Les Creus i la font de la Sangonera. La serra de Corbera

Les Creus, porta d'accés oriental a la Valldigna i singular relleu prelitoral, és una fita paisatgística de primer ordre i tot un referent del senderisme valencià. La muntanya de les Creus es troba al vessant llevantí de la serra de Corbera, últim contrafort aïllat de la serralada Ibèrica pel sud. Es tracta d’un dels millors indrets per a la pràctica del senderisme del País Valencià, al ser tot el conjunt visitable a excepció de la cresteria de les Agulles, molt abrupta i violenta. Des de les Creus disposem d’una xarxa de senders molt diversa i interconnectada que uneix joies com la Ratlla-Massalari, el Cavall Bernat, la Casella o la Murta.

La serra de Corbera és un fabulós anticlinal d’uns 18 quilòmetres de llargària format principalment per roques calcàries i dolomies del Cretàcic Superior. La de Corbera és una alineació muntanyosa ordenada en direcció nord-oest a sud-est, formada per les serres del Cavall, la Murta i les Agulles, separades al nord-oest per les valls de la Murta, la Casella i Aigües Vives, i unides al sud-est per les Creus, a Tavernes. La serra es distribueix entre les localitats d’Alzira, Corbera, Llaurí, Favara, Simat de la Valldigna i Tavernes de la Valldigna, cadascuna d’elles amb els seus senders d’accés. Els pics principals són, de nord a sud, el Cavall Bernat (585 m), la Creu del Cardenal (540 m), la Ratlla (625 m), el Massalari (602 m) i l’alt de les Creus (542 m).

Cresteria de la serra de Corbera

La serra de Corbera va ser declarada Lloc d’Interès Comunitari (LIC) amb 4.820 hectàrees, de les quals 1.013,60 pertanyen al terme de Tavernes de la Valldigna i 524’63 al de Benifairó de la Valldigna. La zona de protecció inclou una important població de rates penades, entre les quals cal destacar la rata penada de dits llargs cavernícola (Miniopterus schreibersii) i la rata penada gran de ferradura (Rhinolophus ferrum-equinum), que amb uns 200 individus catalogats a la cova de les Ratetes constitueix una de les majors poblacions del País Valencià. Des d'un punt de vista botànic, a la serra destaca una població singular de llorer (Laurus nobilis), amb una representació superior al 15% del mediterrani peninsular, així com unes importants poblacions de freixes de flor (Fraxinus ornus), reconegudes per experts internacionals com tot un tresor natural molt singular en aquestes latituds.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

|

Com arribar-hi

La ruta de les Creus que vos presentem és una barreja de les sendes de curt recorregut PRV-38 i PRV-40, una ruta sense cap dificultat tècnica, on a banda de conèixer algun dels punts més emblemàtics de la serra Corbera, com la Sangonera o els Castellets, visitarem una de les tres creus de ferro que li donen el nom, la situada al punt més elevat, l’Alt de les Creus (542 m).  Ens trobem davant d’uns 8 quilòmetres d'agradós caminar, per una ruta circular que seguirem en contra de les agulles del rellotge, en contra del PR malgrat ser la mateixa que segueix la tradicional marxa a les Creus que es celebra cada 1 de maig, més senzilla subjectivament i per la qual només vos enfrontareu a uns 2.5 quilòmetres de costera (539 m de desnivell). En total necessitareu unes 3 hores i mitja, sense contar les pauses. Pel camí vos trobareu amb nombroses dreceres, totes elles tan ben senyalitzades que és quasi impossible pedrers, una magnífica feina del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna. Per senyalització, neteja, cura i quantitat d’hectàrees protegides, és un magnífic espill on deurien reflectir-se administracions,  ajuntaments i associacions amb pretensions mediambientals.

Les Creus, amb Tavernes als seus peus. Al fons, el Toro

Abans d’entrar a Tavernes de la Valldigna per la via d’accés de l’est, girarem a la dreta pel camí de la Dula fins arribar, vora el carrer Pintor Sorolla, al formigonat canal de Defensa, la funció del qual és tant la protecció del poble en èpoques de fortes pluges com de sèquia per al regadiu. Deixarem els vehicles i seguirem la canal, darrere de la qual s'observen, en molts trams, enormes tanques de protecció davant dels freqüents despreniments de roques. Ens dirigirem cap a un visible dipòsit d’aigua, on trobarem les senyals del PR. Ascendirem suaument al principi per un bonic sender envoltats de denses pinedes. Trobarem molts pins joves, producte de repoblacions com a conseqüència dels nombrosos incendis forestals que ha patit la serra, en especial el paratge del Massalari, amb més de 30 incendis en els últims 50 anys, o el vessant sud de les Creus, on no hi ha estiu que no li peguen foc. No obstant això, el sotabosc és molt interessant i singular, amb espècies com la murta (Myrtus communis), el galzeran (Ruscus aculeatus), el marfull (Viburnum tinus) o l'arç blanc (Crataegus monogyna).

Canal de Defensa

Ens dirigirem sempre en direcció al castell de Tavernes, visible des del poble als peus d’un tall de la muntanya, fins assolir la seua base. Podrem accedir al castell tant per ací camp a través com per la part superior, uns quants metres després, quan la senda adopta un gir cap a la dreta. En la pujada al castell, en aquest últim punt observarem un curiós símbol republicà tallat a la roca. El castell de Tavernes, conegut popularment com els Castellets, feia la funció de torre de guaita durant l’època d’ocupació àrab per a vigilar l’entrada a la vall per la mar. L’espai on se situa el castell fou habitat durant l’edat del Bronze (mitjans del segon mil·lenni aC), i posteriorment seria ocupat pels ibers. L'actual fortalesa sembla que va ser construïda pels musulmans entre els segles X i XI amb el nom d'Alcalà d'Alfàndec o Alfàndech, dominant una alqueria musulmana anomenada Gebalcobra, l'actual Tavernes, tal i com figura, al Repartiment, la donació...

"a cuarenta ballesteros de Tortosa, la alquería denominada Gebalcobra que está en el valle de Marinyén, en la parte baja del castillo de Alfàndec, con todos sus términos excepto hornos y molinos".

Posteriorment seria utilitzat pels cristians entre els segles XIV-XV, malgrat no comptar ni amb la importància ni amb les reformes del proper castell de Marinyén o de la Reina Mora.

Els Castellets des del sender de les Creus

El castell (170 m), format per un recinte allargat que s’estén de sud-est a nord-oest, ocupa una superfície aproximada de 1.500 m2 però compta amb un reduït domini visual de la costa per trobar-se enclavat a la vall, pel que podríem suposar que comptaria amb el recolzament d’algun lloc de guaita auxiliar. L’entrada al castell es troba al sud, on encara conserva una sèrie de murs de pedra. Al nord-est, una torre cúbica defenia aquesta zona del recinte, junt a un magnífic aljub d’uns 18 m3 que ha perdut part de la seua cobertura. Prop d’aquest dipòsit d’aigua es troba una torre menuda de característiques similars a l’anterior. A l’oest, no apareixen restes de muralla perquè la paret vertical de la muntanya servia de defensa.

Vista aèria de les ruïnes d'Alfàndec

Fontetes de Cantus

Tornarem al camí i ascendirem vora parets durant uns 10 minuts fins arribar a les fontetes de Cantus (230 m). La presència de joncs adverteixen de la presència d’unes surgències poc cabaloses que brollen per uns canons de coure incrustats a la roca, per on raja l’aigua tot l’any. Se situen aproximadament a menys d’un metre de la seua posició original, perquè a conseqüència d’un moviment sísmic produït l’any 1989, quasi arribaren a desaparèixer. Vora les fontetes es troben els abrics de mossèn Ricard o covetes de Cantus, amb pintures rupestres del Mesolític Inferior (12.000-9.000 aC). Des d’aquest emplaçament s’obri una vista singular que abraça una franja de litoral mediterrani compresa entre Tavernes i el Montgó.

Continuarem el camí, passant per un estret pas anomenat l'escala, i per una zona on és evident el continu càstig que ha patit d’incendis forestals. La senda comença a zigzaguejar.  A la dreta del camí observarem una senda que es dirigeix al Mirador i al paratge de l’ermita de Sant Llorenç (PR-V39), on tots els dies 10 d'agost es celebra un porrat, i que en una altra ocasió visitarem per un bonic sender que s’inicia al club de Tennis. Obviarem la drecera i continuarem la via fins que apareixerà, per l’esquerra, la primera de les tres creus instal·lades al cim de la muntanya. Resulta d’accés difícil i només recomanada per als més aventurers i poc temorosos de les argelagues.

Cullera camí de les Creus

Però oblideu-vos temporalment de creus i gireu-vos cap a l'est; des d'aquest punt la vista sobre la Mediterrània ja justifica completament la ruta, tenim davant nostre una de les millors panoràmiques de les nostres terres, que abasta des de l'Albufera de València fins a Dénia, espectacular quan els arrossars es troben inundats; al bell mig destaca Cullera als peus de la serra de les Raboses, eixa valenciana imitació de Hollywood que aparentment podríem tocar només estirant el braç.

Conforme la costera va disminuint arribarem al pla de les Creus (500 m), on la senda es divideix en dos camins. Prendrem la senda de l’esquerra, fins que en 5 minuts apareixerà la segona de les tres creus, de ferro i de bona mesura, que dóna pas a un dels balcons naturals més impressionants i magnífics que podem trobar a la comarca, l'Alt de les Creus (542 m). D’est a oest s’observa la vall de la Valldigna, delimitada al sud pel massís del Mondúver i el seu agut cim davant nostre.

Des d'aquest punt és imperdonable no arrimar-se al buit i mirar des dels penya-segat on descansa la creu. No exagere al dir-vos que la vista impressiona, i molt. Tavernes apareix literalment als nostres peus, i certament una miqueta de vertigen pot arribar a donar, ja que un esvaró i cauríem a plom. Des d'aquest punt cal relaxar-se i contemplar la immensitat de la mar entre les parets de la vall; és inevitable no empatitzar amb els sentiments de Jaume II quan va visitar la Valldigna per primera vegada, tal i com ens contava Martí de Viciana al "Libro tercero de la chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia":

"El sereníssimo rey Don Jaime de Aragón, cuya es la historia que tratamos, determinó en su espíritu fundar un templo con monasterio y convento, por honra y en nombre de la Madre de Dios, nuestra senyora, so el título de Valldigna. Y para cumplir santo propósito escogió la valle de Alfándech, en arábico assí nombrada, que en nuestra lengua quiere significar lugar hondo o barranco, e que fuesse habitado, este convento de monges, del orden de Cístels, según paresce por el aucto de la donación que el rey hizo al reverendo fray Bonanat, abbad del monasterio de Sanctas Cruzes, de la vall de Alfándech, con los castillos de Meriñén y de Alcalá e de todos los lugares de dicha valle, para que le intitule de Valldigna. E que la valle dexe el nombre de Alfándech e se diga y nombre para siempre Valldigna".

Efectivament, una llegenda medieval connectada al monestir de Valldigna relata que l’any 1298 el rei Jaume II transitava per la vall d’Alfàndec, la Marinyén cristiana, cap a la conquesta del Regne de Múrcia, com confessa al document de donació de les terres de la vall als monjos cistercencs. Segons aquesta faula, el monarca, per inspiració divina, li digué al pare Bononat de Vilaseca, abat de Santes Creus, que l’acompanyava en el trajecte: «Vall digna per a un monestir de la vostra religió», comentari que suposadament va substituir el moresc nom d’Alfàndec per Valldigna.

Tavernes de la Valldigna des de l'Alt de les Creus

Continuarem circulant en direcció nord-oest fins que ens creuem amb la senda que havíem abandonat per visitar la creu. Poc a poc començarem a descendir, obrint-se a la nostra vista la plana de la Sangonera, amb el Massalari ben visible al fons; caminarem per una estreta senda envoltats d'altíssimes mates de cepell o petorret (Erica_multiflora), poc molestes al caminar si les comparem amb el també abundant coscoll (Quercus coccifera), però a anys llum del tapis groc que les omnipresents argelagues, tant la borda (Genista scorpius), olorosa i poc espinosa, com la blanca, verda o vera (Ulex parviflorus), molt espinosa i de flors més pàl·lides, omplin per tot arreu, plana avall.

Sender de descens al pla de la Sangonera

Amb una miqueta de sort, dalt nostre sentirem un crec-crec molt característic, és tracta possiblement dels crits del falcó pelegrí (Falco peregrinus), el més veloç dels nostres rapinyaires, i que des de la llunyania no hem de confondre amb l'habitual xoriguer (Falco tinnunculus), característic per la forma de volar quan caça, quedant completament parat mentre busca preses al terra, que captura llençant-s'hi en picat. Tampoc és complicat, encara que semble estrany per a la gent acostumada a la ciutat, contemplar l'elegant vol de les àguiles reial (Aquila chrysaetos) i perdiuera (Aquila fasciatus). Quan comença a fosquejar, situació poc desitjable si no porteu llanterna, te'n pots adonar de la presència del més gran dels mussols europeus, el gran duc (Bubo bubo).

Travessarem el pla i passarem al costat de les ruïnes d'una menuda edificació sense sostre, la casa de l'Herbolari; a la nostra dreta veurem la connexió del sender que mena cap a la font de la Granata (PR-V 39), un vertiginós sender que en escassa distància descendeix 225 m, i que deixarem per a una altra ocasió. Immediatament a l'esquerra tornarem a obviar una nova drecera, que ens duria a la pista forestal de la Casella. Continuarem el trajecte per la senda de la dreta, en direcció est, que es dirigeix a la font de la Sangonera i no farem cas d’aquesta pista forestal, al menys temporalment.

Pla de la Sangonera

Al poc arribarem a la font de la Sangonera (450 m), situada a un bell paratge verd i frondós, condicionat pel Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna. La font rep el nom de les sangoneres, teòricament presents a qualsevol curs d’aigua. La font brolla per un conducte metàl·lic i vessa dins d’un llarg safareig rectangular usat com abeurador. A l'ombra dels arbres farem un merescut descans, ja que portem caminat més o menys a la meitat del recorregut. Si ens girem cap al nord-oest observarem un cridaner barranc per on ascendeix el PRV-304, una magnífica variant que ens portaria al cim del Massalari (602 m), màxima altura del terme de Tavernes, al piló dels Quatre Termes, fita de Tavernes, Benifairó, Alzira i Favara, al Puntal dels Germanells i a la Ratlla (625 m), cota màxima de la serra, i passant per l'observatori forestal de l'Ouet, descendiríem a la pista forestal de la vall de la Casella, a prop del Pas del Pobre, accés sud a la vall de la Murta.

Font de la Sangonera

Continuarem en direcció sud i obviarem un sender que, en direcció sud-oest, baixa a la font del Barber. Seguirem el sender cap al sud-est i arribarem a la pista forestal de la Casella, provinent d’Alzira. En aquest punt paga la pena que temporalment la remuntem en direcció nord, durant escassa distància, fins arribar a un preciós bosquet reforestat, molt acurat i cuidat ple de pi blanc (Pinus halepensis) i pi pinastre (Pinus pinaster), producte de repoblacions, així com carrasques (Quercus ilex rotundifolia), càdec (Juniperus oxycedrus) i fins i tot arbocers (Arbutus unedo). Retornarem els nostres passos i seguirem la pista forestal en direcció sud uns pocs metres fins arribar a una corba molt tancada a la dreta, on hi ha un sender.

Pista forestal de la Casella

Si continuàrem la pista forestal ens podríem acostar, en menys de 30 minuts, fins el bonic i encisador paratge de la font del Barber, un bon punt per a iniciar l’únic tram realment interessant de la ruta dels monestirs de Santa Maria de Valldigna, Santa Maria de la Murta i Aigües Vives, o per a tornar de la ruta per la cresteria de la Ratlla-Massalari que observàrem des de la Sangonera. Obviarem doncs la pista i prendrem un sender que, en direcció sud, ens portarà de passeig per un interessant pla, molt característic per comptar amb un marcat lapiaz i nombroses dolines. A banda de les sempre presents i punxoses argelaga i coscoll, trobarem frondoses mates de llentiscle (Pistacia lentiscus), romer (Rosmarinus officinalis), timó (Thymus vulgaris), aladern (Rhamnus alaternus) o les belles i delicades flors de l'estepa blanca (Cistus albidus) i l'estepa negra (Cistus monspeliensis), un indret que ha canviat moltíssim, afortunadament, d’aquell paratge lunar i assolat pels incendis de fa una dècada.

Pla de la Sangonera. Al fons, la casa de l'Herbolari

Davant nostre i a la dreta tenim ben visible la serra de les Agulles, una gran muralla muntanyosa de fins a 564 metres que discorre paral·lela fins Alzira, on destaquen les accidentadíssimes agulles rocoses que li donen nom. Ens acostem a l'extrem sud de la plana, on veurem a la nostra dreta un cridaner corral, ben visible des de la mateixa vall. El sender va girant cap a l'esquerra en direcció a la mar, vorejant per la dreta el tossal de la Sangonera (459 m). Obviarem un difuminat sender que naix a la nostra dreta i que es dirigeix cap a la font del Barber. Per fi arribarem a un nou balcó a la Valldigna, al punt on es troba l'accés a la històrica senda de les Revoltes dels Amoladors (400 m).

Detall del sinuós sender de les Revoltes dels Amoladors

Aquesta senda de ferradura, molt sinuosa i empedrada, descendeix vertiginosament pel barranc de la Penya Roja en direcció a Tavernes. Mereix la pena parar-se cada poc temps per a contemplar-la des de dalt amb deteniment, espectacular sobre tot quan va penjada a la vorera del barranc. Mantinguda pel centre excursionista, està construïda amb l'antiga tècnica de la pedra en sec, on no s'utilitza cap argamassa ni calç per a lligar la pedra calcària, encaixada artesanalment i sostinguda pel seu propi pes. La senda de les Revoltes era utilitzada en l'antiguitat pels veïns de la vall que hi pujaven als corrals i terrenys de secà del pla de la Sangonera i del Barber, o es dirigien cap a la Ribera.

La Vall des de les Revoltes dels Amoladors

Desprès d’unes quantes corbes, interminables però agradoses, connectarem a l’esquerra amb el PRV-40, la senda dels Borregos. A l'altra banda del camí i a la nostra dreta, junt a unes verticals penyes, la Penya Roja, es troba la Via Ferrata les Marujes, amb inici un centenar de metres més endavant. Arribats a aquest punt tindreu que triar entre continuar descendint pels Amoladors, de recorregut vivaç, o desviar-vos per la senda dels Borregos, utilitzada antigament com a drecera més ràpida pels homes quan no tenien necessitat de pujar amb animals de càrrega. Si optem per seguir la senda dels Borregos, de camí coneixerem unes parets dignes d’admiració conegudes com l’Escola d’Escalada del Cingle de l'Aigua.

Cingles del sender dels Borregos

Triem el que triem, ambdós camins acaben per ajuntar-se de nou, a prop ja de Tavernes; passarem junt la font de la Mina, situada al voltant de l’únic aflorament de roques magmàtiques de la comarca. Aquesta font, encara que de cabal escàs, manté un raig d’aigua de certa regularitat durant tot l’any. Finalment, ens dirigirem a la ciutat pel canal de Defensa des d’on hom podrà visitar la magnífica ermita del Santíssim Crist de l'Agonia del segle XIX, on la seua magnífica façana neobarroca destaca al front d'un bonic calvari, on fins l'any 1936 encara es conservaven xiprers del segle XVI. Uns pocs minuts més i retornarem al punt de partida.

Les Creus des del Clot de la Font

Vista aèria de les Revoltes a l'encreuament amb Borregos

Esquema de temps

 

El canal de Defensa  - Castellets : 30'
Castellets - Fontetes de Cantus: 10'
Fontetes de Cantus - Pla de les Creus: 45'
Pla de les Creus - Alt de les Creus: 5'
Alt de les Creus - Font de la Sangonera: 35'
Font de la Sangonera - Revoltes dels Amoladors: 20'
Revoltes dels Amoladors - Tavernes de la Valldigna: 50'

Total: 3h 15', 8 quilòmetres

Articles relacionats

 

Els castells de la Safor
El Mondúver per Xeresa
La Murta
Article a Las Provincias
El Pla dels Avencs i el barranc de Manesa