El soroll del silenci

Avui he anat a caminar a la muntanya, immers en els meus pensaments. Si haguera de triar un moment per reflexionar, aquest sense cap mena de dubte seria el moment perfecte. Pense en moltes coses i el meu desig en escriure aquestes ratlles és posar el meu granet de sorra per ajudar a conservar el nostre patrimoni. Tal vegada siga una aportació petita, davant la magnitud de la tasca que cal fer en la cura i protecció dels nostres paratges; i és que després d’aquest últim incendi he vist cóm tot es torna a fer fosc, com si entrarem dins d’una atmosfera tan espessa com una boira sòlida. Avui a la muntanya ja no es respira calma, avui els seus colors ja no són tan vius. Allò que em ve al cap és com una cançoneta familiar, una lletania coneguda, com un brunzir molest, inoportú...

L’estima per les nostres muntanyes ens fa admirar-les inalterables, les visitem sovint, gaudim d’elles i fins i tot fem un front comú per defensar la seva integritat; en ocasions som espectadors privilegiats de molts dels tresors que tenim a la Safor, però l’últim atemptat ecològic, l’incendi de la vall del Vernissa de mà d’algun desaprensiu, ha alterat de nou la pau i la serenitat d’un dels elements més valuosos que tenim, el nostre entorn.

Les pèrdues de patrimoni que estem patint els últims anys són tan importants que ens aclapara pensar cóm restaran els nostres paratges per a les properes generacions. La Cuta, la serra Grossa, el Toro, el Mondúver, el Massalari, les Creus, la Muntanyeta de Santa Anna, la Marjal... Encara tinc l’encant inalterat d’aquells indrets, si tanque els ulls encara els puc veure; però només els que ho coneguérem tenim aquest privilegi, només els que xafarem els seus verds boscos podem recordar bons moments envoltats d’amics, només nosaltres poguérem gaudir d’eixos tresors del nostre patrimoni. Cóm els veuran les properes generacions? Cóm els veuran els nostres fills? Quants anys passaran fins que tornen a omplir-se de vida? Una muntanya cremada és una dolorosa i irrecuperable batalla perduda dins de la guerra per la protecció i coneixement del medi.

Avui de nou la muntanya crida, crida fort que l’ajudem i ho fa de l’única manera que pot, amb el soroll del vent, de la pluja o dels animals; però aquest crit, aquest soroll es queda mut en un immens silenci. La muntanya ja no sap a qui dirigir-se. A les autoritats? a les administracions? als excursionistes? al poble? als vells? a tu mateix que estàs llegint aquestes paraules?. La prepotència, la vanitat, la ignorància i la deixadesa d’alguns polítics, la timidesa i la por de prendre decisions d’uns altres en aquests afers, les duplicacions de competències, les lluites entre departaments d’una mateixa administració, la incompetència i la burocràcia de molts dels gestors del medi ambient, fan que tinguem el deure d’actuar en conseqüència, de sensibilitzar-nos si cap més davant d’aquests problemes i obligar-nos a tindre un canvi d’actituds i a una revalorització dels nostres paratges.

Cadascú pot treure les seves conclusions, però que a dia d’avui encara tinguem amenaces com els projectes d’edificar l’Ahuir, construir un camp de golf a la marjal o destrossar arbredes urbanes ens demostra que açò se'ns escapa de la mà com l’aigua a una cistella. Sembla que no hem avançat gaire, però no és cert, som molts els que lluitem en aquesta guerra; l’esforç i la il·lusió de tots els que hi treballen directa o indirectament en la defensa del nostre patrimoni fan possible una rotunda oposició a tots els atacs que sofrim constantment. Amb aquestes paraules vull convidar a tothom, una vegada més, a una presa de consciència pel respecte, cura i protecció dels nostres paratges, a denunciar i condemnar qualsevol atac a les nostres muntanyes. Per a evitar que el soroll de la muntanya torne a quedar en silenci.

El Mondúver encara espera les ajudes promeses per Pelé i Melé des del 2006