El Barranc de l'Infern d'Ebo

Parlar de barranc de l’Infern és parlar d’aventura: ressalts, ràpels, gorgs, passamans i marmites trampa ens esperen al més formidable barranc esportiu del País Valencià. El barranc de l’Infern o de Greger és un espectacular i estretíssim congost càrstic d’uns 9 quilòmetres excavat entre les serres de la Carrasca, del Penyal de Laguar i del Migdia, per on les aigües del riu Gironà o Ebo travessen una estretíssima esquerda a la roca envoltades d'altíssimes parets, creuant per tota una variada col·lecció de salts, cascades i marmites de gegant, tot un paradís per als amants dels esports d'aventura.

El barranc de l'Infern

El seu origen està lligat a un terreny format per roques molt carbonatades que s’elevaren amb la tectònica alpina més recent. Amb el contacte amb l'aigua del primitiu barranc, i després de mil·lennis d’anys, la roca va anar dissolent-se formant el canó càrstic de l'Infern. En general aquest tipus de congost no sol portar aigua en superfície, i si es construeixen preses mai arriben a omplir-se per produir-se fortes filtracions, com va ocórrer amb la presa que instal·laren a la fi del barranc, la d’Isbert, i que tingueren que abandonar per les seues filtracions. El riu Gironà, amb una longitud de 32 quilòmetres i una superfície de conca de 117.7 quilòmetres quadrats, naix als Llombos i al Penyal Gros de la Vall d'Alcalà i travessa la Vall d'Ebo amb el nom de riu Ebo. A continuació s'endinsa al nostre barranc de l'Infern, restant reduïnt a l'altura de la font de Reinós a una estretíssima esquerda a la roca. Superat el congost, a l'anomenada Cova Santa, rep les aigües dels barrancs de Racons i del Salt. A continuació discorre per la vall de la Retoria (Orba, Tormos, Sagra, Benimeli i Sanet i Negrals), passa pel Verger i desemboca a la mar als Poblets, a la platja de l'Almadraba.

Estret al congost de l'Infern

L'experiència de descendir pel cau del barranc de l’Infern està reservada només per a gent amb experiència i els suficients coneixements tècnics en escalada o espeleologia, així que si no aneu preparats no vos claveu, ja que el recorregut va descendint escalonadament per una sèrie de salts i marmites de parets molt llises, pel que si entreu ja no hi ha retorn possible. Tingueu en conter que al barranc de l’Infern ha mort molta gent i s'han tingut que realitzar molts rescats, tant a senderistes imprudents com a escaladors experimentats als que ha sorprès una tromba d'aigua.

El barranc de l'Infern abans del seu estretament

Pas inundat

Un aspecte a tenir en compte abans d’acudir al barranc és l’oratge. Donat que el barranc està sec tot l’any no vos podem recomanar una determinada època de l’any per a fer la ruta (encara què, evidentment, a l’estiu la calor és asfixiant). Això si, tingueu la precaució de no anar amb previsió de fortes pluges, ja que les crescudes al barranc, com endavant veurem, arriben de sobte i són molt perilloses, molta gent ha tingut que ser rescatada per una tromba d’aigua. Si acudiu una vegada han passat els episodis de pluges, possiblement necessiteu neoprè (o banyador si fa bon oratge) per trobar-se moltes marmites plenes d’aigua. En aquesta circumstància el descens del barranc és una experiència al·lucinant, única i completament diferent a fer-ho en sec.

Instal·lacions fixes al barranc de l'Infern

Malgrat que pràcticament tot el barranc compta amb una bona instal·lació amb ancoratges químics i alguns passamans, caldrà que portem sempre material d’instal·lació per possibles sorpreses. També cal tindre en conter que el muntatge del barranc està previst per a fer-lo en sec o semi-sec. L'aproximació al llit del barranc des del punt on deixem els vehicles és d'uns 15 minuts. La part esportiva requereix d’unes 2-3 hores aproximadament, depenent del nivell i el nombre de participants. En total es descendeix aproximadament un quilòmetre de distància i uns 80 metres de desnivell. Per a remuntar el llit del barranc i les escales dels moros necessitarem d’una hora aproximadament a bon ritme. En total, entre 4 i 5 hores.

L’accés al descens al barranc de l’Infern el podem realitzar des de dos punts diferents, un per la pista forestal de la serra de la Mançaneda, a Ebo, i una altra seguint el PRV-147 “La Catedral del Senderisme”.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Donat que tenim que anar amb les saques plenes de material, vos aconsellem l’accés amb vehicle per la pista forestal. En eixe cas ens dirigirem a la Vall d’Ebo per la carretera de Pego; quan arribem a la part més alta del port, uns quilòmetres abans d’arribar al poble, veurem un restaurant abandonat amb forma de molí i un camí terrer a l’esquerra, que envoltat de bancals de secà seguirem durant uns 4 quilòmetres fins arribar a unes casetes a l’ombra d’una gran carrasca, on un senyal ens indica el sender d’accés al barranc de l’Infern.

Sender del barranc de l'Infern

Deixarem els vehicles i veurem senyals i indicacions del sender PRV-147. Abans també es podia descendir, prou vertiginosament, per una altre sender que descendia, junt l’hedra més gran del País Valencià –al menys subjectivament- per un barranc fins la font de Reinós, però el poc ús del mateix l’han acabat fent prou impracticable. Així que resseguirem la senda oficial, que còmodament i amb vistes sobre el barranc ens conduirà cap a la font de Reinós, on si acudim a la tardor gaudirem gratament dels bells colors dels rojos i ocres, fent molt adequada la frase d’Albert Camus: “la tardor és una segona primavera, on cada fulla és una flor”.

Camí de la font de Reinós

Font de Reinós

Situats a la font, on l'aigua brolla abundantment damunt d'una menuda canaleta escalonada de pedra, mirarem cap al sud-oest, on ja podrem endevinar les altíssimes parets que forma el barranc de l'Infern. Descendirem fins el cau del barranc i girarem a la nostra esquerra, començant a caminar pel mateix. Al poc veurem a la dreta la continuïtat del sender PRV-147 que puja cap a les Juvees de Dalt i que obviarem.

L'inici de la ruta esportiva és molt evident, ja que prompte veurem cóm el riu queda tallat per un mur de roca transversal, quedant a la dreta un salt d'uns quatre metres impossible de baixar sense corda. Com alternativa a aquest punt però amb moltíssima prudència, per l'esquerra del mur hi ha una baixada escalonada i prou factible.

Ens trobarem davant d’algunes marmites, que en funció de les trombes d’aigua poden estar completament plenes de cudols i grava, completament buides o plenes d’aigua. Com veureu, el barranc és un ésser completament viu, d’un any per a l’altre pot canviar completament. Si les trobem buides, abans de descendir a les mateixes hem de fixar-nos be i estudiar com eixir a l’altra banda si no ens trobàrem alguna corda o punt d’ancoratge, ja que escalar a ma és molt complicat degut a la verticalitat de les parets i a lo llisa i polida que es troba la roca, situació que pot complicar-se si a més hi ha aigua estancada.

Accés a la zona esportiva del barranc

Caminant pel cau i superant menuts obstacles sense massa dificultat, prompte ens trobarem amb una primera vertical d’uns 7 metres seguit d’un bot de menys de 2 metres. Si som atrevits el podem descendir per la seua esquerra, però per seguretat recomanem instal·lar en aquests passos, que solen ser els causants de més accidents. A més, la instal·lació és molt senzilla.

Continuarem amb un parell de bots més i observarem que el barranc s’obri durant un centenar de metres, per on entra un afluent. Prompte el barranc es torna a tancar notablement, amb unes parets completament verticals d’alguns centenars de metres que, en alguns punts, arriben pràcticament a tocar-se. Hi ha fins i tot trams de foscor on la llum mai arriba a entrar, fet que, junt a les regulars avingudes d’aigua que pateix, fa que la vegetació no siga molt abundant. Continuarem superant uns pocs ressalts de poca importància i alguna trepada un poc costosa, per lo polit de la roca, fins que trobem una marmita que pot resultar problemàtica.

Aquest pas sol ser superat descendint en ràpel els escassos 3 metres fins el fons i escalant a la paret frontal gràcies a una corda fixa que sol haver. El problema pot sorgir si l’últim que ha passat no deixa la corda com toca, o si la marmita es troba inundada. De tota manera, l’última vegada que estiguérem el problema havia desaparegut gràcies a la instal·lació d’un passamans fixe que supera la marmita per dalt.

Superant la marmita inundada per un passamans

No obstant aixó, és adequat portar material d’instal·lació per si cap de les dues cordes estiguera.  Només superar la paret del fons de la marmita ens trobem amb un bot d’uns dos metres, on és aconsellable posar la corda.

Més endavant trobarem un pou d’uns 8 metres amb forma de cúpula, al qual accedirem mitjançant un menut passamans per tal d’evitar un toll. 

Passamans d'accés al pou de 8

Prop hi ha un altre rapelet, i a continuació el descens més important del recorregut (al meins en aparença, ja que l’últim descens, el de l’escala, pot ser tinga algun metre més). Aquest pas consisteix en un passamans per evitar un toll que dona pas a una vertical d’uns 10 metres amb forma de cúpula, pel que el sector és conegut com “la Gran Sala”. Després d’una remuntada amb certa dificultat dona pas a un menut bot d’uns 2 metres.

Descens esportiu al barranc de l'Infern

En ocassions, especialment desprès de dies de pluja, és habitual trobar-nos amb el fons del pou inundat, pel que deureu anar preparats amb neopré o banyador per a creuar un tram de verticals parets on no hi ha cap altra possibilitat.

La Gran Sala

El penúltim obstacle és un tram tan estret que només pot realitzar-se per un reduït pas al centre del barranc, que generalment inclòs a l’estiu està ple d’aigua bruta i estancada. Però afortunadament hi ha instal·lat un divertit passa-mans recolzat d’alguns ferros amb els quals superarem l’obstacle.

Passamans

Passamans i posterior vertical

Al final del passamans en trobem amb l’última i més gran vertical del recorregut, amb 12 m. En un lateral hi ha uns graons de ferro, els quals no recomanem utilitzar per la seua antiguitat. A més, es tracta d’un ràpel molt còmode.

Últim ràpel del trajecte, a l'esquerra s'aprecien els esglaons en desús.

Arribarem a la fi del congost, on el barranc es tanca formant un túnel amb forma de cova, la coneguda Cova Santa, generalment inundada, pel que caldrà fer el saltimbanqui de pedra en pedra o arremangar-nos els pantalons.

Eixint de la Cova Santa

Uns quants metres més i als pocs minuts eixirem del congost. Continuarem ja caminant per un tram incòmode per la grava i cudols, d'uns dos quilòmetres, que cal dir que s'arriba a fer pesat.

La cova Santa

Passarem baix d’un cridaner abric a la roca i arribarem a l'encreuament del PRV-147, que per la dreta puja a Fleix i per l'esquerra a les Juvees d'Enmig, el que seguirem.

Les escales dels Moros

Tenim davant nostre un desnivell d’uns 300 metres d’interminables corbes caminant per un acuradíssim sender empedrat, les famoses escales dels moros del barranc de l’Infern. Les terres al voltant del camí es troben abancalades, amb restes d'antics cultius de secà, amb abundància de figueres, ametlers, oliveres i garroferes. Gaudiu del paisatge i no vos confieu, ja que ens trobem davant del típic sender en el que quan penses que ja has arribat al final descobreixes que encara queda un bon tram.

A mitjana altura la senda s’endinsa en un barranc i gira cap al nord. Ens trobem al tram més ombrívol i frondós de la ruta, tot un goig per als sentits i amb una costera menys acusada. Unes revoltes més i arribarem dalt de la muntanya, al Pou de la Juvea, on recuperarem forces i continuarem en direcció nord. Passarem junt unes antigues casetes, són les Juvees d'Enmig. Si vos pregunteu què vol dir Jovada o Juvees, terme tan emprat a la vall, cal dir que va ser una mesura utilitzada per al repartiment de terres durant la repoblació a la Reconquesta, equivalent al terreny que podien llaurar un parell de bous, o “jovada” de bous.

Al pou de la Juvea

A l'esquerra de la pista veurem uns senyals que ens indiquen el camí del barranc de l'Infern, punt on deixàrem els vehicles i fi de la ruta.

Topografia del barranc de l'Infern d'Andrés Martí

Rutes relacionades:

La Catedral del Senderisme o les Escales de les Juvees
La presa d'Isbert