana i es protegiren un total de 45 ha. L’alt valor paisatgístic pel seu caràcter d’atalaia litoral, i les seues característiques vegetals i faunístiques fan del penyal un indret únic i singular a la península, només comparable a Gibraltar. La vegetació és majorment rupícola, adaptada a condiciones especials i acostumada a sòls poc profunds, com són les esquerdes o les parets escarpades, i adaptada a l’elevada salinitat i a la força del vent. Al Parc destaquen endemismes com la pràcticament extingida silene d'Ifac, la farigola autòctona, el teucri d'Ifac, la roseta de penya o el desferracavalls. Als nivells mitjans i alts del vessant septentrional es desenvolupa una comunitat arbustiva constituïda per la savina negra, el margalló, l'aladern o la ginesta borda. Als nivells baixos del vessant septentrional la vegetació arbustiva està constituïda pel ginestó valencià, el llentiscle, el lligabosc, l’espígol, l'esparreguera, el càdec, la rogeta, la vidriella, així com el margalló i altres. Un altre aspecte molt característic del penyal són les més de vuitanta espècies d’aus que hi podem trobar, destacant les gavines, falcons, cormorans o xoriguers.

Gavina

Sembla evident que des de l’antiguitat el penyal deuria ser un símbol, una fita visual molt important per als antics navegants del Mediterrani. Les primeres presències d’ocupació ens transporten a l’època dels ibers, que deixaren les restes d’un poblat entre els segles IV i III aC. Durant l’època romana els seus habitants descendiren a la costa i construïren els Banys de la Reina, a la platja del Bol, que es creu va ser una primitiva piscifactoria per a l’elaboració de conserves de peix, gràcies a la proximitat de les salines.

Calp des de les muralles d'Ifac. Al fons s'observen les salines

El penyal posteriorment restaria deshabitat, malgrat la brevíssima existència d’un poblat medieval al segle XIII. Durant el segle XIX el penyal passà a mans privades, amb diverses actuacions entre les que destaquen la nefasta construcció de dos cases i un hotel (edificat, com no, per damunt de les ruïnes medievals), i l’obertura dels camins d’accés actual, túnel inclòs. Poc abans de la seua declaració com a Parc Natural (1987), va ser adquirit per la Generalitat Valenciana, convertint-se en el símbol de la Costa Blanca. Amb la declaració de Parc Natural, les dos cases edificades per l’anterior propietari del penyal foren derruïdes, així com l’estructura inacabada de l’Ifach Palace Hotel, que des de 1957 perdurava en la vessant del penyal. En el solar de les cases es van construir dos imitacions de les originals per a ser utilitzades com a Aula de la Natura.


La pobla medieval d’Ifac

Segons les nombroses restes trobades, a l’Edat Mitjana les vessants del penyal tornaren a ser habitades durant escassos 61 anys. La pobla medieval d’Ifac va ser fundada el 1298 i destruïda el 1359 per una incursió de genovesos; amb 4.2 hectàrees, va estar envoltada per una muralla que s'estén fins els peus dels penya-segats del penyal, destacant els 350 metres i les fins a 10 torres que s'han trobat a la vessant nord. Recentment es va descobrir l’accés original al recinte, situat per on passa el camí actual. Les feines actuals estan centrades en les restes de l'església de la Nostra Senyora dels Àngels, de 30x10 metres, construïda el 1320 per la comtessa de Terranova, filla de l'almirall Roger de Llúria, fundador de la vila. Les ruïnes de l’església difícilment podran ser restaurades, com a conseqüència de la ubicació de l’aljub del hotel que es va construir al damunt (i pensem que les barbaritats urbanístiques són cosa de hui dia...).

Restes de la pobla medieval d'Ifac

El lloc, molt assolat pels pirates malgrat la defensa natural del penyal i les muralles, no va ser massa habitat, i com apareix a les cròniques antigues, "per quant lo loch... Yfach esta despoblat, e los habitants de aquell se han lluntat a viure dins terra per por que fan los moros". El 1562 Antonelli, enginyer responsable del fort de Bèrnia, va aconsellar enderrocar les muralles d’Ifac per evitar que els moriscs les ocuparen i es feren forts al seu interior, i encara que un any després el mateix Antonelli va proposar la re-fortificació d’Ifac per a defensar-se del atacs dels pirates, el projecte mai va ser materialitzat. El fet de no ser un casc històric absorbit pel creixement, com succeeix a les ciutats, va permetre que els treballs de recuperació, fet per voluntaris, puga desenvolupar-se sense traves.

Vessant nord del penyal

El topònim

Ifach, conegut a l’antiguitat com Yffach o Iffach, Ifac segons la normativa lingüística vigent, és un topònim d’origen molt discutit. La versió més cridanera és la del llibre “Calpe”, de Vicent Llopis (1947), segons la qual els fenicis, després de creuar l’estret de Hèrcules (Gibraltar), fundaren Calp i al penyal li digueren Ifach, “del nord”, per a diferenciar-lo del de Gibraltar, anomenat Calpe, “fortificació natural”. Una altra versió, més curiosa que certa, diu que Hércules Tebano i els argonautes arribaren a la zona en el segle XIII aC, i comparant el penyal amb el de Gibraltar, decidiren batejar-lo com aquell, Calpe, que volia dir columna.

Vista del penyal des del port de Calp

El penyal, com a tot element simbòlic, compta amb tota una varietat de llegendes. Una d’elles conta que una donzella es va enamorar tant de la costa de Calp que, quan son pare li va pactar un matrimoni de conveniència en altre lloc, va realitzar un pacte amb la mar i des d'aquell moment es va quedar per a sempre a Calp, mirant la mar, petrificada i envoltada de sal. Una altra llegenda, més divertida, conta que Zeus va penetrar a Gea (la Terra) de punta a punta, traspassant els magmes de l'Hades (que foren llançats  fins el cel formant la lluna!). Cronos, enfadat per l'incest, va petrificar i deixar atrapat per a sempre al membre viril de Zeus dins de la Terra, i les restes del mateix encara són visibles, ja que el penyal correspondria al seu prepuci petrificat.

Ifac i la serra d'Oltà