La marjal de Xeresa i l'Auir

La marjal de Xeresa i la platja de l'Auir (Ahuir en castellà) formem un paratge natural únic dominat pel senill i el borró, una de les zones humides més importants de la Península que malauradament l'home ha anat soterrant durant dècades. Malgrat la forta recessió dels terrenys i la gran degradació a que es veu sotmesa, la marjal de Xeresa és un espai amb un important valor ecològic i botànic, declarat al mateix temps reserva de fauna i microrreserva de flora, a l'interior de la qual es desenvolupen plantes endèmiques, espècies aquàtiques úniques i llocs de reproducció i cria tant d'aus migratòries com de nidificants

La ruta, d'uns 10 quilòmetres entre l'anada i la tornada, ens permet fer-nos una idea de les 437 hectàrees de la marjal de Xeresa, part de la Marjal de la Safor que, amb una extensió total de 1.225 hectàrees, engloba els termes municipals de Tavernes de la Valldigna, Xeraco, Xeresa i Gandia. Es tracta d'un aiguamoll d'un gran valor mediambiental per albergar nombroses espècies endèmiques del País Valencià, tant de flora com de fauna, protegit pel LIC Marjal de La Safor. Amb parades a la muntanyeta de la Creueta, la reserva del Samaruc i a la sèquia i platja de l'Auir, discorre completament per caminals o carretera, a excepció d'un menut tram opcional per senda de muntanya, pel que la dificultat és pràcticament nul·la i apta per a qualsevol perfil de caminants. La primavera és l’època ideal per a visitar la marjal, encara que en qualsevol època de l'any podrem gaudir d’una bona representació de la seua flora i fauna. Planifiqueu un mínim d’un parell d'hores sense contar cap parada, i si no disposeu de temps, la visita a l'Auir la podreu realitzar en vehicles, estalviant-vos uns 3 quilòmetres.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

|

Com arribar-hi

La Marjal de Xeresa

La marjal de Xeresa, un terreny humit i pantanós, fa entre 5.000 i 10.000 anys era una albufera, com la de València, que pel procés de formació d'una barrera dunar a la costa durant segles, donat que les ones i corrents al golf de València van de nord a sud, es va quedar aïllada. Amb el temps, l'aigua de la mar es va anar filtrant a la terra, perdent la salinitat, i rebent l'aportació d'aigua dolça de la pluja, dels barrancs que provenen del Mondúver o del riu Vaca i dels ullals o brolladors. Donat l'alt nivell freàtic de l'aigua subterrània (pràcticament a nivell de la mar), l'àrea sol trobar-se inundada, sobre tot a la tardor i a la primavera, drenant-se l'excés a la mar tant per les aigües subterrànies com a través de les sèquies.

Dins de la marjal de Xeresa es troba la marjal de Borrons, un espai amb un important valor ecològic i botànic declarada al mateix temps reserva de fauna i microrreserva de flora degut al seu elevat valor mediambiental per albergar importants comunitats biològiques estables d'alta biodiversitat. Es desenvolupen espècies animals endèmiques, espècies aquàtiques úniques i llocs de reproducció i cria, tant d'aus migratòries com de nidificants. Entre els peixos destaca el llopet comú (Cobitis maroccana), l'anguila (Anguilla anguila) o el peix agulla (Syngnathus abaster). Entre els amfibis destaca el renoc comú (Buf buf), el renoc corredor (Buf caramida) o la granota (Granota perezi). També destaca la presència de rèptils com la tortuga d'estany (Emys orbicularis), en regressió davant la competència de la tortuga americana, el dragó comú (Tarentola mauritanica), la sargantana comuna (Podarcis hispànica), o l'escurçó d'aigua (Natrix Maura). Però on deuria destacar la marjal és per ser hàbitat del samaruc (Valencia hispanica), una espècie endèmica del País Valencià, encara que la realitat és molt diferent com més endavant veurem.

La marjal de Borrons

La ruta

Per a iniciar el recorregut ens dirigirem a Xeresa seguint la N-332. Només accedir al poble estacionarem el vehicle al voltant d'una rotonda on hi ha una barraca, junt a la qual veurem un senyal vertical indicatiu de la ruta per la marjal. Caminarem cap a l'est, passant per baix del pont de la nacional i creuant el pas a nivell del ferrocarril València-Gandia. Accedirem al Caminàs, el polémic camí de la marjal entre Xeresa i les platges. Malgrat trobar-nos ja a terreny de marjal, a la vista només veurem horts de tarongers, terrenys guanyats fa anys a la marjal i regats generosament per basses com la que es troba a la nostra esquerra, la de l'Estació, que s’omplia antigament amb una sènia i posteriorment amb un motoret.

Camí de la Via i Muntanyeta de la Creueta

Mentre que recte accediríem a les platges de Xeraco, l’Auir i Nord de Gandia, nosaltres girarem a la dreta, en direcció sud, seguint paral·lels el camí de la Via, anomenat posteriorment camí dels Xops. Obviarem, per la nostra esquerra, els camins de la Sèquia dels Xops i del Canalet, que cap a l’est s’endinsen pels horts i es dirigeixen al Caminàs. Des de Xeresa i fins al castell de Bairén s'alineen horts minifundistes de tarongers i hortalissa, que s'estenen cap a la mar aproximadament entre 800 i 900 metres, fins el límit marcat per la sèquia Travessera o de Trènor, punt on s'inicia la partida de les Galerasses o Canyar, una zona de marjal de 215 ha formada per làmines d'aigua i cap a la qual ens dirigim. A uns 400 metres a l'esquerra, vallada, trobarem una altra bassa, la de l'Horta de Sant Joan, construïda en pedra i argamassa.

Plataners

A la dreta de la via prompte apareixeran uns enormes i preciosos plataners que afortunadament es lliuraren quan la construcció de l'autovia, al contrari que l'ullal Clar, aïllat actualment entre dos carrils d'asfalt. A l'altra banda, l’abandonat però preciós bosquet de l’antic càmping Caudeli és incapaç de dissimular una de les majors aberracions paisatgístiques de la nostra comarca, una horrible macrourbanització mostra, per a vergonya de les futures generacions, de fins a quin punt va arribar la construcció desmesurada al nostre territori durant l’auge de la rajola; un despropòsit que va foradar completament la muntanya per a construir un balcó artificial a la mar on s’amuntonen les cases; una destrucció desmesurada del territori que ens perjudica a tots i per contra no beneficia a ningú, ja que les vendes han segut tan reduïdes que per falta de clients serà reconvertida en una ciutat "sènior" per a jubilats britànics i holandesos, de la qual al menys Xeresa s’aprofitarà amb la instal·lació d'un geriàtric. Afortunadament, el camp de golf que prometien els promotors mai va arribar a fer-se.

La Muntanyeta de la Creueta

Molt prompte arribarem a un menut tossal vora camí, la Muntanyeta de la Creueta, on veurem un cartell vertical de la nostra ruta junt un cartell del GR dels monestirs que prové de Xeraco. Una llàstima per cert la ruta dels monestirs, una excel·lent idea sobre el paper però que va ser terriblement duta a terme, amb els escassíssims trams de muntanya que es definiren, hui dia pràcticament perduts. Però ja en parlarem en altra ocasió. Seguirem els senyals i paral·lels a la via vorejarem el vessant oest de la muntanyeta passant junt a les margues terroses i grogues de la seua base, aprofitades antigament per als cultius tal i com ho demostren els forats que hi ha a la mateixa.

Muntanyeta de la Creueta

En aquest punt ens detindrem i obviarem el camí de la Via, que recte es dirigeix a l'Ullal Fosc i a l'alqueria del Duc, i que ja visitarem en una altra ocasió. Nosaltres seguirem per la nostra esquerra el camí del Bovar, junt al qual naix un curt sender que puja dalt de la muntanyeta, rocós i aspre però sense cap dificultat de seguir. Donat que ens trobem a la marjal, és cridanera la presència de vegetació tant típicament de muntanya, ja que les mates de romer, argelaga, pebrella, timó, llentiscle o els margallons creixen abundantment als peus d'una espessíssima pineda, on despunta algun que altre garrofer. La muntanyeta destaca per comptar amb l'existència de fòssils marins del Cretàcic Superior (71-85 milions d'anys) com l'Exogyra, Pycnodonta o Neithea, és a dir, ostres i cloïsses per als, com jo, profans en la matèria.

Camí del Bovar i senda de la Muntanyeta de la Creueta

A prop del cim veurem la base d'un cartell que algun malintencionat (per no dir-li alguna cosa pitjor) va arrancar fa poc, i que espere Medi Ambient apanye abans que pugeu vosaltres. Amb l'ajuda d'una foto se'ns detallaven els principals punts de la magnífica panoràmica que hi ha des d'aquesta talaia natural. Al sud podem observar el castell de Bairén, als peus del qual es troba l'Alqueria del Duc, l'ullal de l'Estany i l'Aula de la Natura, un centre d'interpretació de la Marjal de la Safor que acull la seu del Centre Espanyol d'Aiguamolls, i que serà el nostre objectiu en una propera ruta. Al sud, a prop de la mar, divisarem taques aïllades de pins que marquen la situació de l'antiga Dehesa, que correspon a l'antiga restinga o barrera que separava l'antiga albufera de la mar, molt diferent d’aquella que dibuixara Cavanilles tan plena d'arbres. Entre la Dehesa i nosaltres se'ns mostra quasi tota la marjal de Borrons, un espai clarament delimitat pels tarongers i en clara regressió, en un cantó del qual es troba un cridaner llac dedicat a la cria experimental del samaruc, següent punt de la nostra ruta.

El castell de Bairén des de la Muntanyeta de la Creueta

La marjal de Borrons des de la Muntanyeta de la Creueta

Però no se'n aneu encara, no feu soroll i gaudiu de la vista. Si sou cautelosos apareixeran desenes de conills mentre contempleu, des d'uns 34 metres d'alçada, centenars d'hectàrees de marjal quasi verge, una marjal que contra tota lògica no pertany a Xeresa, ni tan sols a la Generalitat, pertany a una empresa privada de Madrid, Rústicas S.A., promotora de tota mena de projectes que afortunadament mai han arribat a bon port. Els intents de soterrar la marjal s’iniciaren durant l’època franquista amb el complex hoteler "Ciudad Renacimiento", on pretenien fer una macrourbanització amb un llac central comunicat per canals, pels quals els propietaris accediren a casa amb els seus vaixells; durant el govern socialista el projecte va ser més discret, només comprenia uns quants hotels i xalets, mentre que amb el govern del partit popular les pretensions augmentaren amb el projecte d'un camp de golf, dos parcs temàtics, dos hotels i una urbanització de luxe, tot en consonància amb l'era dels projectes faraònics del per aquell moment Molt Honorable Zaplana. Afortunadament, hui podem mirar des d'aquest punt i veure els únics colors que deurien representar a una marjal: el blau de l'aigua i el verd del senill (Phragmites giganteus), de la bova o dels joncs (Juncus scirpus).

La reserva del samaruc fa uns anys, abans de les actuacions

Baixarem per la mateixa senda i seguirem pel camí del Bovar cap a l'est, envoltats de tarongers. Al final del camí arribem a una tanca de fusta, per damunt de la sèquia de Trènor, que impedeix el pas a una llacuna, extrem sud-oest de la marjal de Borrons. Uns enormes cartells de microrreserva de flora i fauna ens indiquen que hem arribat a la Reserva del Samaruc, amb 5.1 hectàrees protegides. Més enllà desapareixen els tarongers i comença la partida de les Galerasses, la marjal pròpiament, un terreny salvatge molt poc antropitzat, limitat al sud per la sèquia de l'Escorredor, a l'oest per la sèquia de Trènor, a l'est per la carretera Natzaret-Oliva (CV-605) i al nord pel Caminàs de Xeresa. Davant nostre es troba una llacuna amb una superfície aproximada de 0.5 ha i una profunditat màxima d'1.2 m, que a l'igual que la resta de la marjal rep les seues aigües per infiltració, escorrentia i pluja.

Reserva del samaruc de Xeresa

Anys enrere hi havia a la zona quatre llacs, les aigües dels quals es presentaven netes i transparents, envoltades d’un entorn verd, fresc i agradós, molt exuberant malgrat gran part de la vegetació fora al·lòctona, especialment eucaliptus. Hui dia la vegetació ha desaparegut, només trobem uns pocs arbres, i malgrat quasi 20 anys d'actuacions, sembla que continuem sense notícies del samaruc.

El samaruc

Però qui és el famós samaruc? El samaruc (Valencia Hispanica) és un menut peixet d'aigua dolça, de només 4 a 8 centímetres d’amplària, de color terrós i amb les aletes taronges en el cas dels mascles. S'alimenta principalment d'invertebrats del medi aquàtic i viu a les marjals i ullals. No seria notícia si no fos per dos motius: per una banda, ser endèmic del País Valencià, i per l'altra, trobar-se en greu perill d'extinció. Està classificat en la màxima categoria d'amenaça i protecció en tots els decrets i convenis estatals i europeus. Mentre que fa només unes dècades el podíem trobar a tot el litoral, hui dia només es troba a taques aïllades entre Peníscola i la marjal de Pego-Oliva. Hi ha reserves de samaruc, malgrat trobar-se en declivi, a les marjals de Peníscola, de Pego-Oliva o al barranc de l'Encantà del riu Serpis; també trobem les del Prat de Cabanes-Torreblanca o el riu Verd, on han augmentat les poblacions, i als ullals de la marjal dels Moros de Sagunt o a l'Albufera, on es manté una població estable. La població de samaruc al marjal de la Safor és mínima, malgrat les continues reintroduccions anuals. El peixet més valencià del mon té moltes amenaces al seu voltant: els aterraments de la marjal, la contaminació de les aigües, i la introducció d'espècies depredadores exòtiques com ara el carranc americà, la gambúsia (introduïda amb el propòsit de combatre el paludisme), la depredadora truita arc-iris (introduïda per la pròpia Generalitat!), i sobre tot el 'black-bass' o la perca (introduïts per a la pesca esportiva deliberadament).

Vista àeria de la marjal a l'hivern

Entre 1992 i 1993, dins del projecte LIFE, cofinançat per la Generalitat i la Unió Europea, es va gestionar la creació d'una xarxa d'àrees de reserva per al samaruc al País Valencià. S'obriren les reserves del Racó de l'Olla, Ullal de la Mula i Reserva d'Algemesí (Parc Nacional de l´Albufera), Port Corinto i Marjal dels Moros (Sagunt), Ullal del Gat (Tavernes de Valldigna) y la Reserva de Xeresa. El programa ja es va iniciar amb mal peu quan els tècnics de la conselleria de Medi Ambient reintrouiren samarucs procedents del Parc Natural del Prat de Cabanes i Torreblanca, criats en piscifactoria, dins la reserva del Racó de l'Olla de l'Albufera, ocasionant una contaminació genètica de l'espècie amb efectes irreversibles, en contra de l'article 27b de la Llei 4/1989, de 27 de març, de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i Fauna Silvestres: "Evitar la introducció i la proliferació d'espècies, subespècies o races geogràfiques distintes a les autòctones, en la mesura que puguen competir amb aquestes, alterar la seua puresa genètica o els equilibris ecològics”. També es va generar polèmica per l'anunci d'un pressupost de 170.000.000 de pessetes per a recuperar l'espècie, quan segons l'UE s'adjudicaren 219.000.000. Per aquella època també va ser cridaner que la Conselleria de Medi Ambient firmara un conveni amb Campsa, a canvi de 25 milions de pessetes, per a permetre la dessecació de la hui desapareguda marjal d'Albuixech, on a banda del samaruc es trobaven espècies amenaçades com el fartet (Aphanius iberus), la raboseta (Cobitis paludica), la gambeta (Paleomonetes zariguey) o l'esponja d'aigua dolça (Euspongia officinalis).

L'altra polèmica, la que ens ocupa, va ser la nefasta decisió del cap dels serveis dels Recursos Naturals de la Conselleria d'ubicar la Reserva del Samaruc de Xeresa en un lloc poc menys que recomanable en aquella època, ja que mentre es lliuraven 6.000 exemplars de samarucs entre 1994 i 1996, paral·lelament l'alcalde de Xeresa d'aquells moments, Ciprià Fluixà, autoritzava mitjançant llicencies de soterrament de fem el vessament de residus a la marjal i el soterrament de més de 100.000 metres quadrats. Endevineu on es produïren els abocaments i soterraments? Com no podria ser d’altra manera, a la reserva i els seus voltants. El resultat, dos de les quatre llacunes que configuraven l'entorn soterrades i la resta greument contaminades. Els pocs samarucs que van sobreviure, com a conseqüència de les pluges torrencials de 1996 es dispersaren per la marjal, pluges que també afavoriren la invasió d'altres espècies, predadores i exòtiques, com la gambúsia. L'entorn va patir un deteriorament tan gran que era totalment inviable l'èxit de la reintroducció del samaruc.

L'any 1999 l'entorn de la reserva oferia un aspecte desolador i les aigües es trobaven putrefactes. Les dos llacunes que encara existien, al trobar-se parcialment soterrades, s'assecaren a l'arribar l'estiu, pel que foren colonitzades per espècies al·lòctones com la canya, afavorint un desplaçament de la flora i fauna autòctones. Tots els diners invertits en el samaruc s'havien esfumat junt amb el peixet. Evidentment la indignació social i la repercussió als mitjans de comunicació no afins va ser molt forta, i per fi un auto judicial va prohibir els dipòsits i abocaments a la marjal. Malgrat això, l'any 2000 la Guàrdia Civil de Xeresa encara va pillar in fraganti a una empresa de construcció dipositant material junt la reserva del samaruc. Però l’escàndol no va finalitzar, ja que l'alcalde va ser absolt per tres magistrats de la Secció 1ª de l'Audiència Provincial de València (sentencia nº 281/01) que consideraren "terrenys de secà" a la marjal de la Safor, ignorant tota la documentació aportada al judici ratificada pels biòlegs que realitzaren el informe pericial. Casualment, també va permetre que l’empresa Rústicas, propietària de gran part de la marjal, creara Xeresa Golf, un complex d’oci en mig de la marjal amb dos hotels, un camp de golf i fins i tot dos parcs temàtics, aprofitant la cojuntura, i que afortunadament la Generalitat va aturar (poc després Xeresa Golf, de la ma de Zaplana, construiria un projecte semblant en terrenys de Terra Mítica, on acabaria fent fallida en 2010). Afortunadament l'any passat es faria justícia i Fluixà seria condemnat, però a dia de hui el mal provocat, malgrat la sentència, no ha segut (ni serà) restaurat.

Eucaliptus

L'any passat Medi Ambient va destinar 225.000€ amb part dels diners del Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER) en la regeneració de la Reserva de Xeresa. Les actuacions anaven encaminades a crear un únic llac de major mesura inundat permanentment i l'eliminació de tota la vegetació invasora, sobre tot l'eucaliptus. El pla també contemplava la plantació d'espècies aquàtiques i arbres de ribera, i evidentment, la introducció del samaruc.
Vos preguntareu qué passa amb l'eucaliptus, un arbre molt esbelt i monumental. Doncs fa uns anys gran part de la marjal, sobre tot l’entorn de la llacuna de Xeresa, es trobava repleta d’eucaliptus. Però es tracta d'un arbre que consumeix enormes quantitats d'aigua i les seues fulles són molt antisèptiques, pel que tarden molt en descompondre's, impedint la formació de sòl vegetal. L'eucaliptus és, per tant, un arbre que perjudica molt el lloc on es planta. Els arbres foren introduits a la marjal als anys seixanta per ICONA amb el tímid objectiu, segons les males llengües, de fer un experiment de dessecació parcial de l'aiguamoll. A banda d'uns quants exemplars aillats, encara resta un bonic bosquet d'uns 500 metres de llargària, que discorre paral·lel a la sèquia de l’Escorredor, i que arriba fins al carrer Ribera Baixa de la platja de Gandia.

Sèquia de Trènor

Les actuacions de Medi Ambient són ben visibles quan acudim hui dia a la reserva. És complicat no portar-nos una desilusió, ja que malgrat trobar-nos davant d'un vistós i cridaner llac, els eucaliptus han desaparegut i només queden alguns xops solts. També és més que cridaner el pas d'una rotovator que ha arrancat tota la vegetació, però per contra no s'ha realitzat, al menys aparentment, cap substitució per vegetació de ribera. És evident que el paratge es troba en procés de regeneració, pel que caldrà que tigam paciència. Però on està el samaruc? L'any 2008 es va realitzar una solta de dos mil individus, sumant un total de 41.100 exemplars des de 1994, que són criats en captivitat al Centre Piscícola de El Palmar (València). En l’actualitat, al menys teòricament, es deuria poder veure milers i milers de peixos nadant a la reserva. M'agrada anar a còrrer per la zona, i sempre que passe li pegue una ullada a la llacuna, però per molt que em fixe, encara que possiblement siga per la foscor de les aigües com a conseqüència de la turba, o per la meua nula experiència, mai he vist cap. Quedaran samarucs al llac? O caldrà que esperem a una nova solta, la definitiva? La pregunta és realment inquietant, però malgrat el meu pesimisme crònic davant dels poders públics, crec que vaig a fer una excepció i donaré un vot de confiança al projecte, veig que l'ajuntament de Xeresa, al menys l'actual grup polític, està fent un gran esforç en la conscienciació de la gent i en la regeneració de la zona, amb projectes molt interessants que (espere) auguren un bon futur a la marjal.

Reserva del samaruc

El Caminàs

Tornarem a la base de la muntanyeta i la envoltarem per la nostra dreta, connectant amb el camí de la Sèquia Nova, on coneixerem un parell de bonics ullals a un terreny on s'estan realitzant importants feines de restauració paisatgística i mediambiental. Seguint el vol i l'estela que deixen els ànecs coll-verds a l'aigua al fugir del nostre soroll, caminarem en direcció nord-oest creuant una interminable sèrie de camps de tarongers i canals, moltes d'elles tributàries de la sèquia de Trénor, divisòria de les terres de conreu amb la marjal més salvatge i viva.

Ullal vora la muntanyeta de la Creueta

Si analitzeu el concepte de marjal, vos deuria resultar molt estranya la presència de cultius, ja que el nivell freàtic de les aigües subterrànies es troba quasi a nivell de la superfície, pel que els tarongers i la hortalissa es podririen. A les marjals de Xeraco i Pego-Oliva guanyaren terreny a la marjal assecant-la amb l’ús de bombes, mecànica molt perillosa ja que augmenta la salinitat dels aqüífers, un dels grans problemes que va patir la Marina Alta. A Gandia i a Xeresa utilitzaren el mètode de "Cañas y Barro", és a dir, soterrar amb terra la marjal.

Vistes des del camí de la Sèquia

Ullal de la Creueta

Però conforme anem caminant, observarem que en aquest tram utilitzaren un altre mètode, consistent en obrir canals que s’omplien d'aigua, i amb la terra sobrant sobrealçar els terrenys adjacents, resultant, dins del mal, el mètode menys perjudicial ja que mantenia el nivell freàtic -malgrat el perill de taponar un ullal-. Durant tot el trajecte veurem cóm s’alternen cultius i canals, utilitzats per nombrosa fauna aquàtica com els cabussets (Tachybaptus ruficollis) o les granotes. Veureu alguna serp nadant, segurament algun escurçó d'aigua. També veureu molts carrancs, però cap autòcton, ja que el que hi ha, sempre amb les pinces amenaçadores en alt, és l'americà, introduït a la dècada dels setanta i tan ben adaptat que ha afectat negativament tant a altres espècies autòctones com als cultius, com va ocórrer als arrossars de la Ribera.

Canal al camí de la Sèquia

Arribats al polèmic Caminàs, el camí que va de Xeresa a les platges que continuament tanquen al trànsit, girarem a la dreta i el seguirem en direcció a la mar. Caminarem a la vora d'una sèquia, continuació del barranc de Xeresa o de Calafat, que desaigua a la marjal i canalitza les aigües del barranc del Mondúver o dels Emboscats i que sol inundar el camí després d'episodis de fortes pluges. Quan finalitzen els bancals de tarongers, al límit marcat per la sèquia Travessera, podrem afirmar que ens trobem al bell mig de la marjal.

Sèquia Travessera

A esquerra i dreta ens trobarem envoltats de vegetació aquàtica i de les bellíssimes i grogues flors dels lliris (Iris pseudacorus). A la primavera veureu eixir de l'aigua les vistoses flors blanquinoses dels nenúfars (Nymphea alba) i les de la corretjola (Ipomoea sagitata). Si alcem el cap veurem nadant o sobrevolant els terrenys inundats a nombroses aus com l'ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), la fotja vulgar (Fulica atra), l'arpellot de marjal (Circus aeruginosus) o l'esplugabous (Bubulcus ibis). Si anem a la primavera, podrem gaudir amb la presència de multitud d'aus que es troben de pas en la seua migració des d'Àfrica, com la garsa imperial (Ardea purpurea), el camallarga (Himantopus himantopus), el xitxarrot (Acrocephalus arundinaceus) o el fumarell carablanc (Chlidonias hybridus). També hi ha mamífers, com la rata comuna (Rattus norvegicus) o la d'aigua, el talpó (Arvicola sapidus), clarament en regressió i que en temps de fam i d'escassesa era utilitzada com a aliment. Serà quasi impossible que no ens creuem amb exemplars de la característica polla d'aigua (Gallinula chloropus), una au de fins a 38 cm, de plomes negres i molt aficionada a creuar la carretera amb graciós caminar.

Ja a prop de la carretera creuarem un menut pont per damunt de la sèquia de l'Auir, construïda pels àrabs amb la finalitat de buidar l'excés d'aigua i permetre els cultius. Hem vist i creuat nombroses sèquies, moltes d’elles antiquíssimes, però no hem d’oblidar que les sèquies necessiten un manteniment, ja que al llarg de l'any acumulen restes de llot, brossa i brutícia. Malauradament, la neteja i sanejament de les mateixes necessita d’una maquinària molt costosa, impossible d'assumir per les minvades arques xeresanes, pel que aquestes actuacions només les pot realitzar Conselleria. El bon estat de les sèquies és necessari per a la renovació de l'aigua, i en l'actualitat moltes d’elles han perdut l’eixida a la mar. És el cas de la sèquia de l'Escorredor de Xeresa, la que passa junt al llac de la reserva del samaruc, que actualment no té eixida per trobar-se urbanitzat el tram de la platja de Gandia que hi ha entre el carrer Ribera Baixa i la finca de Rústicas.

Sèquia de l'Auir

La Platja de l'Auir

Arribarem a la carretera Natzaret-Oliva. 500 m a l’esquerra, al camí de la Trilladora, es troben uns edificis abandonats on es trobava la trilladora, una màquina que era utilitzada per a separar el gra de la palla dels antics cultius d’arròs de la marjal. Els obviarem i girarem a la dreta en direcció platja de Gandia, on veurem un gegantesc eucaliptus que creix sense impediments gràcies a l'abundància d'aigua que els proporciona la marjal. Caminarem uns 300 metres i girarem pel tercer camí de l'esquerra, el de la platja de l'Auir. Mentre arribem a la mar veurem al fons, tant per la dreta com per l'esquerra, bosquets de pins, últimes restes de l'antiga Dehesa de la Safor, i que ens acompanyaran fins la platja.

Junt un espai per a l'aparcament de vehicles s'obri entre les dunes un caminet de fusta cap a la mar. Veurem que les dunes es troben protegides per baranes, cordes i ponts per als vianants, situació necessària davant la gran afluència de turistes que rep la zona a l’estiu. No oblidem que ens trobem davant d'un dels últims cinturons dunars del Mediterrani.

Accès a la platja de l'Auir

Possiblement ens resulte sorprenent trobar-nos dunes tan plenes de verdor, però penseu que es tracta d’una vegetació molt exclusiva i delicada, acostumada a viure en unes condicions extremes que van des d'arrelar a sòl arenós, amb un mínim d'humitat i sense matèria orgànica, fins a suportar els freqüents vents abrasius i canvis de temperatura. Veurem enormes piteres (Agave americana), tamarix, l’omnipresent borró (Ammophila arenaria) o el preciós lliri de mar (Pancratium maritimum). La fauna està limitada als escarabats piloters, la formiga-lleó, els fardatxos i una curiosa au, el corriol o picaplatges camanegre (Charadrius alexandrinus), característic per les seues carreres per damunt de la sorra, on deixa marcats els tres dits de les seues petjades.

Vegetació dunar

Més enllà es troba possiblement un dels trams de platja verge més extens del País Valencià, situat entre la desembocadura del riu Vaca a Xeraco al nord i els últims apartaments de la platja de Gandia al sud. Un fantàstic punt on asseure'ns a la voreta del mar i gaudir amb la brisa marina, magnífic colofó a un magnífic passeig per un dels racons més increïbles de la comarca.

La platja de l'Auir

La marjal, hui

Podríem pensar que la crisi econòmica ha aturat la construcció i ha donat una treva per a repensar l’urbanisme i el seu impacte sobre el territori. Però la realitat és diferent. Malgrat les lleis nacionals i internacionals, normatives, recomanacions i el rebuig popular, molts polítics i empresaris encara demanen el soterrament de la marjal i la urbanització de la platja de l'Auir per a construir xalets, camps de golf, casinos i altres barbaritats urbanístiques. La rajola encara és un arma electoral molt important. Per exemple, el recent nombrat alcalde de Gandia pel Partit Popular, Arturo Torró, vol construir un camp de golf a la marjal. Però la idea no és nova, ja formava part del seu programa electoral fa quatre anys, quan volia fer dos camps de golf i un hotel de cinc estreles, com també va proposar anys abans el Gival-Coalició Valenciana de Rosa Fuster, que reivindicava la construcció d'urbanitzacions de luxe i camps de golf a l'Auir. El cas de la marjal de Xeraco és encara pitjor, ja que malgrat tenir una presència quasi testimonial, el Bloc local ha denunciat reiteradament a l'alcalde per desprotegir i soterrar la marjal des de l'any 2000.

Fem a la marjal

Però els soterraments no són l'únic problema, ja que les sèquies s’utilitzen a sovint com abocador, només cal passejar pel Caminàs de Xeraco o per les sèquies i canals de la marjal de Xeresa on hi ha horts. Últimament, per arrodonir la problemàtica, s'han detectat nombrosos incendis provocats a la marjal. Una de les principals amenaces de la marjal i de la platja de l'Auir és que pertanyen a l'empresa Rústicas, i l'adquisició, permutació del terreny o la indemnització per la reclassificació del sòl implica un cost econòmic impossible d'assumir pels ajuntaments de Gandia i Xeresa.
Després d'anys de continues agresions a la marjal moltes espècies han desaparegut, com la bagra ibèrica (Leuciscus pyraenaicus), i altres li segueixen el camí, com el barb i la raboseta (Cobitis maroccana), un petxinot endèmic de la comarca (Potomida littoralis gandiensis), la gambeta d'aigua o el caragol Melanopsis. Independentment de l'estat de la marjal de Xeresa, és evident que tant el samaruc com moltes espècies no ha estat mai tan amenaçat d'extinció como es troba en aquest moment al País Valencià, i gran part del problema passa per les actuacions de la Conselleria de Medi Ambient que, entre altres coses, és incapaç d’enfrontar-se a altres òrgans de l'administració que estan ficant en perill constantment els últims refugis d'aquest endemisme.

Però deixem sensibilitats mediambientals a banda i pensem com els polítics, només en qüestions materials. És important recordar que per baix de la marjal hi ha un gegantesc aqüífer d'aigua dolça, que evita l'entrada d'aigua de la mar. Si no mantenim la marjal sempre com a zona humida, ens arrisquem a la salinització irreversible de l'aigua de reg i per al consum humà.

Però no tot està perdut, ja que encara hi ha iniciatives públiques que ens demostren que no tot està podrit al mon de la política. Per una banda, el Ministeri de Medi Ambient ha comprat, per valor de 115.000€, 30 fanecades a la marjal de Xeresa, que permetran regenerar l'entorn de la muntanyeta de la Creueta, el que permetrà la consecució d'un projecte que inclou la creació d’un corredor verd que enllaçarà amb l’existent en la marjal de Gandia que prové des de l’Aula Natura, la neteja de sèquies i el dragat d’algunes àrees per tal de regenerar la zona. Per altra banda, l'ajuntament de Gandia va iniciar una proposta municipal per a l’adquisició massiva de terrenys a la marjal, a un preu d’entre 10.000 i 12.000 € per fanecada o amb un intercanvi de drets urbanístics al polígon de Sanxo Llop. El mateix ajuntament portava dècades protegint la platja de l'Auir de les contínues agressions de constructors sense escrúpols i les promeses electorals de l'oposició. Semblava que la marjal estava protegida, però ha canviat el govern, el mateix que sempre ha intentat construit a la marjal i a l'Auir. Qué ocorrerà amb els projectes de convertir la platja de l'Auir en un chillout, una macrourbanització, o la construcció d'un camp de golf? Jo personalment només espere, sense massa fe, que triomfe el sentit comú. Complicat, sense anar massa lluny, a la marjal Nules-Borriana la fiscalia està investigant més de 500 cases il·legals.

El Mondúver des del Caminàs a l'hivern

Actualització 26-08-11:

Divendres 26 d'agost un malparit va provocar 5 incendis que arrasaren completament la muntanyeta de la Creueta, l'entorn de la reserva del samaruc i la zona de canyís vora la sèquia de l'Auir, vora el Caminàs. Esperem que atrapen a eixe fill de sa mare i la llei aplique un càstig exemplar.

Actualització 26-01-12:

L'alcalde de Gandia, el popular Torró, pretén construir una carretera per a comunicar l'autopista amb les platges de Xeraco, Gandia i la futura “megapijaexclusiva” platja de l'Auir, travessant la marjal li agrade o no li agrade a Xeresa.

La marjal de Xeresa des del castell de Bairén

Més informació:

Ruta de la Marjal, Ajuntament de Xeresa
La Cisterna, revista del Centre d'Estudis i Investigacions Xeresans
La Marjal de Gandia, Ajuntament de Gandia
Centre d'Aqüicultura Experimental
Confederació Hidrogràfica del Xúquer
Josep Mª Ferrairó, Fermí Romaguera i Jesús Villaplana. Entre senill i borró. CEIC Alfons el Vell. Gandia, 1993.
R. Cremades. Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. Edicions Riu Blanc. Oliva, 2007.
M. J. Viñals, J. Ors, E. A. Moliner. La marjal de Gandia. Estudi del medi físic i humà. Ajuntament de Gandia. Gandia, 2001.

El Mondúver des de la marjal

Articles relacionats

La marjal de la Safor
Salvem de Torró la marjal de Xeresa!
La marjal de Gandia
Salvem de Torró la marjal de Gandia!
Justícia amb la marjal de Xeresa... 15 anys després
El Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva
L'Albufera es mor... o la maten?


Hem col·laborat a "El marjal que acaricia una playa virgen"