La telegrafia óptica al País Valencià

Hui dia podem enviar missatges a qualsevol punt del planeta simplement amb un clic. El correu electrònic és una eina de comunicació tan quotidiana que no ens adonem de la seua relativa curta existència. Però l’origen del concepte bàsic del correu, enviar missatges codificats a llargues distàncies, es remunta a les fogueres, senyals de fum, espills, tam-tams, els coloms missatgers o el correu a cavall, tots mètodes primitius, lents i d’escassa fiabilitat. Caldria esperar fins el segle XVIII per a contemplar el naixement del precursor d’Internet, un mètode que revolucionaria les comunicacions i deixaria comunicades Madrid i València: el telègraf òptic.

Si conduïm per la carretera de Madrid possiblement ens ha cridat l’atenció l’existència d’una sèrie de torres: formen part de la coneguda línia de semàfors, els telègrafs òptics. Es tracta d’artefactes amb braços articulats que s’instal·laven dalt d’una xarxa de torres separades unes d’altres entre 5 i 20 quilòmetres, dominant l’horitzó; els observadors de les torres podien veure, a través de llarga vistes o telescopis, qualsevol de les 196 figures que podien formar els braços articulats, i que tenien un determinat significat segons el codi utilitzat.

El telègraf òptic

El telègraf de Chappé

Els sistemes de comunicació a llarga distància més primitius van ser l’acústic (tambors, trompetes, campanes, xiulits, a viva veu, etc.) i el visual (fogueres, fum, banderes, espills, escuts, etc.). Però l’enviament de senyals era molt simple, només servia per a advertir de l’arribada de l’enemic, la victòria o la derrota, o avisos d’esdeveniments esperats. Amb el temps el cavall i el ferrocarril servirien per a detallar aquells avisos que prèviament s’havien fet amb els mètodes tradicionals, però el sistema era molt lent i poc fiable per a l’Europa del segle XVIII.

El primer enginy òptic, fabricat a França per l’abat Chappé en 1794, enviava senyals telegràfiques entre diferents torres disposades en cadena i a una distància visual suficient entre elles. Cada semàfor tenia dos braços articulats de senyals amb set diferents posicions cadascú; el suport dels braços admetia quatre posicions diferents, amb les quals podien ser generades un total de 196 figures diferents que representaven, segons el codi utilitzat, lletres, números, paraules i inclòs frases.

Telègraf òptic de Chappé a Litermont

L'estació origen establia una senyal d'alerta fins que era divisada pel següent telègraf; una vegada s'iniciava la transmissió, cada símbol s'establia un mínim de 20 segons per a que la pròxima estació la reproduïra a la següent, indicant en eixe moment a l’emissor que podia transmetre el següent símbol del missatge. Si férem una analogia a la tecnologia actual, podríem dir que la velocitat de transmissió era d’uns 2 bits per segon!!!. 

Hui dia ens pot resultar una tecnologia irrisòria i primitiva, però en aquella època parem d’autèntica revolució. La primera línia, amb 230 quilòmetres i 15 torres, va ser instal·lada entre Paris i Lille durant la Revolució Francesa, transmetent al primer missatge la victòria davant dels austríacs. En poc temps les xarxes de telègrafs s’instal·laren a Europa i Estats Units.

Des de 1750 sorgiren diferents invents i sistemes per a construir un telègraf elèctric, que no collarien fins l’arribada de la pila elèctrica de Volta. Amb un sistema elèctric estable i manejable Cooke i Wheatstone inventaren a inicis del segle XIX el primer telègraf operacional, que seria instal·lat en 1839 a Londres entre dos estacions a 21 quilòmetres de distància. El sistema elèctric, basat en la posició que adoptava una o més agulles magnètiques segons el pas de la corrent elèctrica, era un mètode encara molt primitiu ja que no podia imprimir-se i tenia que ser memoritzat pels telegrafistes; però va aparèixer Morse i el va perfeccionar tant que fins i tot molts el consideraren l'inventor del telègraf; l'aparell de Morse, per al qual va inventar el famós codi de senyals, es va instal·lar entre Washington i Baltimore en 1845, el “fil que canta” dels indígenes als còmics de Lucky Luck. Amb els anys les màquines evolucionarien amb la tecnologia, fins que el telèfon, el fax o internet acabarien amb el seu us.

Telègraf òptic de Mathé

A Espanya en 1798 Carles IV va impulsar la instal·lació de la primera línia del telègraf desenvolupada per Agustín de Betancourt, entre Madrid i Cadis; com a conseqüència de la greu crisi econòmica que patien només finalitzaren el tram fins Aranjuez en 1800. Poc a poc s'instal·larien noves línies a les províncies de Cadis, Madrid, Pamplona i Vitòria, però el projecte de major envergadura no arribaria fins l’any 1844, quan el coronel Mathé va impulsar la comunicació de Madrid amb totes les capitals de província, encara que amb resultats prou dispars. El codi de Mathé consistia en la combinació que es donava segons la posició de sis esferes inserides en les seues respectives barres verticals. L'Espanya rural del segle XIX estava en mans dels bandolers i  les partides carlistes, situació que en 1844 forçaria la creació de la Guàrdia Civil. Per aquest motiu, malgrat funcionar a Europa la telegrafia elèctrica des de meitats del segle XIX, les primeres línies que s'alçaren a Espanya foren òptiques per a evitar que els bandolers i insurgents tallaren els cables. Com encara sol ocórrer hui dia amb les telecomunicacions, tardaren 50 anys en començar a instal·lar una tecnologia desfasada.

Ruïnes de la torre de Cañada de Calatrava (Ciudad Real)

Donat l'important paper estratègic del telègraf, les línies i les torres es van organitzar militarment per províncies; cada divisió estava dividida en quatre o cinc seccions composades per cinc o sis estacions cadascuna. Com que els telegrafistes tenien que suportar l’aïllament, les dures condicions climàtiques (s'instal·laven a les altures) i els atacs armats, solien ser militars llicenciats, molts d'ells ex-combatents de la primera guerra Carlista. Cada estació comptava amb dos operaris i un auxiliar, que anaven tornant-se de sol a sol, al menys mentre hi haguera llum suficient, fent guàrdies per a vigilar si les torres anterior o posterior iniciaven la transmissió d'algun missatge. Els missatges, generalment comunicacions entre militars o autoritats provincials, eren copiats de torre en torre sense que els operaris conegueren el seu significat. Utilitzaven un llenguatge encriptat molt complex basat en un llibre de codis que només disposava el comandant de la línia, l'únic autoritzat per a codificar i descodificar; en el missatge s'enviava el nombre de la pàgina del llibre i un codi alfanumèric que feia referència a una paraula de la mateixa, pel que el sistema era més ràpid i fiable que si es transmetia lletra a lletra. L’estricte règim militar dels operaris del telègraf es pot resumir en la següent ordenança: “todo retraso que exceda de un minuto, y no esté justificado por descomposición involuntaria o niebla, sujetará al torrero a un descuento que no bajará de diez y siete maravedises, ni excedará de 2 reales por minuto".

Torre restaurada d'Arganda del Rey

Els edificis van ser dissenyats com a torres defensives fortificades, menudes fortaleses ubicades generalment en zones transitades o dins de les poblacions per a major seguretat, buscant sempre que fora possible la seua ubicació a centres militars, torres d’esglésies, castells o cases fortes. La distància entre torres, d'entre 2 i 3 llegües (10-15 quilòmetres), s'intentava alinear procurant un radi visual de la línia perpendicular al front de cada torre. Des de La torre de Villagordo del Cabriel per exemple, situada a l'inici del port de Contreras, a prop de l'antiga carretera València-Madrid i a 923 m sobre el nivell de la mar, s'observa perfectament l'anterior torre, situada a la Granja d'Iniesta (Conca). El material de construcció normalment era la maçoneria i la rajola, emblanquinades, enfoscades i generalment pintades de groc. Les torres, cables i postes foren construïts amb tècniques molt elementals, amb molta gana, ingeni i sacrifici davant d’una orografia i climatologia tan adversa que fins i tot una comissió internacional, després de revisar les instal·lacions del telègraf a l’any de ser instal·lades, afirmaren que el telègraf a Espanya “era un milacre”. 

Les torres fortificades generalment eren de planta quadrada amb tres altures, assolint fins el 8.5 metres. La base atalussada de 6.4x6.4 m comptava amb un gruixut mur inferior de fins a 95 cm, restant a l'interior un espai també quadrat de 4.3x4.3 m. La planta inferior, excepte tres espitlleres a cada costat, no comptava amb cap porta; l'accés s'efectuava per la primera planta amb una escala de ma que podia retirar-se en cas de perill. A la segona planta, segons zones trobaríem una o més finestres, trobant-se per fi l'enginy del telègraf al terrat.

Peces d'un telégraf óptic

El telègraf óptic de Mathé estava composat per 4 panells metàl·lics disposats verticalment formant una creu, cadascú d’ells amb tres franges, separades entre d’elles a una distància equivalent al triple de la longitud del tambor o indicador, que era un cilindre que es desplaçava pel buit que formaven ens panells. Els panells tenien una longitud de 5.8 m a l’exterior i 6.3 a l’interior, mentre que el tambor indicador tenia 46 cm d’alçada i 91 cm de diàmetre. A un dels laterals hi havia una bola que es desplaçava verticalment, i depenent de la seua posició respecte a les franges dels panells indicava un codi relatiu al servei de la línia: averia, boira, interrupció del missatge, prioritat, etc.

El cilindre interior o indicador era menejat mitjançant una corriola graduada situada a l’interior de la torre. La posició indicava un codi relatiu a la informació que s’ havia de transmetre. En l’esquema adjunt podeu veure les codificacions del 0 al 9 que podia adoptar, estant reservats la M per a indicar un error i la X per a sol·licitar la repetició. Per últim, si era baixat l’indicador fins una posició no visible indicava que calia separar dos signes o frases.

Esquema d'un telègraf óptic

Els missatges estaven composats a banda del text per una capçalera on s’indicava la categoria del missatge (ordinari, urgent...), la torre originària o d’ avantguarda i la torre destí o de rereguarda, l’hora i dia, nombre de registre, les incidències i una xifra on s’indicava l’extensió del text. 

Els codis transmets pels torrers anaven xifrats. Només els comandants d’origen i destí final tenien el llibre de codis, un diccionari editat en 1858 que constava de 97 folis dividits en 4 pàgines, anomenades a, b, c i d. En cada pàgina hi havia 50 files i en cada fila 5 columnes, per tant al diccionari constaven fins a 97.000 expressions. Per a transmetre una d’eixes expressions feia falta transmetre un total de 6 caràcters: 2 per al foli (fins a 97), 1 per a la pàgina (fins a 4), 2 per a la fila (fins a 50) i 1 per a la columna (fins a 5). Per exemple, 121254 corresponia al foli 12, pàgina 1, fila 25, columna 4.

La línia Madrid-València-Barcelona

La segon línia del telègraf òptic que va entrar en funcionament va ser la de Catalunya per València, coneguda popularment con la línia de Barcelona, encara que només va funcionar regularment el tram Madrid-València. Entre 1848 i 1849 s'edificaren 30 torres, trobant-se la primera a Madrid en l'edifici de l'Aduana, actual Ministeri d'Economia i Hisenda, i l'última al convent de Sant Francesc de València, al centre de la Plaça de l'Ajuntament i enderrocat en 1891. A la província de València foren construïdes les torres de Villagordo del Cabriel, Fuenterrobles, Requena, Bunyol, Godelleta, Xiva i Torrent. Un any després, el 21 d’octubre del 1849, el servei va entrar en funcionament amb l’emissió d'un missatge des de Madrid a les 7 hores, arribant a València a les 8:30. A continuació es va emetre un altre missatge des de València a les 10:30 que es rebria a les 11:10 a Madrid.

Veure Telègrafs Madrid-València-Barcelona a un mapa més gran

El tram Madrid-València comptava amb comandàncies a Madrid, Motilla del Palancar i València i es trobava dividida en cinc seccions: la primera abastava les torres 1 a 8, la segona les 9 a 14, la tercera les 15 a 19, la quarta les 20 a 24 i la quinta les 25 a 30. Es construïren les següents torres:

Secció primera:
 1. Aduana (Madrid)
 2. Almodóvar, Vallecas (Madrid)
 3. Vacia-Madrid (Madrid)
 4. Campillo, Arganda del Rey (Madrid)
 5. Quemada de Perales, Perales de Tajuna (Madrid)
 6. Mojón de Villago, Villarejo de Salvanés (Madrid)
 7. Oliva del Potro, Villarejo de Salvanés (Madrid)
 8. Atalaya, Fuentidueña de Tajo (Madrid) Secció segona:
 9. Belinchón (Conca)
 10. Tarancón (Conca). Connexió ramal de Conca.
 11. Almendros (Conca) 12. Saelices (Conca) 13. Moltalvo (Conca)
 14. Villares del Saz (Conca)
Secció tercera:
 15. Olivares (Conca)
 16. Valverde del Júcar (Conca)
 17. Atajollano, Olmedilla (Conca)
 18. Juan Bueno, Motilla del Palancar (Conca)
 19. Atalayón, Iniesta (Conca)
Secció quarta:
 20. La Mochuela, Graja de Iniesta (Conca)
 21. Alt de la Paradilla, Villagordo del Cabriel (València)
 22. Tossal de la Bicuerca, Fuenderrobres (València)
 23. Tossal de la Jedrea, San Antonio de la Vega (València)
 24. Tossal de l’Atalaya, Requena (València)
Secció quinta:
 25. El Rebollar, Requena (València)
 26. Alt del Portillo, Bunyol (València)
 27. Alt de la Torre, Godelleta (València)
 28. Tossal de la Mola, Xiva (València)
 29. Vedat de Torrent (València)
 30. Convent de Sant Francesc, València (València)

El tram València-Barcelona comprenia 30 torres, que s’ampliarien amb la connexió amb els ramals de Tarancón a Conca i amb les 17 torres de la Junquera. Malgrat estendre’s fins al 1850 la seua construcció, mai va arribar a ficar-se el servei en funcionament, encara que els trajectes València-Castelló i Barcelona-Tarragona funcionaren de forma no oficial. El tram entre Castelló i Tarragona era terra de ningú en les residuals guerres carlistes que mai acabaven, pel que en 1853 els telègrafs serien desmantellats.

31 Alt del Puig, El Puig (València)
32 Castell de Murviedro, Sagunt (València)
33 Almenara (València)
34 Nules (Castelló)
35 El Templat, Borriana (Castelló)
36 Convent de Sant Domènec (Castelló)
37 Benicàssim (Castelló)
40 Torreblanca (Castelló)
41 Alcalà de Xívert (Castelló)
42 Santa Magdalena de Pulpis (Castelló)
43 Vinaròs (Castelló)
45 Torre de la Guardiola, Sant Carles de la Ràpita (Tarragona)
46 Torre de la Granadella, Camarles (Tarragona)
47 L’ampolla, El Perelló (Tarragona)
48 Sant Jordi d’Alfama, l’Ametlla de Mar (Tarragona)
49 Montroig, Platja Torre Sol Miami (Tarragona)
50 Cambrils (Tarragona)
51 Salou (Tarragona)
52 Tarragona (Tarragona)
53 Altafulla (Tarragona)
54 Coma-ruga (Tarragona)
55 L'Arboç (Tarragona)
56 Vilafranca del Penedés (Barcelona)
57 Sant Pau d'Ordal o La Guàrdia, Subirats (Barcelona)
58 L'Ordal, Cervelló (Barcelona)
59 Sant Pere Màrtir, Esplugues de Llobregat (Barcelona)
60 Montjuic (Barcelona)

Torre restaurada d'Arganda del Rey. Foto: laQuincena

Però el telègraf òptic no funcionava ni de nit ni amb pluja, neu, boira o calima. En 1853 es va iniciar la construcció de les primeres línies elèctriques, finalitzant en 1854 la primera entre Madrid i Irún. Paradoxalment, la dura orografia de la península va provocar que s'iniciara la construcció de línies elèctriques quan encara no s'havien finalitzat les desfasades òptiques. En 1857 es va desmantellar la línia Madrid-Cadis, restant només la xarxa catalana en peu fins a finals del segle XIX.

En l'actualitat poc queda de l'original xarxa de telegrafia òptica, amb excepció d'alguna de les torres que va ser restaurada. Destaca la torre número 4, la d’Arganda del Rey (Madrid), va ser completament restaurada i convertida en museu del telègraf òptic. Al País Valencià tindríem que esperar fins l’any 2011 per a que la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i Esports donara d'alta al registre de Bens d'Interès Cultural les torres de telegrafia òptica de la línia Madrid-València. Fora de la protecció s'han quedat les torres de la línia València-Barcelona, amb dues torres a València (El Puig i Sagunt) i cinc a Castelló (Almenara, Castelló, Benicàssim, Santa Magdalena de Polpis i Vinaròs). Així que ja sabeu, quan diviseu una d’aquestes torres recordeu que no són castells o torres defensives, són l’Internet del segle XVIII!.

Les torres del País Valencià

Torre de Telegrafia Óptica de Villagordo de Cabriel

Es troba a l’Altura de la Paradilla o Cuestas de Contreras, junt la CV-4661 i al sud de l’A-3, al terme municipal de Villagordo de Cabriel, i a uns 17 quilòmetres de la torre anterior, Graja de Iniesta (Conca). Té unes dimensions de 7.65m d’alçada, 6.28 m d’amplària exterior i 4.3 m interiors. La porta d’accés es troba al primer pis, orientada a l’oest i amb una finestra al mur oposat.

Ruta: la serra del Rubial.

La torre és visitable pel PR-CV 299, la Serra del Rubial. L’accés el realitzarem per Villagordo del Cabriel, amb accés per l’eixida 255 de l’A3. Es tracta d’una bonica ruta circular d’uns 19 quilòmetres i un desnivell de 135 m que travessa part del Parc Natural de les Gorges del Cabriol, el parc més gran del País Valencià. La dificultat és reduïda, però necessitarem entre 5 i 6 hores per a completar-la. Si no disposeu de temps sempre podeu fer la ruta parcial fins les trinxeres i tornar pel mateix lloc.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

La ruta s’inicia al parc que hi ha a l’entrada del poble, on els panells informatius ens dirigeixen per bancals de secà fins travessar per baix l’autovia. Caminarem paral·lels a l’A3 uns metres i seguirem de nou cap al sud en direcció al Romeroso. Ascendirem poc a poc fins assolir una senyal, a la dreta de la qual i a uns 400 m arribarem a una sèrie de trinxeres de la guerra i un búnquer de formigó visitable. Tornarem els nostres passos i arribarem a una nova senyalització, 300 m a la dreta de la qual es troba la nostra torre del telègraf.

Les Gorgues del Cabriol

Búnker

De nou al camí passarem per més trinxeres del Romeroso i prendrem una pista forestal que ens portarà en direcció a la penya Blanca, passant per un punt on les vistes del pantà de Contreras, travessat per l’autovia de Madrid, són espectaculars.

Opcionalment –tingueu en conter la costera que cal superar al tornar- ens desviarem 400 m momentàniament per a visitar la font dels Chuscos, un lloc molt idoni per a descansar i proveir-nos d’aigua sempre i quan no anem a l’estiu. A la font hi ha una escultura de fusta representativa de les cabres que habiten la zona. De nou al camí continuarem cap al sud, passant per les hortes de Cárpia; caminem per una zona molt frondosa, cuidada i verda, entapissada de densos boscos de pi blanc (Pinus halepensis), carrasca (Quercus ilex rotundifolia) i roure valencians (Quercus faginea), no en va ens trobem al bell mig del parc natural de les Gorges del Cabriol. Seguint la pista que forma el tallafocs passarem junt el camí que baixa a les gorges i arribarem a les cases de Moluengo, on hi ha un dipòsit d’aigua i un abeurador manual. Després d’una gran corba (on opcionalment podeu seguir el camí al sud cap al cim del Moluengo) el PR continua per l’esquerra, però si anem be de temps ens desviarem temporalment un total de quilòmetre i mig per a visitar el Pi Gros dels Dos Germans, un monumental pi amb dos troncs. Tornats a la pista, seguirem durant uns 5 quilòmetres en direcció nord fins arribar a Villagordo.

Font dels Chuscos

Torre de Telegrafia Óptica de Fuenterrobles o de la serra de la Bicuerca, la Peladilla, la Peladica o la Meca

La torre de Fuenterrobles es troba a l’est del terme municipal, dalt del tossal del Telègraf i a uns 1.090 m per damunt del nivell de la mar, el que li atorga una bona panoràmica respecte a la torre precedent, la de Villagordo del Cabriel, situada a uns 13 quilòmetres. Compta amb una alçada de 8.5 i unes dimensions exteriors de 6.17x6.20 m. L’interior, amb 4.3 m d’amplitud, compta amb una porta orientada als sud-oest i una finestra situada al mur oposat. El pis superior compta amb dues finestres i encara s’observen les marques dels forjats.

Ruta: PR-CV 406. La ruta del Telègraf

La torre és visitable per un tram del GR-238 entre Fuenterrobles i Camporrobles, el “sender de les terres del vi”. Es tracta d’una bonica excursió, molt senzilla amb uns 10 quilòmetres que no ens portaran més de 3 hores en recórrer, això si, amb un desnivell acumulat d’uns 230 m.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Ens dirigirem a Fuenterrobles per l’eixida 261 de l’A3, connectant amb la CV-475 i la CV-469. Situats al poble ens situarem al parc públic ubicat junt a la casa de la Cultura, on hi ha els senyals del GR-238. Travessarem el poble en direcció nord-oest, buscant el final del carrer de la Pau, on hi ha el camí de la Senda de les Coves. Caminarem en direcció nord-est fins que arribem a un encreuament, on girarem per la dreta fins assolir el camí asfaltat de les Coves. L’obviarem i girarem a l’esquerra fins arribar a les ruïnes de la barraca de la Serra, on hi ha una nova senyalització. Continuarem recte i arribarem al refugi dels caçadors, una caseta verda des d’on un sender es dirigeix, envoltat de forta vegetació, cap al nord. Connectant amb un sender ens dirigirem cap al sud fins a connectar amb el camí de les Coves, on ens trobarem amb una curiosa escultura, part de les 22 peces de la totèmica ruta “Piedras al aire. Canto a la naturaleza en espiral" d’Emilio Gallego.

Creuarem pel sud la carretera de Les Coves i connectarem amb un sender que, amb una lleugera costera, ascendeix pel tossal del Telègraf fins assolir el cim, on es troben l’antiga torre del telègraf òptic de la Bicuerca. Descendirem cap al collado de la Peladilla, a través del qual accedirem fins el mirador de la Peladilla, on gaudirem d’una magnífica vista panoràmica. Continuarem la marxa en descens fins una ampla pista forestal on connectarem amb el GR-238, el qual ens conduirà en direcció oest fins a Fuenterrobles.

Vista aèria de la torre de Fuenterrobles

Torre de Telegrafia Óptica de San Antonio de Requena o torre de l’Ajedrea

Situada a San Antonio de la Vega, és molt semblant a la de Fuenterrobles, de la qual dista uns 15 quilòmetres en línia recta; la torre compta amb 8.5 m d’alçada, 6.5 m d’amplària exterior i 4.3 m d’espai interior. La porta es troba al primer pis, orientada a l’oest, davant de la qual es troba un finestral. Al primer pis hi ha dues finestres

L’accés a la torre es realitza per San Antonio de Requena, accessible per l’eixida 285 de l’A3. Situats al poble ens dirigirem cap al nord pel carrer de Santa Anna, al final del qual girarem cap al nord, paral·lels a la línia del ferrocarril València-Utiel, fins creuar l’A-3. Quan arribem al primer encreuament girarem a l’esquerra, a continuació a la dreta i novament a l’esquerra,  arribant als peus del tossal on es troba la torre.


Torre de Telegrafia Óptica del tossal de l’Atalaia de Requena

La torre del tossal de l’Atalaia, ubicada a uns 9 quilòmetres del telègraf precedent, compta amb una alçada màxima conservada de 9.5 m, un ample exterior de 6.26 i unes dimensions interiors de 4.2x4.23 m. La porta d’accés es troba a la primera planta, orientada a l’oest, trobant-se una finestra a la paret oposada. El pis superior compta amb dues finestres conservades. Estructuralment es troba en un bon estat. A la planta baixa figura una porta que va ser afegida amb posterioritat. Ha perdut la coberta, que encara conservava en 1990.

Torre de l'Atalaia

La torre del Tossal de l’Atalaia es troba situada a 823 m sobre el nivell de la mar, a uns 3.000 m al nord-est de Requena i a uns 1.200 m de l’autovia de Madrid A3. Per tal de visitar la torre hem de seguir l’A3 en direcció Madrid, prenent l’eixida 291 en direcció a la N3. Accedirem a Requena pel carrer de la Constitució, girant a la dreta pel carrer dels Quatre Camins. Creuarem l’autovia i seguirem fins el final del camí, on es troba la torre.

Torre de Telegrafia Óptica del Rebollar, del tossal de l'Agudilla o Ceja del Telégrafo (Requena)

La torre del Rebollar compta amb una alçada de 7.55 m. unes dimensions exteriors de 6,20 m, i unes dimensions interiors de 4.35 x 4.30 m. La porta d’accés es troba al primer pis, orientada al nord-est amb un finestral a la paret oposada i espitlleres. El pis superior presenta dues finestres.  La torre es troba ubicada a uns 9.5 quilòmetres del telègraf precedent, el de l’Atalaia de Requena.

La torre del Rebollar es troba a 810 m sobre el nivell de la mar, a uns 3.750 m al nord-est de les cases del Rebollar i a uns 1.300 m al nord de l’autovia de Madrid A3. Per a visitar la torre ens hem de dirigir al Rebollar (Requena) per l’A3, connectant amb la CV-388 per l’eixida 302 – Set Aigües. A 1.2 quilòmetres cap al nord-oest girarem a l’esquerra i ja no abandonarem el  camí fins assolir els peus del tossal on es troba la torre.

Vista aèria de la torre del Rebollar

La torre de Bunyol o torre de l’Alt del Portillo

La torre de Bunyol es troba en les últims contraforts de la serra de Cabrera, molt a prop de l’autovia A3 en terme municipal de Bunyol. Té una alçada màxima conservada de 8.47 m, unes dimensions exteriors de 6.16 m d’amplària i unes dimensions interiors de 4.30x4.30 m. La porta d’accés es troba al primer pis orientada al sud-est, amb una finestra orientada al mur oposat. El pis superior presenta dues finestres, així com les marques dels forjats. Al vessant nord hi ha les restes d’una plataforma i l’inici d’un mur que podrien correspondre a un plantejament inicial de la torre. L’Alt del Portillo ja va ser senyalat per Madoz al seu “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar” (1845) com un “parage ó cumbre muy á propósito para constituir en él uno de los telégrafos del período de la linea hasta Requena".

L’accés a la torre, situada a uns 14 quilòmetres de la precedent torre de Requena, el realitzarem per l’A3 direcció Madrid; prendrem l’eixida 332 cap a la carretera de València (l’antiga nacional 3), a l’altura de Bunyol. Passat el poble anirem paral·lels al viaducte de Bunyol i ens fixarem be, ja que tindrem que girar a la dreta quan arribem a una urbanització. Pujarem per un camí asfaltat que ens portarà a una pedrera, dalt de la qual es troba la torre.

Torre de Telegrafia Óptica de Godelleta o Alt de la Torre

La torre de Godelleta, situada a 10 quilòmetres de la precedent torre de Bunyol, compta amb una alçada màxima conservada de 8.9 m. Té un ample exterior de 6.2 m i un interior de 4.3 m. La porta d’accés es troba al vessant oest de la primera planta, front a la qual hi ha una finestra. El pis superior compta amb dues finestres i conserva les marques dels forjats.

L’accés a la torre el realitzarem des de Godelleta, municipi accessible per l’eixida 327 de l’A3. Creuarem el poble per la carretera de Bunyol CV-424 en direcció oest. Només eixir de Godelleta girarem a la dreta per un camí senyalitzat com l’Alt de la Torre que porta a una urbanització, al final de la qual es troba la torre, junt al camí.

Vista aèria de la torre de Godelleta

Torre de Telegrafia Óptica de Xiva o del tossal de la Mola o de la Mola de Pota

La torre de Xiva, a 8 quilòmetres en línia recta de la torre de Godelleta, torna a repetir les característiques constructives de la resta de torres amb 8.5 m d’alçada, 6.2 m d’amplària exterior i 4.3 m d’espai interior. La porta d’accés es troba al primer pis, orientada a l’oest i també compta amb dues finestres a la planta superior. La torre va ser modificada amb el temps, sent utilitzada com a magatzem agrícola, obrint una porta a la zona inferior.

La torre es trova al tossal de la Mola, a l'interior d'una finca privada situada a un quilòmetre de la CV-424 amb accés per l'eixida 337-Godelleta de l’A3 en direcció Madrid, tot seguint els senyals d'"Aldamar". No pot ser visitada.

Torre de Telegrafia Óptica del Vedat de Torrent o de La Torreta de Mont Vedat

La torre del Vedat de Torrent repeteix les característiques constructives de la resta, amb l’excepció de l’alçada, 11.5 m. La porta d’accés, situada a la primera planta, es troba orientada al nord-oest, enfrontada a una finestra. El pis superior presenta dues finestres. La torre va ser reutilitzada com a restaurant, pel que la trobem amb una alçada més i enlluïda. 

La torre del Vedat, a 120 m sobre el nivell de la mar, es troba situada al vessant nord de la urbanització El Vedat, a uns 2.800 m al sud-oest del centre de la ciutat de Torrent. Per a localitzar-la cal dirigir-se al número 90 de l’avinguda de Sant Llorenç -actualment un restaurant-, dalt d’un tossal des del qual es domina tota la plana de l’Horta de València.

Torre del convent de Sant Francesc de València

La desamortització de 1836 va convertir l’antic Convent de Sant Francesc en Caserna de Cavalleria dels Lancers de Numància mentre va estar el servei telegràfic actiu. Posteriorment la caserna va ser derruïda, donant lloc a l’actual plaça de l’Ajuntament de València.

Litografia original d'Eutimio Fernández del Convent de Sant Francesc el 1840

Torre del Puig, del Castell d’Enesa, de la Pata o de Jaume I

La torre del Puig no existeix en l’actualitat, però segons un mapa de Mathé del 1852 s’indica un punt del Puig com a punt intermedi entre València i Sagunt, aproximadament a 15 i 10 quilòmetres respectivament. S’estima que el telègraf estaria situat a la muntanya de la Pata, a només 56 m d’alçada, on es troben les ruïnes del castell d’Enesa o de Jaime I, on hui dia hi ha un dipòsit d’aigua i un vèrtex geodèsic. També es baralla com a possible ubicació una de les torres del proper monestir de Santa Maria del Puig o la torre del col·legi públic Pare Jofré a la muntanya de Santa Bàrbara.

Torre de Sagunt, de Murviedro, Morvedre o Monviedro

La torre de Sagunt es troba a la part més alta del castell de Morvedre o Murviedro i serveix com a suport per a varies antenes de ràdio. No compta amb cap espitllera ni amb la planta baixa, al trobar-se dins del recinte emmurallat.  El castell va tenir un important paper durant la primera guerra Carlista, i hi ha documentació de l’existència d’un telègraf anterior al de la línia de Mathé pel qual s’informaven dels parts de guerra. Les infraestructures serien utilitzades per a la línia que va funcionar entre València i Castelló, sent comú sentir als diaris de l’any 1839 “han arribat notícies de del telègraf de Murviedro”.

Castell de Sagunt

Torre d’Almenara o l’Agüeleta o torre de Llevant (Almenara)

La torre es troba a la torre de llevant del castell d’Almenara, construït en la segona meitat del segle XI. 

La fortalesa conserva part del recinte principal i del recinte exterior nord-oest on es concentraven les principals defenses. De les dues torres que flanquegen el castell la més pròxima a la carretera, l'anomenada Bergamuza o de Llevant, va ser reconstruïda per a ser utilitzada per al telègraf.

Tant aquesta com la torre de Santa Maria del Polpis són considerades com “isabelines”, ja que van ser construïdes en temps de la reina Isabel II (1846-1868).

Torre de Nules

Desapareguda en l’actualitat, hi ha la hipòtesis de que es trobava al campanar de l’església de Nules, destruït en 1938. Es trobaria a uns 12 quilòmetres de la torre d’Almenara.

Torre de Borriana

Desaparegut, sembla que es trobava en el campanar de l’església conegut com el Templat, dinamitat durant la Guerra Civil i posteriorment reconstruït. Encara que només es troba a 7.2 quilòmetres de la torre de Nules, l’estalvi en la construcció justificaria l’escassa distància.

Torre de Castelló

El telègraf va ser instal·lat a la torre-campanar de l’antic convent de sant Domènec, actual església de sant Vicent Ferrer, en aquell moment Casa de la Beneficència. Es trobava a 11 quilòmetres de la torre de Borriana.

Torre de Benicàssim

Es troba en un estat tan malmès que possiblement mai arribaria a ser finalitzada. Malgrat trobar-se a 15 quilòmetres de Castelló, més del límit permès de distància, és l’únic punt que permetia superar el Desert de les Palmes.

Torre de Torreblanca

Es troba en un estat tan deficient que, sabedors de que la línia Castelló-Tarragona mai va arribar a funcionar oficialment, es pot sospitar que mai va ser finalitzada. Es troba a 18 quilòmetres de la torre de Benicàssim, però la visibilitat sobre la mateixa és bona.

Torre d’Alcalà de Xivert o Torreó dels Murs

Es troba a 10 quilòmetres de la torre precedent. Segons el plànol de Mathé, figurava com a pendent de construir en 1852. La torre va ser construïda a la serra de Murs, a l’oest i a uns 4 quilòmetres d’Alcalà.

Torre de Santa Magdalena de Polpis, de Millán o de l’Oblit

Es troba sencera i en bon estat, malgrat trobar-se al plànol de Mathé com a pendent de finalitzar. Es troba a uns 10 quilòmetres de la torre d’Alcalà de Xivert.

La torre va ser construïda dalt d’un tossal front el castell de Polpis. Es tracta d’una torre tronc-piramidal de tres plantes amb una línia de troneres als quatre murs de l’edifici; la planta baixa compta amb espitlleres defensives i curiosament un accés rematat en arc molt rebaixat; la primera planta compta amb l’habitual accés i una gran finestra situada al mur oposat; la segona planta compta amb dues finestres contraposades.

Tant aquesta com la torre d'Almenara són considerades com “isabelines”, ja que van ser construïdes en temps de la reina Isabel II (1846-1868).

Torre de Vinaròs

Es desconeix la ubicació exacta de la torre de Vinaròs. Hi ha documentació de que s’anava a construir dalt del campanar de l’església i les autoritats eclesiàstiques s’oposaren, però encara hi ha visibles algunes marques que indiquen la possible seua instal·lació. També hi ha sospites de que es tractara de la torre del Moro ubicat al Puig de la Misericòrdia.

Exemple d'un telègraf óptic:

Més informació: 

Direcció General del Patrimoni
El telégrafo óptico
Wiki de la telegrafia óptica
La telegrafía óptica en Castellón
Asociación Amigos del telégrafo