El Montgó per Xàbia

“Si haguérem de triar un qualificatiu ben escaient per al Montgó, un motiu directe i encertat, aquest fóra el de volgut. Rotund, conegut i volgut Montgó. No creiem que hi haja cap altra muntanya valenciana tant visitada com el Montgó i per una tan nombrosa diversitat de gents, dia per dia i al llarg de l’any. Es mire des d’on es mire, el Montgó sempre fa una figura robusta i fantàstica, una estampa ferma i nítida de gran personalitat i atractiu, un perfil subtil, precís, únic i inoblidable”. 

Indubtablement, ningú ha definit millor al Montgó que Joan Pellicer amb aquestes paraules.

El Montgó, a cavall entre Dénia i Xàbia, és una impressionant i aïllada mola rocosa declarada Parc Natural per la valuosíssima biodiversitat que alberga al seu interior.  La seua verticalitat i proximitat amb la mar proporciona a l’excursionista una de les panoràmiques més vertiginoses i espectaculars de la nostra geografia, constituint sense dubte el millor i més privilegiat balcó natural del País Valencià. El Montgó és un fabulós i llarguerut massís calcari que assoleix els 753 m d’alçada. Situat a l’extrem més oriental de la serralada Prebètica valenciana, discorre quasi paral·lel i a només un parell de quilòmetres de la línia de la costa, amb la qual enllaça per una extensa plana que fineix bruscament als penya-segats del Cap de Sant Antoni. Ens trobem, geològicament parlant, davant d’un massís tectònic, simplificant molt una regió delimitada per les falles de Dénia i Xàbia que es va elevar com a conseqüència del xoc entre les plaques africana i europea durant el Terciari.

El Montgó des de la Plana de Justa

Mates de margalló als peus del Montgó

Malgrat trobar-nos davant d’un inigualable tresor ple de vida, paradigma de la riquesa i la biodiversitat de la natura valenciana, sense endinsar-se a l’interior del massís hom pot portar-se l’errònia idea d’una muntanya àrida i sense masses arbòries, conseqüència d’una sobreexplotació desmesurada que es va iniciar en els últims 300 anys amb el carboneig, la tala de fusta, el pasturatge, la recol·lecció del margalló per a fer cabassos i cistelles, l’abancalament dels vessants per a plantar garrofers i ametlers, impulsat en les últimes dècades del segle XIX per la forta demanda de la pansa. Els nombrosos i incontrolats incendis forestals deixarien el massís en una situació molt precària, situació que s’agreujaria especialment amb l’arribada del boom turístic del segle XX, quan les privilegiades vessants del Montgó s’omplirien d’urbanitzacions.

Els interessos urbanístics i els incendis intencionats estaven acabant amb aquest interessantíssim espai, únic no només pel seu enorme catàleg de plantes, unes 650 espècies en només 2.117 hectàrees, sinó per l’extraordinari valor de les 88 espècies de plantes rares i amb perill d'extinció amb que compta i dels seus 52 endemismes, 19 dels quals exclusius. Per a fer-vos una bona idea de fins a quin punt és valuosíssim el Montgó, penseu que el 32% dels endemismes valencians creixen al Montgó. Davant aquesta caòtica situació i després del devastador incendi del 1982, l’1 de març del 1987 el Montgó seria declarat Parc Natural. L’any 1994 es declararia la Reserva Natural Marina del cap de Sant Antoni per la gran diversitat d’ambients i d’éssers vius, ampliant conseqüentment l’any 2002 la zona de protecció amb les Planes fins les 7.504 ha actuals, un conjunt que alberga sis microreserves de flora i fins a 900 espècies vegetals, si incloem l’àrea d’influència del Parc.

Les noves figures aturarien la construcció, apareixent l’any 1993 una llei que impediria reclassificar sòl forestal cremat (i que el Consell vol eliminar), però lamentablement no lograria evitar els incendis, que serien especialment virulents l'anys 1994 amb 820 ha cremades, 1995 amb vora 200 ha i 1999 amb 490 ha.

La ruta

A banda de les nombroses rutes que recorren les Planes del Montgó, tenim al nostre abans diferents propostes per ascendir al cim des de Dénia, Jesús Pobre o la que ens ocupa, per Xàbia, la més directa i vertical de totes. Es tracta d’una ruta prou costeruda, amb un desnivell acumulat d’uns 735 m en poc més de 3 quilòmetres, als quals cal afegir un còmode quilòmetre per pista. En total necessitaren entre 1.5 i 2 hores, sense contar pauses, per a fer cim. Però no penseu que pujar el Montgó és un passeig, els últims 500 metres ascendeixen en forta costera per la carena de la muntanya, un pas que malgrat no ser tècnicament complicat si pot resultar perillós i dur, pel que no intenteu l’ascensió si no vos trobeu en un bon estat de forma. Dues recomanacions molt importants: caminarem per roca calcària molt erosionada i per un afilat lapiaz, així que porteu bon calçat, i oblideu-vos de pujar a l’estiu, al menys en les hores centrals del dia, ja que no hi ha cap ombra en tot el trajecte.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

L'accés

Ens desplaçarem a la carretera CV-736 que uneix per la costa les poblacions de Dénia per les Rotes i Xàbia pel Cap de Sant Antoni. Obriu molt els ulls ja que pocs metres abans del desviament al Cap de Sant Antoni (o desprès, si veniu de Xàbia), veureu l’accés senyalitzat al camp de tir de Dénia i a la Plana de Justa, la zona de transició natural entre l’escarpat Montgó i el cap de Sant Antoni. Si no coneixeu la zona, pregunteu-li a Google.

El Montgó des de la carretera Dénia - Xàbia

La Plana de Justa (216 m)

Trobarem una cadena que ens impedeix el pas, i encara que abans estava permès aparcar pels voltants de la mateixa, ara ens obliguen a dirigir-nos al pàrquing del camp de tir (què fa un camp de tir a un Parc Natural?). Després d’aparcar prendrem un sender senyalitzat que en direcció oest i en poc menys d’un quilòmetre ens deixarà a una pista forestal de terra, un agradable caminet que prové de l’accés a la Plana, envoltat d’un espès i dens bosc de pi blanc (Pinus halepensis) producte de repoblació.

Ophrys dianica

Superada la pineda ens trobarem amb una enorme extensió molt poblada de coscoll (Quercus coccifera), llentiscle (Pistacia lentiscus) i especialment l'estepa blanca (Cistus albidus) i l'estepa negra (Cistus monspeliensis), una espècie molt curiosa no només perquè les seues delicades flors són morades en la varietat blanca i per contra blanques a la varietat negra, sinó perquè s’aprofita de les altes temperatures dels incendis per a expulsar milions de llavors, colonitzant ràpida i quasi exclusivament grans superfícies i suggerint-nos per tant la presència d’antics incendis. 

La massa arbustiva actual forma una postal molt diferent d’aquelles antigues praderies mediterrànies que poblaven els vessants orientals del Montgó, on brotaven les orquídies (Ophrys fusca) diànica, fusca, lutea o piramidal, narcisos com els que broten al cim del Montgó o la rara cua de gat (Sideritis dianica), un endemisme exclusiu del territori diànic com el card sant (Carduncellus dianius), l’esclafidora o silene d’Ifac (Silene hifacensis) o l’ensopeguera (Limonium dufourii). Docs sembla que prompte les tornarem a veure, ja que hi ha en marxa un interessant projecte de la Generalitat que pretén millorar la biodiversitat del parc restaurant les praderes mediterrànies amb mitjans mecànics i amb la introducció de ramats d’ovelles, començant per la Plana de Justa.

El Montgó des de la Plana de Justa

Obviarem a mà dreta un ramal del sender PRV-152 de la cova del Camell (més endavant hi ha una nova drecera amb el mateix destí) i arribarem sense cap desnivell a l’inici de la senda, ben delimitat per un panell informatiu de fusta.

Inici de la senda (248 m)

Ens trobem als peus d’una piramidal i impressionant mola calcària, a primera vista inaccessible malgrat comptar només amb 753 m; la forta verticalitat d’aquest vessant, modelat per profunds i abruptes barrancs, verticals paredons i nombroses pedreres sol espantar inclòs al més agosarat dels que acudeixen per primera vegada al Montgó.

Inici de la senda

Encreuament cova del Camell-Camí de la Colònia

El primer tram de la ruta és una bona mostra del que ens anem a trobar la resta del camí, una senda rectilínia on en escassos 300 m superarem 50 metres de desnivell. La senda, molt definida i d’un intens color provocat per la presència de les característiques argiles roges (l'anomenada terra rossa, rica en caolinita) que donen personalitat a la muntanya, està completament plena d’incòmodes pedres, un fet inevitable donat que ascendim per un vessant molt carstificat, amb una gran abundància de trams de lapiaz. Les pedres es troben completament polides pel pas continuat de gent, un fet que ens obligarà a obrir be els ulls mirant on xafem i no esvarar-nos, i per suposat a portar unes botes de muntanya, no sigueu inconscients i no vingueu amb espardenyes de fer esport. L'altre element característic de la ruta és la gran presència de la nostra menuda palmera autòctona, el margalló (Chamaerops humilis), mostra evident del bon oratge del litoral mediterrani.

Al final de la recta ens trobarem un senyal horitzontal i l’encreuament del PRV-152 (299 m), que passant per la propera cova del Camell es dirigeix a Dénia pel bonic camí de la Colònia. Girarem cap al sud i ens enfrontarem a una ben definida senda en ziga-zaga, amb rectes que no solen superar els 100 m de longitud. Poc a poc notarem que les pedres del sender deixen d’estar tan polides i esvaroses (i no per això deixen de ser incòmodes); es nota que la costera comença a ser més acusada, i molta gent, especialment turistes sense experiència, es cansa i se’n torna. Malgrat això, la quantitat de gent que ens podem trobar pujant el Montgó és elevadíssima, independentment del dia de la setmana que anem. Ens creuarem amb molta gent amb el cabell ros i la pell roja com les gambes de Dénia, es nota que ens trobem a una zona on resideixen molts estrangers, i encara que la majoria tenen una edat prou avançada, que no vos estranye si vos avancen a un ritme envejable!.

Sender del Montgó

Deu, quinze, vint... no cal que les conteu, ens esperen aproximadament 30 corbes al camí fins assolir el cim; pot semblar una quantitat molt elevada però ens permet suavitzar notablement el desnivell de la pujada a canvi de recórrer més metres. Durant tot el camí observareu nombroses i temptadores dreceres que pugen en vertical retallant metres de senda, fetes per gent poc pacient i que vos demane per favor no utilitzeu, ja que estareu degradant i erosionant la muntanya al impedir que creixa la vegetació, arruïnant la feina repobladora d’associacions, voluntaris i treballadors del parc que vos assegure no ho fan per a fotrer-vos. Si el rollo ecològic vos dona igual, al menys recordeu una dita molt important en el món de la muntanya: “no deixes sendes velles per novelles”, una frase poc trivial ja que obrint o xafant noves dreceres, especialment quan compten amb certa verticalitat com és el cas, quan ploga l’aigua formarà torrenteres descontrolades que erosionaran i desfaran la senda original, arrastrant així mateix la terra desproveïda d’arrels, erosionant la muntanya i impedint que creixa la vegetació. Un cercle viciós on tots perdrem, especialment per les característiques del Montgó, una muntanya amb precipitacions torrencials i molt superiors a la mitjana, molt afectada per l’erosió (de fet  l’any passat uns esfondraments destrossaren un tram del camí de la Colònia). A més, no serà la primera vegada que veig gent que s’ha emocionat tant retallant que ha acabat penjada al final d’una pedrera sense possibilitat de continuar.

Les Planes des del Montgó

Així que serem bons i seguirem les interminables però poc costerudes ziga-zagues, reservant les nostres forces per al final (on les necessitarem), fins arribar a un llarguerut tram de senda que, en direcció  nord-oest, creua el barranc dels Lladres, on hi ha l'accés a la cova del Camell, i es dirigeix cap a un gran abric, als peus del qual un laboriós marge de pedra ens indica el pas de la senda. Conforme ens acostem segur que sentirem als sorollosos corbs (Corvus corax) i gralles (Corvus monedula) que solen niar pels voltants.

Baix de l’abric és bon lloc per a fer una aturada i gaudir de la vegetació rupícola, una de les principals riqueses del Montgó, així com de la fantàstica panoràmica que s’obri als nostres ulls, una immensa plana delimitada per profunds barrancs que baixen del Montgó, i que abruptament fineix a la mar amb verticals i accidentats penya-segats de més de 100 metres, conformant un dels paisatges més espectaculars del litoral valencià. Baix dels nostres peus s’obri la Plana de Justa, per on hem accedit a la senda, delimitada pels barrancs de la Raconada, dels Lladres i la carretera de Xàbia. Cap al nord-est el sinuós barranc de la Creu delimita les planes de la Creu i del Degollat, acorralant junt a la mar la plana de la Torre, en un extrem del qual s’aprecia perfectament la particular figura de la torre guaita del Gerro. A prop de la torre i dins de la zona protegida del Parc podem divisar els 111 grisos i inacabats xalets de la il·legal urbanització El Greco, un projecte de 616 habitatges iniciat fa 38 anys i vergonyosament a l’espera de ser enderrocada per la Generalitat des de l’any 1987. Cap a l’est s’obrin les contigües planes de Sant Jeroni i de Sant Antoni, adjacents al cridaner cap amb el mateix nom, el punt més proper de la Península amb Eivissa. Aïllada per la carretera i cap al sud-est només resta la Plana dels Molins, delimitada per un magnífic conjunt d’antics molins de vent que coronen Xàbia.

El barranc del Brúfol, punt on la senda gira cap al sud, camí del vessant de Xàbia

Continuarem el camí cap al nord fins assolir els definits contraforts que forma el barranc del Brúfol, on de nou la senda tornarà a girar cap al sud. Cap al nord veurem la interminable zona de xalets adossats als vessants del Montgó, un problema no només estètic sinó ecològic; digueu-me tiquismiquis, però heu de recordar que ens trobem a un Parc Natural, la funció del qual és actuar com a reserva de flora i fauna. La majoria dels xalets disposen de jardins més o menys grans poblats d’espècies al·lòctones que sovint envaeixen els ecosistemes naturals, podent arribar a substituint la flora autòctona que es pretén protegir, com ja va ocórrer amb la figa de pala (Opuntia ficus-indica) o la pitera (Agave americana) i està ocorrent en l’actualitat amb la cua de gat (Pennisetum setaceum), una planta ornamental que no cal confondre amb l’endèmica Sideritis dianica.

Les urbanitzacions del vessant nord del Montgó

Poc a poc el interminable ziga-zaga comença a portar-nos cap al vessant sud-est, que fins aquest moment la pròpia muntanya ens havia ocultat. Xàbia comença a obrir-se als nostres ulls, i amb ella serres i cims litorals com el Puig Llorença del Poble Nou, el Penyal d’Ifac, el Morro de Toix o la serra d’Oltà. Parlant de Xàbia, hi ha una desbaratada llegenda segons la qual tot el poble envejava a Dénia per comptar amb una millor vista del Montgó, pel que tots els veïns acordaren lligar la muntanya amb una corda per a pegar-li la volta; a la primera espenta la corda es va trencar i tots caigueren de cul, passant a anomenar-se des d’aquell moment “desculats” als habitants de Xàbia. Els de Xàbia, per contra, anomenaren als de Dénia “descarats” per trobar-se al seu vessant els famosos collons del Montgó. La veritat és que segons el vessant que mires del Montgó contemplaràs una muntanya diferent, és per això que a molts els recorda una tortuga gegant dormida, a altres una piràmide i als demés el cap d’un elefant amb la trompa estesa cap a Sant Antoni.

Al poc de passar per baix de la Penya Roja, un enorme paredó calcari on creix l’apreciat te de roca (Jasonia glutinosa), veurem a la nostra dreta un menut bosquet de carrasques (Quercus ilex rotundifolia) poc frondoses, allargades i castigades pels forts vents, una menuda representació del primitiu carrascar mediterrani que dominava el massís abans que l’home i els incendis descontrolats arribaren.

Menut carrascar a prop del cim del Montgó

Inici senda perillosa (598 m)

Arribats al vessant sud del Montgó veurem un cartell de fusta que ens indica l’inici d’un sender perillós. Ens espera per davant una cresta amb un desnivell de 140 m en només 500 m que haurem de pujar per un fracturat, incòmode, esvarós i en ocasions molt exposat lapiaz, on en més d’un moment tindrem que ajudar-nos amb les mans. Sabeu d’on provenen les capritxoses i afilades formes per on caminem? Segur que sempre heu sentit que l’aigua de les nostres aixetes és molt dura i destrossa les llavadores, això és degut a que quan plou l’aigua arreplega el famós diòxid de carboni de l’atmosfera i forma àcid carbònic, el mateix que provoca les bombolles a la Coca-Cola. Aquest àcid és capaç de dissoldre (al llarg de milions d’anys) la roca calcària, principal component de les nostres muntanyes; l’aigua va creant les incòmodes esquerdes i fissures per on caminem i va acumulant-se a rius subterranis, acabant a les nostres aixetes ben carregada dels minerals que ha dissolt, trencant-nos els electrodomèstics i provocant-nos pedres al renyó. Així que si voleu maleïu l’aigua de la pluja per a desfogar-vos, però ningú vos lliurarà de la incòmoda pujada.

Inici de la senda perillosa. Al fons ja s'aprecia la piramidal silueta del Puigcampana, entre Bèrnia i Aitana

Arribats a aquesta vessant els vents solen ser prou forts i gelats, pel que si aneu quan encara fa calor mai està de més portar un folre polar o una bona jaqueta tallavents, ho agraireu.

Amb Xàbia a la vista és bo saber que baix nostre, a uns 375 m i prou inaccessible, es troba la cova del Barranc de Migdia, una gruta que durant segles marcaria l’hora als veïns de Xàbia, ja que al migdia era il·luminada pel sol. La cova és única i no per aquesta casualitat, sinó per albergar al seu interior pintures macroesquemàtiques i una necròpolis del Calcolític, fa més de 4.000 anys, la millor conservada del País Valencià gràcies precisament a la seua inaccessibilitat.

Cresta final fins assolir el cim del Montgó. Veieu un pal de fusta dalt? Doncs ahi encara no hi és!

Obriu be els ulls, ja que les marques de PR en alguna ocasió poden resultar complicades de distingir. Superada la cresta caminarem per damunt de Jesús Pobre per una cornisa de pedra exposada i poc recomanable per a gent amb vertigen, un fantàstic i privilegiat balcó amb vistes panoràmiques de les serres d’Alacant, des de la sinuosa silueta de Bèrnia a l'arrodonida Aitana, amb el Puigcampana i el Panoig per darrere, passant per les llarguerudes serres de la Xortà  i la Serrella o el inconfusible regall del Benicadell.

Tram final posterior a la cornisa

Cim del Montgó (735 m)

Un últim esforç i ens plantarem dalt d’una gran esplanada rocosa d’un centenar de metres, on un vèrtex geodèsic i un molló amb una fita de fusta ens indiquen que hem arribat al cim, al Cap Gros del Montgó o Creu de Xàbia (desapareguda des de fa molts anys). Imagineu 735 m d’alçada a només 3 quilòmetres en línia recta de la mar, si fins ara les vistes eren magnífiques, ara la panoràmica de 360 graus és simplement insuperable, sempre i quan no baixeu la vista a les nombroses urbanitzacions que envolten el Parc Natural.

Les panoràmiques cap al nord, fins ara ocultes, ens demostren amb claredat la badia de Cullera i fins i tot la costa de Castelló, trobant-nos en primer pla, més enllà del gegant Segària, l’omnipresent i piramidal silueta del Mondúver.

Cim del Montgó

Si aneu un dia amb escassa nuvolositat no deixeu de mirar cap a la mar, a l’horitzó i una miqueta encarats cap a Xàbia; segur que no vos costarà massa divisar la silueta d’Eivissa, no oblideu que estem al balcó natural més proper de la Península a les illes.
Sabíeu que gràcies a aquesta circumstància el metre es va poder definir i universalitzar com a unitat de mesura? Doncs la primavera del 1804 el cèlebre matemàtic i físic Laplace, continuant les tasques de l’astrònom Pierre-André Méchain, va enviar una expedició al mateix punt on estem ara mateix i una altra al Desert de les Palmes de Castelló per a que encengueren durant un parell de mesos una foguera, gràcies a les quals des d’Eivissa un altre equip podria triangular i realitzar les mesures corresponents per calcular l’extensió d’un meridià, incògnita necessària per a definir el metre com la deumilionèssima part de la longitud d'un quart del meridià terrestre.

Cap al nord s’aprecia un sender que discorre paral·lel a la crestuda silueta del Montgó, interceptant a mig camí un altre cim coronat per una creu, la Creu de Dénia (698 m); la senda es dirigeix, literalment, “allà on els collons del Montgó”, escenari de les rutes de Jesús Pobre o de Dénia pel Racó del Bou i de la que ja en parlarem un altre dia.

Vista nord des del cim del Montgó

Només una recomanació final, abans de tornar, i és que dalt del Montgó mai està de més dur un impermeable, ja que el sobtat xoc tèrmic que es produeix per l’ascensió de l’aire humit de la mar fins el cim sol provocar la condensació de l’aigua, un fenomen conegut com criptoprecipitació i que provoca que sovint el Montgó estiga cobert pels núvols (sabeu allò de “quan el Montgó fa capell...”?). Tornarem pel mateix camí, on caldrà que extremeu precaucions mentre baixeu la cresta, molt més perillosa al baixar que al pujar. La resta de la baixada es fa molt ràpidament, pel que tardareu poc més d’una hora en arribar el pàrquing.

Esquema de temps:

Plana de Justa (216 m) - Inici senda (248 m):  1.228 m, 10'
Inici senda (248 m) - Encreuament Dénia (299 m): 295 m, 5'
Encreuament Dénia (299 m) - Senda perillosa (598 m): 2.014 m, 55'
Senda perillosa (598 m) - Cim del Montgó (735 m): 506 m, 25'
Total: 4.043 m, 1h 35’
Cim del Montgó (735 m) - Plana de Justa (216 m): 4.043 m, 1h 15’


Annex. El topònim 'Montgó'

Fa temps vaig llegir per Internet una desbaratada idea, segona la qual el topònim Montgó deriva del basc “go” (alt), “muntanya alta”. A banda del seriós dubte de que avantpassats bascs baixaren a Dénia a batejar la muntanya, barrejant basc i llatí, el “go” va al principi del nom, com en “goikoetxea”, “casa alta”. Més encertat és buscar l’origen del Mon Agonum o Podium Montegaone romà en “l’arrodonida muntanya al sud de Dénia” Jabal Qā’ūn o Caon que ens descrivien els geògrafs àrabs, i que be podria haver evolucionat amb els segles en Mont Caon – Mont Gaun – Montgó.

Rutes relacionades

El castell de Dénia

Les Planes del Montgó