El Maigmó. La ruta dels pous i les Planisses

El Maigmó, inconfusible balcó al Mediterrani, símbol de la Foia de Castalla i pulmó d'Alacant, alberga al seu interior, sorprenentment donada la latitud on es troba, la major pineda de la província d'Alacant i una de les millor conservades del País Valencià, un extens mant verdós amb abundants carrascars per on sobrevolen les àguiles i els falcons, igualment interessant per amagar al seu interior un gegantesc museu etnogràfic, cultural i arquitectònic, un espai on destaca la seua magnífica arquitectura de l'aigua, les neveres o pous de neu, els masos i les antigues zones de conreu que tan magníficament ens va narrar el seu veí més il·lustre, Enric Valor.

Situat al nord d'Alacant, entre les comarques de l'Alt Vinalopó, Vinalopó Mitja, l’Alacantí i l’Alcoià, es troben les serres del Maigmó i del Sit, una magnífica reserva forestal amb gran abundància de pinedes i carrascars que conformen una excepció i una barrera natural al clima subàrid típic del sud d'Alacant. Declarades Paisatge Protegit en 2007, Maigmó i Sit formen el nucli forestal més gran del País Valencià amb 15.842 hectàrees, un espai que alberga muntanyes mítiques del senderisme com el propi Maigmó (1.296 m), la Cadira del Sit (1.127 m) o el Despenyador (1.261 m), així com racons de gran bellesa com les serres d’Arguenya, Castalla, del Frare o del Cavall. El Maigmó així mateix es troba protegit per ser Lloc de Interès Comunitari (LIC), Zona d'Especial Protecció d'Aus (ZEPA) i per comptar al seu interior amb nombroses microreserves de flora, com la de l'Alt de les Xemeneies o la del barranc de l'Eixau.

Planisses, amb el Maigmó al fons

L'objectiu de la nostra excursió no és l'ascensió al Maigmó, temps hi haurà en una altra ruta. Vos proposem realitzar una excursió circular assossegada i calmada, sense preses per fer cim i amb la qual coneixerem gran part de la serra, descobrirem els seus tresors botànics, les seues neveres monumentals i les antigues zones de conreu, una ruta per on seguirem els passos que famílies de masovers, llauradors, traginers i nevaters realitzaren segles abans, una barreja dels PRs 31, 84 i 85 que finalitzarem amb un passeig per les terres que ens narrava Enric Valor a les seues "Contalles de la boira". Només podem ficar un "però" a la ruta, i és el llarg tram d'asfalt que cal recórrer entre el pou del Maigmó i les Planisses, però encara així travessar una increïble massa forestal ens farà oblidar aquesta circumstància. Una advertència: encara que es tracta d'una excursió summament senzilla, tingueu en conter la duració de la mateixa, quasi 14 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 686 m on s’alternen contínuament les pujades i les baixades; no està de més que compteu amb un acceptable fons físic. De totes formes no patiu, ja que pel camí vos oferirem diferents alternatives per a retallar notablement la seua durada.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Accés

Accedirem a la serra del Maigmó pel Portell del Catí, dirigint-nos a Castalla per la CV-815, ben senyalitzada i amb eixida des de l'autovia A-7. A la primera rotonda seguirem per l'esquerra la CV-811 Ronda Foia Sector Oest, per on connectarem pel sud amb l'avinguda de Petrer; a continuació seguirem els senyals del Xorret del Catí fins arribar al Portell del Catí, el punt més elevat d’un port de muntanya on hi ha uns senyals verticals del PR 85 i un dipòsit d'aigua blanc, on deixarem els vehicles.

El Portell del Catí (1.097 m)

Ens acomiadarem de les verticals parets del Despenyador (1.260 m), accessible per un sender senyalitzat que naix al punt on ens trobem, i del Portell del Catí, escenari de la Volta Ciclista i fita dels termes de Petrer i Castalla. Creuarem la carretera en direcció est per a connectar amb una pista forestal (1.097 m), pedrosa i molt degradada amb indicadors del "PR-CV 85 Castalla - Cases de les Planisses", i que resseguirem. Atenció, que de colp i sense calfar muscles ens enfrontarem a una dura costera; remuntarem ràpidament els contraforts occidentals de la serra del Carrascalet, gaudint furtivament de magnífiques vistes a la Foia de Castalla, fins assolir un encreuament. Obviarem el camí principal, que serà por on tornem de Planisses, i girarem per la dreta, on als pocs metres ens trobarem amb el pou de Catí o del Carrascalet de Planisses (1.209 m), el primer d'un conjunt de fins a 5 neveres de gel situades entre l'Arguenya i el Maigmó, i que ens demostren la gran importància que va tenir la indústria del gel a les comarques del interior d'Alacant, en una època on un menut canvi climàtic va provocar que nevara a llocs on hui dia habitualment no ho fa.

Camí de l'Alt del Carrascalet

El Pou del Carrascalet (1.209 m)

La del Carrascalet és una monumental nevera del segle XIX de planta circular i 11 metres de diàmetre, reforçada al vessant nord per uns contraforts. Compta amb quatre portes rematades per un llindar d’arc rebaixat, trobant-se a l’interior de la porta sud-oest els forats que s’utilitzaven per a descendir al interior a modus de rudimentària escala.

Pou del Carrascalet

Graons per a descendir al pou

El pou interior, de maçoneria i morter, compta amb una profunditat de 8.5 m i una capacitat estimada de 800 m3, malgrat la gran quantitat de material que trobarem al fons, principalment les restes d'un molt malmès sostre que només conserva l’estructura de la part inferior, part d’una coberta hemisfèrica sense cap teula.

Abans d'abandonar el pou cal fixar-se en unes ruïnes adjuntes, es tracta de l'antiga casa dels nevaters, una construcció rectangular de 22x4 m amb el sostre enderrocat adossada a una galeria excavada a la roca, utilitzada pels treballadors de la neu com a refugi i magatzem dels ferraments i la palla. Una casa on segons conta anecdòticament l’escriptor Josep Valor al "Mas de Planisses" es va refugiar el 1890 Modest Rico, home de la propietària Empar Valor, assetjat per jornalers amb escopetes que reclamaven un millor sou.

En primer pla, ruïnes de la casa dels nevaters

Alt del Carrascalet (1.240 m)

Seguirem el camí en direcció sud i crestejarem per un ample cordal per damunt dels 1.200 metres, passant junt l'Alt del Carrascalet o de Planisses (1.240 m). Per una còmoda i ampla senda, quasi una menuda pista de muntanya, travessarem bosquets ben conservats de carrasques (Quercus ilex rotundifolia) barrejats amb esvelts pins blancs (Pinus halepensis), llentiscles (Pistacia lentiscus), llorers (Laurus nobilis) i una bona representació del gènere Juniperus: ginebrers (Juniperus communis), càdecs (Juniperus oxycedrus) o savines (Juniperus phoenicea), als peus dels quals es desenvolupa un frondós sotabosc dominat pel coscoll (Quercus coccifera) o el lligabosc (Lonicera implexa).

Camí del Carrascalet

Davant nostre i entre les copes dels arbres se’ns mostra la fabulosa i vertical silueta del Maigmó, cap a la qual ens dirigirem, en suau però en evident descens; al poc arribarem als peus de l'Alt de la Perdigonada (1.187 m) on trobarem una ampla esplanada arrodonida d'uns 250x180 m destinada al conreu, el bancal de la Cova (1.168 m). Més enllà podem seguir un sender, el PRV-31, durant escassa distància per a visitar la cova de Mossèn Francès, una estreta esquerda a la roca que dona a una ampla cova sense massa interès, segons conten oberta amb dinamita per un caçador per a recuperar el seu gos que s'havia quedat atrapat al interior assetjant un conill. Es desconeix si la història és real, però de fet a la boca hi ha les marques fetes per la dinamita. La senda prové del Xorret del Catí, un àrea recreativa propietat de la Diputació de 126 hectàrees amb hotel (antiga residència dels treballadors de RTVE), casa rural, refugis, zona d'acampada i nombroses rutes de senderisme, entre d’elles una que ens portaria a la nevera del Catí.

Bancal de la Cova

Tornats a la pista, dirigirem la vista cap a l'esquerra, al nord-est, on divisarem les cases de les Planisses, per on passarem al tornar la ruta. Descendirem a un coll i una nova zona de conreus, on obviarem la senda de la dreta, que descendeix al mas de l'Orgue i la urbanització i hotel Catí pel PR-CV 31. Assolirem una nova bifurcació als pocs metres; com per l'esquerra la pista es dirigeix a les Planisses, a no ser que vulguem retallar la nostra excursió dràsticament seguirem per la dreta, cap a l'alt de Mossèn Francès (1.185 m).

Les Planisses, amb Ibi al fons

El camí passa als peus de l'Alt de Guixot o Guixop (1.249 m), una visita opcional ascendint una forta costera per a gaudir d'unes privilegiades vistes a la serra del Sit. Seguirem el nostre camí, i després de descendir i remuntar un menut coll passarem junt unes antenes on hi ha la microreserva de flora de l'Alt de les Xemeneies. Si ens aturem ens arribarà tot un món d'aromes i colors entre els que podrem distingir les mates de romer (Rosmarinus officinalis), timonet (Thymus vulgaris), sàlvia (Salvia officinalis) o camamil·la (Santolina chamaecyparissus), un goig per als sentits delimitat entre la eixuta solana i la frondosa ombria, marcant per tant el punt on els carrascars són substituïts pel pi blanc, més adaptat a l'aridesa i al sòl.

Carrasques al Carrascalet

Continuarem ascendint, gaudint de les magnífiques vistes que se'ns disposen de la mar i de l’espectacular silueta de la veïna serra del Sit, un espectacular massís amb forma de mitja lluna, en els extrems de la qual trobem els dos cims de la serra: la Cadira o Penya del Sit (1.327 m), topònim que fa justícia per la seua forma de cadira de muntar a cavall, i el Sit (1.204 m), que fa de frontera amb Montfort. El nom de Sit li ve per les nombroses llegendes que hi ha a la zona del mític personatge, Rodrigo Díaz de Vivar.

Serra del Sit des de l'observatori forestal

A la nostra esquerra les vistes són igualment espectaculars: Tibi i la Penya del Migjorn, el Cabeçó d’Or i el Puig Campana, irrecognoscible des d'aquesta vessant per als que venim de les terres més al nord. Més enllà el paisatge és encara més espectacular, tal i com ens relatava el castallut més universal, Enric Valor:

“Per damunt les serres de l’altra banda de la foia, si ens hi giràvem, ja es veien pics que romanien amagats a les terres de baix: el poètic i remot Montcabrer, de la Mariola, les aspres crestes de la Serrella i el grandiós nuc orogràfic de l’Aitana; és a dir, un món immens, caòtic, trencat i laberíntic, que estenia als nostres ulls esbalaïts la seua espectacularitat.”

Observatori forestal  (1.190 m)

Per fi assolirem, a escassa distància, una esplanada asfaltada on hi ha una caseta-observatori forestal (1.190 m), coneguda com la caseta del Maigmonet o l'observatori de Castalla, a la qual arriba una carretera. Davant nostre, més enllà d'un estret i definit cordal muntanyenc, s'observa la majestuosa silueta del Maigmó (1.298 m), un colossal i impressionant cim vertical, aparentment inaccessible i accidentat, un referent visual d'Alacant i una de les muntanyes mítiques del senderisme valencià.

El Maigmó des de la caseta d'observació forestal

Des d'aquest punt tenim tres alternatives, en funció de les vostres preferències, o be tornar ja per les Planisses o be allargar la ruta per a visitar el pou del Maigmó passant o be pel Maigmonet o be per l’ombrívol camí de la Menta.

Variant A: Tornant per Planisses

Baixarem per la carretera fins assolir un dipòsit d'aigua destinat als helicòpters d’extinció de incendis i que retindrem en la memòria si pensem fer la variant B; a continuació continuarem cap al nord durant unes revoltes fins connectar uns 600 m desprès amb la pista forestal de les Planisses (978 m), on ens esperarem als demés, quan tornem del pou del Maigmó.

Carretera d'accés a la caseta d'observació forestal

Variant B: el pou del Maigmó pel camí de la Menta

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Igual que la variant A baixarem per la carretera fins assolir el dipòsit d’aigua (1.048 m), per on girarem cap al sud baixant pel camí de la Menta, pel bell mig d'un magnífic bosc de pins fins assolir, després d'unes quantes corbes, la carretera del Balcó d'Alacant, un magnífic mirador situat al vessant sud de la serra. Girarem a la dreta i en direcció sud-est caminarem uns 500 m per asfalt fins assolir a l'esquerra un camí que en pocs metres ens durà fins el pou del Maigmó, on ens quedarem esperant als que opten per realitzar la variant C.

Pinedes al camí de la Menta

Variant C: el pou del Maigmó pel Maigmonet

L’última opció consistirà en seguir un bonic sender, el PRCV-31, que amb naixement a la caseta forestal descendeix pel cordal de la serra en direcció sud-est aproximadament durant un quilòmetre fins deixar-nos als peus del Maigmonet (1.182 m), accessible per un curt senderol. A continuació seguirem una senda (hi ha varies) per un terreny molt irregular i descompost fins descendir al coll de l'Eixau (1.075 m), punt on hi ha una pista forestal i una verda i exuberant microreserva de flora. Ens trobem als peus del cim del Maigmó, un indret ombrívol i escarpat refugi d'aus rapinyaires on destaquen les àguiles reial (Aquila chrysaetos), serpera (Circaetus gallicus) o la perdiuera (Hieraaetus fasciatus), en perill d'extinció, juntament amb els més habituals falcó pelegrí (Falco peregrinus), el xoriguer (Falco tinnunculus), el duc (Bubo bubo) o el inquietant mussol (Athene noctua).

Als peus del Maigmó

Deixarem l'ascensió al Maigmó (1.296 m) per a una altra ocasió, però si vos animeu tingueu en conter que hi ha un parell de trepades i una via ferrata no recomanables si no teniu experiència; no compta amb massa dificultat i ens podem ajudar d'un cable d'acer, però cal obrir be els ulls. La tornada la podeu fer descendint del cim cap al sud en direcció al balcó d'Alacant (1.059 m), des d'on podeu baixar per carretera fins el pou del Maigmó.

Els demés connectarem per la pista forestal del coll de l'Eixau i descendirem en direcció nord-est travessant un preciós bosc. Al final de la pista ens trobarem amb la carretera del Balcó d'Alacant, un magnífic mirador que, per la proximitat a la mar i l'altitud (1.059 m) a que es troba, ens permetrà gaudir d'una increïble panoràmica de tota la costa alacantina, des de Benidorm fins a Torrevella, però que deixarem per a una altra ocasió. Seguirem recte i assolirem el pou del Montgó, al mateix lloc on arribaren els que seguiren la variant B.

Pou del Maigmó (906 m)

La segona nevera del dia, molt semblant a la resta que visitarem hui i també del segle XIX, té una planta circular de 11.3 m de diàmetre interior i gruixuts murs de metre i mig, obrats amb maçoneria i morter i assentada a un terraplè reforçat per murs.

Pou del Maigmó

A l’est podem observar un marge de pedres que tenia la funció de moll de càrrega per als carros i rucs. El pou compta amb quatre portes d'accés amb una amplària mitja 1.6 m i 1.75 m d’alçada, d’arc rebaixat excepte la de la vessant sud que compta amb les restes d’un marc de fusta per a la instal·lació de la corriola, baix de la qual hi ha uns forats a modus de graons per accedir al fons del dipòsit. El pou interior, amb una profunditat de 6.5 m i una capacitat actual d’uns 600 m3, es troba cobert per una cúpula hemisfèrica que ha perdut la seua part central, les restes de la qual descansen al fons.

Accés al pou del Maigmó

Els usuaris B i C tornarem a la carretera del Balcó i la resseguirem en direcció nord-oest fins assolir l'accés al camí de terra de la Menta, on caldrà que prenguem una nova decisió. Si la seguim, ascendirem prou directament però amb una costera notable fins la bassa per a incendis situada a la carretera de les antenes, a 600 m de la pista forestal de les Planisses, recorrent en total 2.3 quilòmetres. Si per contra seguim la carretera, desprès de passar a prop del refugi de la Melonera arribarem a la mateixa pista forestal, farem més quilòmetres per l’asfalt, però amb una menor costera i només 1.9 quilòmetres. Sospeseu, la decisió és vostra com sempre!.

Penya Migjorn des del camí de les Planisses

Pista forestal de les Planisses (978 m)

Triem la variant que triem, A, B o C, ens trobarem, desprès de resseguir marques de PR, al naixement de la pista forestal de terra de les Planisses. Possiblement ens sorprenda la gran abundància i frondositat arbòria del vessant d'ombria, considerada la superfície natural més extensa de pi blanc (Pinus halepensis) d'Alacant, una grata excepció a aquestes latituds. Això és degut a que la llargueruda serra del Maigmó conforma una barrera tèrmica i pluviomètrica a les semiàrides terres del sud d'Alacant, amb precipitacions per baix dels 300 mm/any. Durant un quilòmetre i mig caminarem pel bell mig d'un espessíssim bosc de pi blanc, pi marítim o pinastre (Pinus pinaster) i pi pinyoner (Pinus pinea), la gran majoria repoblats entre els anys 50 i 60. Els pins, esvelts i amb els troncs retorçuts assolint punts on desafien la gravetat, quasi oculten el sol a un espès sotabosc d'argelagues (Ulex parviflorus), romers (Rosmarinus officinalis), coscoll (Quercus coccifera), o estepes blanques (Cistus albidus). Aquest magnífic bosc constitueix un bon refugi per a l'esquirol (Sciurus vulgaris), un rosegador rar de veure a les nostres muntanyes. Cal felicitar a les brigades que s'encarreguen del manteniment de la serra, estan fent un treball envejable i segur que reben ben poc a canvi, com malauradament és habitual al País Valencià.

Pineda camí de la pista de les Planisses

Desprès d'una corba prou oberta, amb Tibi als nostres peus, arribarem al paratge de les Planisses, una antiga zona agrícola. Al fons observem una nevera, i per l'esquerra un ramal de pista que, en direcció oest, passa per un antic mas i un pou per a connectar amb una difuminada senda que puja junt a l'Alt de Mossèn Francès. L'obviarem per tant i seguirem recte cap a la tercera i última nevera de la nostra ruta, la cava de Planisses o pou de Briga.

El pou de Planisses, de Briga o de Cardenal (1.053 m)

 Ens trobem davant d'una nova nevera de planta circular, ben envoltada com la resta de reixa metàl·lica, no sabem si per a evitar l'accés als vàndals o per a donar a entendre que algú s'encarrega de la seua conservació, quan no és el cas. Construïda en maçoneria i morter de calç i amb un diàmetre d’uns 12 m, es troba envoltada de quatre portes d’arc rebaixat d’1.5x1.8 m, trobant-nos a la de la vessant sud-est una fusta amb un ganxo de ferro on antigament hom instal·lava la corriola per extraure neu. Compta amb uns murets exteriors separats del dipòsit que tindrien la funció d’acumular neu.

Pou de Planisses

Adossat a la nevera a la vessant sud-est es troba un enderrocat edifici rectangular de tres habitacions, la casa de Cardenal, pel qual s’accedeix a la porta principal del dipòsit. El pou interior, sense cap recobriment a excepció d’un menut fragment i excavat a la roca mare, té una fondària de 9.5 m des del nivell del sòl i una capacitat estimada de 1.070 m3, encara que en l’actualitat hi ha moltíssima sedimentació i vegetació als fons. Malgrat la manca de zona superior central, conserva la cúpula hemisfèrica de maçoneria, reforçada per un muret exterior circular.

Casa del Cardenal, adossada a la nevera

Les Planisses (1.055 m)

El paisatge canvia bruscament als nostres ulls, els frondosos i inaccessibles boscos es transformen en una gran i oberta plana, les Planisses o l'Almussai, un altiplà per damunt dels 1.000 m dedicat durant lustres a la vinya i al conreu del blat; unes planes envoltades per una ferradura rocosa, altiva i frondosa, i coronades pels masos enrunats de les Planisses. Unes terres i unes dures formes de vida que podem rememorar gràcies a les magistrals narracions d’un dels valencians més destacats del segle passat, Enric Valor, a les seues "Contalles de la boira" (1953):

"Davant nostre i per tots els costats, s’obria l’horitzó. Una petita foia quasi plana, oberta al nord i al sud-est, s’estenia des d’allí com un parell de quilòmetres. Al seu principi hi havia el mas, a cent metres de nosaltres; el camí ja era planer fins a la casa. De ponent a migjorn , és a dir, a la dreta nostra, dominant encara aquell altiplà, corria una cadena de tossals arredonits, amb algun crestall, tots tapats de bosc, que constituïen el capdamunt de la serra. Davant per davant, el pic gegantí de Maigmó, a una llegua lluny però lligat als dits tossals en arc, era il·luminat per les darreres claredats de la vesprada. En el pla de roca viva on s’alçava la casa, a rodals clapat de terra o de blana molsa, s’obrien moltes cadolles, a vessar d’aigua de pluja, les quals relluïen com a bassals d’argent viu al reflectir el cel ple de claror.”

Planisses amb el Maigmó al fons

Les Planisses foren pas i refugi dels ramats locals que hi accedien per la via pecuària que a continuació resseguirem en direcció al Despenyador i que assolia fins la serra de l'Arguenya, un món que malgrat mostrar-se verd, fresc i encisador a la primavera, se’ns mostra groc, cru i silenciós a l'hivern com de nou ens narrava el nostre il·lustre acompanyant:

“Allí baix, quina calma i quin silenci, Déu meu!
Aquell terreny, alt i brau, sempre produeix, quan hi arribes, una pregona impressió. Nosaltres avançàrem cap al mas amb el cor alegre, però semblava com si no gosàssem de parlar, com si temèssem trencar amb la nostra veu algun dolç encantament que es desprenia de la puresa, de la quietud i de la bellesa del lloc."

Casa Gran de Planisses

Els masos (1.055 m), enrunats i protegits amb reixa, compten amb la típica estructura dels masos de la zona. El primer que ens trobem vora camí és la Casa Gran, amb forn i aljub externs, una planta baixa amb una entrada envoltada d'habitacions que dóna a una ampla cuina amb llar i accés a l'estable, i una segona planta amb cambra per al gra i l'habitació dels propietaris. Un centenar de metres més enllà es troba Mascabrer, més humil i amb dos corrals, un d'ells descobert.

Mascabrer

Els abundants forats al sòl i les petjades ens demostren la frenètica activitat dels abundants pocs senglars a la zona mentre fusen buscant aliment; més rars però no per això complicats de veure són els muflons (Ovis orientalis) i la seua característica cornamenta, i els arruís (Ammotragus lervia), un caprí procedent de l'Atlas marroquí que va ser introduït per la fuga el 1990 de 59 exemplars duna finca cinegètica de la serra de la Penya-Rotja, una població que encara va augmentar més el 1999 amb una nova fuga d'una finca d'Aitana.

Camí de les Planisses

Seguirem la pista i arribarem a un encreuament per l'esquerra, que recorre longitudinalment les Planisses; l’obviarem i continuarem per la dreta, assolit al poc i desprès d'una menuda corba un nou encreuament. Per l'esquerra un camí en forta costera ens durà a l'encreuament del pou del Carrascalet, per on de bon matí havien ascendit des del Portell; recte la pista, sense cap inclinació però amb 700 metres més de distància, ens portarà paral·lels al barranc de la Fusta fins la mateixa carretera del Portell, a escassa distància del punt on deixàrem els vehicles. La decisió és, com sempre, vostra: costera o distància?.

Paral·lels al barranc de la Fusta, amb el Despenyador al fons

Esquema de temps:

Portell del Catí (1.097 m) – Pou de Carrascalet (1.209 m): 0.75 Km, 15’
Pou del Carrascalet (1.209 m) – Bancal de la Cova (1.168 m): 0.95 Km, 11’
Bancal de la Cova (1.168 m) – Observatori forestal (1.190 m): 2.5 Km, 40’

Variant A.
  Observatori forestal (1.190 m) – Pista de les Planisses (978 m): 1.8 Km,  20’

Variant B. 
  Observatori forestal (1.190 m) –Dipòsit d’aigua (1.048 m): 1.2 Km, 12’
  Dipòsit d’aigua (1.048 m) – Pou del Maigmó (906 m): 2.3 Km, 30’
  Pou del Maigmó (906 m) – Pista de les Planisses (978 m): 2.5 Km, 35’

Variant C.
  Observatori forestal (1.190 m) – Maigmonet (1.182 m): 1 Km, 15’
  Maigmonet (1.182 m) – Collado de l’Eixau (1.075 m): 0.25 Km, 5’
  Collado de l’Eixau (1.075 m) – Pou del Maigmó (906 m): 1 Km, 10’
  Pou del Maigmó (906 m) – Pista de les Planisses (978 m): 2.5 Km, 35’

Pista de les Planisses (978 m) – Pou de Planisses (1.053 m): 1.5 Km, 25’
Pou de Planisses (1.053 m) – Mas de Planisses (1.055 m): 0.5 Km 7’
Mas de Planisses (1.055 m) – Encreuament Portell (1.125 m): 0.9 Km, 10’

Opcions de tornada:
 Variant Portell pel Carrascalet – Portell del Catí (1.097 m): 1.1 Km, 15’
 Variant Portell pel barranc de la Fusta - Portell del Catí (1.097 m): 1.7 Km, 25’

Total: 

  Variant A: 8.9 Km, 2h 23’
  Variant B: 14.2 Km, 3h 20’
  Variant C: 13 Km, 3h 8’

A les que caldrà afegir 600 m i uns 10’ si tornem pel barranc de la Fusta.

“On parlen la llengua que es parla a Castalla és la meua nació”

Enric Valor

Articles relacionats

Neveres de gel del País Valencià
L'Arguenya. La ruta dels masos i del pou del Carrascar