La cova de les Calaveres

A l'interior de la Marina Alta hi ha una monumental cova d'elevades cúpules, fabuloses formacions i increïbles policromies formada per una llargueruda galeria d’uns 440 m que dona accés a un riu subterrani parcialment explorat; un món subterrani amb restes paleontològiques de gran rellevància, refugi i hàbitat humà des del Paleolític fins el Neolític i santuari iberoromà, on la troballa de 12 calaveres al seu interior va fer nàixer tota una sèrie de llegendes que la convertirien en cova maleïda per als veïns dels voltants, una circumstància que malauradament no impediria la seua brutal transformació en atracció turística.

La cova de les Calaveres, a uns 90 m s.n.m. i lleugerament per damunt de la conca del riu Gironà, es troba a un quilòmetre de Benidoleig seguint la carretera CV-733 Benidoleig-Pedreguer, amb accés per qualsevol de les dues poblacions des de la N-332 entre el Verger i Dénia. Junt una corba i al vessant nord del mont Segili veurem una zona de pàrquing amb un bar i la boca de la cova, on deixarem els vehicles.

Passarel·la de la cova

Sóc un enemic acèrrim d'explotar turísticament el patrimoni subterrani, un delicat ecosistema que es veu greument perjudicat amb la presència de l'home, més encara davant del nyap injustificable que es va realitzar als anys 60, quan tot valia amb l’excusa del turisme. Digueu-me tiquismiquis, però per a mi és una aberració trobar-ne amb l’entrada pavimentada, el sòl i trams de parets picats, allisats i omplerts amb grava per a instal·lar passarel·les, sales dinamitades per habilitar corredors, punts de llum poc dissimulats amb cables i material elèctric a la vista, cartells informatius amb faltes d’ortografia o trams de paret lluïdes amb cement. Però el mal ja està fet i és difícilment reversible, pel que intentarem gaudir al màxim del que al cap i a la fi hi ha, una cova monumental i espectacular com poques al País Valencià; si intentem oblidar-nos de la destrossa comesa podrem reconèixer el valor educatiu i cultural del fet de permetre la visita, encara que distorsionada, artificial i molt transformada, al públic en general a un món només reservat per als espeleòlegs. Un altre aspecte positiu és garantir l'accés a persones amb mobilitat reduïda o a parelles amb carret, o la possibilitat d'acudir amb xiquets, on gràcies als cartells podrem donar-los explicacions geològiques, paleontològiques i arqueològiques que tant a ells com a nosaltres ens poden resultar molt educatives.

Galeria principal

Encara que visitada i coneguda pels veïns del poble des de sempre com la Cova de Benidoleix, les primeres exploracions documentades s'inicien el 1768, quan un grup de veïns va trobar al seu interior un grup de 12 calaveres. Donat que les restes no foren conservades, no podem fer més que suposicions al voltant del seu origen, encara que el folklore popular va generar una sèrie de llegendes, sent la més coneguda la versió que a les famoses "Observaciones" ens narrava el botànic i naturalista Cavanilles, segons la qual les restes pertanyien a un grup de llauradors musulmans (ja sabeu que al País Valencià tot lo antic és “dels moros”) que restaren atrapats per una crescuda del nivell de l'aigua mentre intentaven trobar l’origen del cabal subterrani:

“En aquellas entrañas y soledad, que ellos creian descubiertas por primera vez, halláron tristes pruebas de su engaño, y de haberles precedido otros igualmente intrépidos, pero ménos felices: tropezáron con calaveras y huesos tendidos por el andador, y en él viéron un pico de hierro de dos libras de peso. Las calaveras en número de doce eran de diferentes tamaños, pareciendo ser algunas de hombres, y otras de muchachos, y en ellas se conservaban muchos dientes con su esmalte. Ninguno de los que vivian en 1768 tenia noticia del segundo estanque, ni de la desgraciada expedicion, que es de presumir se hiciese dominando el pais los Moros, grandes labradores, con intento de aumentar el riego á beneficio de las aguás que veian salir perennemente de la cueva, y aumentarse mucho en tiempos determinados: intento vano, porque en realidad no hay en las entrañas del monte manantial alguno, sino depósitos á donde acuden las aguas de lluvia. Debiéron de entrar al segundo estanque por el mencionado agujero, patente á la sazon por escasez de aguas; y mientras estaban trabajando allí, por efecto de copiosas lluvias acudió de repente tal cantidad de aguas, que obstruyó el agujero, les impidió la salida, y los ahogó."

Espeleobussejadors. Foto: Al filo de lo imposible

Efectivament, des de l’antiguitat els llauradors dels voltants intentaren aprofitar les aigües que sorgien de l'interior de la cova per a regar els seus camps. Durant els anys 30 i 50 es perforaria una galeria artificial d'uns 600 metres uns quants metres per baix de la cota de l’entrada, per la qual comunicarien amb la llacuna interior (el “toll Blau”), una infraestructura que obté un cabal mitjà aproximat d'uns 20l/s i que hui dia s’aprofita per a l’abastiment de Benidoleig. Una de les llegendes més desbaratades és la que conta les desventures del “rei” moro Ahli Moho de Castell de Castells, que fugint del Cid es va ocultar amb el seu harem de 150 belles dones a la cova, restant soterrats per un enfonsament. La llegenda diu que els descobridors de la cova trobaren 150 cranis formant un cercle i un vaixell per on intentaren fugir pel riu subterrani, però res del fabulós tresor que suposadament encara es troba ocult al seu interior.

A partir de la primera meitat del segle XX la cova va ser objecte d'estudi i exploració multidisciplinari per arqueòlegs, paleontòlegs i biòlegs. Expedicions com les de l'historiador francès Henri Breuil (1913 - 1917) o les de J. Senent (1931-1933), secretari de la Comissió de Monuments d'Alacant, obtingueren una sèrie de restes arqueològiques com un incisiu d’hipopòtam o el molar d'un rinoceront, així com ossos humans i ferraments de pedra i sílex que demostrarien la presència humana a la cova al Paleolític Mitjà (Mosterià) i Superior (al Solutrià Superior i Magdalenià I) fins el Mesolític, sense descartar la possibilitat d’estar davant d’un jaciment del Paleolític Inferior. Les troballes demostrarien que fa uns 5.000 anys aproximadament, durant el Neolític, la cova seria utilitzada com a lloc de soterrament pels primitius habitants de la vall (amb troballes de fins a 5 individus). Posteriorment i durant l'època iberoromana la cavitat seria utilitzada com a santuari, un lloc on s'ofrenaven als déus demanant fertilitat per a les terres. Desafortunadament no existeix cap publicació detallada de les antigues excavacions, els materials dipositats als museus Provincial d'Arqueologia d'Alacant i al d’Alcoi i són molt escassos, i per agreujar més el problema durant la dècada del 1930 el sòl de la cova va ser cobert per una capa de formigó, impossibilitant futurs estudis i excavacions. Malgrat això entre 1954 i 1962 el Centre Excursionista d'Alcoi va dur a terme les primeres exploracions espeleològiques i topogràfiques, complementades el 1976 per les diferents campanyes que va realitzar el Centre Excursionista de València i per les excavacions efectuades als anys 80 per l’arqueòleg J. Aparicio. El 1964 va ser objecte d'una profunda reestructuració, sent oberta a continuació al públic com a cova turística. El 1992 el Grup Excursionista Ratot d’Alcoi realitzaria l’exploració subaquàtica del sifó inundat.

Vestíbul de la cova

Àpex de la boca d'entrada

Per accedir a la cova hem de passar primer per caixa, 3.5 €, on no t'ofereixen cap mapa ni guia excepte si el pagues a banda, 1 € més (i com siga com la web principal i la quantitat de faltes d’ortografia i gramàtica que té, apanyats anem). Accedirem per unes escales cap a la boca de la cova vora un vessant de la muntanya bellament entapissat de vegetació i surgències que atorguen al lloc una frescor i verdor extraordinàries. L’accés a la cova és per a deixar bocabadat al qualsevol, un espectacular i enorme vestíbul de 30 m de llargària per 20 d'amplària i 20 m d’alçada, a l’interior de la qual hi ha panells explicatius de la història i geologia de la cavitat. Si alcen el cap a l’àpex de la boca veurem molta negror, hi ha la hipòtesi de que es tractava del fum de les fogueres fetes pels primitius habitants de la cova. 

Accedirem a l’antesala de la cova per un sòl pavimentat, una destrossa del 1936 quan la cobriren amb mig metre de formigó per a ser utilitzada com a magatzem i fàbrica de municions durant la Guerra Civil. 

Boca d'accés a la cova

Passarem per una zona on hi ha una mostra de fòssils i minerals a la venda, i accedirem a l’interior de la cavitat. Possiblement per dalt dels nostres caps, especialment si en eixe moment no hi ha molt afluència de turistes, passe volant algun membre  d’una menuda colònia de rates-penades que hi habita. Molt prompte hom se'n adona del canvi de temperatura (segons l’estació de l’any), i és que arribats a la "zona fosca", allà on no arriba la llum del sol, la temperatura dins de les coves roman constant dia i nit al llarg de tot l'any, mantenint la mitjana anual de l'exterior, en aquest cas, uns 18º.

Junt a l’entrada hi ha un ossari del Paleolític, estimat en uns 40.000 anys, fet amb óssos de diferents mamífers caçats pels antics habitants de la cova, com ossos, hienes, cavalls, conills o bous. Després d'una tancada corba accedirem a l'interior de la cova per la llargueruda galeria de la Bretxa, d’una amplària mitjana d’uns 4 metres i uns 140 m de recorregut. Des de l’inici destaquen especialment els tortuosos i erosionats sostres, amb alçades màximes de fins a 20 metres simplement espectaculars. Caminarem per una passarel·la habilitada de fusta per damunt d’un sòl allisat i anivellat amb grava, molt diferent d’aquell que es trobaria Cavanilles a la seua visita del segle XVIII:  

“El sendero angosto donde nos hallábamos continúa como 900 palmos, en partes cortado á pico, y siempre incómodo por los pedruscos y cantos que ocupan el fondo”.

La passarel·la es troba cercada amb una corda per tal d'evitar que la gent se'n isca i fuse les parets, circumstància difícilment evitable a la vista dels incomptables grafits i rascades que podem observar, així com les nombroses estalactites trencades. A vegades em costa comprendre com l'ésser humà pot ser tan intel·ligent i fascinant i alhora tan burro, vàndal i incivilitzat. 

Sostre i formacions a la cova de les Calaveres

"Ninots" prehistòrics

Al bell mig del corredor i a l'ombra d'un menut abric veurem uns ninots que intenten representar una família prehistòrica, encara que molt poc encertats en la seua mesura i que poden donar lloc a confusió als visitants (junt a mi un grup de turistes comentaven "mira què menudets eren els nostres avantpassats").

A uns 100 m hi ha l'accés a la Galeria dels Cranis, no visitable, on a través d’una penosa gatera, d'uns 60 metres de llargària, el Centre Excursionista d'Alcoi va descobrir una sala amb dents i molars humanes en gran quantitat i bon estat, a més d'un parell de calaveres del Neolític damunt d'unes pedres, tot depositat al museu Arqueològic d'Alcoi.

Fòssil

Durant el trajecte alguns cartells ens advertiran de la presència de fòssils de gasteròpodes, pelecípodes i foraminífers, restes visibles de quan el nostre entorn es trobava submergit, en algun moment entre el Juràssic i el Cretàcic (entre 145 i 65 milions d’anys). Pot resultar increïble, però simplificant molt l'acumulació al fons marí de corals i d’esquelets calcaris de la fauna marina durant milions d’anys va generar roca calcària, la qual juntament amb la sedimentació provinent de les terres emergides formaria enormes relleus submarins; el moviment de les plaques Africana i Euroasiàtica provocaria l’alçament de les terres a la superfície durant el Terciari (65 milions d'anys) i el seu posterior plegament i fracturació al Miocè Superior (6’5-10 milions d’anys), quan es formarien les primitives muntanyes; milions d’anys d’erosió i sedimentació posterior configuraran la forma actual de les mateixes.

Així que ja tenim la serra Segili creada i sabem que el seu component principal és la roca calcària, però quina implicació té en la formació de la nostra cova? La pista la teniu a les nombroses gotes d’aigua que veureu degotejar per tot arreu, prova evident de que la cavitat encara està activa hídricament, en continuat canvi. Això és degut a que l'aigua de pluja, en contacte amb el diòxid de carboni de l’atmosfera, forma àcid carbònic. L’àcid, present als refrescs i responsable de les seues bombolles, és capaç de dissoldre la roca calcària, per això l’aigua que ix de les nostres aixetes és tan dura i destrossa les llavadores. Durant milions d'anys l’aigua aniria penetrant a la roca per esquerdes i fissures, dissolvent al seu pas la roca fins arribar a una capa més impermeable, on s’aniria acumulant i formant poc a poc una galeria horitzontal pel on passaria l’antic riu subterrani. Ací teniu la recepta, doneu-li a la pluja un terreny feble i amb esquerdes per on penetrar i milions d’anys per a torbar-se, i obtindreu una bonica cova com la de les Calaveres.

Sala de la Campana

Un dels aspectes més notables de la cova és la gran policromia, potenciada per la il·luminació que adorna les impressionants formacions geològiques, entre les quals destaca la coneguda gran "Campana", una descomunal estalactita situada al bell mig de la sala homònima de 10x6 on encara pot apreciar-se el continu degoteig que durant milions d'anys ha format aquesta bella figura. I és que com hem vist abans, l’aigua al dissoldre la roca calcària es carrega de minerals, però a l’entrar en contacte amb l’aire i caure del sostre fa reacció deixant darrere d’ella una fina capa de calcita, que al llarg de milions d’anys formarà formes còniques o tubulars.

La Campana

Vorejarem la “campana” i passarem junt l’eixida de la Galeria dels Cranis, accedint a la sala del Clot Blau o de l’Ermita, una obertura de 12 m d’ample per 20 d’alçada amb una gran cúpula, on segons Cavanilles antigament hi havia un estancament d'aigües amb una profunditat d'uns 3.5 m i una llargària d'uns 12 metres. Una enorme roca amb un sifó interrompia el pas, fins que amb dinamita la rebentaren i terraplenaren el llac, restant la sala diàfana que hui dia podem observar. Aquell fet va ser narrat, com no, per l’omnipresent Cavanilles:

“...habiendo llegado al fin del sendero él y sus compañeros halláron un estanque de agua de 12 á 14 pies de ancho y de profundo, y de unos 40 de largo, pero sin movimiento. Para verificar si era manantial ó depósito empezaron á sacar agua con cubos que vaciaban en el sendero, y lograron disminuirla de modo, que descubriéron la comunicacion que habiá entre aquel estanque y otro contiguo, interrumpida por una peña, donde habia un pequeño agujero. Ensancháronlo con barrenos, y pasaron á la nueva estancia, que parecia una grande era de trillar, cercada del andador ó pretil del nuevo estanque.”

Sala del Clot Blau

A partir d’aquest moment gran part de la resta de cova que tenim per davant, uns 130 m, seria oberta artificialment, de les quals per una galeria cada vegada més estreta caminarem uns 70 metres més fins assolir la zona impracticable.

Galeria camí del riu subterrani

Verdor a les parets, molsa i falgueres

Per poc que ens fixem segur ens cridaran l’atenció les taques de verd a les parets, una tonalitat prou inèdita a les cavitats. Es tracta principalment d’aïllades i abundants masses de molsa situades als voltants dels punts d'il·luminació, entre les quals destaquen exemplars de falgueres de les varietats llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium) i Phyllitis sagittata, poc comú al País Valencià i en greu en perill d'extinció. Paradoxalment la falguera viu gràcies al turisme (la il·luminació artificial), però tanmateix es troba fortament amenaçada per l’elevada presència de visites.

El fins ara quasi inapreciable murmuri de l'aigua comença a ser ensordidor, i és que estem arribant al final del tram turístic, on una reixa ens impedeix el pas a una zona inundada per les filtracions de la pluja. A l’altra banda hi ha uns 300 metres de galeria excavada artificialment i parcialment inundada segons l'època de l'any, ideada per a emmagatzemar l'aigua i destinar-la per a l'agricultura i per al consum humà. Més enllà es troba el riu subterrani, només visitable amb permisos especials ja que l'aigua és aprofitada per a ús domèstic. Diferents grups d’espeleobussejadors han aconseguit avançar uns 200 metres de desenvolupament longitudinal, sempre per baix dels -25 m i amb una profunditat màxima de -75 metres, sense aconseguir encara arribar al final.

Doncs fins ací la visita, només ens resta pegar la volta pel mateix camí i tornar a gaudir dels sostres i les formacions. De fet, si ens oblidem de la il·luminació, dels turistes, dels ninots i de la passarel·la, per un moment podreu ficar-vos en la pell l’espeleòleg, sentir l’emoció d’accedir al subsòl, un món allunyat de la civilització on les capritxoses i destructives forces de la natura ens demostren com de menuts i insignificants som. Gaudiu del trajecte!.

Topografia de la cavitat