La font de la Mata pel Racó del Duc

Si tinguera que catalogar el vessant nord-oest de la serra de la Safor triaria dos adjectius: humit i ombrívol. I és que el pas del riu Serpis pel congost de l'Infern, juntament amb la presència de les benvolgudes fonts de la Mata, Serquera, Olbis o Bassiets, afavoreixen una de les zones més frondoses i amb major biodiversitat del País Valencià. Però un dels majors tresors del paratge es troba amagat a simple vista, cal anar al fons d'un escarpat barranc, com si d'un paradís ocult a una selva amazònica es tractara, per a gaudir d'una espectacular cascada: el Salt de la Font de la Mata.

La Reprimala

La ruta de hui, circular, cal realitzar-la després d'uns dies de pluja, quan les fonts porten aigua de gom a gom, les surgències brollen de les parets per tot arreu i més espectacular resulta el Salt. És més, el barranc de la Parra, on es troba la font de la Mata, sembla màgic i misteriós quan l'envolta la boira d'un dia humit i mig plujós. El trajecte ens porta de nou al Racó del Duc, excel·lent i còmode camí vora riu que ens servirà de nexe amb les sendes de la font de la Mata i la font Serquera, on connectarem amb el PRV-207. Es tracta d'una ruta molt senzilla, apta per a tot tipus de gent, però cal que tingueu la previsió d'un tram descendent, entre la font Serquera i el Serpis, on la costera és molt forta i si aneu en època de pluges hi ha un cert perill de relliscades. En tot cas, vos oferirem una variant de tornada pel camí de l'Orxa.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

|

Com arribar-hi

L'accés és el mateix que el del Racó del Duc; abans d'arribar a Vilallonga per Potries girarem a la dreta buscant la carretera d'Ador. Arribats a un institut de secundària, seguirem direcció oest pel camí de la Reprimala, que ens portarà fins la font del mateix nom, on trobarem una zona de xalets. Continuarem el camí en direcció oest passant una enorme pedrera, que malgrat la destrossa tan enorme que ha fet no pot fer ombra a la grandiositat del circ de la Safor, que des d'aquest punt inunda tot el nostre angle de visió. La travessarem amb precaució fins a descobrir a la dreta, ben senyalitzat, el camí de l'Orxa que descendeix bruscament a la recerca del riu. Ací estacionarem els vehicles. 

El circ de la Safor

La pista de terra descendeix ràpidament entre la solana de Ferrer i el barranc de la Safor. A mesura que caminem, distingirem una bona panoràmica de la vall de Vilallonga, amb els bancals de tarongers que arriben al poble aprofitant l’aigua del Serpis. El camí gira a l’esquerra, on s’han instal·lat alguns xalets. Als 5 minuts començarem a caminar paral·lels al riu; el camí perd pendent ràpidament. Travessarem uns bancals molts acurats de pins i garrofers situats a ambdues vores del camí. Es tracta d’una zona d’ombria, molt verdosa, on abunden les falgueres. Les figueres, molt abundants, creixen de forma salvatge i sovint arrelen a les mateixes parets rocoses.

Ens trobem a l’inici del Racó del Duc o barranc de l’Infern, el tram del riu d’Alcoi o Serpis comprés entre Vilallonga i l’Orxa on el riu travessa un congost limitat per les serres de la Safor (1.013 m) i la Cuta (680 m). La ruta discorre per l’antiga plataforma del desmantellat ferrocarril Alcoi-Grau de Gandia. Catalogada com a Via Verda (en realitat fa anys que està el projecte pegant voltes, però encara no hi ha ni pressupost assignat ni cap actuació realitzada), es tracta d’una ruta amb suaus pendents, quasi inapreciables, senzilla i molt accessible per a tothom, per a visitar-la a peu o amb bicicleta de muntanya.

Pista forestal del Racó del Duc

L’antiga Fàbrica del Cèntim està situada a tocar de la vella plataforma ferroviària a la qual ens unirem a poca distància. L’edifici apareixerà en un revolt del camí, en poc menys de 10 minuts, per la nostra dreta i completament enrunada. Hem de retenir aquest punt del recorregut perquè el reprendrem a la tornada. Som davant del primer túnel del ferrocarril. Les obres de construcció obligaren a realitzar nombroses i importants modificacions de l’entorn, com els ponts i els túnels. Hi existeixen vuit túnels en total, cinc al tram Vilallonga-l’Orxa, la numeració dels quals comença a Alcoi. Junt a un senyal, a la dreta de la ruta, observarem una menuda senda que descendeix cap al riu; si baixem uns pocs metres veurem el monument a Senén Pla, erigit en memòria de la troballa d’una imatge de la mare de Déu per un llenyater que la trobà dins d’una caixa la qual, segons la tradició, pujava contracorrent. Diu la veu popular que davant d’una greu sequera que l’any 1712 va patir el poble, col·locaren la imatge damunt d’una roca i tornaren les pluges, de tal forma que originaren el naixement de la font dels Setze Xorros, la més important del poble. Aquesta imatge encara es conserva avui dia i és la patrona de Vilallonga. Una làpida del monument presenta la següent inscripció: 

"ANNO MDCCVIII/HIC INVENTA FUIT/IMAGO BMV A FONTE/A SENÉN PLA" («L’any 1708, fou trobada ací la imatge de la Mare de Déu de la Font per Senén Pla»).

Piló de Senén Pla i fàbrica de la Mare de Déu

A l’altra banda del Serpis, vora el magnífic gorg de les Calderes, es troba la fàbrica de la Mare de Déu, una central hidroelèctrica d'estil modernista construïda el segle passat, digna de contemplar per la seua disposició, penjada sobre el riu, però en un estat de completa ruïna i farcida de grafits. Desconec exactament els criteris per a protegir edificis dins de la categoria d'Arqueologia Industrial, però seria una llàstima que acabara enfonsada.

Mina d'Onofre

Retornats a l’itinerari, penetrarem pel primer dels túnels, conegut com la Mina Llarga o Fosca; amb 250 metres és el més llarg dels cinc túnels del trajecte Vilallonga - l’Orxa. Es fa aconsellable anar equipats algun tipus de llanterna que il·lumine el recorregut perquè hi existeix un tram on la foscor es torna quasi absoluta. Els respiralls que donen al riu aporten tan sols una mica de claror en alguns punts. Per entendre la necessitat d’aquests respiralls, només cal imaginar una antiga locomotora de vapor travessant aquest túnel, com la situada davant l’estació de Gandia, amb les calderes enceses a la màxima potència a fi de superar el desnivell d’accés al túnel i el dens fum produït per la combustió del carbó eixint per les xemeneies. Pocs minuts després de superar aquest pas subterrani i vorejar un meandre del riu, trobarem el següent, la Mina d’Onofre, de 130 metres. El travessarem i eixirem directament al Racó del Duc. El riu forma ací un meandre considerable, es tracta d’una zona sedimentària on hi ha plantacions de tarongers i un aqüeducte a l’altra vora del riu. Si ens hi fixem detingudament, a la dreta, dalt la muntanya, divisarem la cova del Racó del Duc. 

Eixida de la Mina Llarga o Fosca

Passarem vorejant una antiga caseta del ferrocarril, mig assolada però amb tot l’encant característic de les construccions ferroviàries de l’època. Durant el trajecte descobrirem algunes d’aquestes construccions, utilitzades pels vigilants del ferrocarril i actualment quasi totes en ruïnes.

Pont de pedra

El camí s’encaixona, voltat per elevats murs de pedra, amb més de tres metres d’alçària en alguns trams. Crida l’atenció uns característics orificis laterals que suposem utilitzava la gent per a amagar-se quan passava el tren. En 5 minuts creuarem un antic pont de pedra; a la dreta advertirem l’existència d'una central en prou bon estat i molt més moderna que la resta que veurem al trajecte: la fàbrica del Racó del Duc. A l’esquerra, el riu crea un gran meandre tancat, verd i fresc, per on ja no hi discorre l’aigua, molt valorat pels saforencs durant la Pasqua, als quals aconsellaria que anaren a peu. La reivindicació és molt clara: el camí és de terra i és molt (però que molt) transitat per gent caminant, amb molts xiquets i sobre tot molta gent major. Però el camí, malgrat estar protegit i catalogat com a Via Verda, pot ser visitat amb vehicles (si no teniu problemes amb rebentar les suspensions). Fa 42 anys, quan tancaren el ferrocarril, decidiren no habilitar el pas a vehicles per l'impacte ambiental, però tampoc l'evitaren. Abans passava un cotxe de quant en quant, però ara els caps de setmana o dies festius s'ompli de diumengers i “nens” amb els cotxes tunejats, que a banda del perill d'atropellar a algú, molesten a la gent. Vos assegure que és molt molest caminar entre densos núvols de polseguera, sobre tot si vos pilla dins d'un túnel, on la ventilació és molt escassa. Des d'ací vull fer una cridada a l'administració responsable, per a que d'una vegada per totes faça cas a una reivindicació tan antiga com el tren: que no puguen passar vehicles pel Racó del Duc.

Trinxeres del ferrocarril abans del pont de pedra

En 10 minuts de tranquil caminar arribarem a la boca del tercer túnel, la Mina de Morú, de 30 metres. Sobre el riu s’eleva, envoltat d'altius i enormes xops, l’assut de Morú, possiblement un dels paratges més assossegats i agradívols de la ruta. A l’esquerra, vora la desembocadura del barranc de la Parra, comença la senda de la font de la Mata, per tant abandonarem la pista i ens disposarem a pujar.

Assut de Morú

Circularem per una senda que comença a l’esquerra de l’itinerari i serpenteja paral·lela al barranc, on destaca l’abundància de baladre de grans flors rosades, planta verinosa tant per a l’home com per al ramat. Als 10 minuts arribarem a un punt on el barranc fa un meandre cap a la dreta, des d’on es distingeix una cascada d’aigua, el salt de la font de la Mata o del Surer, tremendament espectacular. 

Salt de la font de la Mata

Amb el salt de cara, marxarem per la senda gràcies a la inclinació del terreny i divisarem la caseta d’Alandete o casa de Batistet a poca distància. Impressiona el lloc i la forma en què fou construïda a finals del segle XIX. Al costat de la casa hi ha el naixement del salt, encara que no el podrem visitar donat que és propietat privada. Als 10 minuts arribarem a un pi solitari on la senda es divideix. Obviarem la senda de la dreta, que arriba a l'edificació, i seguirem per l'esquerra fins assolir, amb el Benicadell a la nostra esquena, la pista forestal de les Majones. Cap a la dreta, més enllà de la pista, entre xops, oms i baladres hi ha el naixement de la font de la Mata, on tres dolls brollen incansablement sobre una antiga bassa de pedra. 

Font de la Mata

El cabal de la font és molt irregular, depenent de l'estació de l'any. Antigament la font era canalitzada fins la casa de les Majones, on regava una menuda parcel·la de fruitals i hortalisses. Com hem comentat, donat que es troba a propietat privada obviarem el Salt i la font i ens dirigirem cap a l'esquerra per la pista de les Majones, en direcció a l'Isidret, obligats a donar una bona volta. Seguirem les indicacions del "Camí de l'Orxa" i passarem per davant de la senda del cim de la Safor. Seguirem per la pista asfaltada fins l'encreuament, a la nostra dreta, de la font Serquera, que resseguire. Descendirem per una vertiginosa pista que ens durà a la font Serquera. Abans de la font s’ha penjat un cartell informatiu, vora l’inici d’una senda, que amb forta inclinació descendeix fins a la fàbrica de l’Infern i fineix al costat de les antigues cases dels treballadors, per on anirem no sense abans visitar la font Serquera.

Salt de la font de la Mata

Refugi de la font Serquera

La fàbrica de l'Infern

Seguirem la pista i davallarem quasi paral·lels al riu a l’altura de la fàbrica de l’Infern, fins arribar al refugi de la font Serquera, punt de connexió amb el PRV-207. S’han posat taules i bancs de fusta, un torrador i unes escales rústegues de pedra amb baranes de fusta per salvar el desnivell dels antics bancals. Al costat del torrador s’alça un refugi d’estil alpí. Si seguim la pista uns metres més uns xops assenyalen la presència de la font, que brolla intermitentment dins d’una basseta de pedra, a l’ombra d’una ombrívola pineda farcida de falagueres.

Tornarem al cartell de fusta i seguirem un sender que, amb una fortíssima costera, descendeix quasi a plom al Racó del Duc. El sender ens deixa junt la central o fàbrica de l’Infern, una molt interessant central de hidroelèctrica de finals del segle XIX. L'edifici, d'estil modernista, és de planta rectangular, tres nivells i una torre adossada amb el transformador de llum, molt monumental sobre tot per l'entorn on es troba. Darrere de la central hi ha un camí de servei que la uneix a les antigues cases dels treballadors de la hidroelèctrica, hui en ruïnes, on destaca la menuda església de la Immaculada, del segle XIX.

Església de la Immaculada

Baixarem al riu i girarem per la dreta, ja que per l'esquerra el camí continua fins a l'Orxa. Caminarem pel conegut estret de l'Infern, a la dreta del riu i a l'ombra d'altíssims arbres fins arribar a una corba, a l'esquerra de la qual veurem les bases d'un antic pont de ferro desmantellat. Davant nostre es troba l’impressionant barranc de l'Enxima, l’afluent més important del riu a la zona. Arribarem a una zona amb tarongers i una antiga caseta del ferrocarril, la Garrofera, utilitzada durant el segle passat per les brigades de manteniment del trenet d'Alcoi. Travessarem els 20 metres del túnel de la Garrofera i arribarem a una recta, amb algunes casetes, que arriba fins el barranc de la Parra i l'assut de Morú.  

La Garrofera

Seguireu el trajecte del riu a la inversa fins travessar el primer túnel, on continuarem vora riu per l’antiga plataforma del ferrocarril, per la Fàbrica del Cèntim. Una sendeta, paral·lela al riu permet admirar l’assut de l’Esclapissada, ran del qual naix la font Pudenta, no potable per contenir aigües sulfuroses. Al final d’aquesta senda arribarem a una zona amb xalets per on pujarem al camí inicial. El camí i amb ell l'antiga via continuava recte cap al Tarrasó, però el pont va ser desmantellat fa molts anys.

Assut de l'Esclapissada

Surgències provocades per pèrdues a la canal de la Reprimala

Variant per les Majones

Si estimeu que el descens de la font Serquera al riu pot resultar perillós, podeu tornar pel camí de l'Orxa. Remunteu la pista de la font Serquera fins el camí de l'Orxa i gireu a l'esquerra, on en pocs minuts aplegareu a la casa de l’Isidret. Continuareu per la pista fins assolir, en 10 minuts, l’encreuament senyalitzat de la pista de l’Orxa i el cim de la Safor, que obviareu. Anireu per la pista en direcció est per davallar als peus del circ de la Safor, vora la font de la Safor. Amb bancs i torrador, la font naix dins d’una construcció moderna d’un escandalós color verd. Pròximes a la font romanen encara les restes d’una sèquia àrab que subministrava aigua als musulmans de la vila. 

Fins ací la marxa es fa amena, malgrat que caminem per una pista asfaltada, gràcies a les privilegiades i furtives vistes que entre tan elevats pins ofereix el circ. Ens pocs minuts arribareu a l’encreuament del Racó del Duc, lloc on hem començat l’itinerari.

Rutes rel·lacionades:

El Racó del Duc o Barranc de l'Infern

De l'Orxa a la font Serquera

El ferrocarril Alcoi-Gandia

La fàbrica de l'Infern

La Safor pel camí de l'Orxa

Articles rel·lacionats:


Projecte de rehabilitació del Racó del Duc  
Avantprojecte de la Via Verda del Serpis  Declaració de Paisatge Protegit