El Carrascar de la Font Roja

El Carrascar de la Font Roja és un Parc Natural de 2.450 ha declarat el 13 d'abril de 1987. Comprèn la serra del Menejador, amb les màximes altures al cim del mateix nom (1.356 m) i a l'alt de la Teixereta (1339 m). Situat entre els termes d'Alcoi i Ibi, juntament amb el veí Parc Natural de la Mariola conforma el territori amb major biodiversitat del País Valencià, amb la presència de més de 1.500 espècies, a banda de ser Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA), i Lloc d'Interès Comunitari (LIC). Es tracta d'un dels pocs indrets de la nostra geografia on es troba quasi intacte un ecosistema representatiu del bosc mixt mediterrani que antigament cobria les muntanyes valencianes.

Com a conseqüència de la gran altura del parc i la seua orientació nord-est a sud-oest, existeix una gran diferència climàtica entre la solana i l'ombria, en la qual els vents freds i humits del nord-est, dominants al parc, provoquen la presència de majors precipitacions i humitat, afavorint la presència de diferents ecosistemes d'alt valor ecològic i paisatgístic. A la vessant d’ombria i a partir dels 1.250 m, donada la seua escassesa al País Valencià, ens trobem un valuosíssim bosc caducifoli format per roures valencians (Quercus faginea), freixes (Fraxinus ornus), aurons (Aceraceae) i teixos (Taxus). Entre els 1.250 i els 600 m es troba la part més important i característica del parc, els espessíssims boscos de carrasques (Quercus ilex rotundifolia) que arriben a formar zones on difícilment penetra la llum del sol. A la solana la carrasca apareix de forma abundant a la vessant sud-oest del Menejador, i dins de taques aïllades conforme descendim cap a Ibi, producte d’una major insolació i inferior humitat. El sotabosc d'ombria, espessíssim, està format per l'heura (Hedera helix), el lligabosc (Lonicera) o l’aspèrula (Asperula odorata) mentre que a la solana abunda el coixí de monja (Erinacea_anthyllis) a partir dels 900 metres d'altitud, la sàlvia de Mariola (Salvia officinalis), l’argelaga (Genista scorpius), la pebrella (Thymus piperella) o el timó (Thymus vulgaris). També ens trobem grans zones cobertes de pi blanc (Pinus halepensis), producte de repoblacions realitzades a zones on els incendis i la indústria del carbó acabaren amb les carrasques. Malgrat la gran presència humana al parc, no és difícil distingir el pas dels abundants porcs senglars (Sus scrofa).

Bosc del Carrascar

També destaca la població de genetes (Genetta genetta), mosteles (Mustela nivalis), teixons (Taxidea taxus) i, encara que rars, gats salvatges (Felis silvestris). També hi ha, encara que molt complicats de veure, arruís. Si alcem la vista no és complicat veure àguiles perdiueres (Aquila fasciata), falcons peregrins (Falco peregrinus), esparvers (Accipiter nisus), o falcons perdiguers (Accipiter gentilis) sobrevolant el parc. No és complicat distingir la presència del voltor comú (Gyps fulvus), reintroduït amb èxit a la veïna serra Mariola.

La tardor a la Font Roja

Ens trobem davant d'una excel·lent i rara harmonia de l'home amb la natura durant centenars d'anys, com ho constaten les neveres, carboneres, forns de calç i els diversos masos disseminats pel territori. I és que durant més de 500 anys a la serra han treballat llenyaters, carboners, picapedrers, pastors, caçadors, nevaters, calciners, guardes, masovers i ermitans. Centenars de persones anònimes que a diari contribuïren a establir unes relacions entre la muntanya i la ciutat tant respectuoses amb la natura, que han permet que un legat que difícilment podem trobar a cap altre lloc de la península. Davant la forta demanda d'Alcoi de llenya per a l'abastiment d'energia, es crearen una sèrie de mesures proteccionistes, la més antiga de 1332, que indicava que "nenguna persona no pos tallar... carrasca ni fleixe en la teixeda, sino per a fer lenya o pa cobrir cases, en pena de 60 sous... y que nengu no pos metre foch en la teixeda, en pena de 60 sous...». En 1499 es va prohibir "fer carbó en la Teixeda de la dita vila... i tallar fusta". L’any 1547 es dicten normes i penes pel que fa als incendis. És a dir, des de fa més de 500 anys el carrascar comptava amb un fort proteccionisme, encara que no ho podem equiparar al concepte que té hui dia, sinó a una eina per a garantir un aprofitament sostenible dels boscos i per a preservar un indret que constituïa tant un símbol i orgull dels alcoians com un lloc carregat de molta religiositat i destí de peregrinació. Les mesures també tenien que veure amb antics privilegis de la Marina Reial, que es reservava els millors exemplars d'arbres del Carrascar per a les naus que es construïen a Cartagena. Fins i tot hi havia una consciència de conservació tant gran a Alcoi que la serra es va salvar de tales indiscriminades durant la guerra, malgrat la gran demanda que fusta que hi existia. Però per molta protecció que tinguera la serra, els incendis la castigaren en nombroses ocasions, sobre tot el de 1840 quan la serra va quedar completament assolada. Gran part del bosc actual prové de la regeneració d'aquella època, excepte les masses de pi blanc amb que repoblaren les zones més degradades en el segle XX.

Els parc disposa de tres senders circulars marcats amb els colors groc, roig i blau, un fragment del GR-7 i altres PRs que es dirigeixen a Alcoi i Ibi. Anem a realitzar una combinació de la ruta més clàssica i completa del parc, la circular del Menejador (marcada com a ruta Groga), amb la visita opcional al PR-CV 127 "Senda dels Geladors". La ruta del Menejador, d'uns 7 quilòmetres i un desnivell acumulat d'uns 350 metres, transcorre per la vessant d'ombria del parc i no ens portarà més de 2 hores i mitja a ritme molt suau, a les que caldrà afegir aproximadament hora i mitja si volem anar a visitar les neveres. La ruta és apta per a realitzar amb xiquets, encara que no vos aconsellem que els porteu per la ruta dels Geladors. La Font Roja pot ser visitada durant tot l'any, però cal que compteu amb la quasi segura presència a l'hivern de neu i plaques de gel a molts trams del camí, pel que caldrà que disposeu de calçat adequat.

La ruta Groga

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

L'accés el realitzarem seguint l’autovia A-7 València-Alacant. Prendrem l’eixida 50 Alcoi-sud i connectarem amb la N-340 que ens durà a l’accés a Alcoi, on connectarem amb la CV-797, una costeruda carretera en ziga-zaga de muntanya construïda en 1891, que ens portarà en uns 8 quilòmetres fins l'aparcament del santuari de la Font Roja.

Camí del santuari de la Font Roja

Partirem del pàrquing de la Font Roja, a 1.050 m d'altitud. Pujarem unes escales cap a una esplanada coneguda com la Glorieta on es troba la popular font que dona nom al paratge, d'aigües fresquíssimes procedents d'un aqüífer que recull les aigües subterrànies de part de la serra. Davant de la font es troba el santuari de la Mare de Déu dels Lliris, una ermita que va ser erigida per a commemorar els fets ocorreguts en 1653, quan segons la llegenda el religiós Antoni Bonaventura Guerau va trobar una imatge de la Verge esculpida a un bulb de lliri, fet que va convertir el Carrascar en centre de peregrinació i destí d'una romeria anual cada tercer diumenge de setembre. L'ermita actual es va construir en 1891 sobre les ruïnes d'una ermita de 1744, que a la seua vegada es va construir per damunt de l’ermita originaria de 1663, només 10 anys després de la famosa troballa de la imatge.

Centre de Visitants

Adossat a l'ermita es troba un modern edifici de planta rectangular que acull el Centre de Visitants i l'Aula de la Natura, on podrem trobar divers material al voltant dels valors ambientals i culturals del parc (panells, visites virtuals, audiovisuals, exposicions i maquetes), així com un magnífic mirador sobre el barranc de l'Infern. L'espai que ocupa l'edifici estava ocupat per un antic hotel construït en 1924 que va funcionar durant 50 anys, edificat per damunt d'una antiga hostatgeria. En els anys 90 la Generalitat va rehabilitar l'edifici amb l'aspecte que presenta hui dia, seguint un estil minimalista molt criticat en la seua època, que certament causa sorpresa quan es veu emergint del bosc. Abans de convertir-se en Centre de Visitants l’edifici va ser objecte de polèmica i indignació pels alcoians durant dècades pels nombrosos projectes que es planificaren i afortunadament mai arribaren a bon port, entre els que figurava la construcció d'un espai turístic per a rebre jubilats holandesos o l'edificació d'un nou hotel. A la vessant nord, coronant l'edifici, es va conservar la imatge de la Immaculada Concepció, un dels elements iconogràfics del Carrascar.

A prop d'uns monumentals xiprers, molt apropiats pel simbolisme del lloc, pujarem unes escales i veurem l’antiga Colònia del Carrascar, uns antics xalets municipals construïts en els anys vint del segle passat. En aquella època la Font Roja va ser un lloc molt freqüentat a l'estiu per una nova burgesia adinerada que va sorgir d’Alcoi gràcies a una indústria tèxtil que es va convertir en el motor de la revolució industrial del País valencià. Abandonats i en estat de ruïna, els xalets foren objecte de polèmica per la intenció de l'ajuntament d'edificar un hotel de luxe, malgrat la normativa legal del PORM. En fi, coses de polítics, mai deixaran de sorprendrem. Vorejats els xalets per l'Avinguda del Doctor Espinós, com indica una placa, arribarem a la Glorieta dels Paellers, un àrea recreativa on podem trobar les carrasques més antigues del parc i alguns exemplars interessants de teixos.

Inici de la pista

Seguirem unes plaques que senyalitzen l’inici de les rutes Groga i Roja i accedirem a una pista de terra que, amb una lleugera costera, seguirem cap a l'oest. Advertirem unes marques roges i blanques, no és d’estranyar ja que anem a recórrer un tram del GR-7, un sender de llarg recorregut que uneix Atenes a Grècia amb Algeciras.

Als poc metres veurem a l'esquerra una sendeta que en pocs metres ens porta a la Cova Gelada, caracteritzada per la gelor del seu interior, uns 7º de mitjana, i situada vora l'aqüífer amb que s'alimenta la font Roja. A ambdós costats del camí disposem d'un museu vegetal viu, amb nombrosos cartells de fusta que ens indiquen les diferents espècies vegetals que ens anem trobant. Travessem un bosc adult de carrasques, teixos, freixes, aurons i roures valencians, als peus dels quals abunda l'hedra i el lligabosc. Si anem a l'octubre, gaudirem de l’espectacular cromatisme de les fulles dels arbres.

Al poc arribarem al Pla de la Mina, esplanada produïda per l'extracció de terra per a la construcció de la Colònia i l’hostatgeria, on ens trobarem la reproducció d’una carbonera, activitats desenvolupades fins a mitjans del segle XX, quan arribà l'electricitat. El fet de trobar-se a una plana no és trivial, ja que la construcció de les sitges de llenya augmentava el perill d’incendis, motiu pel qual s’escollien o es delimitaven àrees desforestades. La carrasca era la fusta més apreciada per a l'obtenció del carbó vegetal, la qual segons el gruix se ficava del centre en posició vertical cap a fora. Es cobria amb una capa de terra i s'iniciava la combustió, que durava una o dues setmanes, vigilada dia i nit pels carboners (normalment família). Quan finalitzava la combustió deixaven reposar el carbó i el transportaven amb rucs i carros al poble. Al pla també trobem la reproducció d'un forn de calç, on antigament introduïen pedra calcària i llenya per a calcinar-la a uns 1.000 graus durant uns quatre dies fins a transformar-la en òxid càlcic, que s'utilitzava per a emblanquinar parets, desinfectar l'aigua dels aljubs o es barrejava amb aigua per a obtindré un brou utilitzat a la construcció.

Reproducció d'una carbonera

Des de la plana unes escaletes ens porten a un parell de miradors des del qual tenim una bona vista del santuari, la Mariola, i la vall del riu Polop, on destaca la grogor dels terrenys de cultiu que s'estenen fins a Banyeres de Mariola.

Vistes sobre el Centre de Visitants, la Mariola i Alcoi

Al tornar a la pista veurem un senyal amb un símbol que ens indica la presència d'un sender paisatgístic, el sender de les Carboneres, pel qual tornarem quan baixem del Menejador.

A un quilòmetre aproximadament des de l'inici i a la dreta de la pista s'obri el racó del Galer, una plana on hi ha un antic bancal explotat per l’ermità de la Font Roja, en el qual tradicionalment es cultivava dacsa. El pla marca l'inici d'un menut bosc caducifoli on destaquen els roures valencians i els freixes. Al nord veurem un sender que descendeix pel barranc de l'Infern i la font del Rossinyol tant cap a Alcoi com al propi santuari i senyalitzada com a Ruta Roja. Si ens fixem, al mig de la plana veurem al fang xafades i rebolcades de porcs senglars, tant abundants a la serra que habitualment es tenen que convocar batudes.

Pista forestal

Uns 900 metres més endavant trobarem a la dreta el mirador de Pilatos, des d'on es veu perfectament Alcoi, la vall del riu Polop i la Mariola, encara que paga la pena que ens girem cap a la vessant nord del Menejador, on la fosca verdor de les carrasques barrejada amb el cromatisme de les nombroses espècies de caducifolis ens mostren el que antigament constituïa un bosc mixt mediterrani, tan residual hui dia a les nostres muntanyes.

Tornats a la pista i després d'uns dos quilòmetres i mig des de l'inici arribarem al mas de Tetuan o de Serrallo, un bon exemple de l'explotació agrícola tradicional al segle XIX situat a una extensió de 245 ha coneguda con la Teixeda. El mas consta d’un cos principal amb cuina i llar, dues habitacions, un menjador i una escala que comunicava amb les cambres superiors, on hi ha un balcó amb vistes a la Mariola. Al voltant d'un corral o pati central s'articulen les pallisses, una habitació amb un cup i una premsa per a l'elaboració del vi, el celler i els magatzems. Davant del mas hi ha una porxada empedrada que dona al corral, quadres i un primitiu bany. Annexa es troba una capella i una cotxera, on el propietari guardava un antic Ford. Fora trobem l'era de batre el blat, i junt els primers bancals, una font coberta per una parra on llavaven la roba i regaven un menut hort.

És una llàstima el seu estat d'abandó, cada vegada que vaig el trobe pitjor. L'estat de l'interior de la capella és un fidel reflex de l'abandó i del poc respecte que molts visitants del parc tenen a l'entorn. No estaria gens malament que el restauraren i aprofitaren com a centre d'interpretació, pel seu gran valor testimonial d'unes activitats econòmiques hui dia desaparegudes però molt arrelades a la serra. El de Tetuan és el mas situat a major altitud, ja que la majoria es troben fora dels límits del parc, on el clima és més suau i el relleu més pla, circumstància que afavoreix els cultius.

El mas de Tetuan. En primer pla i a la dreta s'observa la capella

Junt al mas destaca un arbre monumental, el Teix (Taxus baccata L.) del mas de Tetuan, un magnífic exemplar amb més de 350 anys. Té un diàmetre de copa de 10 m, una alçada de 6.8 m. Antigament la serra era anomenada La Teixereta, per la gran abundància de teixos dispersos a les zones d'ombria. En les proximitats s'observa una plantació de teixos joves per a garantir la continuitat d'aquesta espècie.

Teix del mas de Tetuan

Deixem el GR-7, que es dirigeix a Ibi cap a l'oest, i seguim per la pista que puja seguint una ampla corba de quasi 180 graus, per a començar a buscar la cresteria de la serra. Si anem a l'hivern és fàcil que comencem a veure plaques de gel al camí.

Menys d'un quilòmetre després apareix a la dreta la cava Coloma, també coneguda com pou del Carrascar o del Serrallo. El comerç de la neu al Carrascar, utilitzada per al transport del peix, conservació d'aliments i per usos terapèutics o gastronòmics, va constituir una complexa xarxa organitzativa entre els segles XVII i XIX. La família Sirvent, nevaters d'Ibi, monopolitzaren la distribució de gel a Alcoi fins que es va construir un gran dipòsit, concessionat a un home de negocis d'Alacant amb la condició de servir gel als alcoians amb unes condicions avantatjoses (un sou per arrova). La neu donava feina a un gran grup de jornalers que l'arreplegaven en cabassos i l'abocaven a les neveres per les portes i finestres, on un altre grup d'homes la xafaven amb maces de fusta. Quan una capa de neu assolia un gruix determinat l’aïllaven de la següent capa amb palla o capoll d'arròs. Quan omplien el pou el tancaven fins a Sant Jordi, moment en que el gel era picat i transportat de nit amb bèsties de càrrega a les nevateres dels pobles, que romanien obertes fins a Tots Sants aproximadament.

La cava Coloma

La cava Coloma és una nevera de planta circular d'uns 13 m de diàmetre, excavada a la roca i sobre-alçada artificialment per un marge. El pou, obrat en maçoneria i morter, compta amb una profunditat de 16.6 m i una capacitat estimada d’uns 2.200 m3, malgrat la gran quantitat de terra i pedres producte de l’enfonsament de la coberta. La coberta original de fusta, derruïda en 1867 després d’una forta nevada, va ser substituïda per una cúpula de maçoneria també derruïda en l’actualitat, la qual s’endevina sustentada per dos arcs creuats gràcies a les restes dels quatre estreps adossats al mur interior. Al mur exterior, amb una conservació molt irregular al llarg del perímetre, s’identifiquen tres portes orientades a l’est, oest i sud, mentre que a la vessant nord i a uns 5 metres del fons es troba un accés interior amb porta de fulla de zinc i un forat on anava la biga que sostenia la corriola, cegat actualment a l’exterior. Als estreps dels arcs figura una inscripció del 24 de febrer de 1886, indicant el nivell màxim fins on es va omplir el dipòsit. Va ser construïda en 1732 per Bartolomé Picó, qui ostentava el monopoli del comerç de la neu a Alcoi.

La cava Coloma

A prop es troben les ruïnes de la Caseta dels Nevaters, refugi dels treballadors i lloc on guardaven les eines, així com un forn de calç d'1.7 m de diàmetre que es degué construir per a la reparació de la teulada en 1867.

Seguirem ascendint per la pista, ja menys exuberant de vegetació conforme ens acostem a la cresta. Amb el cim del Menejador ja a la vista passarem a la vessant sud de la serra, on podrem distingir al fons la mar més enllà de la costa de Santa Pola i Torrevella, i fins i tot la Manga del Mar Menor si el dia està clar. A la dreta i al fons, a prop del cim d'un tossal, veurem clarament la cava del Canyo, i si vos deteniu i fixeu un poc, seguint la vessant sud-oest del Menejador, veureu dues caves més, objectius del nostre següent pas.

Camí del Menejador

Arribarem als peus del Menejador, a la plana del corral dels Porcs, on ens trobarem amb un abreujador i un dipòsit d'aigua amb els seus murs rústicament obrats en pedra.

Si tinc que ficar un negatiu al parc és l'absència quasi total de senyals verticals durant tot el trajecte. A quasi totes les variants i senders hi ha un senyal metàl·lic, dels que fica la Generalitat als parcs naturals, però cap d'ells porta una descripció del què o més important, cap a on es dirigeixen. Si no vas preparat de casa o abans has passat pel centre d'informació pots anar completament perdut. Un bon eixample del que vos comente és la cruïlla de camins que hi ha davant nostre. A la dreta un simple pal de fusta amb els senyals de PR ens mostra l'inici d'una senda que descendeix per la vessant de solana de la serra però no ens diu on va. Doncs la senda és el PR-CV 127 "Senda dels Geladers" que des d'Ibi puja al Menejador passant per tres de les sis caves o neveres que s'amaguen a l'interior del parc, una d'elles la més gran del País Valencià. I és que durant els segles XVII i XVIII el comerç de la neu va jugar un important paper a les comarques de l'Alcoià i l'Alacantí, propiciant el naixement de l’industria gelatera a Xixona i Ibi.

Tingueu en conter que fins ací el camí ha resultat un passeig i el sender té bones costeres, pel que si no esteu en forma o aneu amb menuts no vos recomane seguir-lo. Si baixem per la senda, molt costeruda, prompte advertirem que el paisatge ha canviat molt, es nota que estem a solana, i acostumats a tantíssima espessor ens pot donar la sensació de que la massa arbrada han minvat molt, encara que ja voldríem que molts boscos tingueren la meitat de verdor. Als pocs minuts passarem pel rústic pou de Noguera amb el seu abreujador, i després de planejar una miqueta arribarem fins la cava de la Noguera, pou de l'Anouer o cava del barranc de la Fabriqueta, on de nou tirem en falta algun cartell, ja que no ens indiquen ni el nom.

Cava de la Noguera

Ens trobem davant d'una nevera de planta circular construïda en maçoneria i morter. Compta amb tres portes d’1.4 metres d’ample orientades al nord-est, sud-est i oest. El pou interior, amb un diàmetre d’11.3 m i una fondària de 12 m des del nivell del sòl, compta amb una capacitat estimada de 1.200 m3 malgrat la gran quantitat de vegetació i restes de la coberta que arriben a cobrir totalment una de les parets. Ha perdut el sostre, aparentment una cúpula hemisfèrica per l'aparent curvatura dels fragments que queden. Sembla que va ser el primer pou construït al Carrascar, propietat dels Sirvent, una família de nevaters d’Ibi de finals del segle XVII.

Interior de la cava de la Noguera

Continuem descendint, per un camí que encara semblar poc transitat no té cap pèrdua. Arribats al cau del barranc veurem cóm la senda puja en línia recta cap a l’Alt del Canyo, a la la serra dels Barracons. A mig camí trobarem el pou Simarro o cava Roja.

Cava Simarro

Com s'aprecia a simple vista, es tracta del dipòsit de major capacitat del País Valencià i un dels símbols del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja, pel que encara que es troba a terme d’Ibi hem de donar un tiró d’orelles al propietari, l’ajuntament d’Alcoi, per no iniciar una merescuda restauració. Es tracta d’una nevera de planta circular amb un diàmetre exterior de 18.7 m i un mur superior de 2.5 metres d’alçada amb un considerable gruix de vora 2 metres; quatre obertures orientades al punts cardinals es troben envoltades de murets per tal de protegir encara més l’aïllament tèrmic de l’interior. El pou interior, de 14.7 m de diàmetre i 16.2 m de profunditat, atorguen a la cava la considerable xifra de 2.700 m3 de capacitat. A mitjana altura i a la vessant nord  s’observa un túnel tapiat a l’exterior, cap als quals descendeixen uns forats a modus de rudimentària escala. A l’igual que altres neveres del Carrascar com la Coloma o la del Canyo, comptava amb una coberta original formada per dos arcs creuats, dels quals només conserva els quatre estreps adossats als murs. La coberta original va ser substituïda per una altra de maçoneria, compacta, de la qual només es conserven fragments. Al fons del dipòsit hi ha abundants restes del sostre i molta vegetació, on destaca una immensa heura que ha envaït tota la vessant sud. A la porta nord es troba el buit on s’instal·lava la base del corriol i un accés empedrat amb la funció de moll de càrrega. A l’oest es troba el refugi dels nevaters, hereus de la família Picó, propietària d’altres neveres al Carrascar com el pou del Canyo o la cava Coloma, i amb negoci a la ciutat d’Alacant. En 1750 obtingueren de la vila d'Ibi el contracte d'establiment, batejant el pou amb el nom de Simarro, com s’endevina, per l’existència d’un conegut avenc amb eixe nom a poca distància.

Interior de la cava Simarro, 14.7 m de diàmetre i 16.2 m de profunditat

Probablement les forces comencen a estar justetes, però farem un últim esforç remuntant una miqueta més el tossal, ja que a uns 50 metres es troba la última nevera de la ruta, el pou del Canyo o cava Blanca. Ens trobem davant d'una nevera del segle XVIII perfectament restaurada i d’un estil molt semblant al pou del Surdo de la Carrasqueta. Compta amb un pou de 9.8 m de diàmetre, una fondària de 10.3 m i una capacitat estimada d'uns 770 m3. Presenta tres portes, una d'elles tapiada, on a l'interior de la situada al sud encara es troba una barra on s'enganxava el corriol. El sostre de teula restaurat a quatre aigües no correspon a l'original, tal i com podem endevinar per les restes dels carreus de quatre estreps, base de dos arcs que sustentarien una anterior cúpula. Darrere de la nevera es troben les restes d'una construcció amb aljub.

El pou del Canyo

El sender, ja amb els senyals verticals que tiràvem en falta fins ara, es dirigeix cap a Ibi passant pel mas del Canyo, i encara que a l'arribar al mas de Foiaderetes (on per cert hi ha un xop i pins monumentals) un sender torna a pujar cap al mas de Tetuan passant pel pou del Barber, el retindrem a la memòria per a futures escapades i ens disposarem a tornar pel mateix camí per on hem vingut. Després d'una descansada baixada, caldrà remuntar de nou tota la vessant sud de la serra, l’últim tram de la qual pot arribar a ser dur. Amb el batre del cor al coll remuntarem els últims metres i tornarem a la plana del corral dels Porcs.

Anem a fer l'última pujada del dia per un còmode però costerut sender  que ascendeix al cim del Menejador, punt més alt de la serra on hi ha el vèrtex geodèsic, una estació meteorològica i una moderna i molt cridanera caseta de vigilància de fusta i vidre. 1.356 metres d'alçada ens ofereixen unes bones vistes panoràmiques, però no massa diferents de les que hem pogut gaudir durant part del trajecte, una altra gran virtut de la serra. No obstant això, si en dies boirosos podem divisar prou be les muntanyes del voltant com l’Aitana, el Cabeçó d'Or o el Maigmó, en dies clars es pot divisar fins i tot l'illa de Tabarca.

El cim del Menejador des de la plana del corral dels Porcs

Tornats a la cruïlla, seguirem de nou la pista però en direcció nord, tornant a l'ombria. Uns 50 metres endavant veurem a l'esquerra, junt un senyal de Microreserva de Flora, l'estreta senda de les Carboneres que resseguirem. Descendirem vertiginosament pel mig del cor del Carrascar, per la sense dubte senda més bella, sorprenent i exuberant que ens podem trobar al País Valencià.

Sender dels Carboners

Les carrasques, aurons, freixes i roures formen un espessíssim bosc on a dures penes penetra la llum del sol. Com a un conte de fades, sobre tot si pugem amb boira, el sotabosc és espectacular, ja que l'hedra, la molsa i el liquen envaeixen els foscos troncs. Per a salvar el fort desnivell el sender, bellament entapissat de fulles seques, es troba escalonat amb el recolzament de troncs d'arbre. Els bells cants dels pit-roigs i dels rossinyols ens acompanyaran de camí a un menut balcó sobre el santuari i el pla de la Mina.

Vista del Centre de Visitants des del mirador dels Carboners

Al poc passarem junt a les ruïnes d'una antiga carbonera, clarament apreciable per un rodal al sòl ennegrit i sense vegetació. Descendirem fins la pista forestal, davant del pla de la Mina, des d'on ja no tindrem més que descendir cap a l'est buscant el santuari.

La ruta Roja (El barranc de l'Infern)

La ruta Roja, d'uns 4.5 quilòmetres, transcorre per la vessant nord i pot ser realitzada en menys de dues hores. És un complement perfecte a la ruta Groga, i l'inici es troba al pla del Galer, al qual podem accedir al descendir de la senda de les Carboneres remuntant la pista per l'esquerra. Al fons del pla seguirem un sender que, envoltats d'un frondosíssim bosc, ens portarà a les immediacions d'uns espectaculars penya-segats, on el camí gira a la dreta i s'endinsa en un bosc de pins. Amb la referència visual continua de la vall del riu Polop, a l'hora aproximadament arribarem a un dels moltíssims barrancs de l'Infern que hi ha al nostre territori, una zona molt humida on destaca la presència de falgueres. En uns 20 minuts, després de contemplar dalt nostre l'edifici del santuari, arribarem a la carretera, a prop de la font del Rossinyol. Seguirem unes escales que porten a uns paellers i, seguint la carretera, arribarem en uns 10 minuts al santuari.

Vista del santuari

Text de Gabriel Miró

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

La ruta Blava
 

Breu itinerari d'uns 750 m que farem en menys de mitja hora i pel qual coneixerem l'ecosistema mediterrani present al parc. Situats a l'aparcament veurem una grandíssima carrasca junt a la qual parteix una senda que passa a prop d'una pedrera amb la qual es construïren els edificis de la zona. En uns 300 m arribarem a la font dels Xops, on trobarem exemplars d’àlbers (Populus alba), roures valencians (Quercus faginea) i lliris (Iris germanica).

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Seguirem unes escales cap a una zona d'acampada i creuarem la carretera fins a connectar amb la pista forestal que ens durà fins la Glorieta dels Paellers, dalt del santuari.