La ruta dels corrals del Mondúver

Alguns caminants del segle XXI tenen l'erroni pensament de que les sendes foren construïdes per al seu esplai. Però les sendes les definiren els nostres iaios quan anaven a la muntanya a recollir llenya, espart, fruits, bolets o espàrrecs o a cuidar del bancal, o els iaios dels nostres iaios quan es desplaçaven entre pobles en temps on els vehicles a motor encara no existien, quan anaven a treballar els llauradors, pastors, caçadors, llenyataires, traginers, nevaters, forners, calciners, miners, carboners, pica-pedrers o guardes, quan fugien els emboscats, contrabandistes i roders de la guàrdia civil, i, perquè no, quan acudien a saludar al veïns, a menjar-se la paella del diumenge, o simplement a estirar les cames, tal i com fem nosaltres.

Hi ha sendes i camins que tenen fins i tot milers d’anys, encara que amb la ruta de hui només retrocedirem en el temps un centenar d’anys, a una època on els iaios s'estimaven, cuidaven i coneixien les muntanyes com la palma de la mà; a uns anys no massa allunyats d’unes entropitzades muntanyes plenes de vida i sorolls que l'ajuntament de Xeresa, juntament amb la ruta dels Picapedrers, ha rescatat de l’oblit. Una bonica ruta temàtica plena d’història, de les que tant ens agraden, on a banda de comptar amb un marc incomparable, el Mondúver, creuarem barrancs, altiplans, cingles, tossals, mollons i mallades rememorant les dures vides dels llauradors i pastors saforencs.

Corral de l'Obreret

Si exceptuem els primitius abrics-corrals naturals, tan abundants a les nostres muntanyes (al proper barranc dels Lledoners podem trobar un bon exemple), els primers corrals censats a Xeresa es trobaven a l'interior del nucli urbà, a carrers com ara el Major, al Ravalet, o el corral de Roselló junt a la font de la Pila. Però l'augment del volum dels ramats d’ovelles i cabres, la transhumància des d’altres regions i la pressió urbanística dels segles XIX i XX (a ningú li agrada viure junt un corral) afavoriren la construcció de corralisses més allunyades. Així, a finals del segle XIX, els xeresans Sastre, Ferrandis, Ferragud i Caballero adquiriren i es dividiren les terres situades a ambdós vessants del barranc del Mondúver, construint una sèrie de corrals amb els cridaners noms de Foquio, Obreret, Milhores o de les Cabres. Els propietaris dels corrals, a banda de comptar amb ramat propi, bàsicament ovelles i cabres, donaven servici a ramats transhumants de la Manxa i Aragó que baixaven durant l'hivern a zones de pastura amb un oratge més benigne, i dels quals aprofitaven el fem per abonar els bancals d'oliveres. Però va arribar un temps en què el secà del Mondúver va deixar de ser rendible, i les seues terres serien abandonades pels tarongers i el regadiu de la plana, més productius i menys durs de mantenir. A l’ocàs de l’agricultura li va seguir el de la ramaderia tradicional, fet que va propiciar que les corralisses i les terres restaren abandonades, i amb elles els camins, les tradicions, els coneixements i una forma d’entendre i viure la natura que mai més tornarà a reproduir-se.

Corral de Foquio

A banda del interesantíssim component patrimonial i etnològic de la nostra ruta, no ens podem oblidar de l'entorn on anem a fer l'excursió, ja que pujarem a l'altiplà més oriental del Mondúver, l'últim sistema muntanyenc costaner de la serralada Prebètica, un fabulós massís cretàcic considerat el millor exponent de la geomorfologia càrstica del País Valencià, i amb permís de la Safor, possiblement la muntanya més benvolguda a la comarca. La ruta dels quatre corrals, circular, aprofita gran part dels dos principals PRs del vessant més oriental del massís, el de la font del Mondúver PRV-153 i la seua variant pel Pla de la Vella. Una excursió gens complicada però on caldrà superar algun desnivell que vos exigirà un mínim estat físic, recordeu que són uns 10 quilòmetres per als quals deureu reservar un mínim de 3 hores sense comptar les pauses corresponents. Existeix una variant més curta de la ruta, de 6 quilòmetres i 1h 40', per la qual recorrerem només dos dels quatre corrals previstos.

Pinedes a la Mallada Fonda

Accés

Per a realitzar la ruta ens haurem de dirigir a Xeresa, una menuda localitat situada a 5 quilòmetres al nord de Gandia seguint la carretera de València N-332. També podeu seguir l'autopista A-7 direcció València-Alacant i prendre l'eixida Xeresa-Gandia. Arribats al poble haurem de travessar-lo de punta a punta i en línia recta, així creuareu dues rotondes seguint l'avinguda de la Mar/Dr. Marayon fins la fi de la mateixa, on girareu per l'esquerra seguint el carrer Hortes. Arribats al passeig caldrà girar a la dreta pel carrer del Mondúver, deixant els vehicles a l'entorn de la menuda ermita de la Trinitat, on hi ha un panell informatiu del PRV-153.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Caminant en direcció oest passarem per davant d'un vell, encorbat i castigat garrofer (Ceratonia síliqua), punt on el barranc de Calafat, de Xeresa o de la Martina s’endinsa dins del poble soterrat fins allà on naix l’encisador parc de les Oliveres, ben digne de visitar per la monumentalitat dels seus exemplars. Accedirem a un pintoresc calvari envoltats de gruixuts i altius xiprers i travessarem el túnel de l’autopista, arribant a la font del Molí. A la dreta del camí, tot just al costat d’una antiga edificació de temps medieval, finalitzarà l’asfalt i començarà la pista forestal de terra.

La font del Molí (70 m)

Atureu-vos un moment i admireu, junt un antic partidor d’aigua, la singular bassa triangular que fornia d’aigua un antic molí cerealístic, part d’un conjunt hidràulic singular, una sèrie d'infraestructures que abastien des del període musulmà fins el segle XX i que aprofitaven l’aigua d’una font que sorgeix de la mina més gran i cabalosa de la comarca, amb un recorregut de 426 metres, i de la que ja vos parlarem a fons en una altra ocasió.

Bassa de la Font del Molí

Seguirem el nostre caminar per una còmoda i distreta pista de terra travessant un espessíssim bosc de pi blanc (Pinus halepensis), un paradís per als recollidors d’espàrrecs tal i com s’aprecia per les nombroses sendetes que hi naixen. La pista creua el barranc per un baden i continua per l’altra banda, trobant-nos a l'esquerra unes antigues sèquies de pedra i rajola i uns respiralls per on l’aigua de la font del Molí era canalitzada fins el partidor, les bases i el molí.

Superarem una lleugera i quasi inapreciable costera paral·lels al barranc de Calafat, custodiats per voluminoses pinedes, garrofers, magraners (Punica granatum), xops (Populus nigra) i baladres (Nerium oleander L.) que ens demostren el pas estacional d’aigua, així com gegantesques i impenetrables mates d’esparregueres (Asparagus officinalis) i esbarzers (Rubus ulmifolius). Assolirem un encreuament senyalitzat a la nostra dreta, on desemboca el barranc del Mondúver, que resseguirem fins assolir als pocs metres un replanell anomenat el Voltador de Blasco, punt d’inici de l'accés sud al Pla de la Vella; un còmode caminet per on també arribaríem al corral de Foquio, el nostre següent destí, però que deixarem per a una altra ocasió.

Voltador de Blasco (140 m)

D'esquenes a l'espectacular i vertical Penya Negra, recordeu-lo ja que serà un referent visual durant tot el recorregut, continuarem remuntant un camí que poc a poc l’espessa vegetació va envaint fins a convertir-lo en còmoda sendeta de terra, llisa i quasi desproveïda de pedretes.

La Penya Negra des del Voltador de Blasco

A l’esquerra el paisatge és lamentablement desolador, ple de troncs caiguts i carbonitzats, dominat per arbres morts i ennegrits. Estem davant del resultat d’un terrible incendi intencionat que va patir la totalitat del massís el 2006, quan foren arrasades 1.900 hectàrees. Passarem per davant de les recremades i dessolades ruïnes del corral de Senent, un mar de gegantescs esbarzers d'on emergeixen antics i robusts pins, ennegrits i desfigurats pel foc, però vius i amb noves i alentidores branques. Uns pocs metres més i assolirem el cau del barranc del Mondúver.

Senda del corral de Senent

Girarem a l'esquerra i caminarem entre bancals de garrofers i figueres, antigues zones de conreu encara esplendoroses malgrat el seu abandó. Una nova corba i veurem, junt al cau del barranc, una relativament moderna construcció feta amb de blocs de formigó i uralita; junt a la mateixa, i a pocs metres d'una ramificada figuera, apareix sorprenentment la rovellada i envaïda pels esbarzers estructura d'un autobús, concretament de la Xeresana, que ens convida a fer la pregunta del milió: cóm ha arribat fins ací?. La resposta és ben senzilla si haveu estat observadors durant el trajecte, ja que la nostra senda és en realitat la resta d’una antiga pista forestal suficientment ampla fins i tot per a un autobús, malgrat no apreciar-se al trobar-se parcialment envaïda per la vegetació. Misteri resolt, ara falta esbrinar el retorçut motiu pel qual decidiren abandonar-lo en mig de la muntanya!.

Corral i autobús de la Xeresana

Continuarem el nostre agradós caminar envoltats de garrofers, molts d'ells rebrostant alegrement de l'últim incendi. Afortunadament l’alternança de fortes costeres amb zones de planura i la presència d'una forta influència dels vents de llevant, carregats d’humitat, han atorgat al Mondúver unes condicions climàtiques singulars que han afavorit la presència de delicats endemismes i frondosos boscos, un paradís vegetal que amaga al seu interior nombroses microreserves de flora, lamentablement afectades, i una valuosíssima fauna protegida baix la figura de Lloc d’Interès Comunitari (LIC). Una bona mostra la trobarem després de la següent revolta, quan després de creuar de nou el cau del barranc ens endinsem a allò més semblant a una selva que ens podem trobar a aquestes latituds, ombrívola, verda i, per damunt de tot, bonica. Baix, el barranc se’ns presenta impenetrable, una tortuosa esquerda a la muntanya on la grisor de la roca calcària lluita inútilment per destacar entre les roges, roses i blanques tonalitats dels cridaners i verinosos baladres (Nerium oleander L.).

El frondosíssim barranc del Mondúver

Envoltats d'altíssims pins i vorejant les encorbades i capritxoses formes d'antics garrofers passarem a prop d'on hi havia la desapareguda font de la Rabosa i arribarem a una corba on hi ha un encreuament amb un senyal; per l'esquerra mena al corral de Milhores, per l'esquerra continua el PRV-153 cap a la font del Mondúver i el Picaio, que ja coneguérem a la ruta del Mondúver per Xeresa i per on tornarem. Recordeu, com vos hem comentat abans, que per aquest punt podeu retallar la ruta dirigint-vos a Milhores per a tornar pel corral de les Cabres. Girarem doncs a la dreta direcció als corrals de Foquio i de l'Obreret, creuant el barranc del Mondúver i seguint la senda de la Solana del Picaio. 

Senda del barranc del Mondúver

Senda de la Solana del Picaio (202 m)

Després d'un ziga-zaga inicial la senda comença a prendre una costera pronunciada, passant pel bell mig d'una agradable pineda on s'han instal·lat estratègicament unes enormes pedres a l'ombra d'un pi a modus de taula amb seients. De nou a zones despullades d'arbrat el sender comença a seguir el traçat d'un estrat erm i rocós que sense concessions cresteja el barranc de Moscardó o dels Botifarrers. 

Vistes des del sender de la Solana

De quan en quan paga la pena aturar-se, no només per la costera, que també, sinó per a gaudir de furtives vistes al Cingle Tancat, a la Falconera i a la fabulosa barrera que la Segària i la seua continuació a la mar, el Montgó, ens limiten la visió a terres alacantines.

Sender de la Solana

Arribarem a un menut replanell, entre el Picaio i el Pla Negret, on hi ha un encreuament de senders. Per l'esquerra un curt però costerut senderol es dirigeix al Picaio; per la dreta el sender principal prové del Pla Negret, Pla de la Vella i les Senilleres, una altra opció per arribar fins aquest punt amb accés pel Voltador de Blasco, com havíem vist a l’inici. Nosaltres seguirem aquesta senda però en direcció nord-oest, cap als corrals de Foquio i de l'Obreret. 

Encreuament Picaio-Pla de la Vella

Descendirem i remuntarem el cau del barranc de la Mina d'Or, amb vistes a la xeraquera vall de la Rondonera, la frondosa serra Barcella i la mar, per a tornar a ascendir a l’altre vessant, a la plana del corral de Foquio.

El corral de Foquio (344 m)

El sender ens deixarà als peus del gegantesc pi solitari del corral de Foquio, un preciós arbre de generosa copa que ens arribarà a ocultar la visió del cim del Mondúver; recollits a la seua acollidora i valuosíssima ombra descansarem de l'ascensió i gaudirem d'un mirador completament privilegiat, a escassos set quilòmetres en línia recta de la mar, envejant els magnífics despertars que tindria el tio Foquio a diari. Seguirem la senda cap al nord, i reprimint la ràbia observarem com el pi, frondós i exuberant, es troba completament calcinat a l'altre vessant, demostrant-nos però que malgrat els incendis la vida sempre s'obri pas.

El corral de Foquio i les seues esplèndides vistes

Ens trobem al Pla de Baix de la Mallada Fonda, a les terres del corral de Foquio, adquirides el 1884 per Salvador Sastre Serralta, Foquio de malnom, qui es faria el corral i una caseta de camp. A l'ombra d'un llarguerut, esvelt i desbaratat pi trobem el corral de Foquio, una construcció de planta rectangular de 15x17 m que ha perdut completament el sostre; l'accés al mateix es troba al sud, a prop de la senda. L’interior, visitable malgrat les espesses i punxoses argelagues, es troba dividit en tres estances amb una menuda estructura adossada al sud-est.

Interior del corral de Foquio

Caseta de Foquio

El corral de Foquio, també anomenat corral del Tio Pepe, va ser construït a una zona prou plana, però inevitablement irregular i amb una lleugera costera, un medi físic poc propici per a disposar d'un tros pla i homogeni on plantar un hortet i arbres com l'olivera (Olea europaea L), l'ametler (Prunus dulcis), la figuera (Ficus carica) o el garrofer (Ceratonia siliqua). Els horts han de trobar-se horitzontals, o en cas contrari l’aigua de reg o de la pluja no arribaria a ser absorbida per la terra, sent aquesta a més a més arrastrada per l’escorrentia. És per aquest motiu que aparegueren els bancals, també anomenats terrasses, marjades, feixes o capçanes, formacions artificials on l'home anivellava el terreny irregular amb terra formant graons o terrasses que falcava i reforçava amb marges o murs fet amb pedra seca, sense argamassa, per a garantir que l’aigua poguera fluir de terrassa en terrassa. I això és el que va fer el tio Foquio, una bona col·lecció de bancals de secà i marges que s’estenen a la dreta del sender, entre el corral i una propera caseta, alineats i rectilinis, abandonats i erms pel pas dels incendis durant dècades. Hui dia només resta algun garrofer, algunes oliveres ennegrides i rebrostades i quatre pins que difícilment ajuden a fer-se una idea de cóm seria el paratge a les darreries del segle XIX.

Terres del corral de Foquio

Caseta de Foquio

El camp, el ramat i els treballadors del corral necessitaven aigua, un bé molt escàs a la muntanya i que obtenien tant de la propera font de l’Esbarzer com d’una codolla o bassa que excavaren a la roca mare amb barrines, gran i fonda, i on emmagatzemaven l'aigua de la pluja.

Uns 50 metres més a l'oest, a l’altra banda dels marges i a la part baixa del pla es troba una humil i menuda caseta, una construcció de planta rectangular de 4.5x10 m amb sostre a un aigua, de murs enlluïts amb perill d'enderroc i sostre enfonsat, del qual encara s'aprecien les teules dels laterals i l'eixida de la llar. Ens acomiadarem del corral i amb la vista ficada al Mondúver ens dirigirem cap a l'oest, farem un parell de corbes i remuntarem pel nord un tossalet des d'on disposarem d'una magnífica panoràmica dels terrenys, bancals i construccions. Prompte ens sorprendrà la senda per on caminem, feta a favor d'un estrat rocós pla i cobert per una fina capa de terra que ens donarà la impressió d’haver segut allisada per una màquina aplanadora. L'existència de l'estrat i la impermeabilitat del terreny afavoreixen que de camí, si ha plogut recentment, no siga rar que ens trobem, encara que més modests que al proper Pla de la Vella, algun aiguamoll on els porcs senglars gustosament s'empastifen de fang, tal i com demostren algunes xafades que hom pot observar pels voltants.

Vistes a la Rondonera, envoltada del Penyal de Ferragut (esquerra) i la Barcella (dreta)

La senda fineix a la pista forestal del Mondúver, que amb inici a la font dels Madallars, a prop de les Foies de Simat, és el punt d'unió de moltes sendes que hi pugen al cim des de Tavernes, Xeraco i Xeresa. Tot just davant nostre es troba un panell de fusta amb informació del PRV-153, novet i lluent en substitució de l'antic, fet pel nostre amic i company Vicent, que després de patir els efectes de l'últim incendi va ser substituït i arreballat al barranc, junt al sender per on hem pujat.

Pista forestal del Mondúver

Seguirem la pista per la dreta, cap al nord, però obriu els ulls ja que als pocs metres girarem a l'esquerra, seguint una senda senyalitzada que ens portarà al Pla de Dalt de la Mallada Fonda, l’accés més clàssic al cim del Mondúver (841 m), ben visible dalt nostre. A pocs metres divisarem un gegantesc i preciós pi pinyoner i la seua copa perfectament arrodonida, a l’ombra de la qual es troba el nostre següent objectiu del dia, el corral de l’Obreret.

El corral de l’Obreret (450 m)

El 1884 Ramon Ferrandis Deusa i Salvador Sastre (el tio Foquio) van adquirir la Mallada Fonda i la dividiren en dues parts; la part superior, on ens trobem, se la va quedar Ramon a mitges amb José Peiró, propietari d’aquelles terres des del 1881. Peiró es construiria la primera caseta que observem darrere del panell informatiu, menuda, de planta quadrada i molt malmesa. Ferrandis, natural d'Almoines, veí de Xeresa i obrer de professió fent honor al topònim, es construiria a l’altre extrem de la finca i a l’ombra del Mondúver una caseta amb un corral per al ramat.

El corral de l’Obreret té una planta rectangular de 12x19 m dividida en quatre cambres, restant la més gran, al sud-est, per al resguard del ramat. El corral disposava de codolles excavades i d'una propera font, la dels Frarets.

Ruïnes del corral de l'Obreret

Corral en ruïnes junt a l'Obrere

A l'igual que al proper corral de Foquio trobem laboriosos bancals reforçats per rectilinis marges al voltant de la finca, uns marges construïts amb l'antiga tècnica tradicional de la pedra en sec, un sistema consistent en fer murs encaixant pedres sense l'ús de cap tipus d'argamassa, ciment o pasta per unir-les, només terra o sorra per omplir els buits. Al no utilitzar cap morter o pasta, el mur rep el nom de sec. Aquesta tècnica era coneguda fins fa poc per la pràctica majoria dels pastors i llauradors, ja que cadascú d'ells ho havia de fer al seu tros; penseu que només els llauradors més adinerats podien pagar a un mestre marger per a que els fera la feina. Però no només de pedra seca són els marges, a les nostres muntanyes també podem trobar els empedrats i els marges dels camins i senders, forns de calç, preses d'aigua, pous, abeuradors, sèquies, sínies, basses i canalitzacions, neveres de gel i, com no, els murs i parets dels corrals i les cases. Però cap olivera creix als bancals de l'Obreret, els pins i les argelagues han envaït les terres i només el romer, el timó i la pebrella, les nostres herbes més estimades, atorguen al terreny part de l'esplendor i cura que tindria en el passat.

El corral de l'Obreret a l'ombra d'un magnífic pi

Tornarem de nou a la pista forestal; com que per l'esquerra es dirigeix a les Foies i al Mondúver pel Pla de Toni el Bou, girarem cap a la dreta, cap al sud. Obviarem un sender que per l'esquerra es dirigeix de nou al corral de Foquio i en evident descens ens endinsarem a la Mallada del Cantal, un vertical vessant travessat pel barranc de la Mina d'Or on el cim del Mondúver se'ns mostra imponent, altiu, quasi desafiant, reptant-nos de sobte a prendre el  vertiginós sender dels Frares, el més vertical i dur del massís. Però ens reprimirem i el deixarem per a una altra ocasió, encara ens queden dos corrals més per visitar. Davant del sender la pista fineix a un menut altiplà, antesala del discret cim del Picaio (420 m), on veurem un piló de formigó (el ja mundialment conegut com pirulí "gràcies" a un vell grafiti) i una magnífica vista del camí fet: dirigiu la vista cap al nord-est, a l’altre vessant del barranc de la Mina d'Or, i apreciareu perfectament el corral de Foquio.

Vista del corral de Foquio (a l'esquerra) des del Picaio

El Picaio (420 m)

Davant nostre i cap a l’est hi ha un encreuament de senders; pel de l'esquerra tornaríem a l’encreuament del Pla Negret i al Pla de la Vella, pel que triarem el ramal de la dreta. Des d'aquest punt, si mirem cap al sud-est i alcem la vista uns pocs metres per damunt del cau del barranc, veurem sobreeixir entre els pins els murs del corral de Milhores, el nostre proper objectiu. Descendirem i seguirem un breu ziga-zaga que ens durà fins la senda del Picaio, un rectilini i molt costerut caminet que, aprofitant part d'un estrat de roca erma, descendeix fins el cau del barranc del Mondúver. Un consell, de tant en tant alceu els ulls del camí i gaudiu de les vistes, tant de les verticals Penya Negra amb el seu característic coll de la Rafaela davant nostre, com la dels apartaments de la platja de Gandia que, per un efecte òptic, arriba un punt on semblen estar construïts dalt dels cingles del Pla de la Vella. Tingueu en conter que de quan en quan, per a superar millor la costera i no castigar-nos els turmells, s’han habilitat curts i paral·lels ramals de senda.

Senda del Picaio

La font del Mondúver (340 m)

Junt un banc de fusta trobarem a la dreta l'encreuament de la font del Mondúver, que resseguirem. No espereu cap abeurador, aixeta o canaleta; la del Mondúver, poc cabalosa però sempre generosa, brolla d'un estrat a l'abric d'una vertical paret, amagada al darrere de verdes i humides taques de molsa, falagueres i falzia de pou. A no ser que aneu en ple estiu, el camí d'accés a la font sol estar inundat formant menuts tolls per a benefici de les ramificades figueres que hi creixem a l'entorn, pel que si teniu problemes d'arribar fins el naixement busqueu l'existència d'una sendeta que discorre, amagada, per la vostra dreta.

Font del Mondúver

La bellesa de la font i l'entorn, reforçada per les delicades flors del baladre, es veu trucada per la presència d'una mànega negra que canalitza l'aigua, una horrible invasió estètica que antigament subministrava aigua al ramat del corral de Senent i que, desprès de ser devorada per l'últim incendi, ha segut reposada per a dur aigua al corral de Milhores. 

Ens dirigirem cap a l'est, paral·lels a la lletja màniga i al barranc, obviant una senda que per la dreta es dirigeix al corral de les Cabres (per on tornaríem de la ruta del Mondúver per Xeresa). La senda, de cridanera terra roja, ens obligarà a acatxar el llom per a superar un tronc caigut i ens dirigirà vora una pineda d’ennegrides soques, fa només 6 anys densa i fosca; superant algun desnivell sense importància assolirem l'encreuament del corral de Milhores, que resseguirem per la dreta.

El corral de Milhores (240 m)

Superat un marge arribarem a un replanell ben cuidat, antigament vigilat per un espantaocells i actualment replet de plantons de pi blanc i alguna figuera. Davant nostre i amb l'inconfusible perfil del Cingle Tallat apareix, envoltat d'alts garrofers, el corral de Milhores. El corral, de planta rectangular irregular de 16x19 m, disposa de dues zones diferenciades; per una banda, al vessant oest, es trobava l'habitatge del pastor i dels treballadors de la finca, amb la seua llar i cuina; per l'altra banda es trobava el corral en si, on es guarnien les ovelles i cabres i on trobem un pati obert i una porxada amb el típic pessebre.

El corral de Milhores

Encara que la llegenda atribueix el topònim Milhores al temps que tardaren en construir el corral, la realitat ens diu que entre 1899 i 1900 Llorenç Caballero, més conegut pel malnom de tio Milhores, va adquirir els terrenys existents entre la Penya Negra i el barranc del Mondúver, construint el corral al bell mig dels mateixos. Per festes de sant Antoni Abad el corral s'ompli de xeresans que any rere any celebren un dinar a l'aire lliure. Conta la tradició que sant Antoni va ser temptat sense èxit pel dimoni durant el seu retir a una cova a l'Egipte; dubte molt que hui dia poguera resistir la temptació a les botifarres, capellans i sardines que als voltants del corral es torren a la seua salut.

Corral de Milhores

Després d'una breu visita al bonic bancal de garrofers que hi ha davant la porta principal, tancada a pany i forrellat, ens dirigirem cap a l'est, buscant la mar, on trobarem el destí de la màniga que naixia a la font del Mondúver, un bidó de plàstic on l'aigua desborda i crea un menut riuet que xorra cap al barranc de Mauro. 

Interior del corral de Milhores

Junt al bidó i a la dreta naix una sendeta que descendeix al cau del barranc, des del qual distingirem a l'est la boca de la cova de l'Escut. Remuntarem el vessant sud i ens endinsarem a la calcinada Pineda dels Gorrites, lamentablement un escenari desolador ple de soques caigudes i partides, branques ennegrides i mortes, tristor per tot arreu. Més enllà, cap al nord-est, es veu la pujada a les Senilleres, el racó més verd, exuberant i preciós que del Mondúver conserve a la memòria. Tot aquest desastre és producte d’una negligència incomprensible, un incendi que el mes de març de l’any 2006 va arrasar més de 1.900 hectàrees, provocant el major desastre ecològic de la nostra història recent a la Safor.  

Camí del corral de les Cabres. Encara s'aprecien les restes de l'incendi del 2006

El foc va destruir la major part de les formacions boscoses i arbustives del massís. Hi restaren afectades, entre d’altres, el Paratge Natural Municipal de la Caldereta, la major part de les zones incloses dins la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea, quasi totes les microreserves de flora, així com indrets d’elevat interès paisatgístic com les Foies, el Pla de Santomà, el barranc del Mondúver, el Pla de la Vella, els Madallars o tota la zona reforestada del Picaio. Una catàstrofe ecològica de primera magnitud de la qual el massís tardarà moltes dècades a recuperar-se, i tot per culpa d'un borinot (no dic la paraula que tots penseu per a que Google no em censure el bloc), que amb l’excusa de cremar unes cartes va cremar la muntanya (i diuen les males llengües que anava per Benifairó vanagloriant-se del fet).

Connectarem amb la senda que des de la font del Mondúver es dirigia al corral de les Cabres i la resseguirem per la nostra esquerra, arribant als pocs metres a un dens i frondós bosquet de pi blanc que, afortunadament, es va salvar miraculosament del incendi. Al bell mig dels arbres es troba, mig ocult, el corral de les Cabres.

El corral de les Cabres (220 m)

El de les Cabres és el corral més gran del terme; de planta rectangular de 16x21 m, està format per tres cossos dividits en varies cambres on es trobava la cuina, l'habitatge del pastor i un enorme corral a cel obert. El corral aprofitava l'aigua de la propera font del Carritx, però també disposava d'un enginyós sistema de captació d'aigua mitjançant una desapareguda cisterna i una canalització amb teules disposades al revés. Propietat de Fernando Ferragud, ha segut cedit al Club de Senderisme Corresendes de Xeresa que ha realitzat importants tasques de neteja al mateix.

Corral de les Cabres

Abandonarem el preciós i frondós bosquet, que restarà a la nostra esquerra, i descendirem a un indret inhòspit i desèrtic, groc, despoblat i ferit durant dècades per les pales i tractors d'una gegantesca i maleïda pedrera que assoleix fins els 50 metres en vertical; una explotació que, a banda del fort impacte mediambiental, ha provocat durant molts anys molèsties al poble pel trànsit de vehicles pesats o el desbordament del barranc durant èpoques de pluja pel seu taponament i el d’altres canalitzacions amb la pedra solta. Malgrat el fort rebuig, els antics dirigents de l'ajuntament miraren cap a un altre lloc i mai intentaren recuperar el Carritx per al poble. 

Corral de les Cabres

La font del Carritx (170 m)

Passarem per davant d'una basseta d'aigües cristal·lines, malgrat trobar al fons unes quantes deixalles, on una màniga canalitza les aigües de la font del Carritx, un menut i discret brollador que es troba un poc més al sud, en direcció als peus de la Penya Negra. Més enllà, si alcem el cap, apreciarem perfectament el coll de la Rafaela, antic punt de comunicació dels habitants de Xeresa amb Barx per una sendeta completament desapareguda, i de la qual només resta algun que altre tram difuminat.

Bassa de la font del Carritx

La canalització de la font, de propietat pública, es va realitzar per a ser aprofitada per la pedrera, a una zona on un insultat rètol atorga la característica de suposada transformació agrícola. I és que si alcem el cap, veurem com des del Carritx fins pràcticament els murs del corral de les Cabres tot és pedrera; una llàstima, ja que com be s'aprecia a les restes de pinedes i als vessants no explotats és obvi que l'entorn de la font del Carritx era un dels més bonics de la comarca. Un lloc emblemàtic del Mondúver que mai tornarà a recuperar el seu esplendor, ja que encara que la pedrera es troba abandonada, malgrat les obligacions legals de restauració només s’aprecien alguns arbrets tímidament sobreeixir de les terrasses.

Pedrera de la font del Carritx

Encara que podem seguir pel el camí, un món trist i envoltat de polseguera, fixeu-vos be i enfront de la bassa veureu un sender que, travessant el bosquet, ens deixarà a l’altra banda de la pedrera. Connectarem amb la pista formigonada del Carritx, davant d’uns camps de tarongers abancalats. Només ens restarà seguir el camí en direcció est per arribar en menys de mitja hora de nou al poble.

El Mondúver des de la marjal de Xeresa

Variant de descens

Des del corral de les Cabres ens podem estalviar el pas per la pedrera (i conseqüentment de la bassa del Carritx) si al pocs de descendir del corral de les Cabres fent seguim a mà esquerra un senyalitzat sender que amb pronunciada costera s’endinsa a un magnífic bosquetó de pins. Escalonat i ben delimitat el sender descendeix fins el cau del barranc de Xeresa o dels Calafat, passa a la vora d’una caseta a l’ombra d’un vell i esvelt garrofer i connectant amb una còmoda pista arriba fins la pista forestal, a escassa distància de la desembocadura del barranc dels Emboscats.

Una altra opció que proposa el club Corresendes és pujar al Pla de la Vella pel camí de les Senilleres connectant amb la present variant pel Pla Negret. Una interessant proposta que ens estalviarà caminar per pistes i camins, però que me reserve per a parlar-vos detingudament en una altra ocasió de la ruta botànica de les Senilleres.

Esquema de temps:

Calvari de Xeresa (30 m) - Font del Molí (70 m): 1.000 m, 15'
Font del Molí (70 m) - Voltador de Blasco (140 m): 1.400 m, 15'
Voltador de Blasco (140 m) - Senda Solana del Picaio (202 m): 960 m, 15'
Senda Solana del Picaio (202 m) - Encreuament Pla de la Vella (344 m): 700 m, 20'
Encreuament Pla de la Vella (344 m) - Corral de Foquio (430 m): 510 m, 10'
Corral de Foquio (430 m) - Panell informatiu del Picaio (423 m): 450 m, 10'
Panell informatiu del Picaio (423 m) - Corral de l'Obreret (450 m): 200 m, 2'
Corral de l'Obreret (450 m) - El Picaio (420 m): 1.100 m, 10'
El Picaio (420 m) - Font del Mondúver (340 m): 540 m, 15'
Font del Mondúver (340 m) - Corral de Milhores (240 m): 660 m, 15'
Corral de Milhores (240 m) - Corral de les Cabres (220 m): 600 m, 15'
Corral de les Cabres (220 m) - Font del Carritx (170 m): 280 m, 4'
Font del Carritx (170 m) - Calvari de Xeresa (30 m): 1.900 m, 35'

Total: 10.300 m, 3h

Podeu consultar a la següent adreça el tríptic de l'ajuntament de Xeresa amb un resum dels estudis de l'arqueòleg Emili Moscardó Sabater. També podeu trobar més informació dels corrals a la plana de Facebook del grup de senderisme Corresendes de Xeresa i a la molt recomanable revista digital La Cisterna.

Rutes relacionades:

El Mondúver per Xeresa
Els Picapedrers de Xeresa

PD: La nostra muntanya compta amb diversos noms: Mondúver, Montdúber, Montduber, Montdúver i Mondúber. Nosaltres hem optat per la que sempre hem utilitzat, Mondúver, defensada des del 1969 pel Diccionari Català-Valencià-Balear com un compost de ‘mont’ i l’àrab ‘dauuar’ (rodó), forma també utilitzada a la Gran Enciclopèdia Catalana (1997), a la Gran Enciclopedia de España (1999) i defensada pel filòleg Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (1993).