El canyó d'Añisclo, la joia botànica de Pirineus

Diuen que Añisclo és el més agrest, vertical i bell estret del Pirineu, i estic completament d'acord. Adjuntada per mèrits propis al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido el 1982, recórrer Añisclo implica oblidar-se de cims, tres-mils i qualsevol altre repte personal. Recórrer Añisclo implica tornar a gaudir de la natura i meravellar-se amb un dels fenòmens geològics més interessants del Pirineu. Perquè només amb calma i atenció gaudirem de la bellesa amb majúscules seguint un bellíssim sender vora cascades i gorgs, envoltats d'una singular micro selva farcida d’espectaculars fajos, carrasques, avets, avellaners o til·lers fins la Fon Blanca, un espectacular salt d'aigua de 30 metres que naix a uns 3.000 metres d'altitud.

El canyó d’Añisclo, Bal d’Añisclo en aragonès, és un profund i escarpat congost calcari en forma d'V, un anticlinal erosionat durant mil·lennis pel riu Bellós aprofitant una falla que va debilitar la seua part central. La vall s’inicia al nord, al collado d'Añisclo (2.453 m), punt de comunicació amb la vall de Pineta i naixement d’un imponent circ glaciar format per la serra de las Sucas amb les Tres Maries a l'est (2.809 m) i el massís de Monte Perdido amb les Tres Sorores a l'oest (Soum de Ramond (3.262 m), Monte Perdido (3.355 m) i el Cilindro (3.328 m).

La ruta que vos proposem és, malgrat llarga, molt senzilla de realitzar per qualsevol persona amb un mínim estat físic, una excursió que compta amb alguns trams molt costeruts però sense cap dificultat tècnica. Però precisament la seua senzillesa i bellesa l'han transformat en un indret molt popular i massificat, res a veure amb la propera Cua de Cavall encara que vos recomanem fugir dels caps de setmana i festius. Encara que la ruta sencera arriba fins el collado d’Añisclo, vos proposem arribar fins l’indret de la Ripareta (unes 3 hores, 520 m de desnivell), plantejant-vos en aquell punt si decidiu allargar la ruta un parell d’hores més fins la Fon Blanca, superant un desnivell de 780 m.

Accés

Ens dirigirem a la localitat d'Escalona (Osca), a la vall del Cinca, seguint la carretera A-138 des d'Ainsa en direcció Bielsa i França. A Escalona seguirem una estreta, encaixada i vertiginosa carretera d’increïbles vistes (d'un únic sentit a l'estiu) que segur ens deixarà bocabadats, cada escassos metres, fins assolir el pàrquing públic de Sant Úrbez (980 m), on deixarem els vehicles. Si ens trobem a Torla ens dirigirem per Broto per la N-260 fins el poble de Sarvisé, des d'on seguirem una estreta i sinuosa carretereta de muntanya direcció Fanlo (HU-631), que ens acostarà al mateix punt després d’uns 20 Km.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Aprofitarem el pàrquing per a fer una primera ullada a l’estret, un profund congost on destaca a l’esquerra l’escalonada i curiosa penya del Mondoto (1.957 m). Remuntarem la carretera en direcció est uns pocs metres fins arribar a un camí senyalitzat a l’esquerra, que descendeix fins un parell de ponts que creuen el riu Bellós.

Pont Vell d'Úrbez

Trieu el de la dreta, el pont romànic de Sant Úrbez (900 m), realitzat en maçoneria i d’un sols arc, tremendament espectacular al salvar l’estret a uns 45-50 m per damunt del mateix, gens recomanable als patidors de vertigen.

Vista del pont de Sant Úrbez amb el riu Bellós al fons

Pont de Sant Úrbez (900 m)

Connectarem amb una pista de terra i a escassa distància arribarem a la cova de Sant Úrbez, un menut abric rocós als peus del Sestrales tancat per murs de maçoneria a mitjana alçada, a l'interior del qual es troba una ermita amb la imatge del sant i un banc de pedra. Vora l’accés per escala hi ha un altar i una imatge de la verge oculta entre les parets.

Ermita de Sant Úrbez

Conta la llegenda que el sant, molt venerat a Aragó per conjurar la pluja i les tempestes, era un pastor que fugia de França perseguit per motius religiosos. El pont romànic que hem travessat va ser construït segons la tradició allà on el sant al segle VIII va deixar el seu gaiato per a creuar l'estret.

Ermita de Sant Úrbez

Envoltats dels altíssims i verticals paredons dels Sestrales (2.101 m) a la dreta i l'escalonat cim del Mondoto (1.957 m) a l'esquerra, ens dirigirem cap al nord per una acurada i ampla pista que anirà descendint ràpidament vora riu. Prompte ens trobarem una sendeta a l'esquerra que obviarem, i que en direcció nord-oest descendeix fins l'antic molí d'Aso, una cascada i unes covetes farcides de llegendes seguint una curta ruteta circular.

El Mondoto

Pont Sangón (945 m)

En uns 10 minuts arribarem al cau del riu i assolirem el pont Sangón (945 m); situats al vessant dret del mateix obviarem un sender que es dirigeix fins el llogaret de Sercué, una menuda aldea a 1.207 m d'alçada despoblada a mitjans dels seixanta i en lenta recuperació, on destaca la seua església romànica de Sant Miquel (s. XIII).

Pont Sangón

Fageda

Ens acomiadarem de la pista i començarem a caminar per una còmoda senda, paral·lels al riu i envoltats de verticals parets que aniran guanyant en verticalitat fins assolir els 900 m profunditat, separades en alguns punts per escassos 500 m. El camí té molts trams que encara conserven el seu empedrat original, ja que en l’antiguitat fou un camí transitat tant per la presència de llogarets com Sarcué com per l’existència de nombroses cabanes de pastors.

Prompte el sender s’endinsarà a un espessíssim bosc de fajos (Fagus sylvatica), avets (Abies), til·lers (Tilia spp.) i pins negres (Pinus mugo), amb exemplars que arriben a superar els 30 metres d’alçada. Una de les singularitats del congost d'Añisclo és la presència, gràcies al rar fenomen de la inversió tèrmica, d'espècies típicament mediterrànies com la carrasca (Quercus rotundifolia), l'arboç (Arbutus unedo) o l’aladern (Phillyrea angustifolia) a les zones més elevades, contràriament a la lògica menys gelades que al fons de la vall gràcies a la dificultat que troben els rajos del sol per arribar al fons del barranc.

Cascada al riu Bellós

Cumaz

Caminant entre túnels espessos, amb l’únic acompanyament del soroll del riu i del trepitjar per damunt d’un mantell de fulles seques, costa imaginar que tanta bellesa va estar a punt de desaparèixer en els anys 70 pel projecte de construcció d’una presa hidroelèctrica que afortunadament seria aturada per les protestes populars fins la declaració de Parc Natural.

A la nostra dreta, com a conseqüència de la forta espessor, furtivament veurem cóm el riu, esguitat per un abundant caos rocós al seu cau, va formant bellíssims indrets amb encisadors ràpids, cascades i cristal·lins gorgs d’aigua turquesa.

Aproximadament després d'una hora d’agradós caminar el camí fa una revolta i arribem a l'entorn de la font de Cumaz, un meandre on el riu forma una preciosa platja de pedra a la vora del camí on podrem descendir a banyar-nos els peus a les seues gèlides aigües.

Cumaz (1.091 m)

El teix d'Añisclo

Tornarem al camí i passarem junt la cabalosa i agraïda fonteta de Cumaz. La costera comença a fer-se prou evident mentre passem junt a gegants i enormes exemplars de pins, avets i fajos folrats de molsa, magnífics arbres escapats de paisatges mitològics on destaquen notablement un parell de teixos (Taxus baccata) que creixen a la vora del camí, un d'ells amb el mèrit de ser l'arbre més vell de la Península, amb més de 1.800 anys. El teix d’Añisclo no és més gran que la majoria dels arbres que l’envolten, però heu de pensar que es tracta d’un arbre de creixement extremadament lent, i malgrat arribar fins els 4.000 anys, difícilment arriba als 20 m d’alçada.

Teix d’Añisclo (1.170 m)

Les cascades i els gorgs es succeeixen però progressivament van quedant fora de la nostra vista mentre el sender va guanyant més i més alçada i va separant-se del cau del riu. És moment de suar amb ganes, i afortunadament si anem a l'estiu el camí és suficientment ombrívol i fresc com per a patir gustosament. Salvarem alguna torrentera gràcies a l’existència d’un parell de ponts metàl·lics i superarem una prou dura costera després d'arribar a una tancada corba per a remuntar el barranc d’Espluquetas de la penya Estiva (2.004 m). A l’altre vessant del barranc assolirem el punt culminant de l’ascensió, 1.410 m, punt d’inici de la Selva Plana.

Ascendint a la Selva Plana

La Selva Plana (1.410 m)

Ens trobem al naixement de la Selva Plana o Plano Pinar, un indret on malgrat el topònim el bosc s'obri notablement donant pas a una lleugera i assolellada baixada i a un mirador amb vistes al barranc del Mallo Sasé, a les parets del Tozal de la Fueva (1.882 m); baix nostre destaca el salt del barranc de Cavalls, tremendament espectacular.

Vistes des del Mirador

Prompte ens tornarem a endinsar a un frondós i atapeït oceà de fajos i avets, un paradís vegetal on no penetren els rajos del sol, una menuda selva on el marró d'un espès mant de fulles seques contrasta amb les roges, ocres, verdes i grogues tonalitats d'un bosc sorgit del millor conte de fades. Pràcticament sense costera ens anirem acostant al cau del riu fins assolir la pròxima fita al camí, la Ripareta.

La Selva Plana

La Ripareta (1.420 m)

La Ripareta és un ample espai on l'estret s'eixampla notablement, uns tous prats travessats per la confluència del barranc de Pardina amb el riu Bellós. A l’indret destaca la presència de bellíssimes i relaxants mini cascades que redirigeixen el curs del riu cap a un menut estrat rocós inclinat que forma una idíl·lica platja de muntanya, on farem un merescut descans.

La Ripareta

Des de la nostra posició, si orientem la vista cap al nord ens trobarem amb les fabuloses parets de la serra Custodia, fita d’Añisclo amb les Grades i el circ de Soaso. Als paredons s’aprecien perfectament els diferents estrats que l'acció de l’erosió fluvial ha originat durant mil·lennis, destacant, gràcies a la diferent resistència dels estrats, uns espectaculars i particulars escalons que recorren tot el parc d’Ordesa, les anomenades "fajas", concretament la salvatge Faja de la Pardina.

Relaxats amb el soroll de les cascades alçarem la vista per a descobrir una de les grans sorpreses que encara ens amaga Añisclo, l’elegant i plàcid vol dels voltors (Gyps fulvus), molt abundants al nidificar a la propera Faja de la Pardina. L’indret alhora és especialment valuós per ser hàbitat del trencalòs (Gypaetus barbatus), una espècie de voltor molt amenaçada, característica per la seua curiosa costum de remuntar closques i ossos fins a grans alçades per deixar-los caure sobre les roques i menjar-se el seu interior després de que esclaten.

El riu Bellós al seu pas per la Ripareta

Fins ací hem caminat unes tres hores aproximadament, pel que segons les vostres circumstàncies caldrà plantejar-se el tornar (poc més de dues hores) o continuar fins el següent tram, la Fon Blanca, que ens durà aproximadament un parell d’hores. Si decidim continuar haurem de tornar al camí i resseguir-lo en direcció nord, travessant el barranc de la Pardina. Ràpidament ens tornarem a endinsar a l’estret, caminant paral·lels a escarpades i verticals parets; envoltats d'una preciosa i frondosa fageda assolirem el paratge de Los Estrechos, molt espectacular a la primavera amb les seues cascades.

Travessarem per una passarel·la metàl·lica el riu a la confluència amb el barranc de Capradiza i obviarem a la nostra dreta la senda de Foradiello, que es dirigeix als penya-segats i zones de pastura orientals d'Añisclo i al refugi de Sant Vicenda. Amb vistes a la Punta de las Olas (3.002 m), la muntanya més llevantina de l’alineació muntanyenca de Monte Perdido, seguirem caminant als peus del Mallo Oscuro vora riu; l'acció erosiva de les seues aigües sobre la roca calcària, durant segles, ha excavat bellíssimes formes creant tot tipus d’agrests cascades i meravellosos gorgs.

Creuarem de nou el Bellós per un pont i arribarem a la desembocadura del barranc d’Arrablo, naixement del coll de Góriz entre la Punta Custodia (2.519 m) i la cridanera Torre de Góriz (2.792 m) i pas natural del GR-11 entre Góriz i Pineta. 

Gorgs

Per fi ens trobarem als peus de la Fon Blanca, un notable salt de 30 m que cau a plom a la vall tallant la vertical paret del Pic Añisclo o Soum de Ramond (3.262 m), amb naixement a les geleres de Monte Perdido.

La Fon Blanca

Fon Blanca (1.680 m)

En les immediacions de la Fon Blanca hi ha una cabanya malmesa, a prop de la qual es troba un sender senyalitzat amb les marques roges i blanques; és tracta del GR-11 que prové del refugi de Góriz (unes cinc hores i mitja i 700 metres de desnivell) per l’oest i es dirigeix cap a l’est al collado d’Añisclo i a la vall de Pineta. Fins ací haurem tardat unes 5 hores, estimeu unes 4 hores més per a tornar pel mateix camí fins al pont d’Úrbez.

Els Sestrales

Rutes relacionades:

El circ de Soaso i la cua de Caval
Monte Perdido pel circ de Soaso
La Bretxa de Rotllan i el Casco de Marboré