Enginys i trapigs de sucre de la Safor

Si fem una vista aèria a la comarca de la Safor, ens cridarà molt l'atenció l'enorme quantitat de tarongers que s'estenen per les planures i arriben fins i tot a escalar muntanyes amunt pels laboriosos bancals. Estem tant habituats al monocultiu del taronger que ens hem oblidat d'altres cultius que en segles passats constituïen el motor econòmic de la comarca, gràcies a la disponibilitat de terres fèrtils, d'aigua i a la bondat de les temperatures. I és que, durant segles, la indústria associada al cultiu de la canyamel a la Safor va originar una època daurada tant des d'un punt de vista econòmic com cultural.

Durant els segles XV i XVII l'esplendor i poder del ducat de Gandia i del comptat d'Oliva, governats per famílies que comptaven amb moltíssim poder, no es podia entendre sense els beneficis obtinguts pel conreu i transformació de la canyamel. L’adquisició per part del futur papa Alexandre VI del ducat de Gandia per als seus fills no va ser trivial, ja que junt al títol adquiria unes fèrtils terres on creixia la canyamel, i la ma d'obra, morisca, era molt barata.

La canyamel, canya de sucre o canya dolça (Saccharum officinarum) és una planta de la família de les Poaceae, conreada per a extraure el sucre de les seues canyes. Encara que hui dia el cultiu de la canyamel a la Safor és residual, i només es ven fresc en mercats locals o fires medievals, es tracta de la planta més conreada al mon amb una producció anual superior als 1.300 milions de tones. La planta és una gramínia de gran mesura, molt semblant a la canya i a la dacsa, tropical i herbàcia, d'una alçada de fins a 6 m. Desconeguda en estat salvatge, hui dia és conreada a tots els països de clima tropical i mediterrani del mon.

El cultiu de la canyamel, conegut des del segle VI aC. a la Xina, va ser portada a Europa per una expedició d'Alexandre el Gran. Els àrabs la introduïren a partir del segle VII en tots els territoris que ocuparen, fins arribar a l’Al-Àndalus, on es conserva el trapig més antic d'occident. L'extracció de l'"acúccar" (suc de la canyamel) i el "cand" (el sucre), tal i com era conegut pels musulmans de la península, estava prou limitat a l'autoconsum, de fet amb la Reconquesta Jaume I la va eximir d'impostos per l'escassa rendibilitat que oferia.

A la Safor la canyamel i el seu mètode de producció serien importades des de Sicília pel comte d’Oliva, de la mà de mestres sucrers que s’hi traslladaren des de terres italianes. Va ser el gandià Galceran de Vic, senyor de Xeresa, qui va donar una gran empenta al conreu, construint el primer trapig o fàbrica de sucre. Se sap que en aquest trapig es treia el sucre de les canyes dels dominis d’Ausiàs Marc.

Gràcies al clima, un sistema de reg eficient herència dels moriscs i l'experiència aportada pels mestres sucrers que vingueren d'Itàlia, al segle XV es va implantar completament el conreu a tota la comarca, convertint-se en el cultiu més identificatiu i demandat de la Safor. Tant d'èxit tingué el seu cultiu que el Cabild de la Catedral de València va trencar l'excepció de Jaume I reclamant el delme. L'eclesiàstic i historiador Gaspar Escolano (1560-1619) es meravellava al contemplar la conca de la Safor i afirmava: "Su campo no reconoce superioridad a los Elíseos. No hay en toda España tierras que puedan medirse, hombro a hombro, con ésta”. Per la seua part Martín de Viciana, autor de l'obra "Chronica de la inclita y coronada ciudad de Valencia", la va descriure com “a mi juyzio no he hallado en las Españas campo que en la cosecha de frutos yguale a la conca de la Safor".

Placa del carrer Molí d'Oliva

Al segle XV es crearen cinc trapigs a Xeresa, Oliva, Gandia, Real de Gandia i Ràfol, als que s'afegirien el segle següent els de Guardamar, Bellreguard, Almoines, i Piles, tots ells propietat del ducat dels Borja. El conreu i explotació es va convertir en un pròsper monopoli en mans ducs de Gandia i els Centelles, comtes d'Oliva, als quals els canyamelars tenien que lliurar la meitat de l producció. Cap el 1500 el ducat va arribar a tenir fins a 13 trapigs on treballaven més de 500 persones i 220 animals, tres d’ells adquirits per Pere Lluís de Borja en 1487. La família va anar comprant i acaparant terres i senyorius propers per augmentar les seues rendes, i mantingué una política de protecció dels moriscs i de repoblament amb privilegis per als camperols que es volgueren instal·lar a les marjals per conrear-les. En 1570 els beneficis del comerç del sucre constituïen més de la meitat dels ingressos ducals. 

El ducat del sucre va viure un punt molt important quan Carles, V duc de Gandia, va contraure matrimoni amb l'heretera del comtat d'Oliva, concentrant els dos centres més importants de producció de sucre en una sola família, transformant a la comarca en una de les més pròsperes d'Europa i el patrimoni fusionat en un dels més rics i influents de la nació. 

Però no tot el sucre era ducal. A Beniarjó hi havia un trapig molt important propietat d'Ausiàs March a la zona del Molí Capità, del qual encara resten part dels murs. El monjos del monestir de Santa Maria de la Valldigna (Simat) comptaven amb un trapig que en 1554 donava feina a 62 treballadors.

Un dels primers trapigs amb força animal per la mòlta de la canya de sucre a l'illa La Hispaniola.

La manipulació de la canyamel es realitzava als trapigs i enginys, establiments que rebien el nom segons la maquinària emprada per a moldre i extraure-li el suc del qual s'obtenia el sucre. En un principi s'utilitzaven les almàsseres seguint la mateixa tècnica per a obtenir l'oli d'oliva, encara que el nom seria substituït per trapig, nom llatí que es refereix a la pedra de molí ("trapetum"). En aquella època les canyes, una vegada recollides, eren tallades en trossets i moltes amb una pedra de molí d’almenys uns dos metres d'alçada per uns 25 cm de gruix, que era menejada per força animal. El trapig solia ser una nau rectangular d'uns 200 m2, amb dues plantes i coberta a dues aigües, i normalment presentava arcades a les façanes com element arquitectònic diferenciador.

Maqueta de l'enginy d'Oliva

A mitjans del segle XVI va aparèixer l'enginy, una nova màquina molt més eficient i ràpida. A diferència del trapig, l'enginy utilitzava la força hidràulica canalitzada per un aqüeducte que movia una gran roda vertical, semblant a les sènies, que a la seua vegada movia dues moles de fusta horitzontals sobreposades, comptant la superior amb components de ferro que trituraven les canyes, prèviament fragmentades a cop de matxet. Un safareig sota les moles recollia el suc, que era transportat per un conducte fins un pouet. Es crearen dos enginys, un a Oliva i l'altre a l'Alquerieta de Martorell, a Gandia.

Entre els mesos de desembre i febrer ficaven el suc de la canya dins de calderes de coure al foc. El producte era colat, rebullit, batut i depositat a uns motlles de fang en forma de con invertit que es cobrien amb terra neta, que era retirada, ja seca, a la setmana. Desprès de destil·lar el contingut s'obtenia un líquid viscós i molt dolç, la melassa. La melassa es deixava reposar per a obtenir els pans de sucre. El resultat, segons la seua qualitat i el procés, es destinava per a obtenir "candi" (cristalls de sucre), almívar i altres productes. S’aprofitava tot, ja que un dels residus del procés era utilitzat com a combustible de calderes o com a matèria prima per a elaborar paper.

La Safor es va convertir en la principal productora de sucre de la península, amb un excedent tan abundant que era exportat als grans centres europeus de distribució. El sucre, considerat el de major qualitat d'Europa, partia dels ports d'Alacant, Dénia, Oliva, Gandia i València, tant refinat com en melassa, cap a Itàlia (Gènova i Milà), Suïssa (Ginebra i Basilea), França (Lió, Marsella i Avinyó), Alemanya (Colònia, Constança, Nuremberg, Ravensburg i Hamburg), Països Baixos (Bruixes i Amsterdam) i Anglaterra (Londres). Va tenir tanta expansió que una fàbrica sucrera alemanya, instal·lada al Real de Gandia (la Grosse Ravensburger Handelsgesellschaft) en 1460, tingué que tancar per no poder suportar la competència local.

Detall de la sala de calderes

Malgrat el seu esplendor, al segle XVII va entrar en una profunda crisi per una banda per la forta competència del sucre de Madeira, Canàries i les Antilles, però sobre tot per l'expulsió dels moriscs el 6 d'octubre de 1609, que eren els seues principals cultivadors. Pobles com Bellreguard i alqueries com Benicanena, Alcodar, l’Alqueria Nova o Pardines quedaren buides i els seua camps de cultiu paralitzats. Conta la tradició que el duc de Gandia va plorar al contemplar com els moriscs eren embarcats a vaixells rumb al nord d'Àfrica, ja que amb ells se'n anaven els censos, regalies i altres impostos que rebia; també se'n anava  una ma d'obra que havia heretat coneixements centenaris del conreu de la terra. Amb la producció de la canyamel sense poder-la recol·lectar per falta de mà d'obra, els trapigs tancaren. La casa ducal es va veure en la ruïna absoluta del dia a la nit.

A partir de 1754 ja no es plantaria més canyamel a La Safor, un punt d’inflexió fins l’arribada en el segle XVIII del conreu de la morera, amb les fulles de la qual s’alimentaven els cucs de seda. Famílies locals i altres procedents de França i Irlanda s’hi instal·laren atretes pel comerç i arribaren a constituir tota una oligarquia local. Al segle XIX, gràcies a la introducció de màquines de vapor a les fàbriques de seda, Gandia i la Safor van poder fer front a l’afonament de la seda valenciana, que va arribar a ser la primera indústria del país. L’última fàbrica sedera de la Safor va tancar als anys 90 del segle XX. Després d'una relativament pròspera etapa amb el conreu del raïm, els antics camps de secà serien transformats en regadiu al segle XX amb l'arribada del taronger, però això ja és una altra història.


Trapigs i enginys a la Safor

Els trapigs i enginys de la comarca, al trobar-se integrats dins dels nuclis urbans, foren reconvertits en habitatges, pel que hui dia només comptem amb evidències documentals i escasses restes arquitectòniques.

Veure els trapigs de la Safor a un mapa més gran

L'enginy d'Oliva

Encara que hui només queden restes, menys de la meitat del que va ser originalment, l'Enginy d'Oliva era un enorme complex arquitectònic singular, construït a finals del segle XVI i format per dues parts que es troben separades, l'enginy pròpiament dit i la llotja. El complex arquitectònic es troba al Raval d'Oliva, entre el carrer Gómez Ferrer i la carretera del Convent (N-332), vora l'antiga muralla de la vila.

Vista de l'actual carrer de l'Enginy on s'aprecien els arcs de l'antic edifici

La ubicació no és trivial, ja que necessitava el subministrament d'aigua de la Sèquia Mare, que planava una bassa triangular ubicada a la plaça de la Bassa per a moure el molí ubicat al carrer, como no, del Molí. Mentre que la nau principal de la llotja va ser convertida en un carrer sense eixida, la resta de l'edifici va ser reconvertida en habitatges. Els dos edificis eren de maçoneria de rajola i calç, d'estil gòtic civil valencià, dels pocs que queden juntament amb la Llotja de València i les drassanes del port.

Representació de l'enginy

A l'enginy es realitzava la mòlta de la canyamel amb dues bigues de fusta cilíndriques, una d'elles amb coberta de ferro, que eren mogudes per una roda  hidràulica de grans dimensions. L'edifici de la llotja, anomenada "oficina" per Gregori Maians en el segle XVIII, era de planta rectangular i dues plantes, coberta a dues aigües i façanes principals i murs de càrrega oberts per arcades. La seua funció era el processament del suc procedent de l'enginy. Mentre que a la planta baixa es trobava el forn i les calderes, a la superior s'emmagatzemaven les formes i porrons i s'hi feia la purgació.

El Molí era un edifici rectangular de 20x7 m i dues plantes amb un dels cantons ben conservat. La llotja o oficina era un gran edifici de planta rectangular de 31x22 m dividit en quatre naus, (tres d’elles cobertes a doble vessant) i dos plantes. Comptava amb arcades de sis arcs rebaixats de 4.35 m de llum en la planta  inferior, i el forjat d'un primer pis sobre el qual hi havia sis arcs ogivals d'igual llum, del qual encara es conserva una tercera part del mateix en el carrer de l’Enginy.

Mapa amb la localització de la bassa, el molí i l'enginy

L'enginy de l'Alqueria de Martorell (Gandia)

El trapig i posterior enginy de l'alqueria de Martorell era un dels principals centres de producció de la Safor, amb un el 15% del total de producció de la comarca. En 1548 va ser adquirit pels ducs de Gandia, els quals traslladaren el trapig a l'Alqueria del Duc, instal·lant en el seu lloc un enginy que substituïa la força animal per la de l'aigua. Tant innovador va resultar que el propi Felip II va visitar les instal·lacions en 1586 aprofitant una visita al duc de Gandia.
El trapig es trobava adossat a l'ermita de l'alqueria de Martorell (segle XV) o de l'Assoc, situada a una antiga pedania entre Gandia i el Real, en la qual restaven en peu a principis de segle no més d'una dotzena de cases, hui envoltades d'urbanitzacions.

Vista aèria de l'Alqueria i el conjunt de cases on hi havia l'enginy

Amb motiu de les obres de restauració de l'ermita, futur museu de la Setmana Santa, a l'espai adjacent s'han trobat les restes d'un edifici d'època romana. La troballa podria ser molt important, ja que l'edifici podria haver estat reutilitzat durant 2.000 anys sense patir grans modificacions. Junt a l'edifici es troben les escassíssimes restes del trapig del segle XVI, i una sagristia medieval.

Per cert, encara que pel nom puguem deduir alguna relació directa amb la família del famós escriptor gandià Joanot Martorell, els historiadors rebutgen la tesi completament.



El trapig de la casa de l'Alfàs (Ador)

Amb accés per un ramal del camí de l’Alfàs, es tracta d'un trapig construït a principis del segle XVII per damunt d'una antiga vil·la romana, en pedra calcària i morter de calç, que es troba en molt bon estat de conservació.

Situació de la casa de l'Alfàs

Consta d'un pati on s'emmagatzemava la collita, amb arcades i coberta a una aigua on hi ha dues moles del trapig. A dos costats hi ha dos passadissos porticats, en un dels quals es troba la bassa del trapig. A continuació hi ha un edifici de planta quadrada amb pati central obert, aljub i dos pòrtics de dues plantes, on s'elaborava el sucre a la sala de calderes. El trapig comptava amb un àrea residencial, típica casa rural valenciana dels segles XVI i XVII amb tres plantes.

La casa de l'Alfàs

El trapig d'Almoines

Antic trapig de gran mesura que ocupava l'actual illa de cases ubicada al carrer Ecce Homo entre els números 32 i 40. L'edifici original, del 1500, era de maçoneria i calç, amb accés per un arc de mig punt d’època morisca encara en peu, que donava al tancat on hui hi ha un pati descobert. Al trapig també pertanyia l’hort tancat al que recauen les façanes posteriors d’aquests edificis, i del qual encara es conserven alguns trams del mur, formant en total un espai d’uns 2.600 m2 de superfície.
El trapig d’Almoines ja apareix documentat en 1500 quan el ducat de Gandia compra les Almoynes a Pere Dixe "e ab lo trapig ab les prempses a totes laborans", mantenint una elevada activitat entre 1569 i 1609.

Arc de l'antic trapig

Vista aèria de l'antiga ubicació del trapig

El trapig de Daimús

Del trapig de Daimús del segle XVII només coneixem la seua localització, als números 6 i 8 del carrer Sant Josep, on hui dia hi ha dues cases de tipus tradicional, pel que sembla que no queda cap resta.

Gràcies als gravats de Laborde del segle XIX, era un edifici amb passadissos porticats que s'obrien a un pati, part d'un complex senyorial amb almàssera.

Ubicació del trapig de Daimús

El trapig de Piles

L'antic trapig de Piles, construït en 1571, es trobava a l'actual illa de cases del carrer de Baix compreses entre els números 25 i 29. El 31 també en formava part, però va ser enderrocat i construït de nou. Al nord-oest de la casa nº 25 s'observa un tapiar de rajola típic dels segles XVI i XVII a la Safor.

El trapig, part d'un complex senyorial, tindria uns 23x13 m distribuïda en tres amples naus, dues plantes i coberta a dues aigües.

Emplaçament de l'edifici del trapig

El trapig de Bellreguard

El cultiu de la canyamel va ser introduïda a l'antiga Sotaya (Bellreguard) per Joan Roca en 1423, construint un trapig per al seu tractament entre 1432 i 1433. El trapig es trobava on hui es troba el bar de la Plaça, a l'edifici de Miguel Escrivá, al voltant del qual construiria una almàssera, un forn i una carnisseria. Al trapig de dues moles treballaven dues dotzenes d'operaris, i romangué en funcionament fins que va ser desmantellat a mitjans del segle XVIII.

Encreuament carrer Major i Avda. d'Alacant, on s'hi trobava el trapig

El trapig de Xeresa

Desaparegut hui dia, va ser construït en 1448 pel cavaller Galceran de Vic, lloctinent del duc de Gandia, i va continuar en funcionament fins 1590, quan va ser adquirit junt al lloc de Xeresa pels ducs de Gandia, tal i com consta a un document de l'època: "e la qual venda li fa amb tots el drets, rendes e emolument a senyor pertanyents, e amb lo trapig lavorant, casa del senyor, terç del delme, morabatí, molí, forn, almàssera, e tots e qualsevol cases, terres e possessions al dit mossén Johan de Vich pertanyents". El trapig va ser traslladat a Gandia, a l'antic carrer de la Vilanova del Trapig.

Es desconeix la ubicació del trapig de Xeresa, encara que hi ha la pista del document de d'adquisició de Xeresa per part de la duquessa Maria Enríquez en nom del seu fill, Joan de Borja: "los dits Reverents Procuradors anaren al trapig del dit lloc lo qual està contigu de la casa e ort del senyor". Segons el document, el trapig podria situar-se a l'actual carrer Ramón y Cajal, a l'altura de l'entrada del carrer Bailia, considerant que la casa del senyor de la Vila es trobava al final del carrer Major, i al seu interior es trobaren eines relacionades amb el procés d'elaboració del sucre. L’hort correspondria a l’illa de cases del Ravalet de la Trinitat i l’hort de tarongers adossat.

Ubicació, en primer pla, de la casa senyorial, i al fons el trapig i l'hort, al Ravalet

El trapig de la Vila Nova (Gandia)

Els ducs de Gandia adquiriren el trapig de Xeresa en 1590 i el traslladaren al carrer Vila Nova de Gandia, conegut com la Vila Nova del Trapig. Va estar molts anys en funcionament fins que el 20 de maig de 1865 l'ajuntament va donar permís a Esteve Boix Jacquet per a tombar-lo i construir als seus terrenys una fàbrica de seda dotada amb la maquinària a vapor: la futura Lombard.

Carrer Sant Francesc de Borja o Vila Nova

El trapig de Beniarjó

Conten que les primeres plantacions de canyamel de la Safor eren propietat del cèlebre poeta Ausiàs March, senyor de Beniarjó. A la seua casa senyorial, a banda de la part residencial, el molí i l'almàssera, es trobava un trapig amb un espai de més de 2.000 m2 al voltant. A l'altra banda de la casa es trobava el Molí Capità i l'ermita de Sant Marc. El conjunt arquitectònic va ser venut per la casa de Medinaceli a trossos, un succés molt semblant a la desfeta del palau d’Oliva, i hui dia només queda l'aljub i els fonaments, ja que l’ermita de Sant Marc va ser enderrocada en els anys 60 del passat segle.

Entre el riu i la plaça del Palau es trobava el palau d'Ausiàs March i el trapig

Ermita d'En March, part del complex on hi havia el trapig

El trapig de l'Hort de la Torre (Vilallonga)

Construït al segle XVII, es trobava a l'Hort de la Torre, amb accés per la carretera Vilallonga-Ador. A la ubicació actual, dins del polígon 3, hi ha les parcel·les agrícoles 297, 320, 321 i 323.


El trapig de Miramar

De l'antic trapig de Miramar no resta més que el nom de la plaça on es trobava, la plaça del Trapig, a la zona més antiga del poble.

Conjunt d'edificis a la plaça del Trapig on es trobava el trapig

El trapig de Guardamar

El trapig de Guardamar es trobava al costat de la casa senyorial dels Tamarit, coneguda com la casa Gran. Era tal la importància de la canyamel que l'existència del trapig sembla que anava unida a la mateixa existència del lloc. A la carta pobla figura l'obligació anual de cada vassall de plantar un mínim de tres fanecades a la seua heretat, baix l'obligació de donar tres dotzenes al senyor.

Vista aèria de Guardamar amb el molí, el trapig i la casa senyorial

El trapig del Real de Gandia

El del Real va ser un dels primers trapigs existents a la Safor, que fins i tot va ser adquirit per una companyia medieval alemanya, la Grosse Ravensburger Handelsgesellschaft, fins que va tancar per no poder suportar la competència local. En aquella època, els llauradors musulmans del Rahal estaven obligats a plantar dues fanecades de sucre.

Conjunt del trapig entre els carrers Palau i Sant Vicent, amb l'hort tancat del mateix

Porxada del trapig del Real de Gandia

El trapig de Rafelcofer

Es tracta d'un trapig del segle XVI del qual no ha quedat cap resta fins els nostres dies.