La Bretxa de Rotllan i el Casco de Marboré per Bujaruelo

“Ens anem a Pirineus?” De sobte tornen a sonar les paraules màgiques! És igual el lloc, sabem que el singular encant de qualsevol racó de Pirineus ens inundarà una vegada més de la seva riquesa i meravella natural. Però concretem: el lloc triat és el Parc Nacional d’Ordesa, i la idea fer una apassionant ruta circular amb inici i fi al bonic llogaret de Sant Nicolás de Bujarelo, passant per la Bretxa de Rotllan i ascendint a dos dels més bells i emblemàtics cims del Pirineu, el Taillón (3.144 m) i el Casco de Marboré (3.006 m); tornarem pel Llac Gelat i per les Grades de Soaso, completant una ruta que es podrà fer en dues o tres jornades ja que passarem pels refugis de Serradets i Góriz.

Accés

El nostre objectiu es troba a Torla, un menut i bonic poble del Pirineu situat al nord d’Osca. Seguirem l'autovia A-23 (amb connexió per Sagunt al País Valencià) fins arribar a Osca; a continuació seguirem l'A-32 fins Sabiñanigo, on connectarem amb l'N-260 fins Torla, seguint les indicacions del Parc Nacional d'Ordesa. A Torla, si aneu a l’estiu, recordeu comprar un bitllet per a l’autobús fins el pont dels Navarros per a la tornada. En direcció nord buscarem l’accés al Parc Nacional d’Ordesa, desviant-nos al pont dels Navarros per l’esquerra buscant la vall de Bujaruelo; al final de la pista forestal hi ha el paratge de Sant Nicolas de Bujaruelo (consulteu cóm arribar-hi), un antic hospital de peregrins del segle XII equipat amb càmping-refugi, les ruïnes d’una església i un magnífic pont romànic, punt de sortida de nombroses excursions cap als massissos de Tendeñera, el Vignemale o Monte Perdido, que serà la nostra opció. Farem nit i ens prepararem per a començar a caminar el més prompte possible.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Pont de Bujaruelo (1.325 m)

Pont romànic de Bujaruelo

Després d’un copiós desdejuni, l’intercanvi d’alguns dubtes de la ruta i les inevitables anècdotes d’anteriors viatges a la zona començarem a caminar des del càmping de Bujaruelo. Deixarem el camí de Bujaruelo que per l’esquerra es dirigeix a la vall d’Ordiso i al Vignemale, i creuarem el cristal·lí riu Ara per un bell pont romànic empedrat. De nou obviarem la drecera de l’esquerra, el GR-11 que es dirigeix a Panticosa, i continuarem per la dreta, pel GR-T-30 Port de Bujaruelo-camí de Gavarnie; seguirem una sendeta que sense cap treva va guanyant altura, alternant trams de forta vegetació i espectaculars boscos de fajos; obviarem una drecera a l’esquerra que es dirigeix a l’ibon i cim de Bernatuara i seguirem en direcció est. 

Vall del riu Ara

L’altura comença a condicionar notablement la presència d’arbres; remuntant el torrent de Lapazosa i caminant a mitja vessant, als peus del Gabieto (3.034 m), passarem junt un refugi, una antiga cabana de pastors, i ens acomiadarem d’una línia d’alta tensió que des de Bujaruelo ens havia acompanyat. Ens endinsarem a una definida vall entre el Pic Entre els Ports (2.481 m) i el Pic de les Tourettes (2.635 m), molt dura i costeruda, que irremeiablement ens conduirà fins el Port de Bujarulo (2.273 m), on el vent ens donarà la benvinguda a França.

Port de Bujaruelo

Port de Bujaruelo (2.273 m)

Farem un merescut descans, i mentre va arribant gent de la zona d’aparcament del coll de Tentes (2.208 m), amb accés per Gavarnie (França), reprendrem el nostre itinerari seguint la senda de Sarradets, ampla, còmoda i envoltada pels colossos Gabietos i Taillón. Al poc passarem per un incòmode caos rocós per on creua una caiguda d'aigua procedent del glaciar del Taillón, superable a l’estiu sense problemes i on fins i tot ens podrem ajudar d’unes cadenes a modus de passamans quan a l'hivern la neu fa acte de presència. Arribem a la part superior dels blocs on una senda, després de creuar alguna que altra gelera, ens porta al coll de Serradets, un magnífic punt panoràmic des d’on s’observa tot el circ de Gavarnie i la Gran Cascada, que afavorida pels vents de la zona sembla no arribar mai a tocar terra. Descendirem fins el refugi de Serradets (2.587 m), construït el 1956 pel Club Alpí Francés, obert de maig a setembre i amb 30 places lliures a l’hivern.

El refugi de Serradets. A la dreta ja s'observa el Casc de Marboré i al fons Monte Perdido

Des del refugi contemplarem clarament els nostres següents objectius alineats d’esquerra a dreta: l’imponent Casco de Marboré (3.006 m), la Bretxa de Rotllan i l’abrupta paret del Taillón (3.144 m). Al poc temps assolirem la Bretxa de Rotllan després d’ascendir per una traicionera pedrera i una gran i costeruda gelera, frontera entre França i Espanya i antic pas natural que utilitzaven els contrabandistes. 

La Bretxa de Rotllan des del refugi

Les parets de la Bretxa i el seu profund tall de 40 m d’amplària i fins a 100 d’alçada ens deixen impressionats; és gratificat veure cóm tan grandiós capritx de la natura pot fer-nos sentir tan menuts i alhora tan grans per poder gaudir d’aquest moment!. Segons una antiga llegenda, la Bretxa va ser oberta pel cavaller Rotllan, nebot de Carlemany, mentre intentava destruir la seva espasa Durandal colpint-la contra la roca al final de la batalla de Roncesvalls per a evitar que caiguera en mans dels sarraïns. Com a curiositat, a prop de la Bretxa i al vessant d’Osca el geòleg francès Norbert Casteret va descobrir l’anomenada gruta Casteret, el complex subterrani de gel més alt de tot Europa.

La Bretxa de Rotllan. Baix de la paret dreta s'observa l'abric on faríem nit

La Falsa Bretxa, la Bretxa de Rotllan i a la dreta el Casco des del vessant sud

Bretxa de Rotllan (2.804 m)

Les parets de la Bretxa ens obsequien amb un regal, just al seu costat dret, on un refugi natural en forma d’abric ens convida a apropar-nos; un lloc perfecte per deixar les motxilles i beure aigua, abans d'afrontar l'ascensió al cim del Taillón. Creuant la Bretxa i a mà dreta, cap a l’oest, recorrerem una senda que va pegada a la mateixa paret envoltant el Bazillac; després de creuar un nou tall a la muntanya, la Falsa Bretxa i el seu extrem, l’afilat i fabulós Dedo de Bazillac, crestejarem fins assolir poc a poc i sense complicacions el cim del Taillón o Punta Negra (3.147 m). 

Camí del Dedo de Bazillac i la Falsa Bretxa

Al cim, el vent bufa amb força i la sensació tèrmica baixa considerablement, però com tenim temps descansem merescudament gaudint d’un paisatge dominat per gegants rocosos com el Gabietos, el circ de Gavarnie, el Vignemale o el Monte Perdido.

Vistes des del Taillón, amb la Bretxa i el Casco en primer pla

Taillón o Punta Negra (3.147 m)

Tornats a la Bretxa amb moltíssima precaució accedim al refugi natural on havíem deixat les motxilles, un fantàstic lloc on passar la nit i descansar. Així doncs preparem la nostra privilegiada habitació d'hotel de milers d’estreles i muntem la tenda ja que prevenim que la nit serà freda, i en aquest costat de la paret el sol ja comença a amagar-se. Encenem el fogó i ens disposem a preparar el sopar, ens vindrà bé per entrar en calor; al fons, a la gelera, encara veiem gent que descendeix a la recerca del refugi de Serradets. 

Vessant sud de la Bretxa, amb l'espectacular perfil del Casco al fons

Després de recollir els utensilis, ens fiquem en el sac, disposats a descansar, disposats a dormir envoltats d’una de les meravelles que ens ofereix Pirineus, la Bretxa de Rotllan. L'endemà, quan despertem, el cel ens regala un magnífic mar de núvols; la naturalesa plasma els seus colors i nosaltres, convidats d'aquest lloc, no podem deixar de sentir-nos afortunats. 

Mar de núvols

El desdejuni, perfecte juntament amb aquesta vista, ens convida a quedar-nos asseguts un moment més, abans d'abandonar el que ha estat el nostre refugi, la nostra habitació amb vistes a les estreles. Una vegada més creuem la Bretxa, però en aquesta ocasió dirigint-nos a l'esquerra.

Acomiadant-nos de la Bretxa

La senda, també pegada a la paret com al Taillón, ens permet no perdre altura mentre arribem al Pas dels Sarrios, un pas que sense neu pot impressionar molt per la seua forta verticalitat. La presència d’un passamans fet amb cadenes ens ajudarà a creuar-lo i guanyant altura acostar-nos al coll dels Sarrios.

L'espectacular Pas dels Sarrios

Anirem donant la volta al Casco de Marboré, el nostre següent objectiu, fins a situar-nos a la base del mateix, punt on atacarem una pedrera amb algunes geleres que en poc temps ens deixarà a la part superior, on després d'algunes petites grimpades sense complicacions arribarem al cim.

Ascensió al Casco de Marboré

Des del Casco tenim una panoràmica perfecta del Taillón i la Bretxa, d’eixes que et deixen bocabadat; però la resta de vistes no defrauden, ja que tenim al nostre abast cims mítics com el Vignemale, Monte Perdido, Marboré o el Cilindro.

Envoltant la fita del Casco i d'esquerra a dreta el Marboré, el Cilindro i Monte Perdido

El Casco forma, junt a la Torre de Marboré, els Pics de la Cascada i el propi Marboré, l’impressionant paret nord del Circ de Gavarnie, que amb 1.500 m de desnivell afavoreix la presència de la major cascada d’Europa, la de Gavarnie amb 425 m de altura.

A l'esquerra el Taillón i la Bretxa des del Casco

Casco de Marboré (3.012 m)

Descansarem merescudament, a les vistes segueix acompanyant-nos el mar de núvols; després de les fotos de rigor descendirem fins una glacera i ens dirigirem cap a l’esquena del Marboré i envoltem el Cilindro, que per temps i material decidim evitar.

Baixant del Casco. Al fons, el Taillón

Crestejant camí del Monte Perdido, a la dreta de la imatge. A l'esquerra destaca el Marboré

Camí de Monte Perdido

En direcció est després de passar diverses geleres i algun tram de cresta arribarem al Llac Gelat, just a la vora de la senda que ascendeix a Monte Perdido, que coincident amb el bon oratge la trobem tan transitada que sembla una processó.

Escupidera de Monte Perdido

Llac Gelat (2.950 m)

Llac Gelat

Cansats, decidim baixar en direcció al refugi de Góriz i al poc ens trobem una persona demanant ajuda des de dalt d’una paret, un anglès perdut i desorientat de camí a la Punta de les Escaleres, que segons ens contava portava més d’una hora demanant ajuda sense resultat. Afortunadament, tot va quedar en un petit esglai per a ell i una anècdota per a nosaltres.

Una vegada al refugi de Góriz, encara que podríeu fer nit, nosaltres decidírem continuar el nostre camí; baixem per les clavilles de Soaso fins la Cua de Cavall per a iniciar la ruta de l’ascens normal a Monte Perdido que ja vos comentàrem a la ruta Les Grades de Soaso.

Refugi de Góriz baixant de Monte Perdido

Arribats a la Prada d’Ordesa, si hem comprat un bitllet a Torla podrem anar en autobús fins al pont del Navarros, des d’on caminarem 3.5 quilòmetres per pista fins a Bujaruelo. Hi havia també l’opció d’anar caminant seguint el GR-11, una opció més agradable tanmateix més llarga, però ja ho tenim be per avui!!.

Acomiadant-nos del circ de Soaso

Hi ha una opció més curta i consisteix en baixar, des de la Bretxa, cap a Cotatuero i la Gruta Gelada de Casteret  fins la Cua de Cavall i la Prada d’Ordesa.

Rutes relacionades:

La vall d’Ordiso des de Bujaruelo
El camí vell de Bujaruelo 
Monte Perdido per Soaso
El Circ de Soaso
El Vinyamala-Vignemale per la Canal de Moskowa