Els ports d’Áliva, porta del massís Oriental de Picos de Europa

El paratge dels ports d’Áliva, situat al vessant càntabre de Picos de Europa, és un indret on es respira història i tradició, un d’eixos escassos llocs on l’alta muntanya es barreja magistralment amb el bosc atlàntic creant un escenari de grans contrastos apte per a tothom. La millor forma de conèixer Áliva és realitzar una senzilla ruta circular que recorre els ports, una extensa zona de pastura comunal d'alta muntanya que serveix així mateix d’accés al massís Oriental de Picos de Europa, sempre a l’ombra de la vigilant Peña Vieja (2.617 m), el sostre de Cantàbria.

Al bell mig de d’Astúries, Cantàbria i Lleó es troben els majestuosos Picos de Europa, un increïble massís calcari que assoleix els 2.600 metres d’alçada a només 25 quilòmetres de la mar. 300 milions d’anys de plegaments i glaciacions han segut necessaris per a formar la major formació calcària de tota l’Europa Atlàntica i el primer Parc Natural d'Espanya. La presència de complexos processos càrstics i l’impacte durant mil·lennis de la forta erosió glacial han generat un tortuós paisatge d’altes muntanyes presidides per impressionants agulles i afilades arestes, de profunds i sinuosos congosts que donen pas a frondoses valls cobertes de boscos i praderies, algunes de les quals divideixen Picos en tres massissos ben diferenciats. A l’oest es troba el massís Occidental o de Cornión, repartit entre Astúries i Lleó i dividit pels rius Sella i Cares; al centre es troba el Central o dels Urrieles, entre els rius Cares i Duje i repartit entre Lleó, Cantàbria i Astúries. A l’est es troba el massís Oriental o d'Ándara, situat entre els rius Duje i  Deva, íntegrament a terres càntabres.

Massís Oriental de Picos d'Europa des de l'ermita de San Pedro (Santo Toribio)

Església mossàrab de Santa Maria de Lebeña (s. X)

Anem a fer una ruta senzilla i agradable, apta per a tot el mon, d’uns 17 quilòmetres per a la que necessitarem unes 4 hores sense comptar cap aturada, sempre en descens excepte un menut tram d’un parell de quilòmetres amb una lleugera costera. Tingueu en compte que el descens entre el refugi d'Áliva i Espinama és molt vertiginós, baixareu uns 800 metres de desnivell pel que en algun punt pot resultar una miqueta dur per als genolls, amb costeres de fins el 25%. L'ascensió la realitzarem tant pel famós telefèric de Fuente Dé com pujant pel mig del circ, una variant només a l’abast de les cames més dures i habituades. Si no disposeu de massa temps i voleu fer una versió més curta de la ruta, sempre podeu anar i tornar fins el refugi d'Áliva, una bonica ruta de només 7 quilòmetres i menys de 3 hores de durada entre l'anada i la tornada, que si be pot resultat una miqueta dura al tornar, és molt recomanable si voleu fer una primera aproximació al massís. 

Congost de l'Hermida

El punt d'inici de la nostra ruta es troba a l’interior de Pics d’Europa, a Fuente Dé, a la comarca de Liébana, dins la vall de Camaleño i a uns 25 quilòmetres de Potes (Cantàbria). L’accés a Potes el realitzareu seguint l’A-8 des de Santander o des d’Oviedo, accedint cap al sud per l’eixida Unquera i Parc Nacional dels Pics d’Europa. Després de travessar l’espectacular i impactant congost de l’Hermida i preciosos llocs com Lebeña, arribarem al bonic poble de Potes, cor de Liébana i bon lloc per a reservar allotjament quan visitem Picos. Des de Potes ens dirigirem cap a l’est per la bonica carretera CA-185 direcció Fuente Dé, la qual després d’uns 30 quilòmetres finalitza de sobte, sense avís previ, davant d'un circ d'escarpades i grises crestes plenes de taques blanques de neus perpètues.

Circ de Fuente Dé

Ens trobem a Fuente Dé (1.094 m), una enorme i verda esplanada naixement del riu Deva i tancada al nord pel circ glacial de Fuente Dé, un gegantesc amfiteatre vertical amb un desnivell de quasi 800 metres a plom, una descomunal mola calcària i grisa, molt espectacular amb les seues tonalitats tarongines a primera hora del matí o si torneu amb la caiguda de la vesprada. Al bell mig de l’explanada trobarem, junt a les instal·lacions del Parador Nacional, l’estació del telefèric, un enginy inaugurat en 1966 instal·lat en el lloc on el 1903 hi havia un cable per on transportar fins la vall del Deva, en enormes cubetes, la blenda extreta de les mines d'Áliva.

Telefèric de Fuente dé

Per a remuntar els 753 m de desnivell del circ tenim dues opcions, o be pugem a peu per una costeruda senda, o be ascendim fins els 1.847 m en escassos 3 minuts dins d’una moderna i envidrada cabina, una experiència molt vertiginosa i impactant. El telefèric funciona aproximadament de 9 a 21 hores a l'estiu i de les 10 a 18 hores la resta de l'any, encara que si aneu en ple estiu vos recomanem anar a primera hora per les llargues cues que solen formar-se. Fixeu-vos en l’horari si preteneu tornar amb el telefèric, i recordeu, si aneu a fer la ruta sencera, demanar només el bitllet d'anada –uns 9€ l’anada i uns 15€ l’anada i la tornada, si no recorde malament-.

Variant A. Ascensió pel Canal de la Jenduda

Mapa detallat, perfil i estadístiques

|

Com arribar-hi

Canal de la Jenduda

L’ascensió per la Canal de la Jenduda és la variant per a garrepes amb bones cames, molt dura però molt espectacular. Si decidiu pujar a peu tindreu que dirigir-vos des de l'estació del telefèric cap al Parador Nacional per endinsar-vos en les praderies del circ, normalment plenes de vaques durant l'estiu. Travessarem els prats per una visible senda que puja en diagonal per la paret del circ, i que es dirigeix per l’oest cap a la cridanera Canal del Embudo. Als 20’, a poc més d’un quilòmetre i just a l’arribar a la primera corba a l'esquerra, ens trobarem una drecera; la de l’esquerra (oest) ens portaria a la Vega de Liordes, pel que seguirem per la dreta una senda que en ziga-zaga poc a poc va ascendint amb una costera cada vegada més acusada. Obviarem una nova drecera que se’ns apareixerà per la dreta, i ens dirigirem cap a la Canal de la Jenduda, a la qual accedirem per un runar, després de superar grans blocs de pedra.

Camí dels Horcados Rojos

La Canal de la Jenduda és la mare de totes les canals, una profunda, gegant i espectacular esquerda a la roca calcària que cal remuntar superant una fortíssima costera. Dins de la canal trobarem un pas dificultós d’uns 3 metres que podrem superar sense problemes amb una corda fixa, encara que només farà falta si la pedra està humida. Després de superar un camí aspre, incòmode i molt dur, superant alguns blocs de pedra, assolirem una enorme plataforma rocosa plena de menuts “jous” o llacs, els Hoyos de Lloroza, a escassa distància de la pista que prové del Cable. Continuarem uns pocs metres més i arribarem a la senda que es dirigeix a Horcados Rojos y Cabaña Verónica. En total necessitarem unes 2h i mitja per a superar uns 800 metres de desnivell en només 3 quilòmetres. Si vos sembla be, baixarem fins la pista del Cable on ens esperaren els que han optat pujar pel telefèric.

Variant B. Ascensió pel telefèric de Fuente Dé

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Si per contra pugeu amb el telefèric, després d’escassos 3 minuts de vertiginoses vistes penjats d'un cable de 1.640 metres de longitud, arribarem a les instal·lacions del Cable (1.837 m), que mai deixarem sense abans visitar el mirador, un balcó de ferro penjat al buit des del qual hi ha una panoràmica irrepetible de la vall del Deva.

Instal·lacions del Cable (1.837 m)

Ens dirigirem cap al nord per una ampla pista forestal de terra. A mà dreta una drecera ens portarà temporalment a un nou mirador des d'una caseta d'antenes que no podeu deixar de visitar. Tornats a la pista continuarem cap al nord per un paratge alpí, quasi completament desproveït de vegetació, un paisatge lunar i gris, com escapat d'un altre món i molt impactant per aquells que experimenten per primera vegada l’alta muntanya. Amb vistes a la Padiorna (2.319 m), la Torre Altaiz (2.335 m), el Pico de San Carlos (2.390 m), el Tesorero (2.570 m) i la Torre de los Horcados Rojos (2.506 m), a peus de Peñas de Horchero (1.955 m) veurem a la nostra esquerra alguns menuts llacs, els Hoyos de Lloroza, entre els quals es troba la dura senda que puja des de Fuente Dé.

Fuente Dé i vall del Deva des del mirador del Cable

En evident ascensió el camí gira a la dreta, quedant a la nostra vista la impactant visió de la senda que es dirigeix al massís Central pel congost format per les Mines d'Altáiz (2.055 m) i les formidables Peña Olvidada (2.406 m), Peña Vieja (2.613 m) i Torre de los Horcados Rojos (2.506 m), cap a la qual parteix tanmateix un nou ramal a prop del punt on ens trobem, punt d'inici de la formidable ruta de l'Urriellu que ja visitàrem al bloc i on arreplegarem els excursionistes que venien a peu pel Canal de la Jenduda.

Vistes des del camí del Cable. Al fons i a la dreta s'aprecia el camí de la Torre de los Horcados Rojos

Continuarem per la pista cap a l'est, obviant per tant la drecera dels Horcados Rojos; assolirem l'Horcadina de Covarrobres (1.930 m), un coll a peus de Peña Olvidada (2.406 m) des del qual gaudirem amb una magnífica panoràmica del massís Oriental o massís d'Ándara, on destaca d’entre la resta el magnífic pic Cortés (2.370 m) dominant el paisatge. Però la circumstància que segur més ens sorprendrà, acostumats els ulls a la grisor característica de l’altitud, són les verdes i cridaneres prades dels ports d'Áliva, les més grandioses de totes les valls d'alta muntanya de Picos de Europa i un important encreuament de camins de muntanya cap als quan ens dirigim.

Vista des de l'Horcadina de Covarrobres. Al fons destaca el pic Cortés, i en primer plà els Cuetos de Juan Toribio

Descendint als Cuetos de Juan Toribio

En ràpid descens travessarem la collada i passarem per baix de les espectaculars Agulles de Tajahierro, dalt de les quals no és estrany divisar el vol de la important colònia de voltors (Gyps fulvus) que hi ha la zona. En línia recta i amb magnífiques panoràmiques creuarem el runar que cau de la vertical Peña Olvidada fins arribar el coll dels Cuetos de Juan Toribio (1.896 m), una menuda formació muntanyosa coneguda com illa tectònica o "klippe", la resta d'un encavalcament que, per l'erosió, s'ha quedat separat de la resta. Al coll lamentablement podem observar com per tot arreu hi ha noms de persones realitzats amuntonant pedres, uns rurals i primitius grafits producte de l’arribada massiva de turistes sense cap educació ni respecte al medi ambient gràcies a la comoditat del Cable.

Peña Olvidada (2.406 m) des dels Cuetos de Juan Toribio (1.896 m)

Isard com els que caçava Alfons XIII

Des del coll caldrà prendre una decisió, o be seguim una evident senda, que en quasi línia recta ens portarà fins el refugi, o be continuem per la pista, amb moltes més corbes i més distància. La diferència entre ambdues opcions és passar junt al Xalet Reial (1.738 m), només visible des de lluny si anem per senda. El xalet Reial va ser edificat per la Compañía Asturiana de Minas, adjudicatària de les mines d'Áliva, com a residencia dels seus enginyers; en 1912 va ser inaugurada pel rei Alfons XIII, habitual de la zona per a realitzar caceres d’isards. D'estil belga i amb un cridaner sostre roig, inspirat en el país on es trobava la seu de la companyia, en l'actualitat és propietat de la Compañía de Minas Asturiana del Zinc S.A. per al seu ús privat, trobant-se durant l'estiu un vigilant al seu interior. Més al nord del xalet es troben les abandonades mines de Mánforas o d'Áliva, un dels molts testimonis de la febril activitat minera que va tenir la zona a mitjans del segle XIX, d'on s'extreia blenda de primera qualitat. Durant un segle la indústria minera va ser el principal motor econòmic de la zona, donant lloc a una important transformació del paisatge i obrint tanmateix les actuals vies de comunicació. El 1989 i amb la declaració del Parc Nacional l'activitat va finalitzar en la seua totalitat. Només recordeu, si opteu per seguir la pista, que després de passar la font del Resalao i arribar a una tancada corba de 180º tindreu que ometre un sender al nord, que es dirigeix cap al refugi de Cabaña Verónica i al Collado de Horcados Rojos per la Canal del Vidre.

La imponent Peña Vieja, sostre de Cantàbria, i el Xalet Reial

Triem pista o senda, paga la pena girar-se cap a l'oest per a contemplar els impressionants esperons rocosos i les escarpades canals de la Peña Vieja (2.613 m), sostre de Cantàbria i segona alçada de Picos després del Torrecerredo (2.648 m). A la magnífica muralla compresa per Peña Olvidada i Peña Vieja no cap més color que el gris, un color propi de les verticals parets d'alta muntanya on és fàcil divisar isards (molt abundants com a conseqüència de la Reserva Nacional de Caça creada en 1905) buscant entre les pedres els escassos matolls que hi creixen.

Peña Olvidada (2.406 m), Peña Vieja (2.613 m) i el Xalet Reial

Seguirem cap al nord-est, gaudint de la impactant visió del pic Cortés (2.370 m), divisòria d'Astúries amb Cantàbria i una de les muntanyes més conegudes del massís Oriental. Casualment el Cortés és l’únic vèrtex geodèsic de primer ordre d’aquest massís, malgrat no ser el cim més alt (la Morra de Lechugales compta amb 2.444 m). Després d’una hora aproximadament des del Cable arribarem al refugi/hotel d'Áliva o d'Odriozola (1.660 m), un antic refugi de muntanya construït a finals del segle XIX i utilitzat per la noblesa, pel que es dividia en un edifici amb habitacions de luxe (on s’allotjava Alfons XIII fins la construcció del xalet Reial), i un espai per als cavalls i el servei. El 1973 va ser cedit a la Diputació de Cantabria, que l’ampliaria en els anys 90, malgrat les protestes en contra, convertint-lo en un menut hotel gestionat per la seua empresa de gestió turística.

Arribant per senda al refugi d'Áliva. Al fons destaca el pic Cortés

Des del refugi continua la pista amb dreceres cap al nord i cap al sud. La variant que es dirigeix cap al nord segueix, paral·lela al pic Cortés (2.370 m), la fita entre Astúries i Cantàbria cap a Sotres, el poble més elevat de Picos (1.050 m) i on conflueix la vall glacial de Las Moñetas. Un altre ramal de la pista es dirigeix al nord-oest cap  a les mines de les Mánforas i cap a la Canal del Vidrio de la Peña Vieja per on es pot connectar amb Horcados Rojos.

Des del refugi d'Áliva. A l'esquerra, en menut, ja s'aprecia l'ermita de la Verge de les Neus

Ermita de la Verge de les Neus

Nosaltres seguirem la drecera cap al sud, que passant als peus del refugi gira ràpidament cap a l'est en ràpid descens, seguint el PR-PNPE 24. Després de passar junt una bassa arribarem a un encreuament de pistes dalt de la Lomba del Toro, una morrena lateral testimoni dels antics glacials que modelaren la vall del riu Duje. Passarem junt una caseta de pastors, obviarem una pista per l’esquerra que prové de les Mines i Sotres (PRS-8 camí del Duje), i continuarem cap a l’est uns pocs metres per a trobar a la nostra esquerra una nova pista. Des d’aquest punt paga la pena dirigir-nos temporalment cap al nord per Campomenor direcció Sotres, durant menys d'un quilòmetre, fins assolir, en mig dels prats, envoltada sempre de vaques i completament aïllada l'ermita de la Verge de les Neus. Coneguda a la comarca con la Santuca d'Áliva, és el destí cada 2 de juliol d’una populosa romeria que hi puja celebrant una festa declarada d’interès turístic regional. L’actual ermita data del 1945, construïda en substitució a l’antiga ermita del 1851 dedicada a Sant Pere Advíncula, que substituïa tanmateix una altra del 1653 (les inclemències meteorològiques a aquestes altituds no perdonen).

Vaques pasturant als peus del Cortés

Tornarem de nou fins l’encreuament i descendirem pel sud cap a Espinama seguint els PRS-8-camí del Duje i PR-S16-camí dels ports de Pembes. Caminarem pel bell mig dels ondulats ports ramaders d'Áliva, que s'estenen al llarg d'una successió de turons, depressions i canals formades pels glacials que conformaren els circs dels rius Duje i Nevandi. Els ports destaquen per les seues interminables praderies de fina herba on pasten, entre maig i octubre, vaques, eugues, ovelles i cabres domèstiques que comparteixen l'espai amb els abundants isards que baixen de les muntanyes. De fet, cada any al mes de maig és tot un espectacle la tradicional pujada del ramat fins Áliva. Segons conta la tradició, les terres on ens trobem van ser objecte d'una disputa entre els pobles de Sotres i Espinama, pel que decidiren la fita dels termes municipals en funció del punt on es trobaren caminant un grup d'homes que eixiren de cadascú dels pobles quan cantara el gall; doncs sembla que els homes d'Espinama, sense que s'enteraren els observadors enviats per Sotres, emborratxaren al gall per a que cantara abans, eixint amb avantatge de temps i abastant per tant la millor i més extensa part de les praderies de d'Áliva.

Cavalls als ports d'Áliva

Cap al sud caminarem per una cada vegada més estreta vall, delimitada pels vessants occidentals del Castro Cogollos (1.692 m), pels vessants orientals del Cueto Redondo (1.914 m) i paral·lels al Nevandi, fita entre els massissos Central i Oriental. Estem caminant tanmateix pel GR-202, un sender de llarg recorregut (60 quilòmetres) que recorre els tres massissos, entre Covadonga i Cosgaya, rememorant part del trajecte per on els musulmans, assetjats per càntabres i asturs, fugiren vençuts per Pelai I a la batalla de Covadonga (718 dC), marcant l’inici de la reconquesta de la península.

Ports d'Áliva

Arribarem a un abreujador on brollen les aigües de l'antiga i tapiada font dels Asturianos, situada junt la pista forestal que es dirigeix al poble de Mogrovejo (PR-PNPE 22), Conjunt Històric Artístic i un dels millors conservats de Liébana. Continuarem cap al sud i arribarem a la font de Covarances, junt a la qual veurem la talla d'una creu en record d'uns veïns d'Espinama que moriren en un allau.

Pista i riu ens dirigeixen a una notable estretor natural que tanca la vall, un espai on només cap el riu, convertit en sèquia, i la pista. Ens trobem davant les portelles del Boquejón (1.356 m), normalment tancades amb una porta metàl·lica per a evitar el pas del ramat i reforçat en conseqüència amb una portella canadenca amb fos d'aigua. Les portelles foren construïdes en l’antiguitat per a aïllar el ramat als ports d’Áliva, i comptaven amb un bonic arc de pedra que va ser enderrocat pel pas d’un camió miner que anava amb el bolquet pujat. Parlant de vehicles, encara que enormes senyals prohibeixen el pas a tot tipus de vehicles excepte agrícoles i autoritzats –ens trobem tanmateix a un Parc Natural-, és habitual trobar-se amb alguna moto o algun tot terreny que passen de tot, afirmant allò de “esas señales me las paso yo por el...”. Espere que els caiga a més d’un una dura multa que no li càpiga pel lloc on es passen els senyals.

Portelles del Boquejón

Travessarem l'estret i seguint el PR-S2 o camí d’Áliva direm adéu als ports d'Áliva, iniciant, en fort descens, el camí cap a Espinama. Si a l'accedir a Áliva per l'Horcadina ens sorprenia el pas del gris al verd de les praderies, ara ens sorprendrà gratament el pas del verd sense arbres dels ports al món ombrívol i boscós de la vall del riu Deva.

Invernales de Igüedri

Invernales de Igüedri

Al poc i junt una corba passarem pels Invernales de Igüedri (1.294 m), un grup de grans cabanes de pedra situades al vessant sud-occidental del Castro Cogollos (1.692 m), on es recull com indica el seu nom el ramat dels ports d'Áliva durant l'hivern. Les cases, un museu viu amb un incalculable valor etnogràfic, compten amb paller quadrangular adossat i estan construïdes en maçoneria de roca calcària i sostre a dues vessants. Amb una magnífica vista de l'imponent i afilat pic Valdecoro (1.810 m) sorgint d'entre mig del bosc, continuarem en direcció Espinama per una pista forestal que discorre, en ziga-zaga, entre ombrívoles fagedes (Fagus sylvatica), on també destaca la presència del roure (Quercus), l'avellaner (Corylus avellana) i l'arç blanc (Crataegus monogyna), un característic bosc cantàbric amb una elevada riquesa botànica i faunística on podem trobar sense massa complicació cérvols (Cervidae), cabirols (Capreolus capreolus) o porcs senglars (Sus scrofa). Teòricament, encara que molt rar de veure, hi ha el gall fer o urogallo (Tetrao urogallus cantabricus), en perill d'extinció, a l'igual que l'ós bru (Ursus arctos), normalment amagat en zones tan allunyades de la presència humana que si voleu óssos tindreu que visitar el proper parc de la natura de Cabárceno (per cert, vos ho recomane completament).

Espinama

Al final del bosc i després de descendir amb una vertiginosa costera arribarem al bonic i turístic poble d'Espinama (877 m), on encara podrem divisar algun hórreo càntabre. Des d’aquest punt tenim tres opcions per a tornar a Fuente Dé. Per una banda, seguir la carretera CA-185 uns quatre quilòmetres a peu, l’opció més ràpida però menys atractiva. Per l’altra banda, podem tornar per Pido, una opció més bonica encara que més llarga. Així girarem per la dreta creuant la CA-185 per a seguir una pista asfaltada; passarem pel pont del riu Cantiján (860 m) i seguint la senda arribarem al llogaret de Pido (918 m), famós pel seu formatge. Seguirem les senyals del PR-PNPE 26/GR-203, triant en cada encreuament l’opció de la nostra dreta. Amb el magnífic amfiteatre de Fuente Dé a la vista, el camí creuarà la carretera, on al poc arribarem a les ruïnes de l’antic monestir de Sant Joan del Naranco, un antic cenobi del segle X propietat reial fins el segle XVII, quan va ser annexat per Felip IV al convent de San Raimundo de Potes. Creuarem el riu Deva i arribarem a les instal·lacions del telefèric, punt d’inici de la nostra excursió.

Fuente Dé

Variant C. L’ascensió a Peña Vieja

Peña Vieja des del refugi d'Áliva

Quan arribem a la Horcadina de Covarrobes, en lloc de tirar recte cap a Áliva girarem per l'esquerra. Seguirem el vessant occidental de Peña Olbidada un parell de quilòmetres fins arribar a la Fuentona. Continuarem l'ascensió fins assolir una bifurcació a la dreta, que resseguirem per arribar fins el coll de la Canalona (2.420 m). Seguirem un sender en forta costera que ens durà al sostre de Cantàbria, la Peña Vieja (2.613 metros), des d'on gaudirem d'una magnífica panoràmica dels ports d'Áliva.

Els Ports d'Áliva des de Peña Vieja

Esquema de temps

Fuente Dé – Refugi d’Áliva: 3'5 Km, 1h
Refugi d’Áliva – Ermita:  1 Km, 20'
Ermita – Espinama: 5 Km, 1h 30'
Espinama – Fuente Dé: 4 Km, 1h

Total  13'5   Km.     3h 50’

Opció A: Ascens per la Canal de la Jenduda: 3 Km, 2h 30’ addicionals
Variant de descens Pido – Fuente Dé: 4.5 Km, 1h 15’ addicionals

Articles rel·lacionats

Picos de Europa. El massís Central
El Cares