La presa d’Isbert del barranc de l'Infern

La història de la presa d'Isbert, situada a l’eixida del riu Gironà de l’estret de l’Infern (la Vall de Laguar), és la crònica d'un desastre anunciat. Segles d’estudis, projectes i fracassos no impediren construir a mitges una presa damunt d’un terreny molt càrstic i permeable, incapaç d’emmagatzemar aigua. En desús en l’actualitat, sembla que la història es pot tornar a repetir. El pantà rep el nom de l'antic rahal d'Isbert o d'Ixber, lloc que en 1.535 comptava amb cinc cases de cristians nous.

 El riu Gironà, amb una longitud de 32 quilòmetres i una superfície de conca de 117.7 quilòmetres quadrats, naix als Llombos i al Penyal Gros de la Vall d'Alcalà i travessa la Vall d'Ebo amb el nom de riu Ebo. A continuació s'endinsa al barranc de l'Infern o de Greger, un estretíssim congost d'uns 9 quilòmetres excavat durant mil·lennis entre les serres de la Carrasca, del Penyal de Laguar i del Migdia, paradís dels amants de l’aventura.

A l'altura de la font de Reinós el cau del riu queda reduït a una estretíssima esquerda a la roca on travessa, envoltat d'altíssimes parets, tota una variada col·lecció de salts, cascades i marmites de gegant. Superat el congost, a l'anomenada Cova Santa, rep les aigües dels barrancs de Racons i del Salt, arribant a un últim estret que aprofitaren per a construir la presa d'Isbert.

Descens esportiu al barranc de l'Infern

A continuació discorre per la vall de la Retoria (Orba, Tormos, Sagra, Benimeli i Sanet i Negrals), passa pel Verger i desemboca a la mar als Poblets, a la platja de l'Almadraba. El cabal del riu és pràcticament nul durant tot l’any, i les escasses aigües que porta s’infiltren per les roques calcàries del seu cau.

El barranc de l'Infern abans del seu estretament

Història del pantà d’Isbert 

La idea de la construcció d'un pantà ve de lluny, concretament del segle XVIII. Ja Cavanilles en 1792, a les cèlebres “Observaciones", parlava de la hipotètica construcció d'un pantà a la zona: “uno de los mayores barrancos del reyno es el llamado Infern (...) Sería largo describir su curso con los precipicios, quebradas y abismos que presenta. No he visto en el reyno sitio más oportuno para hacer un pantano. Es el Estrecho de Isbert y tiene en la base 4 metros y en la superior 8,35...” 

La presa d'Isbert per l'accés oest

Però encara tindria que passar quasi un segle, fins el 25 de juny del 1875, quan la Diputació d'Alacant atorgara una concessió per a la seua construcció. Les obres, que estimaven emmagatzemar fins a 44 milions de metres cúbics, mai arribaren a arrancar pel gran desinterès de Dénia en el projecte, ja que la seua agricultura es dedicava quasi en exclusiva al raïm i per tant no necessitava més aigua. Però va arribar el 1890 i amb ell una forta plaga de filoxera (phylloxera vastatrix) que va provocar que els llauradors començaren a conrear el taronger i per tant demandar una major quantitat d'aigua. El pare Leandro Calvo en 1908 va realitzar un avantprojecte amb el qual pretenia emmagatzemar la suficient quantitat d'aigua per a regar fins a 10.000 hectàrees, però novament el projecte es va cancel·lar.

Els projectes i cancel·lacions es succeïren els següents anys. En 1915 es va crear la Comunitat de Regants d’Isbert, i un financer estranger va iniciar un projecte què, com a conseqüència de la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial, tornà a fracassar. El 1928 uns promotors catalans iniciaren de nou les obres, però al poc temps el projecte seria cancel·lat per l’elevat increment sobre el pressupost que implicava la injecció de cement per a impermeabilitzar l’embassament. Arribaria la Guerra Civil i amb ella desapareixeria tota idea de construcció. 

Túnel d'accés a la presa des d'Orba

Però per fi, gràcies a una llei del 1939 i una subvenció estatal del 80% de l'import, l'abril del 1940 es va restablir la Comunitat de Regants del Pantà d'Isbert i es va reiniciar el projecte, que incloïa la construcció d'una presa de 45 a 50 metres amb una capacitat de reg per a 3.000 hectàrees. Les obres duraren 5 anys, fins el moment en que realitzaren una proba de capacitat omplint els 27 metres d’altura que tenia la presa i acumulant 4 milions de metres cúbics. La sorpresa va arribar 20 dies després, quan es van trobar amb el pantà buit. Dècades d’estudis i anàlisis no foren suficients per a detectar a temps que, per les particulars condicions del terreny, molt càrstic i permeable, l'aigua s’infiltrava ràpidament pel sòl i per les parets. Pot semblar mentida, però el procés sembla no ser tant simple, hi ha moltes preses que funcionen en terrenys semblants, però també hi ha fracassos similars, com el de la presa de la cova del Hundidero (Màlaga).

Les obres de nou foren paralitzades fins 1954, quan enviaren a Isbert un nou tipus de cement impermeabilitzador; però l'acció va resultar inútil, ja que sembla que la quantitat empleada va ser insuficient (ja que conten les males llengües que el material es va quedar a mig camí, impermeabilitzant quasi totes les cisternes i construccions que hi havia des de Dènia fins a Isbert).

Un últim informe desfavorable va desestimar definitivament tot projecte, deixant l'embasament sense estrenar i abandonat. Lo millor del cas és un informe de la Diputació d'Alacant, amb data de 25 de juny de 1875, on ja dubtaven de la seua viabilitat per seriosos dubtes en la permeabilitat del terreny. 

Isbert hui
 

Hui dia, en desús i abandonat, l'embasament es troba colmatat i ple d’esquerdes i fang, per tant ja no serveix per a emmagatzemar cap excedent hídric. Però compleix una important funció, ja que fa l’important paper de retenir les aigües quan el riu creix per pluges torrencials, com les de 2007, quan el nivell de l’aigua superava els 21 metres d’alçada de l’entrada a la presa. Tingueu en conter que l’efecte de les pluges intenses es multiplica com a conseqüència del gran estretament del barranc, que provoca una de las pujades del nivell de l’aigua més sobtades de la península. Un altre efecte menor és la recarrega artificial dels aqüífers, amb l’idea de que l'aigua retinguda dins de l'embasament compta amb el suficient temps per a infiltrar-se; no obstant això, encara que els aqüífers es recarreguen per capil·laritat en èpoques de pluges, l’escassa mesura de la presa i l’escàs cabal d’aigua que porta el riu al llarg de l’any no són suficients per aconseguir la total recarrega dels aqüífers de la conca del Gironà, com s’assegura a molts mitjans de comunicació.

Els anys passen, i cada volta que s'anuncien pluges torrencials els pobles del voltant tremolen, ja que ningú es fia de que el pantà resistisca molt més. L’estructura de l’embassament és molt feble, plena d’esquerdes i fangs producte de dècades d’abandonament. Penseu que en l’època en que va ser construït els diners solien quedar-se pel camí, pel que els materials empleats solien ser de molt baixa qualitat, i els nyaps eren massa freqüents. Conten que el pantà es va construir amb un terç dels materials projectats  i que quasi totes les cases de la Vall de Laguar es feren i reforçaren amb cement i pedra del pantà, ja que de cada tres camions que arribaven, només un arribava a la presa. Com sempre, algú es faria molt ric. Si afegim el que semblen estudis geològics inicials inadequats i càlculs incorrectes, a la relativa freqüència de menuts terratrèmols a la zona (al 2001 es va detectar un de 4,3 graus en l'escala Richter), no hi ha cap dubte de perquè la gent li té tanta por a la presa. 

Davant d'aquesta situació, és sorprenent saber que des de fa anys la Confederació Hidrogràfica del Xúquer vol augmentar la mesura del pantà, alçant els murs dels 21 metres actuals fins els 61, i impermeabilitzar-lo per dos motius: garantir l'aigua per a consum humà i per al reg, i per a evitar inundacions. 

De nou pretenen recuperar i augmentar el pantà, però ja d'eixida els arguments que plantegen són contradictoris: si l'embassament es destina a regular les riuades, deuria tindre les comportes sempre obertes i només tancar-les en cas de pluges intenses. En eixe cas, mai hi hauria prou aigua per abastir a la població. Si pel contrari es destina a abastir a la població i als camps, només s'obririen les comportes quan estiguera relativament ple, per tant davant d'una inundació no disposaria de la suficient capacitat de retenció.

S’han alçat moltes veus d’alarma davant d’un possible trencament de la presa una volta ampliada la seua capacitat. Si bé és cert que tindríem davant un cabal descontrolat de 8 milions de metres cúbics per segon, 8.000 vegades la quantitat que portava la riuada del 2007, també cal tindre en conter que cap enginyer ni arquitecte en principi es plantejaria ampliar una presa que caiguera a la primera riuada, sembla evident que amb l’ampliació també milloraran les estructures. També hi ha molta oposició al projecte amb l'argumentació de que l’impermeabilització total de l’embassament faria desaparèixer l’actual efecte beneficiós de l’elevada porositat del terreny sobre els aqüífers, recordant que la Marina Alta té greus problemes de salinització als mateixos.

Les inundacions del riu Gironà

Estem parlant d'una zona on les riuades són molt freqüents. El curs mitjà del riu és molt accidentat, sobre tot al barranc de l’infern, on les aigües acumulen una forta velocitat i sobre tot fortes i sobtades crescudes degudes a la gran estretor. Si afegim a l’equació els freqüents episodis de pluges torrencials que pateix la zona, tindrem com a resultat les greus inundacions que periòdicament afecten als pobles que es troben al llarg del seu curs. Així, el 30 de setembre de 1919 el riu va arribar fins una alçada de 5 metres al seu pas per Beniarbeig, on les aigües van soscavar els ciments d'algunes cases, causant també importants danys al Verger i als Poblets. En novembre de 1941 també s’enregistraren unes fortíssimes inundacions, però les de 1985 foren tant fortes que a punt va estar la presa d'Isbert d’ esfondrar-se. La última inundació es va produir com a conseqüència d’una gota freda el 12 d'octubre de 2007, tant intensa que les aigües sobrepassaren els 21 metres d’alçada de la presa i es desbordaren a Beniarbeig, El Verger, Els Poblets i la zona de Les Marines de Dénia, enfonsant el pont de Beniarbeig i causant la mort d'una dona al Verger, on l'aigua va pujar fins assolir els dos metres d'alçada.

Així que ja vegeu, no vos claveu mai a fer el descens del barranc de l’Infern en èpoques de plujges torrencials (com fan periòdicament molts inconscients als que tenen que anar a rescatar) ni feu la ruta de les Escales dels Moros (l’anomenada Catedral del Senderisme), on cal descendir fins el cau del barranc en dues ocasions.

La ruta

La presa d’Isbert pot ser visitada seguint parcialment el recorregut del PRV- 147 “La Catedral del Senderisme”, encara que nosaltres l'hem coneguda tota la vida com la ruta de les Escales dels Moros, tot un clàssic del senderisme valencià on cal recórrer 6.873 escalons excavats a la roca. Per a visitar la presa no anem a xafar tantes escales, només 1.750 de baixada i les corresponents de pujada, però amb la precaució de no anar mai si hi ha alerta de fortes pluges, ja que eixe tram del riu, com heu vist, pot resultar molt perillós.

Vista de la senda

L'inici de la ruta es troba a la Vall de Laguar, terra de cireres al cor de la Marina Alta i un dels racons més pintorescs del País Valencià. Podem accedir a la Vall de Laguar per Ondara (amb accés des de l'AP-7 i la N-332) seguint la CV-731 direcció Beniarbeig fins a Orba, o des de Pego seguint la carretera de Sagra i Tormos. A Orba trencarem per la CV-718 cap a Fontilles. Passarem junt al sanatori de Fontilles, Campell i per fi Fleix, on deixarem els vehicles als voltants de l'escola municipal. Ens dirigirem cap a Benimaurell fins arribar a un antic llavador del segle XVIII, junt a la font Grossa. Seguirem uns quants metres endavant i veurem, a mà dreta i baix d'unes figueres, una sinuosa senda empedrada que descendeix fins el cau d'un barranc i puja per l'altra vessant de la vall. Com vos podeu imaginar, són les famoses escales empedrades, construïdes durant l'època en què els moriscs habitaven la vall amb la fi d'accedir als bancals de les Juvees.

El Forat de la Juvea

Descendint en ziga-zaga, els primers escalons ens portaran a travessar la Foradà o Forat de la Juvea, un forat artificial pel qual accedirem al barranc del Salt, dalt del qual es troba una cridanera cascada, molt espectacular si la trobeu amb aigua.

Arribarem al cau del riu Gironà, normalment sec tot l'any, i girarem a la dreta seguint el curs descendent del mateix fins assolir la paret convexa de la presa, tancant el punt més estret d'aquest tram de barranc. A la dreta queden les restes desfetes d’una antiga escala, i unes cordes de les quals no vos deuríeu fiar massa per les quals es pot trepar un tram. Per l'altra banda es pot visitar l'interior seguint el curs del Gironà en sentit contrari.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Tornarem i remuntarem riu amunt, passarem per on havíem baixat de Fleix i si encara tenim ganes de caminar ens anirem a visitar el final del circuit esportiu del congost de l'Infern, la coneguda Cova Santa, on encara que vegeu una ferrata que puja, no vos ho aconsellem si no porteu equip d'escalada (a banda, el barranc cal descendir-lo, no pujar-lo). 

La cova Santa

Tornats al barranc seguim un sender cap a l'oest què, amb una forta costera, connecta amb el tram final d’escales empedrades del PRV-147, ja passat el barranc de Racons. Caminant per les Costeres Baixes arribarem a la font dels Olbis, , junt al camí d’Olivarets. Seguirem una pista que ens portarà fins al bonic poble de Benimaurell, on buscarem el camí del Rei, una pista asfaltada que naix junt al llavador i ens portarà, en aproximadament un quilòmetre al llavador de Feix, inici de la nostra aventura.

L’origen del topònim Barranc de l’Infern

Per cert, L’inquietant nom d’Infern res té que veure amb llegendes de dimonis o antics aquelarres amb bruixes ballant en conill; segons Cavanilles el barranc es coneixia com ise/be/er que volia dir base estreta, que amb la transformació b>f va originar “isfer”, transformat pel temps en “infern”. No obstant, el terme Infern és el més utilitzat per a descriure barrancs estrets i profunds a tota la geografia del País Valencià, així que possiblement s’utilitzara el topònim en al·legoria a l’infern bíblic.

El barranc de l'Infern

Rutes rel·lacionades 

La Catedral del Senderisme o les Escales de les Juvees
El barranc de l'Infern