El Benicadell per Ràfol de Salem, PRV-213.4

Quan parlem del Benicadell a tots ens ve al cap el seu elegant i característic cim, la Penya, una afilada i crestuda mola calcària de 1.104 metres d'alçada amb una silueta identificable des de molt lluny, que ha il·lustrat desenes de llibres, símbol del senderisme i un dels elements més característics i singulars del País Valencià. Però cegats per l'ascens al cim, molta gent inicia l'excursió directament des de la casa de les Planisses, accessible amb vehicles, deixant de conèixer un dels majors tresors que la serra amaga, la senda d'ombria del Ràfol de Salem, la major extensió boscosa del Benicadell.

El Benicadell és un fabulós anticlinal cretaci d'abruptes vessants, el punt central d'un sistema muntanyenc que s'inicia, a l'oest, a les serres de la Solana i d'Agullent, continuant per l'est cap a la mar per les serres de la Cuta i d'Ador. Serveix de frontera natural entre les comarques de la Vall d’Albaida al nord i el Comtat al sud, constituint per tant el límit entre les províncies de València i Alacant.

Els seus 25 quilòmetres de llargària, els més de mil metres d'alçada i 'orientació pròpia del sistema bètic, és a dir de ponent a llevant, han determinat una clara diferenciació climàtica entre la vessant d'ombria, un espai humit, fred i exuberant on destaca la presència de denses pinedes i abundants fonts, en contrast amb la solana, rocosa, seca i desforestada, però no per això menys espectacular. De fet, la serra del Benicadell va ser declarada Paisatge Protegit pel Consell de la Generalitat Valenciana en dues fases, primer la solana, i després l'ombria. A l'ombria es va definir una microreserva de flora donat la protecció prioritària que tenen espècies com la campaneta de cingle (Campanula hispanica), el te de roca (Jasione glutinosa), el conillet de tres fulles (Linaria cavanillesii), la margarida valenciana (Leucanthemum gracilicaule), la lletugueta de roca (Hieracium loscosianum), la rabassa gruixuda or lletugot (Crepis albida subsp. scorzoneroides), o l’arenària (Arenaria valentina), entre d’altres, a banda de protegir matolls termomediterranis i pre-estèpics, i pendents rocoses calcàries.

Ràfol des de l'ermita

L'ombria del Benicadell disposa de diferents sendes i pistes de muntanya amb origen en Salem, Ràfol de Salem, Beniatjar, Carrícola, el port d'Albaida o Atzeneta d'Albaida que ens permeten recórrer la serra i ascendir al cim amb prou comoditat, molt allunyat d'aquella primera ascensió que realitzara el botànic Cavanilles a finals del segle XVIII:

"Per a examinar la muntanya i pujar el seu empinat cim vaig escollir el dia 8 d'agost, quant ni havia núvols, ni aquelles boires que amb freqüència l'envolten, i inutilitzen el viatge... Per pujar amb menys risc cal valer-se dels pràctics de Salem, acostumats a enfilar com cabres per aquells cingles, però convé demanar-los que no vagen per dreceres, on hi ha passos molt difícils i perillosos, com vaig experimentar en la meua excursió... Dues hores vaig emprar a arribar al més alt, pujant quasi sempre per pujades i graons...".

Bosc de l'ombria del Benicadell

Vos presentem una ruta amb dos trams prou diferenciats. Un primer, entre Ràfol de Salem i la casa de les Planisses, molt senzill i que pot ser realitzat per qualsevol persona amb un mínim estat físic, i que ens portarà a un dels millors boscos de pins del País Valencià, travessant la serreta del Ràfol. El segon tram, de les Planisses fins el cim del Benicadell passant per la nevera, és una miqueta més exigent i compta amb un tram final que requereix una menuda trepadeta, molt senzilla, però no apta per a gent que pateix vertigen. En total parlem de 15 quilòmetres entre l'anada i la tornada i un desnivell d'uns 800 metres. Si penseu que la pujada potser supera el vostre estat físic, no tireu la tovalla, ja que només el fet de pujar a les Planisses ja és una de les millors experiències de muntanya que podeu gaudir al País Valencià. A més, sempre podreu tornar un altre dia amb cotxe fins les Planisses, intentant atacar el cim però ja des de 715 metres d'alçada!. En eixe cas, caldrà que des del Ràfol vos dirigiu cap a Beniatjar per la CV-615, i a un quilòmetre d'aquesta última girar a l'esquerra, abans d'arribar a un pont, per una pista forestal que vos durà fins la casa forestal.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

|

Com arribar-hi

La ruta s'inicia al Ràfol de Salem, menuda població de la Vall d'Albaida situada als peus de l'imponent Benicadell. L'accés el realitzarem per la carretera CV-60, tant des de Gandia en direcció Albaida com per la carretera Xàtiva-Alcoi buscant l'encreuament de l'Olleria. Girarem per l'accés a Castelló de Rugat i seguirem recte cap a l'est fins al Ràfol de Salem. Creurem un lleig rajolar i, arribats al poble, el vorejarem per l'esquerra, seguint les indicacions de l'ermita de Sant Blai. Arribats als peus del calvari, deixarem els vehicles pels voltants.

Ascendirem per un camí asfaltat i senyalitzat amb el PRV-213.4, que desprès d'unes revoltes envoltats per les capelles d'un calvari de 1880, ens deixarà front la blanquinada ermita de sant Blai. Amb una sola nau de volta de canó i sostre a dues aigües, l'ermita està dedicada als sants Blai i Francesc. Va ser construïda en 1640, pel que parlem de la primera edificació cristiana que es va realitzar al poble. Compta amb un porxo d'accés i un menut campanar, afegit en 1830. La relíquia de sant Blai, actual copatró del poble, sembla precedir de Benaguasil, duta pel rector rafolí fra mossèn Vicent Jiménez l'any 1678. Adossada a l'ermita hi ha un habitatge per a l'ermità, habilitada hui dia per a estances de grups. Als voltants hi ha paellers i bancals de garrofers, oliveres, pins i xiprers.

Ermita de sant Blai

Després de pegar una ullada al poble des d'aquest privilegiat balcó natural, vorejarem l'ermita per la seua esquerra i prendrem un ample sender de terra. Entre parets calcàries i altíssims pins prompte la senda prendrà certa costera i ràpidament guanyarem altura, sempre amb el poble a la vista. Anirem poc a poc penetrant en l'ombria de la serreta del Ràfol, endinsant-nos en un espès i madur bosc de pins, tant blancs (Pinus halepensis) i pinastres (Pinus pinaster) com pinyoners (Pinus pinea), quasi tots producte de les repoblacions que es realitzaren a inicis del segle XX. Amb la presència inevitable d'algun garrofer (Ceratonia síliqua), divisarem taques de carrasques (Quercus ilex rotundifolia) i altres espècies interessants com el freixe de flor (Fraxinus ornus), l’auró (Acer opalus spp. granatense), el marfull (Viburnum tinus) o l’alborcer (Arbutus unedo). Ens trobem a un dels majors tresors de les nostres muntanyes, un magnífic paratge on l'última vegada que acudirem hi havia una espessa boira, situació prou corrent a l'ombria i que atorga una visió magnífica. De fet, en ocasions vos preguntareu si no esteu a Pirineus. Les vistes són tan increïbles per si mateixes que desdibuixen l'existència de varies pedreres abandonades pels voltants sense restaurar, una de les quals sembla que encara subministra argila per a la notable indústria de la rajola del poble.

Sender amargenat del Portet

Arribarem a un tram on el sender es troba espectacularment amargenat, al final de qual, i després d'uns 25 minuts des de l’ermita, arribarem al Portet (488 m), on ens trobarem per primera vegada amb la pista forestal de l'ombria, procedent de Beniatjar. La resseguirem només uns pocs metres, ja que a la dreta apareixerà de nou un sender pel qual tornarem a endinsar-nos al bosc, passant junt un panell informatiu.

El Portet

El bosc es torna més i més espès, tot un regal per a la nostra vista si tenim en conter que la totalitat de la serra va ser arrasada per un incendi en 1994, i només es va salvar un tram a l'ombria, el que estem gaudint entre Ràfol i la propera casa de les Planisses.

Sender d'ombria

En menys de 10 minuts des del Portet arribarem a la bifurcació de les Fontetes, que retindrem en la memòria ja que per ací tornarem. Continuarem per tant per l'esquerra en direcció a la casa de les Planisses. Al poc arribarem de nou a la pista forestal, que ja no abandonarem durant un quart d'hora, fins que arribem a la casa de les Planisses o casa del Guarda (715 m), antiga casa de vigilància forestal al voltant de la qual s'han instal·lat taules de fusta. Uns metres abans d'arribar es trobava l'encreuament de les Fontetes, per on tornarem i per on arribaríem seguint la ruta del Benicadell per Beniatjar. La casa del Guarda és un antic edifici tradicional amb pati central i dependències al voltant d'aquest, que encara funciona als mesos d'estiu com a important punt de vigilància i d'observació meteorològica. Antigament també realitzava diferents tasques de repoblament.

Casa forestal de les Planisses

Gaudirem de les magnífiques vistes que hi ha des dels voltants de la casa forestal, no en va és utilitzada durant gran part de l'any com a punt de vigilància forestal. Seguirem per la pista, passant per una barrera que impedeix el pas dels vehicles, trobant-nos davant de la imponent mola cap a la qual ens dirigim. En uns 15 minuts arribarem a l'inici d'una senda, senyalitzada com PRV-213.3, que en ràpid i vertiginós ziga-zaga ascendeix per l'ombria i que caldrà seguir.

Camí del cim del Benicadell

Arribarem a la bifurcació (973 m) del cim del Benicadell amb la senda d'Atzeneta d'Albaida i de la nevera del Benicadell, que temporalment resseguirem per la dreta. A l'Alt de la nevera, seguint la mateixa cresta de la serra, es troba la monumental nevera del Benicadell, una de les més visitades i conegudes del País Valencià.

Nevera del Benicadell

Es tracta d'una construcció de planta circular amb 13 m de diàmetre exterior, construïda amb maçoneria i morter de calç. El mur perimetral, d’uns 2 m d’alçada i un gruix d’uns 1.3 m, presenta quatre portes d’arc de mig punt orientades als punts cardinals. El pou, de 10.2 m de diàmetre i 7.9 m de profunditat des del nivell del sòl, compta amb una capacitat estimada de 640 m3 i es troba enlluït per la part superior amb morter de calç, però molt envaït per la vegetació. La coberta, envoltada d’hedra, és una falsa volta sense arcs de sustentació de 5.5 m d’alçada, amb naixement just a l’altura de les portes després d’un menut escaló. Presenta una obertura zenital, molt deteriorada i amb un diàmetre de 3 m. A prop es troben les restes d’una construcció i no massa lluny, seguint la senda cap a Atzeneta, hi ha un ventisquer, on antigament es deixava acumular la neu en trànsit fins que era abocada a la nevera. Subministrava gel a les poblacions de la Costera i la Ribera, i sembla que fa ser utilitzada fins a les primeres dècades del segle XX. La nevera formava part d'una xarxa de neveres ubicades entre Beniatjar i Atzeneta d'Albaida, entre les quals es trobaven les del corral de Penalba, de Penyes Albes, de Terrateig, de Porrinxons, de Tormo, de Ràfol, de Carcaixent, del corral de Diego, de la Lloma Solaneta, del Palmar, d'Atzeneta i de la Solana, que juntament a les neveres de la Barcella, del Paller, de l'Alt de la Sima o del Frontó, ubicades a terme de Salem, ens demostren la gran importància que el comerç del gel va tindre a la comarca entre els segles XVII i XIX.

El sender continua cap a l'oest en direcció tant a Atzeneta d'Albaida com al port d'Albaida, pel que tornarem els nostres passos en direcció al cim del Benicadell, ben visible des d'aquest punt.

Sender del cim del Benicadell

Poc abans d'arribar a la cresta final del cim del Benicadell ens trobarem a un menut replà, on hi ha una figuera i un antic pou, encara amb aigua, restaurat i tancat per a evitar caigudes. Es tracta d'un dels elements arquitectònics més rellevants del paratge, molt emblemàtic per figurar ja al segle XVIII a les Observacions del botànic Cavanilles:

"on concorren les aigües de pluja i neu foses; té uns 20 pams de profunditat i l'aigua dispara llavors de la seua boca a 14 pams".

Pou del Benicadell

Finalitzada la senda, ja ens toca afrontar el tram final, estret, empinat i rocallós, amb l'ajuda d'una menuda trepada, sense cap dificultat però on caldrà que utilitzem les mans, pel que podria resultar poc aconsellable per a gent amb vertigen. Uns pocs metres i arribarem al vèrtex geodèsic. El cim té retalls de vegetació, supervivent del foc, ja que trobarem aurons, espinals, heures, falgueres i pins, de les espècies blanc i pinastre.

Una última trepada abans del cim

Les vistes sobre el cim són simplement espectaculars. L'abancalada Vall d'Albaida al nord, on en dies clars podem divisar el Caroig i fins i tot l'Albufera, contrasta amb les increïbles vistes sobre la vall de Perputxent al sud, amb la taca blava del pantà de Beniarrés al bell mig i l'Aitana o la Mariola tancant pel sud i oest respectivament. Penseu que és prou habitual trobar-se amb un mar de núvols al cim, el que ens obligarà gustosament a tornar en una altra ocasió. Perquè si una cosa és ben segura, és que el Benicadell mai cansa, i disposem d'infinitat de punts per on iniciar l'ascensió: Salem, Ràfol de Salem, Beniatjar, Bèlgida, Atzeneta, Port d'Albaida, Gaianes...

Des d'ací dalt és fàcil ficar-nos en el cap del Cid i comprendre quina motivació va tindre l'any 1091, quan abans de conquerir València va reconstruir el castell de Penya Cadiella (possiblement el castell de Carbonera, entre Beniatjar i Otos), convertint-lo en una inexpugnable fortalesa, donat l'importantíssim punt estratègic que assegurava el camí de València i Xàtiva cap a Alcoi i Alacant. Tal i com figura al llibre dels Feits:

«E aquells que romaseren en la nostra terra faeren cap d'Alaçrac: e venc un dia messatge a nós que combatien Penacadell, e que hi paraven algarrades, e combatient-los sovent e menut, a escut e a llança. E nós érem en València, e enviam per los bisbes, e per los nostres rics-hòmens, e per cavallers que hi havia que sabien de feit d'armes, e per los prohòmens de la ciutat, que s'aparellassen d'anar ab nós, que vengut nos era messatge que Penacadell combatien, e que hi volíem anar per tal que els en llevàssem: car si Penacadell se perdia, lo port de Cocentaina se perdria, que no gosaria hom anar a Cocentaina, ni a Alcoi, ni a les partides de Seixona, ni a Alacant per negun lloc, e seria gran desconhort dels crestians.»

Vistes del Benicadell des del cim

Per a tornar baixarem per la mateixa senda fins assolir la pista forestal, moment en el qual deurem triar. O be seguim per la dreta fins la casa de les Planisses, baix de la qual es troben les Fontetes com havíem vist al pujar, o be girarem per l'esquerra seguint el sender de les Fontetes, que serà l'opció recomanada. En poc més de 10 minuts veurem a la nostra dreta un sender que es dirigeix cap al nord, que resseguirem. Passarem junt l'abandonada casa de Penalma, on obviarem un sender que per l'esquerra es dirigeix cap a Beniatjar. En uns 15 minuts arribarem a les Fontetes (661 m), un àrea recreativa on, a l'ombra de frondosos arbres, podrem poar aigua a les dues fonts que hi ha, una que brolla generosament i on figura la data 1916, i una altra, ja fora de la zona de taules, que compta amb una basseta.

Les Fontetes

Obviarem el sender que porta a les Planisses, que es troba dalt nostre, i descendirem, cap al nord, per un sender que passa junt a la bassa de la font i ens torna a endinsar per un espessíssim bosc de pins. Seguint les indicacions de Ràfol de Salem arribarem al Portet, des del qual en qüestió d'uns 20 minuts serem de nou al poble.

Pista del Benicadell

Boira a l'ombria del Benicadell

Esquema de temps:

Ràfol de Salem - El Portet: 30'
El Portet - Les Planisses: 40'
Les Planisses - Nevera: 50'
Nevera - Cim del Benicadell: 30'
Cim del Benicadell - Les Fontetes: 35'
Les Fontetes - Ràfol de Salem: 55'
Total: 4 hores sense pausa


Rutes rel·lacionades:

El Benicadell pel port d'Albaida

El Benicadell per Beniatjar

La senda dels nevaters de Salem

El Benicadell per Atzeneta

El Regall del Benicadell

Neveres de gel al País Valencià

Articles rel·lacionats:

Excursió de l'UPG