El castell de Gallinera

El castell de Gallinera, incansable vigia durant segles de l'accés llevantí a la vall del mateix nom, es troba ubicat a un dels punts de major interès paisatgístic d'Alacant, on la capritxosa natura ha tallat una simètrica i perfecta vall que sura pels seus porus història, patrimoni, gastronomia i quilòmetres de tranquil i bellíssim trepitjar. La Gallinera és una vall rural, encisadora i molt tranquil·la, on el temps sembla que s’ha detingut; una idíl·lica vall on hi ha censats poc més de 600 habitants repartits entre 8 menuts pobles d’evocadors noms: Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, La Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili, productors d’ametles, oli i les millors cireres del País Valencià. Envoltada per les serres de l’Almirall, l’Albureca i la Foradà, la vall es troba tancada als seus extrems pels castells musulmans de Gallinera i d'Alcalà, i vigilada atentament pel rocós ull natural de la Foradà.

Una advertència abans de continuar: l’accés final al castell només pot ser realitzat per gent experimentada, ja que el sender pren molta verticalitat i no hi ha cap tipus de protecció. Però si obvieu la visita a l’interior del castell, la ruta circular que vos presentem és molt senzilla, apta per a qualsevol persona, a banda de ser perfecta i molt amena per a pujar-la amb els més menuts. Tardarem aproximadament unes 2 hores i mitja en recórrer 7 quilòmetres d’amples pistes de terra que ascendeixen uns 300 m de desnivell.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

L’accés al castell el realitzarem per Benirrama, primer dels huit pobles que formen la vall de Gallinera, al qual arribarem seguint la carretera CV-700 tant des de Pego com des de Muro d’Alcoi. Prendrem el breu i costerut encreuament que porta a Benirrama, menut llogaret d'estrets i tranquils carrers. Conduirem per la part dreta del poble fins arribar a l’escoleta, on deixarem els vehicles. Encara que podríem pujar al castell per les antigues sendes del Passet i del Roig, utilitzades antigament per a comunicar Benirrama amb Ebo, nosaltres seguirem un camí agrícola marcat amb marques verdes i blanques, corresponents a la ruta dels Pobles, que es dirigeix cap a l'est.

L'hivern fet poesia

Caminant per l’antic camí reial de la Vall de Gallinera, actual camí de la font de la Mata, prompte apreciarem per tot arreu l'empremta que els àrabs van deixar a la vall, començant per les magnífiques vistes al castell i seguint per la disposició dels cultius: quilòmetres i quilòmetres de laboriosos marges de pedra seca comunicats per molts dels camins que hui recorrerem. El propi nom del poble ja és evocador, Benirrama, derivat de Banû Rahma, nom del llinatge que va perdurar al lloc fins a l’expulsió dels moriscos en 1609. Caminarem envoltats de bancals d'ametlers, l'arbre de floració més primerenca i benvolguda, ja que ens indica que la fi de l'hivern està ben a prop. Al guanyar altura afegirem com a companys de viatge als nombrosos garrofers, carrasques i oliveres centenàries que envolten el camí, que de segur passen desapercebuts si aneu en primavera, eclipsats per la bellíssima floració del cirerer, símbol de la vall

Camí del castell

Als 10 minuts, junt una corba tancada que es dirigeix a la dreta, ens trobarem unes ruïnes envaïdes per la vegetació; estem al despoblat morisc de Benimarsoc, un conjunt de restes d’habitatges de planta rectangular, agrupats i distribuïts per illes aprofitant l’orografia del terreny. Documentat en 1286, el llogaret fou fundat pel clan dels Masmuda (Banû Marzûq), els mateixos que irrigaren les fonts de Benimarsoc i de la Mata que visitarem a continuació. A les valls de la Marina es troben nombrosos despoblats com aquest, deshabitats des del 22 de setembre de 1609 quan els moriscs van ser expulsats del Regne de València perquè "no eren ni bons cristians ni súbtils lleials al rei". L'ordre d'expulsió va provocar que els moriscs de les valls de Gallinera, Alcalà, Ebo, Seta, Laguar i Planes es rebel·laren contra els cristians vells i els senyors, agrupant-se al Cavall Verd, on resistiren els atacs de les milícies de cristians fins que no pogueren resistir el setge i foren vençuts i massacrats. Els expulsats deixaren les terres en les que havien nascut, i carregats sols amb els bens que podien portar a la ma anaren cap al port de Dénia, des d'on foren embarcats cap al nord d’Àfrica. Dos anys després la vall va ser repoblada per 78 famílies mallorquines, que ocuparen alguns del pobles que havien quedat despoblats; d'un total de 21 nuclis que hi havia a la vall, només 8 queden habitats hui dia. Dels despoblats només trobem Benimarsoc i el proper despoblat de l'Alcúdia, la resta ha anat desapareixent durant centenars d’anys a causa de l’aprofitament de les pedres de les cases per a altres usos, les transformacions agrícoles, la creació de nous bancals, etc.

Benimarsoc

Fixeu-vos be en aquest punt, ja que a la dreta i en direcció sud veurem un camí que també es dirigeix al castell, i que utilitzarem per a la tornada. Continuarem pel camí principal seguint els senyals verd-i-blancs de la ruta dels pobles, una proposta senderística d'uns 14 quilòmetres que uneix les fonts de la Mata de Benirrama, cap a on ens dirigim, i la font de la Mata de Benissili, a l'altra punta, passant per tots els pobles de la vall. Junt a la següent corba, a la dreta, ens trobarem la font de Benimarsoc, una surgència que naix a l'interior d'una coveta, canalitzada per una canal bellament entapissada de molsa i que sembla de l'època del proper despoblat.

Font de Benimarsoc

Junt a la font i a la dreta trobem una bifurcació en ascensió. Marcada amb senyals roges, la retindrem en ment, ja que abans de pujar al castell hem de caminar uns quants metres més per la pista per tal de visitar la font de la Mata, una surgència on l'aigua cau escalonadament, antiga obra dels habitants de Benimarsoc amb la qual irrigaven les terrasses de cultiu i esperons de l'ombria, encara en us hui dia.

La font de la Mata

Des de la font el camí continua; per l’esquerra es dirigeix a la carretera, i per la dreta hi ha restes de senders que aparentment pugen al castell, però per experiència poden resultar complicats de resseguir. Tornarem els nostres passos fins la font de Benimarsoc i pujarem per l'encreuament. Fixeu-vos amb els punts rojos, ens acompanyaran fins la fi del recorregut i caldrà buscar-los davant qualsevol dubte.

Seguirem una pista de terra prou còmoda que voreja la penya del Castell per la seua vessant oest. Segons guanyem altura l’ametler és substituït pel vell, tortuós i venerable garrofer, algun d'ells d’una sorprenent mesura. A l’ombria, entre les denses pinedes podem observar taques de roures valencians i carrasques; vora camí gaudirem de la bellíssima i groga floració de la punxosa i mil vegades maleïda argelaga, tan abundant que el seu sorprenent aroma a coco ens acompanyarà durant part del camí.

Benirrama

Durant el trajecte veurem trams de sender, alguns fins i tot empedrats, però que obviarem ja que si be ens podrien estalviar algun tram de pista, en general es troben massa perduts. Passarem a la vessant nord de la penya, on veurem per primera vegada la immensitat de la mar i un verdíssim primer pla de la marjal de Pego-Oliva inundant-nos la vista. A l'esquerra, als peus de la serra de l'Almirall, divisarem l'abric de Benirrama, protegit i enreixat, un dels molts santuaris de l'art rupestre a la vall declarats Patrimoni de la Humanitat.

Al poc prendrem un encreuament a la dreta, marcat amb el seu punt roig. Passarem junt a un parell de corralisses, que pel tipus de construcció semblen antigues, i després de remuntar un parell de corbes tornarem de nou a la vessant nord, on connectarem amb una pista forestal molt definida. Cap a la dreta tornaríem a Benirrama, pel que girarem a l'esquerra, topant-nos als pocs metres amb una tanca que aparentment impedeix l’accés al castell. Encara que les ruïnes es troben a terrenys privats, i per molt que ho hageu llegit a Internet, l’accés al castell no és per ací, la tanca impedeix l’accés a un xalet, per tant no l’intenteu sortejar. Continuarem per la pista durant pocs minuts fins veure clarament, a la nostra dreta, un sender que puja en direcció nord cap a una torre quadrada del castell.

A l'esquerra, el sender d'accés al castell

Si be fins ací el camí era apte per a qualsevol condició física, hem d'alertar que el sender té trams on cal fer alguna trepada que pot resultar perillosa i gens aconsellable per als més menuts o per als menys experimentats. El tortuós sender arriba fins una moderna porta que substitueix a un antic arc d’accés que unia la muralla amb una sòlida i cridanera torre rectangular de maçoneria.

Torre quadrada

Accedirem a l’interior per l’estretíssim corredor resultant, senzill de defendre en l’època, i arribarem fins l'albacar, una basta extensió cercada per un mur perimetral amb merlets i reforçada per fins a 6 torres. Al trobar-se completament envaïda per la vegetació, costa una imatge definida de l’estructura de la fortalesa, encara que a simple vista podem apreciar un recinte allargat de nord-est a sud-oest (150x33 m), al mig del qual hi ha les restes d'unes estances; damunt d’un sòlid sòl de nua roca tallada veurem l’accés a l’aljub (a l'altra banda de l'albacar hi ha un altre), restes de gruixos murs, i més enllà la majestuosa torre de l’homenatge.

Interior de l'aljub del castell

Des d’ací dalt podreu comprendre la valuosíssima funció d'atalaia militar que tenia el castell gràcies al control visual tant sobre la mar com sobre la resta de fortaleses de la vall: l’antiga torre de la Foradà (s.XIII), la torreta d'Alpatró (s.XIII) i el castell d'Alcalà (s.XI).

Merlets de la muralla

Malgrat ser un castell musulmà a simple vista ens podria semblar d'arquitectura típicament cristiana, i no aniríem mal encaminats, ja que un fortíssim terratrèmol en 1396 el va destruir quasi completament, pel que va ser reconstruït aprofitant els contorns del tossal on s'hi assenta:

"En el año del señor de 1396, el dia 18 de Diciembre, entre la hora tercia y mediodia hubo por tres veces un terremoto en el castillo de Játiva, del reino de Valencia, así como en muchos otros lugares de dicho reino... Y el dia 25 del mismo mes y año, en la fiesta de la Natividad, cerca de medianoche, hubo otro terremoto muy fuerte ...se hundió el castillo de Gaulinera con una parte de la roca, esto es, de las tres partes de la roca cayeron las dos"

Estances

En el segle X la vigilància de la vall es realitzava des d’una primitiva torre dalt del proper Almiserà, però va ser abandonada amb la construcció del castell entre els segles XI i XII, tal i com es dedueix d'alguns restes, documents i presència de determinades ceràmiques, a una ubicació que els musulmans sembla trobaren molt més idònia. Amb el pacte del Pouet de 1245 entre l'infant Alfons, fill de Jaume I, i Al-Azraq, aquest últim cediria per al cristianisme els castells de Pop i Tàrbena a canvi dels d'Alcalà i Perputxent, però comprometent-se a entregar en tres anys els de Gallinera, Margarida, Xeroles i Castells. Com tots sabem, les parts no van complir el tractat i en 1247 va sorgir la primera revolta, detallada al Llibre dels Fets com "Aladrac vos ha preses alguns castells en terres de València, e no us ho gosàvem dir: Gallaner, e Serra, e Pego". Després de la conquesta cristiana del castell junt a tota la Vall ("mas al vuité dia cobram Alcalà, e Gallinera, e setze castells que al-Azraq ens havia emblats e tolts"), va passar per mans de diferents senyors cristians, restant deshabitat i parcialment destruït per un nou terratrèmol en 1664.

Accés sud al castell

Abandonarem el castell extremant les precaucions, ja que el sender és molt costerut i sense cap element on vos pugeu agafar, pel que el bac pot ser prou considerable. De nou a la pista, si alcem la vista al sud l'ombra d'una enorme muntanya omplirà tot el nostre angle de visió, més de 300 metres d'alçada quasi verticals davant nostre. Si sou de la Safor, segur que en més d'una ocasió vos heu preguntat quina era eixa muntanya tant alta coronada per antenes que sobreeixia d'entre totes les demes, més enllà d'Oliva. Es tracta de l'Almiserà, Miserà o Xelibre, que malgrat trobar-se com el Mondúver, horriblement ferit per antenes de telecomunicacions i per una carretera, és un dels millors observatoris panoràmics del nostre territori.

Si desitgeu pujar dalt, teniu des d'aquest punt dues interessants alternatives. Per una banda, seguir la pista en direcció sud per a vorejar per la dreta l'Almiserà, fer una visita al seu cim, i tornar a Benirrama pel camí que cresteja per l'ombria (consulteu la variant A). També podeu seguir la pista fins que als pocs metres a l’esquerra prendreu un sender que prompte es divideix en dos; mentre que el ramal de l'esquerra connecta amb el PRV-58 Tormos-Ebo-l’Atzúvia, el de la dreta arriba fins les immediacions de l'Almiserà però per la seua vessant est.

Torre de l'Homenatge des del camí de descens

Si no planegeu fer cap variant tornarem per on hem vingut, però obviarem el camí per on hem pujat i seguirem el curs de la pista actual, que voreja els peus del castell cap al sud.

Caminarem per l'ombria, la mateixa que recentment s’ha declarat amb moltíssim encert Paratge Natural Municipal, 1.074 hectàrees protegides que han evitat la construcció de milers de xalets que haurien trencat el rar i difícil equilibri entre l’home i la natura que hi ha a la vall. Imagineu-vos fer el mateix camí que ara, però rodejats de xalets. No tornaríem, veritat? La zona protegida destaca per la presència d'ecosistemes d'un grandíssim interès com la vegetació pròpia dels penyals calcaris i de les vessants d'ombria, l'existència de la microrreserva de flora Llomes del Xap i la presència d'aus rapinyaires, des d'àguiles reials i perdigueres fins a falcons pelegrins, xoriguers, ducs, etc. Torbats contemplant la rica vegetació quasi ni ens adonarem quan connectem amb el camí de la font de la Mata, just al punt on es troba el despoblat de Benimarsoc. Girarem a l'esquerra i arribarem al poble en pocs minuts.

Garrofer

Variant A. Circular de l'Almiserà

Si be l'opció que vos hem presentat és molt senzilla i apta per a tot tipus de senderista, la variant de l'Almiserà és una miqueta més exigent ja que tindrem que recórrer uns 10 quilòmetres amb un desnivell acumulat d'uns 600 metres, en aproximadament unes quatre hores i mitja.

L'Almiserà des del castell

Situats al castell seguirem la pista en direcció sud i, amb una lleugera però quasi inapreciable costera, vorejarem la imponent mola vertical de l'Almiserà fins assolir la cresta de la serra, i amb ella la carretera forestal de Pego. Ens dirigirem cap a l'esquerra per un ingrat camí asfaltat que ascendeix fins el cim de l'Almiserà (757 m), on unes grandioses vistes ens esperen de nord a sud. Tornarem al camí de Pego, que resseguirem en direcció oest, fins arribar a un punt on l’abandonarem i seguirem per lapiaz. Connectarem amb un sender que descendeix per l'ombria de Benirrama i al poc arribarem a una pista forestal que opcionalment i cap a migjorn podrem resseguir per tal de visitar l'humil basseta de Benirrama.

La bassa de Benirrama

L'Almiserà

Tornats a la pista i a la seua esquerra naix un altre sender, senyalitzat amb fites, pel qual entre bancals descendirem fins el consultori mèdic del poble.

Camins terrers de la Gallinera

Variant B. La Foradà

Seguint les indicacions de la variant A, i desprès de visitar opcionalment l'Almiserà, seguirem per l'asfalt en direcció oest fins uns bancals on naix un camí que passa junt uns corrals. Crestejarem, obviant un camí a la dreta que baixa a la vall, i aproximadament un quilòmetre desprès arribarem a la cova del Moro, on vos remetem a l’explicació de l'excursió La Foradà.

Cresteria de la serra. Al fons s'observa la Foradà i el Penyal Gros

Variant C. Descens per l’Atzúvia

Es tracta d’una excursió que combina sender i pista amb una longitud total d’uns quatre quilòmetres, i ens permet descendir (o ascendir) fins a la propera població de l’Atzúvia. Situats al sender d'accés al castell de Gallinera seguirem la pista cap al sud fins que a l'esquerra observarem una senda que caldrà seguir sempre per l'esquerra (un ramal a la dreta es dirigeix a l'Almiserà). Creuarem el barranc Fondo i connectarem amb una pista forestal que seguirem en direcció nord-est, vorejant el tossal de les Forques. Després de passar junt una bassa de reg arribarem a una bifurcació i seguirem el ramal de l’esquerra, que ens durà al cementeri de l’Atzúvia, junt a l’accés a la població.

Variant D. Accés a l’Almiserà per la vessant est

Situats al sender d'accés al castell de Gallinera seguirem la pista cap al sud fins que a l'esquerra observarem una senda que resseguirem per la dreta (el ramal de l'esquerra es dirigeix a l'Atzúvia). Paral·lels a la pista forestal durant uns metres, el sender es dirigirà cap al sud-est vorejant la base de l’Almiserà, per la costera de les Gralles. En les immediacions de la penya Roja, girarem cap al sud per connectar amb el camí de Pego, a un escàs quilòmetre de l’accés a l’Almiserà.

Variant E. El despoblat de l'Alcúdia

Des de Benirrama, seguint el mateix camí Reial de la Vall de Gallinera, vos podeu dirigir cap a l'oest, direcció Benialí, per tal de visitar el despoblat morisc de l'Alcúdia. Documentada per primera vegada en un llibre de 1369 anomenat "Llibre de la col·lecta del morabatí de les valls de Gallinera i Ebo", el seu nom ve de l'àrab al-kúdya "lloma", "tossal". Habitada fins a 1880, en l’actualitat encara es poden veure restes de cases que s’endevinen pels recintes de pedra de diferent altura que actuen ara de marges. També romanen, en bastant bon estat respecte al conjunt, les parets de l’església. La tradició popular atribueix a aquesta església un quadre que es conserva a Benirrama i que representa a Maria Magdalena.

Articles relacionats

Els despoblats de la Vall d'Alcalà

La Foradà

L'expulsió dels moriscs al Cavall Verd