La fàbrica de l’Infern i les centrals de llum del Racó del Duc

El riu Serpis, durant mil·lennis, va configurar al Racó del Duc o barranc de l'Infern un paisatge de gran valor per la seua singularitat i bellesa natural. Hom descriu el Racó del Duc parlant del riu Serpis, de la vegetació, dels túnels... Hi ha milers d’articles i guies que parlen del Racó del Duc, però totes solen deixar de costat uns elements arquitectònics de gran valor històric que durant dècades configuraren la vida al paratge: els molins fariners, els assuts i les fàbriques de llum del segle XIX.

El Racó del Duc, un espectacular congost que recorre el riu Serpis entre els pobles de l'Orxa i Vilallonga, ha estat durant dècades un espai molt utilitzat per l'home. Pel riu han passat i viscut llenyataires, llauradors, caçadors, pescadors, recol·lectors i carboners, així com viatgers, vigilants i treballadors del ferrocarril. Però la major ocupació humana del paratge es va donar entre finals del segle XIX i principis del XX, quan els marges del riu estigueren habitats per les famílies dels vigilants i treballadors d’una sèrie minicentrals hidroelèctriques, conegudes a la zona com les fàbriques de la llum, muts testimonis d'unes formes de vida hui desaparegudes.

A finals del segle XIX, gràcies a l'existència del ferrocarril d'Alcoi-Gandia, poblacions com Muro, l'Orxa o Vilallonga, totes elles banyades pel riu Serpis, arribaren a comptar amb una forta indústria paperera que movia un elevat volum d'exportació a l’estranger. Fàbriques com la Raduán de l'Orxa, o les empreses que anys després formarien Papeleras Reunidas SA a Vilallonga, donaven feina a més de la meitat de la població. La principal producció era el paper de fumar i el paper de seda, molt utilitzat per a decorar les taronges que eren consumides per mitja Europa. Per contra, els productes químics utilitzats contaminarien durant dècades el curs del Serpis. Malgrat la forta demanda, la producció es trobava estancada al dependre del carbó; feia falta una altra font d'energia, que sense saber-ho prompte l’obtindrien de molt a prop, del Serpis.

L’origen de la futura energia hidroelèctrica ja es trobava establida al riu Serpis des de feia anys, a unes construccions tradicionals on treballaven entre dos i tres operaris: els molins fariners. Una turbina o roda horitzontal era accionada per la força de l'aigua al cacau o sala inferior, la qual transmetia la rotació a les moles ubicades a una sala superior, on es molien els cereals, principalment blat. L'evolució natural d’aquests molins apareixeria en 1881 a Surrey, Anglaterra, amb la construcció d‘una modesta i rudimentària minicentral hidroelèctrica, dotada d'un generador Siemens, que va tindre un enorme èxit i es va expandir molt ràpidament. Pocs anys després, entre Vilallonga i l'Orxa es construïren cinc minicentrals hidroelèctriques basades en el sistema anglès: Infern, Racó del Duc, Mare de Déu, Cèntim i Reprimala. Eren centrals de baixa pressió, escassa potència i sense capacitat d’emmagatzemament d'aigua al no disposar d'embassament. Aquestes minicentrals, del tipus d’aigua fluent i amb una tensió de connexió d’entre 11V i 20V, aprofitaven menuts assuts on la corrent del riu era retinguda i redirigida per unes sèquies o canals fins uns salts d'aigua. Amb una alçada d'entre 10 i 30 metres, la força de la caiguda d'aigua era aprofitada per a moure una turbina hidràulica, que transmetia l’energia a un generador on era transformada en energia elèctrica. L'ús de la energia generada per les centrals no va ser inicialment l'enlluernament dels pobles, sinó l'alimentació de les diferents indústries dels voltants, normalment dels propis propietaris.

Donat l'escàs cabal del riu Serpis, en lloc de preses a l'estret s'utilitzarien els assuts (de l'àrab "as sad", barrera), unes construccions típiques del País Valencià i Múrcia, de reduïdes dimensions i escassa alçària. Un assut és un gruix mur de contenció amb forma de talús (més ample a la base) assentat al mateix llit del riu, construït amb pedra de riu i un tipus de morter hidràulic molt consistent, fet amb una calç que té entre un 15 i un 25% d’argiles. Entre l’Orxa i Vilallonga es construirien els assuts del Forn o de l'Infern, del Racó del Duc, de la Mare de Déu, de Morú, de l'Esclapissada, de la Reprimala i de Canals Alts.

Turbina de l'Infern

Les “fàbriques de la llum”, com eren conegudes a la zona, foren construïdes a finals del segle XIX per empresaris d’Alcoi i Vilallonga com els Santonja, amb la finalitat d’abastir d’electricitat a les seues pròpies factories. Algunes centrals foren creades a partir d’antics molins de blat amb la finalitat d’adquirir els drets d’exploració de l’aigua. Moltes de les centrals, com la de l’Infern o la del Racó del Duc, formarien part de la xarxa de minicentrals de la companyia REVA (Regadíos y Energía de Valencia). En 1931, per fusió amb REVA, les fàbriques passarien al patrimoni de la Companyia LUTE, la Compañía de Luz y Fuerza de Levante. Anys després, a excepció de la fàbrica de la Mare de Déu, de propietat privada, totes les centrals serien adquirides i gestionades per l'Electricista Alcoyana, fundada en 1894.

L’arribada de l’electricitat a les fàbriques va impulsar el creixement de la indústria paperera al llarg del riu Serpis. Entre totes les fàbriques va destacar la “Moltó, Santonja y Cía.”, creada en 1904, on un dels propietaris també va construir entre d’altres la fàbrica de la Mare de Déu. A inicis de la dècada de 1930 la fabricació del paper de seda es va estancar per problemes amb l’exportació de cítrics, i la del paper de fumar es va topar amb la forta competència de la indústria catalana, pel que en 1934 es va fundar “Papeleras Reunidas SA”, resultat de la unió de 8 fàbriques, 15 màquines i 1.600 treballadors. La necessitat elèctrica era tant gran que fins i tot la fàbrica de Vilallonga disposaria de la seua pròpia minicentral.

Edifici de la Hidroléctrica Española d'Alcoi als anys 20

En 1907 es va crear la Compañía Hidroeléctrica Española, amb la finalitat de subministrar energia elèctrica a Madrid i València, arribant a monopolitzar el sector al País Valencià. En 1910 es va establir en Alcoi, absorbint en 1960 a l'Electricista Alcoyana per una potència de 393 KVA, i amb ella les minicentrals del Serpis. Un parell d’anys abans, en 1958, es construiria l’embassament de Beniarrés. Amb l’existència d’Hidroeléctrica Española les necessitats energètiques estaven cobertes, pel que les minicentrals del Serpis perdrien importància i serien paulatinament tancades.

En la dècada de 1980, davant la garantia d’un cabal regular i constant d’aigua durant tot l’any gràcies al pantà de Beniarrés, Hidroeléctrica Española va iniciar un projecte per a tornar a ficar en funcionament totes les fàbriques, llevat la de la Mare de Déu, propietat d’Electroquímicas del Serpis, i la del Cèntim, que es trobava quasi enrunada. Per a setembre de 1986 la fàbrica de l'Infern va tornar a moure, després de dècades aturada, amb una potència d'entre 500 i 800 Kw/h. Com els resultats foren bons, anys després obririen les fàbriques de la Reprimala i després la del Racó del Duc, obtenint en total una producció de 1.02 Mw.

En 1992 es va produir la fusió de la Hidroeléctrica Española i Iberduero per a formar l'actual Iberdrola; l'arribada del monopoli elèctric implicaria la fi progressiva de les últimes centrals que encara romanien en funcionament i el seu tancament definitiu.

Les fàbriques i assuts del Racó del Duc

La fàbrica de l'Infern

La fàbrica de l’Infern és possiblement un dels element més identificatius del Racó del Duc i un dels llocs més visitats, tant pel bellíssim entorn on es troba, com per la cridanera arquitectura decimonònica amb que va ser construïda. La fàbrica o central de l'Infern es troba al vessant dret del Serpis, entre l'assut de l'Infern i la casella de la Garrofera, a la fita dels termes municipals de l'Orxa i Vilallonga i per tant d’Alacant i València, a l'ombra de dos fabulosos pollancres (Populus nigra) i joves peus de llidoner. A diferencia de la resta de centrals, no va ser alçada per damunt de cap molí fariner, malgrat ser coneguda també com el Molí de l'Infern (situat riu amunt, abans d'assolir l'assut homònim). L’edifici va ser construït en 1895 desprès d'adquirir els drets del salt d'aigua del molí. Posteriorment va passar per diverses companyies: la REVA, el grup elèctric LUTE i l'Electricista Alcoyana, fins la seua adquisició per la Sociedad Hidroeléctrica Española. Reoberta en 1987 amb el nom de “Central Hidroeléctrica Lorcha”, amb l'arribada del monopoli de les grans elèctriques va ser tancada definitivament.

La fàbrica de l'Infern, als peus del riu Serpis

Es tracta d'un edifici d’uns 500 m2 de base rectangular i tres plantes, amb l'annex de la torre del transformador, un cos més sobrealçada que la resta. Pertany a l'estil modernista però amb una gran sobrietat, amb una façana de rajola roja on encara es manté la policromia. Els únics elements decoratius es troben als contorns en pedra calcària de les finestres, portes i cantons. Les finestres encara conserven les portes de fusta i compten amb un arc molt rebaixat. Tant els balcons com el remat de la torre presenten unes baranes molt ornamentals. Al centre de l'edifici es troba el remat d'un gran òcul de traceria amb el logotip de la Sociedad Hidroeléctrica Española.

Vista aèria de l'entorn de la fàbrica de l'Infern

El conjunt es troba cobert per un sostre a dues aigües amb teula roja àrab, pel que en el seu origen l'edifici seria cridaner gràcies seu color rogenc, molt a joc amb el seu nom, de l'Infern. A l’esquerra es trobava un edifici adossat d’una única planta i sostre a un aigua que es va enfonsar a finals del segle passat. A l’interior de la central, molt deteriorat pel pas dels anys, encara es conserven a la planta baixa part de les màquines i els transformadors, però el seu accés resulta molt perillós pel risc d’enfonsament de les plantes superiors, on es trobaven les estances dels operaris.

La fàbrica de l'Infern als anys 80. Font: "El Racó del Duc a peu"

Dos quilòmetres aigües amunt, en direcció l’Orxa, es troba l'espectacular assut del Forn o de l'Infern, el major dels que hi ha a l'estret, indultat del projecte de rehabilitació del Serpis que pretenia el seu enderroc. L'origen del topònim prové de l'existència d'un antic molí a l'altra banda del camí, junt al barranc del Moro. Amb una alçada de 5 metres, va ser construït per a canalitzar l'aigua del riu, amb un cabal de 2.200 l/s, cap a una sèquia que paral·lela al cau portava l'aigua fins a un salt de 29 metres que encara hi ha a l'esquerra de la central. La força de la caiguda menejava una turbina generant una potència de 680 Kw/h. Fins la seua aturada definitiva, era tot un espectacle contemplar cóm la cascada d’aigua descendia fins la central.

Assut del Forn o de l'Infern

Antic forn junt a l'assut de l'Infern

Respecte al topònim Infern, què va ser primer, l’ou o la gallina, la fàbrica o el barranc?. Infern és el nom del barranc, una forma molt comuna al País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears d’anomenar tant als clots i barrancs com als trams de rius que són estrets i profunds, tal i com podem constatar també al tram Ebo-Fleix del riu Gironà o a un dels barrancs del Carrascar de la Font Roja. I per cert, per molt inquietant que sone el nom, res té que veure amb llegendes de dimonis o antics aquelarres amb bruixes ballant en conill. El topònim Infern normalment sol indicar l’abruptesa, dificultat i perillositat del relleu, encara que possiblement l’absència de corrents d’aire a l’estiu, les elevades temperatures que se solen donar, la insolació que produeixen els cudols blanquinosos de riu i la forta sensació d’aïllament, serien motius més que suficients que portarien als nostres avantpassats a pensar al·legòricament en l’infern bíblic. En resum, l’antic molí fariner va heretar el nom del barranc, i conseqüentment l’assut i la central.

Interior de la fàbrica, on encara s'aprecia l'alternador i la turbina

Interior de la fàbrica després del pas dels lladres del coure i la ferralla

El racó de la fàbrica de l'Infern

La colònia dels treballadors de la llum

La fàbrica de l'Infern en els anys 80 amb la colònia. Font: "El Racó del Duc a peu"

El manteniment de la central era realitzat per mecànics, electricistes i vigilants, els coneguts “llumeros”. Les característiques de la feina, l’aïllament del paratge i les jornades laborals de 12 hores motivaren la construcció de la colònia dels treballadors, on viurien junt a les seues famílies. Durant el funcionament de les fàbriques arribaren a viure al Racó del Duc fins a 14 famílies, unes 50 persones en total, entre els quals figuren els “Orxanos” de la Font d'en Carròs, el "Huendo", Barranc...

Ruïnes dels xalet del tio Garrofero, a la fàbrica de l'Infern

Vigilants als peus de la fàbrica

Però els treballadors de les fàbriques no eren les úniques persones que vivien al Racó del Duc. També hi vivien els vigilants, capatassos i treballadors de les dos colles encarregades del manteniment del ferrocarril d'Alcoi, així com els habitants de la caseta de Morú i d’altres habitatges dispersos com l’alqueria d’Alandete, les Majones o el barranc del Moro, tota una comunitat que faria del paratge un lloc ple de vida. La gent feia palmes per a la Setmana Santa, embovaven cadires, feien cordell, graneres o carbó que venien a Gandia i Oliva. Pescaven i assecaven peix del riu, caçaven talps, granotes o fardatxos, i recollien esclata-sangs i espàrrecs. Els xiquets no anaven a l’escola i des de molt menuts treballaven a la central. Eren altres temps.

Les famílies, conegudes dels revisors i dels maquinistes, pujaven debades al trenet d'Alcoi, el qual amainava la marxa a l'altura del Desviament, una casella a prop de la fàbrica homònima o del Racó del Duc on anys després faria aturada l'autovia de la línia Villena-Alcoi-Iecla. Els treballadors saltaven del comboi i alçaven el braç per a que el tren accelerara. Però un dia es va produir un accident i un d'ells es va enganxar amb les corretges del tren i va ser arrossegat, fet pel qual aquesta pràctica va ser prohibida durant un temps. Els treballadors i les seues famílies, així com la resta d’habitants de la zona, no tindrien més remei que abaixar-se en l'única parada oficial que hi havia en tot el trajecte, la del dipòsit d'aigua.

Caseta i dipòsit, antiga parada oficial del ferrocarril al Racó del Duc

Antic forn de pa de la central

Les famílies vivien a les estances superiors de la central; entre la central i l'ermita hi ha l'antic xalet del tio Garrofero, d’uns 120 m2 i sobrealçada per un nivell inferior semisoterrat, compta amb murs de maçoneria i un sostre de teula de tres cossos, amb dues aigües als trams llargs. L'abandonament i les inclemències meteorològiques enfonsaren el sostre, de bigues de fusta, fet que va provocar la caiguda dels murs laterals i l’enderroc parcial de la part superior. A ponent i oculta darrere de la fàbrica hi ha una altra construcció més funcional, amb sostre a un aigua i perfils sobresortits de portes i finestres en rajola. En l’actualitat es troba envaïda per la vegetació, però encara en peu.

Pineda de la colònia de la fàbrica de l'Infern

Entre la central i les cases es trobava una cisterna de formigó dalt de la qual els treballadors es reunien al finalitzar la jornada laboral a l’ombra de l’arbreda i a prop d'un esvelt cedre i d’uns cridaners i enormes pins pinyoners, els únics de tot el paratge, plantats quan es va edificar la colònia. A la seua ombra i adjacent al sender de la font Serquera es troba, encara en peu però molt malmesa, la menuda església de la Immaculada, construïda a finals del segle XIX per ordre de la família Santonja.

L'existència d'una església tant perduda ens pot cridar l'atenció en l’actualitat, però teniu que pensar en la mentalitat de l'època, quan deixar a unes famílies sense poder complir amb les seues obligacions religioses era impensable, com condemnar-les a l’infern (mai millor dit). Inaugurada l’església, tots els diumenges un retor pujava amb el tren per a fer missa, arribant fins i tot a celebrar un casament.

Façana de l'església de la Immaculada

L'església és un menut edifici de base rectangular reforçat per contraforts laterals i amb sostre a dues aigües. La porta es troba rematada per un bonic arc ogival i a la façana es troben les restes d'un rosetó. Parcialment destruïda durant la Guerra Civil, la imatge de la Immaculada va ser traslladada a Oliva. En l'actualitat l'edifici ha perdut tot el seu sostre de teula en només l'última dècada, però encara conserva les arcades que el sustentaven. La façana principal es troba quasi dividida per una esquerda enorme que fa perillar la seua estructura. Si ningú fa res per evitar-ho, correrà el mateix destí que la resta de les antigues cases del voltant i algunes de les centrals, perdent-se el testimoni d’una forma de vida ja extinta.

Església de la Immaculada

Fàbrica del Racó del Duc

La fàbrica del Racó del Duc, també coneguda com la del Desviament, es troba ubicada al vessant esquerra del riu, al tram conegut com el Meandre Abandonat i a l'altra banda del pont de pedra. Es tracta d'un menut edifici funcional de 150 m2, semblant a la fàbrica del Cèntim, de planta rectangular, sostre a dues aigües i amb una menuda torre adjunta. A la fàbrica s'accedeix per una passarel·la de ferro, tancada al públic per una reixa. Va ser construïda per les famílies Moratal i Giner, els propietaris també de la fàbrica del Cèntim. Posteriorment, a l’igual que la fàbrica de l’Infern, va passar a mans de la companyia REVA, després va ser venuda a la companyia d'electricitat LUTE, per a finalment funcionar amb l'Electricista Alcoyana fins la seua adquisició en 1910 per la Hidroeléctrica Española. Desprès de dècades tancada Hidroeléctrica Española la va reobrir a finals del segle XX amb el nom de “CH Rincón del Duque” i va romandre en funcionar durant uns pocs anys. Al tractar-se de l’última de les centrals del riu en funcionament, va patir diverses obres de manteniment com el canvi del sostre de teula per uralita o el canvi del color exterior de blanc a blau, pel que la seua aparença desentona amb la de la resta.

Fàbrica del Racó del Duc

Fàbrica del Racó del Duc

Aigües amunt es troba el bonic assut de Morú, fet de pedra i amb una alçada de 3 metres, construït des d’un inici per a donar servei a la central. L’assut derivava l'aigua per una sèquia cap a la fàbrica, amb un cabal de 1.340 l/s, on es precipitava des de dalt d’un salt de 19 metres. La força de l’aigua menejava unes turbines amb les quals es generaven fins a 150 Kw/h. A l’igual que l’assut de l’Infern, gràcies a la pressió popular serà indultat dins del projecte de rehabilitació del Serpis, afortunadament ja que forma un dels racons més bonics i fotografiats de tot el paratge.

Assut de Morú

Fàbrica de la Mare de Déu

La fàbrica de la Mare de Déu s'ubica junt al primer túnel del ferrocarril des de Vilallonga, la Mina Llarga (250 m) i front al piló de Senén Pla. Ubicada al vessant esquerra del riu, sembla quasi penjada sobre el mateix, en un bellíssim paratge ple de gorgs on destaca el de les Calderes, i on a l’anticlinal de la Cuta ens presenta un conjunt molt interessant de replecs en ziga-zaga, formats per estrats horitzontals i subhoritzontals modelats sobre roques del Juràssic Superior. La fàbrica està formada per 3 edificis ubicats en paral·lel al riu. El situat més a l'est és la central en si, molt semblant en forma a la fàbrica de l’Infern però sense cap element ornamental. Ens trobem davant d’una nau de planta quadrada amb una única altura i sostre a dues aigües, amb els murs adjacents al riu reforçats amb pedra. Adossada es troba una torre de dues plantes i sostre de teula àrab a quatre aigües. Els altres edificis pertanyien als treballadores i vigilants de la central, i estan formats per un edifici de planta rectangular amb dues plantes i sostre a dues aigües, i un altre edifici d'una sola planta sobrealçat, amb sostre a una aigua. Per dalt del conjunt unes verticals i cridaneres escales de pedra conduïen fins unes canalitzacions d’aigua que impulsaven les turbines.

Fàbrica de la Mare de Déu. En primer pla el monument a Senén Pla

Inicialment va ser una fàbrica de ciment, amb el qual es va construir la fàbrica de llum i de paper de Vilallonga propietat de la família Santonja. En la dècada de 1950, desprès d'anys aturada, va ser adquirida per la fàbrica de lleixiu Las Dos Palmas, actual Electroquímicas del Serpis de Potries. Pretenien aprofitar la producció elèctrica i el salt d'aigua per a muntar una fàbrica de lleixiu, però abandonaren el projecte al no aconseguir els permisos per a construir una carretera (afortunadament).

La fàbrica va heretar el nom del paratge, al ser construïda davant del monument a Senén Pla, lloc on segons la tradició un llenyataire va trobar una imatge de la Mare de Déu flotant contracorrent, l’actual patrona de Vilallonga que pot ser visitada a la capella de la Mare de Déu de la Font. El conjunt es troba en un estat de completa ruïna, s'han perdut tots els sostres i només se conserva el de la torre. Els murs estan plens de grafits (algun dia prohibiran-evitaran rotundament circular amb vehicles i ens estalviarem aquests actes vandàlics?). Una autèntica llàstima, en definitiva, ja que a diferència de possibles actuacions a les fàbriques de l'Infern i del Cèntim amb fons europeus, sembla que aquesta continuarà abandonada fins que s’enfonse. Molt a prop de la fàbrica, aigües amunt, es troba l'assut del Racó del Duc, fora de servei i amb els dies comptats. Amb una alçada de tres metres, va ser construït per tal de redirigir l’aigua cap a les turbines de la central.

Fàbrica del Cèntim

La fàbrica del Cèntim es troba a uns 400 metres de la fàbrica de la Mare de Déu (abans del primer pont des de Vilallonga), adossada a l'antiga plataforma del ferrocarril i al vessant dret del riu. Va ser construïda per les famílies Moratal i Giner, propietaris de la fàbrica del Racó del Duc i beneficiaris dels drets del salt d'aigua. Contractaren a l'obrer Bernat Fuertes, el mateix que va fer l'ajuntament de Vilallonga o la capella de la Mare de Déu de la Font, el qual va realitzar un edifici molt semblant al del Racó del Duc, de planta rectangular, dues plantes, sostre a dues aigües i una menuda torre adossada al lateral del vessant oest. El nom del "cèntim" prové del fet de que a cada treballador li'n llevaven un cèntim del jornal.

Aprofitava les aigües de l’assut de la Mare de Déu, que redirigia les aigües fins a un salt de 13 metres que generava una potència de 130 Kw/h. La central abastia de llum a la Vall de Gallinera. En l’actualitat és propietat d’Iberdrola i es troba en un estat molt lamentable de conservació. Molt derruïda, ha perdut el sostre i part de l'adossada torre del transformador. Sembla que en el seu interior viu una colònia de rates penades. Segons el projecte de rehabilitació del riu Serpis, podria ser reutilitzada com a futur centre d’interpretació del Racó del Duc, fet que evitaria el seu enfonsament més que imminent.

Fàbrica del Cèntim

Fàbrica de la Reprimala 

La fàbrica de la Reprimala es troba a la partida del Tarrasó de Vilallonga, davant de la cabalosa font de la Reprimala i al vessant esquerre del riu. Amb accés pel camí del Tarrasó, l’accés des de la Reprimala es realitza per un pontet de ferro tancat amb una reixa. El conjunt, de 514 m2, és d’una arquitectura radicalment diferent a la resta de centrals de la zona. Consta d’una estructura principal, la fàbrica, de planta rectangular i amb una façana senzilla amb una barana ornamental superior. Adossats es troben els edificis dels magatzems. L’edifici va ser construït en 1868 per a funcionar com a molí fariner. L'aigua arribava des de l’assut de la Reprimala fins una menuda bassa de regulació, una estructura quadrada de 4 metres d'alçada i dos moles. En 1876 es va transformar en fàbrica de cartró i paper d'estrassa, i després va ser un molí paperer. Amb l'arribada del ferrocarril va ser utilitzada com a taller mecànic per a les locomotores, fins que a finals del segle XIX va ser transformada en central hidroelèctrica, amb un cabal de 2.200 l/s i una potència de 340 Kw.

Fàbrica de la Reprimala

 

L'assut de l’Esclapissada

Ubicat a escassa distància de la fàbrica del Cèntim, va ser construït des d’un inici amb la finalitat de produir electricitat. Conduïa l'aigua per una canal amb moltes pèrdues fins la Reprimala, on encara arriba hui dia però amb un cabal nul. Junt a l'assut, on es troba la font Pudenta, es va intentar construir i fer funcionar una fàbrica de ciment, i al no ser possible el projecte es va traslladar a la fàbrica de la Mare de Déu, cimentera en el seu origen. En l’actualitat es troba molt deteriorat i serà derruït.

Assut de l'Esclapissada

Assut de la Reprimala

L'assut de la Reprimala, ubicat pocs metres abans d'assolir el nucli de cases amb el mateix nom, va ser utilitzat per a desviar l'aigua a una fàbrica de marbre i per a regar els horts que hi ha al nord de la mateixa.
Es tracta d'un talús de pedra de riu i morter hidràulic dividit en tres trams; el primer situat més la nord té una longitud de 12 m i una alçada d'uns 2 m, amb trams de mur molt degradats; el segon tram, uns 10 cm per baix de l'anterior, compta amb una longitud d'uns 15 m; el tercer tram, per fi, mesura 10 cm menys que l'anterior i compta amb una longitud d'uns 6.5 m, trobant-nos en aquest tram la sèquia.

Assut del Pas de la Guàrdia

Al camí del cementeri, i a escassa distància a l'oest de l’antic molí de Fèlix, es troba l'assut del Pas de la Guàrdia, una construcció del segle XIX utilitzada per a regar els camps de tarongers de la partida de la Rambla i construïda per a moure les turbines de la Paperera, del molí de Garrigós i de l'antic molí de Fèlix.  L'assut està format per un gran mur de contenció de pedra calcària i formigó hidràulic de 40 m de longitud per 6 d'ample, amb una extensió rectangular al sud des d'on naix una sèquia subterrània que es dirigeix a la fàbrica de paper i als molins. A l’assut també s’observa un desaiguador, utilitzat per a limitar la quantitat d'aigua dirigida cap a la sèquia.

La sèquia, subterrània i paral·lela al riu, es dirigeix cap al molí de Fèlix on recull les aigües de la sèquia del molí i continua cap a l'antic molí de Garrigós i la paperera per una gran canal, a vegades descoberta i en altres ocasions coberta.

Com a curiositat, part de la distribució de l’electricitat destinada a les casetes del ferrocarril i a les fàbriques anava paral·lela a l’antiga plataforma del ferrocarril Alcoi-Gandia, podent trobar encara als túnels antics postes i suports.

Suport, a eixida de túnel, per a cables elèctrics

Els encarregats de la llum a la Safor. D'esquerra a dreta, Vicente Pérez (Central Hidroelèctica del Serpis), Antonio Choque (CH Reprimala), Bautista Vidal (encarregat zona Piles), Miquel Calafat (baixa tensió de Gandia), J.Mª Almiñana (electricitat Gandia i pobles). Font: Miquel Calafat

Resumint, d'oest a est i seguint el curs del riu, hi ha (al menys fins l'any 2011) els següents assuts i centrals:

  Assut del Forn -> Fàbrica de l'Infern
  Assut de Morú -> Fàbrica del Racó del Duc
  Assut del Racó del Duc -> Fàbrica de la Mare de Déu
  Assut de la Mare de Déu -> Fàbrica del Cèntim
  Assut de l'Esclapissada -> Fàbrica de la Reprimala
  Assut de la Reprimala -> Molí de Fèlix
  Assut del Pas de la Guàrdia -> Molí de Garrigós i Fàbrica de Paper de Moltó.



Altres minicentrals hidroelèctriques

La forta demanda d'electricitat de la indústria paperera, i el fet de que les centrals foren propietat d’empreses privades com la LUTE o l’Alcoiana, va impulsar als fabricants de paper a construir minicentrals dins de les seues factories.

Moltó, Santonja y Cia

El molí de llum i paperer de la companyia alcoiana "Moltó, Santonja y Cia", ubicat a l’antic despoblat de Buixerques, va ser construït en 1904 per a la fabricació de paper i derivats. La fàbrica comptava amb dos màquines “Robert” que permetien la fabricació en sèrie de fins a 600 quilos de paper al dia per mitjà de l’ús de cilindres. Encara es poden distingir els edificis d'inicis de segle, naus rectangulars amb sostre a dues aigües, amb rajoles als cantons de les finestres, portes i cantoneres. A banda de les dobles finestres amb arcs molt rebaixats, és molt cridanera l'alta torre de rajola del transformador. Al nord-oest de la fàbrica i junt al riu, a finals del segle XIX funcionava el hui desaparegut menut molí fariner de Ros, que aprofitava el desnivell del terreny per a la caiguda de les aigües. L'any 1903 va ser adquirit per Lluís Santonja Faus per a instal·lar una turbina per a produir energia elèctrica i ampliar la sèquia on arribava l'aigua.

Raduán, S.A.

Amb prop d'un centenar de treballadors, Raduán SA, ubicada a l'Orxa, va iniciar la seva activitat fa un segle per a dedicar-se a la fabricació de paper de seda, el famós "paper de manila" amb que s'embolicaven les taronges que es destinaven a l'exportació. Coneguda com la fàbrica de "Pérez y Aracil" fins l'any 1909, va passar a denominar-se "Emilio Raduán Casamitjana" i finalment "Papeleras Raduán, S.A.". La factoria comptava amb el seu propi salt d'aigua i una minicentral hidroelèctrica de 450 Kwh. Raduán va ser una de les dues empreses que va mantindre amb independència el negoci paperer després de la fusió en 1934 de la majoria d'empreses del sector, agrupades baix la raó social de “Papeleras Reunidas, S.A”. La fàbrica, que va comptar amb una plantilla de fins a 200 treballadors, va ser la principal font de treball i ingressos de l'Orxa, fins que l'any 2001 va tancar les seues portes, deixant sense treball a la meitat de la població. El fet de que l'Orxa arribara als 1.000 habitants, restant en l'actualitat només 750, demostra el dur colp a l'economia local que va suposar el tancament de la fàbrica.

Fàbrica de paper Raduán, S.A.

El recinte de la Raduán va ser transformat l'any 2009 en un polígon industrial de 10.000 m2, dins del marc d'un ambiciós projecte destinat a empreses que complisquen estrictes requisits mediambientals. Els edificis de la central, la ximenera i el salt d'aigua seran restaurats en una segona fase, per a transformar la factoria en museu i centre d'investigació d'energies renovables. L'edifici central està realitzat amb carreus, rajola i pedra irregular, coberta a doble vessant de teula roja i façana on encara conserva les lletres "Papeleras Raduán, S.A.". A prop de la factoria, davant de l'antiga estació del ferrocarril Alcoi-Gandia, es troba encara hui dia la Colònia d'Habitatges per a obrers, un edifici de l'any 1960 producte del fenomen de la industrialització que va implicar la fàbrica de paper al poble.

Colónia d'habitatges de la paperera

Molí de Fèlix

El molí de Fèlix (segle XIX), antic molí fariner, va formar part d'un complex on es va situar una fàbrica hidroelèctrica, una fàbrica de cartró i una fàbrica de marbre i decoració en pedra. L'antic molí fariner estava format per una casa tradicional amb tres plantes, trobant-se a la primera d’elles la sala de moles, el magatzem del gra i una escala per on s'ascendia a les plantes superiors, on hi havia els habitatges del moliner i les seues famílies, els Durà i els Garrigós. Baix de la sala de moles hi ha una sala subterrània on es troba el cacau o mecanisme on s'aprofitava la força de l'aigua. L'aigua arribava per una sèquia provinent de l'assut de la Reprimala i penetrava per un pou vertical o cup, des del qual per un estret conducte assolia el cacau. La pressió de l'aigua, controlada per un tapa anomenada tap, menejava una roda, la qual transmetia el moviment per uns rodaments fins les moles del pis superior, on el gra era triturat per a produir farina. Construït per Fèlix Durà a inicis del segle XIX, va ser adquirit pels Garrigós, una família de moliners de Vilallonga.

 

El molí va ser ampliat posteriorment amb una fàbrica hidroelèctrica al vessant nord, també de tres plantes i amb dues turbines hidroelèctriques que arreplegaven l'aigua per dos conductes subterranis de la sèquia del molí. L'edifici, adquirit per un industrial de Sueca, va tornar a ser ampliat cap al nord en els anys 40 del segle XX, afegint una fàbrica de cartró, amb idèntica estructura i alçada que les demés, i que aprofitaria l'energia de les turbines de la fàbrica de llum. El 1974 es va afegir al nord del complex un nou edifici de nova planta on els Tarrasó Martí ubicarien una fàbrica per a la transformació del marbre i l’ònix en elements decoratius i ornamentals.

Molí de Garrigós

A la partida de les Tancades, al vessant dret del riu, es trobava el Molí de Garrigós, que amb tres jocs de moles catalanes va funcionar fins els anys 50 del segle passat. El molí ja apareix documentat en el segle XVI, sent propietat durant el segle XIX d’uns moliners de Vilallonga, els Garrigós. Pocs anys després de tancar es va reconvertir en una fàbrica de cartró (La Celulosa), i posteriorment es va transformar en central hidroelèctrica per a subministrar energia a les pedreres de marbre properes. Durant la postguerra es va tornar a moldre gra en l’antic molí, constituint-se en els anys 1980 una nova fàbrica de marbre, l’actual “Artemarmol S.A.”, un edifici industrial de nova planta.

L’antiga minicentral hidroelèctrica aprofitava les aigües de l’assut de pas de la Guàrdia, construït a finals del segle XIX. En un principi era utilitzat, a banda de com a força motriu, per a desviar aigua als regadius de la partida de la Rambla. A principis del segle XX va ser utilitzar per a generar electricitat per a la indústria paperera, aprofitant els salts d'aigua de dos antics molins fariners.

Els molins fariners

Els molins fariners eren uns elements essencials en l'economia tradicional, amb la funció principal d'aprofitat l'aigua del Serpis per a moldre el gra de blat. Els molins solien comptar amb una basseta que servia per a emmagatzemar l'aigua del riu i regular la pressió amb que entrava a un pou, caent amb força per damunt d'una turbina fent-la girar. El moviment era transmet per un eix fins una mola superior que girava a sobre d'una altra de fixa. Entre mig de les dues moles els moliners ficaven el blat. Transformats en minicentrals o abandonades al vendre els drets de l’aigua, en l’actualitat només resten tres molins fariners al tram del Serpis entre l’Orxa i Vilallonga.

Molí de l'Infern

Es tracta d'un antic edifici format per dues navades perpendiculars a una façana principal, amb planta baixa, cambra i coberta a una vessant. Posteriorment s'afegirien a la construcció un corral i un estable. Estava construït en maçoneria, amb portes, finestres i cantons rematats amb rajola massissa. El molí va deixar de funcionar com a conseqüència de la construcció de l'assut de l'Infern, al propietari del qual li va vendre els drets de l'aigua. Es troba a escassa distància de l'assut homònim, penjat al vessant dret del riu.

Assut de l'Infern, beneficiari dels drets d'aigua del molí de l'Infern

Molí d'Enmig o del Riu Avall 

Es troba al terme de l’Orxa, a escassa distància del quart túnel, dins del paratge del Riu Avall. L'edifici, construït el 1843 per Francesc Juan i José i Vicent Enguix en maçoneria, estava format per dues naus. No conserva ni sostre ni cap aparell del molí ni cap mola, trobant-se en un estat de ruïna quasi total. El cacau o zona inferior, soterrat, destaca per la seua volta en arc rebaixat. A l'igual que ocorre amb altres molins que disposen d'un important cabal d'aigua, la sèquia es va ampliar considerablement uns metres abans d'arribar al cup, per a fer les funcions d'una bassa.

Molí d'Enmig

Molí de Maro

El molí d'Amaro o de Maro es trobava ubicat al vessant dret del riu, a Vilallonga, a l'antiga partida de l'Horta de l'Alcúdia. Es trobava a uns 900 metres de l'antic molí de Garrigós, i s'abastia de la mateixa sèquia per mitjà d'una bassa de 12 metres d'alçada i 1.3 de diàmetre que menejava dos jocs de moles. Va romandre en funcionament fins l'any 1949, quan va ser enderrocat per a construir habitatges.

Molí Cuxota

El molí Cuxota, despareregut en l'actualitat, va estar actiu fins a 1940, convertint-se posteriorment en central de llum, serradora de pedra artificial i granja. La mateixa sèquia que abastia els molins de Maro i Garrigós tenia una bifurcació al vessant dreta del riu que arribava al molí de Cuxota i al també desaparegut molí d'Amaro.

Altres infraestructures hidrològiques 

El pantà de Beniarrés 

Situat al municipi homònim, el pantà de Beniarrés, de propietat estatal (Confederació Hidrogràfica del Xúquer), va iniciar la seua construcció en la dècada del 1940, sent inaugurat l'any 1958 sobre una superfície de 268 hectàrees. La funcionalitat principal del pantà era garantir l'aigua de reg per als tarongers de la Safor.

Es tracta d’una presa de gravetat, amb 53 metres d'alçada i una làmina d'aigua de 260 hectàrees que li permeten embassar fins a 31 Hm3. Per les comportes, en cas d'emergència, es poden desaiguar fins a 1.000 m3 per segon. Aigües amunt de l’embassament, com ja hem vist hi ha una forta concentració d'empreses tèxtils i papereres, unes indústries molt contaminants que provoquen la contaminació de les seues aigües, trobant-nos segons l'ajuntament de Beniarrés nivells molt elevats d'eutrofització, anòxia (absència d’oxigen) i fins i tot emanacions d'àcid sulfúric a l'estiu.

El pantà de Beniarrés des de l'Alt de la Sima (serra del Benicadell)

L’assut d'En Carròs

L'assut d'En Carròs, principal obra hidràulica a la part baixa del Serpis, es troba a la CV-680 Potries-Vilallonga a escassos 1.5 quilòmetres del primer i junt les Cases de l'Assut. Finalitzat en 1990, es tracta d'una moderna obra hidràulica edificada per damunt d'un antic assut del segle XIV que va ser manat edificar per Francesc Carròs, senyor de Rebollet i almirall d'Alfons IV. L'antic assut, d'estructura molt feble, va patir nombroses remodelacions fins a finals del segle XVIII, quan va ser reconstruït en maçoneria de pedra calcària i morter de calç, revestit al segle XIX amb lloses de pedra calcària i al XX reforçat amb formigó. L'assut és mecànic i retràctil, elevant-se per les nits per a retenir el cabal del riu en funció de les necessitats d'aigua per al regadiu i usos industrials.
A ambdós vessants de l'assut s'alcen dues cases on es troben les comportes, trobant-nos a l'extrem oriental un edifici quadrangular, baix del qual hi ha les entrades de l'aigua de  la xarxa de sèquies dels Canals Baixos del Serpis, formats per la Sèquia d'En Carròs, al marge esquerra, i la Sèquia Reial d'Alcoi al dret. La sèquia d'En Carròs, que passa soterrada per baix del mateix assut, rega les terres de Palma de Gandia i Ador. La Sèquia Reial d'Alcoi per la seua part es divideix en la Sèquia Comuna de Gandia, la Sèquia Comuna d'Oliva i la Sèquia del Rebollet.

Podeu trobar més informació a l'article La ruta de l'aigua de Potries.


Les infraestructures, hui dia 

Escales de l'Infern

Cap molí o central es troba hui dia en funcionament i els assuts es troben en desús. Mentre que les centrals de l'Infern, Racó del Duc i Reprimala es troben en un relatiu bon estat de conservació, amb reserves, les del Cèntim i Mare de Déu es troben en completa ruïna, amb un perill molt elevant d’enfonsament. El temps i l'abandó no perdonen, les cases de la colònia dels treballadors de la llum, l’església de la Immaculada junt a la fàbrica de l’Infern o les casetes del ferrocarril es troben en ruïna i totes han perdut el sostre i alguns murs. La salvació d’aquest patrimoni arquitectònic és complicat.
Hi ha el projecte, des de fa molts anys, de creació d’una Via Verda que restauraria algunes casetes del ferrocarril, o el projecte europeu de rehabilitació del Serpis que restauraria com a centre d’interpretació la fàbrica del Cèntim. Per contra, el projecte suposaria l’eliminació dels assuts, amb l’excepció dels de l’Infern i de Morú. En l’actualitat les fàbriques papereres són història a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Safor, i només resta algun taller testimonial a l'Alqueria d'Asnar.

La fàbrica de l'Infern en l'actualitat

Fàbrica del Racó del Duc

Veure Assuts del Racó del Duc a un mapa més gran


Rutes relacionades:

El Racó del Duc o Barranc de l'Infern

De l'Orxa a la font Serquera

La font de la Mata pel Racó del Duc

El ferrocarril Alcoi-Gandia

La Safor pel camí de l'Orxa

Articles relacionats:


La ruta de l'aigua de Potries
Projecte de rehabilitació del Racó del Duc  
Avantprojecte de la Via Verda del Serpis  Declaració de Paisatge Protegit
Les caselles del ferrocarril d'Alcoi-Gandia al Racó del Duc

Més informació: 

-J. Villaplana, J. M. Ferrairó, F. Sastre, J. M. Mascarell i F. Romaguera: El Racó del Duc a peu, un itinerari de la natura. Generalitat Valenciana. Gandia, 1994.

-J. Pellicer: De la Mariola a la mar: viatge pel riu Serpis. Col·lectiu de Mestres de la Safor. Gandia, 1997.

Direcció General del Patrimoni Valencià
Confederació Hidrogràfica del Xúquer 
Annex de centrals elèctriques propietat d’Iberdrola i Endesa