L’estiu que ens cremaren per damunt de les nostres possibilitats

Ara que comença a arribar la frescoreta podem donar per finalitzat un dels estius més dramàtics i desoladors que es recorden, una canícula per a oblidar on s'han cremat al voltant de 150.000 hectàrees; un drama directament relacionat amb els retalls i les mesures d'austeritat empreses per un govern allunyat de la realitat, insensible i contradictori. Uns incendis, justificats pel propi ministre Arias Cañete, per l’alt cost de netejar els boscos (sic). Per a rematar-ho, l'any que ve un nou retall deixarà els pressupostos un 60% inferiors als de fa dos anys. I si volíeu caldo, res com emprenyar al personal amb la nova llei de Costes, un perfecte manual de com tornar mediambientalment als anys 60.

L'any 2004, quan desconeixíem termes com la prima de risc i quan segons els nostres polítics lligàvem als gossos amb llonganisses, el més lamentable dels presidents de la democràcia, Rodríguez Zapatero, prometia que plantaria un arbre per cada ciutadà per a combatre els efectes de la desertificació i el canvi climàtic, és a dir, 45 milions d’exemplars. Com diguem col·loquialment, "ahí, xulet!". Evidentment incompliria la promesa malgrat estar l'economia a la “champions league”. Només quatre anys després, el cap de l'oposició que anys després faria bona la incompetència de Zapatero es ficaria la samarreta d'ecologista :(, i fent gala d’un populisme barat, faria la següent promesa:

"Si soy presidente plantaré 500 millones de árboles en 4 años"
(Mariano Rajoy, Cadena Ser, febrer del 2008)

500 milions d'arbres! calia plantar 14.269 arbres cada hora durant 4 anys! En aquella època, inclòs estant a l’oposició, ja ens prenia per imbècils amb una altra promesa electoral de l'estil “más empleo, menos impuestos”, "me opongo a la nacionalización de las cajas", "no habrá banco malo", o més encertadament "aquí hay un presidente del Gobierno que va a dar la cara y no se va a esconder".

Només quatre anys després d'aquelles declaracions Espanya està en flames, política, social, econòmica i literalment. Mentre els incendis arrasaven l’interior de València, l'ecologista Rajoy celebrava els gols de l'Eurocopa ignorant un drama nacional, exactament igual que fa una dècada quan els populars se’n anaren a caçar durant la catàstrofe del Prestige (recordeu els “hilillosh de plashtilina” de Rajoy?). Mentre el govern estava de vacances, la Gomera s’envoltava en flames i moria gent a la Jonquera o Torremaçanes. Mentre huit incendis assolaven boscos i parcs naturals, entre d'ells Garajonay, Doñana o Cabañeros, el ministre responsable, Arias Cañete, se'n anava amb el rei Juan Carlos -el caçador d'elefants- als bous. Una trista paràbola de la realitat política i social d'aquesta societat de pandereta: desídia, incompetència, incapacitat...

Però quan pensàvem que res podia anar pitjor, el Consell de Ministres aprovava la llei de Costes baix la bandera de “conseguir una mayor seguridad jurídica y mejorar la imagen internacional de España”. La llei és un autèntic despropòsit fet a mida dels interessos privats dels constructors per a perdonar les barbaritats urbanístiques que s'han comet, deixant la porta oberta per a que es puguen tornar a repetir. La nova llei amplia de 30 a 75 anys les concessions d'habitatges a peu de mar i prorroga les llicències a punt de finalitzar. Segons Cañete, tombar cases il·legals "no estaría bien visto desde el exterior”, un argument caspós i lamentable que no fa més que reforçar a l'exterior la imatge de república bananera que tan be estan exportant juntament amb la corrupció, el fracàs educatiu i els bous. 

Abans de donar barra lliure a TOTA l’ocupació il·legal de la costa, evidentment caldria estudiar alguns casos, com el dels barris marítims històrics; però perquè legalitzar els habitatges construïts amb coneixement de la seua il·legalitat? Perquè prorrogar els abusos comesos durant la bombolla immobiliària? Fins i tot la llei inclou l'ampliació a 75 anys a indústries altament contaminants com les papereres o les refineries!. 

Com a súmmum del despropòsit, en cap lloc de la llei s’avalua l'impacte econòmic de les indemnitzacions o de l'extensió de les concessions, ni tal sols el conseqüent augment pressupostari pel control de l'erosió costanera. Penseu que l'Estat es veurà obligat a realitzar costoses obres de manteniment i protecció contra inundacions i erosió costanera al legalitzar les cases.

Per a rematar el despropòsit la llei exclou de protecció les marjals del Mediterrani no sotmeses a marees vives, els cordons dunars que no estiguen en moviment per l'efecte del vent (Torró estarà desvanit!), les zones costaneres que puguen ser inundades artificialment com les salines o els arrossars i nuclis costaners triats aleatòriament, com Oliva o la platja d'Aro.

Qualsevol dia sentirem, fora micròfon, a alguns dels nostres polítics emulant de nou les desafortunades declaracions de Montoro amb un "que arda España, que ya la repoblaremos nosotros".

Ara només ens resta fer una pregunta òbvia: per què tanta pressa en traure en només 6 mesos una llei que no es trobava al programa electoral (sic) del PP?? Pròximament ho averiguarem.

Il·lustracions del genial Manel Fontdevila