La Safor per la Llacuna

La Safor no seria en teoria més que una modesta serreta litoral de 1.013 m sense l’existència del seu circ, un colpidor amfiteatre càrstic d’excepcional interès símbol d'una de les muntanyes més belles, singulars i úniques de la península; les ascensions al cim visitant la Finestra i la nevera des de les Majones de Vilallonga, travessant un carrascar des de la font dels Olbis de l’Orxa o fins i tot les exigents i dures trepades pel bell mig del circ conformen una de les experiències muntanyeres més satisfactòries que no poden faltar a l'haver de tot amant de la natura. Però i l'ascensió per la solana? Desconeguda al trobar-se durant dècades perduda, ens permetrà conèixer les restes etnogràfiques i patrimonials del passat ramader de la zona, bellament envoltat per un insòlit i sorprenent bosc de carrasques, el més extens i millor conservat de la Safor amb permís del carrascar del Buixcarró.

Bosquet de carrasques camí del cim de la Safor per la solana

Malgrat la seua senzillesa es tracta d’una ruta costeruda, 400 m de desnivell en menys de 2 quilòmetres, i encara que mai arriba a resultar dura una mínima forma física resulta més que recomanable; només compta amb la problemàtica del camí de tornada, parcialment perdut com a conseqüència d’un recent incendi, pel que si no compteu amb un bon sentit de l’orientació vos recomanem tornar pel mateix camí.

Panoràmica de la solana de la Safor des del Colladet de la Comba

Accés

Per tal d’arribar a l’inici de la ruta ens haurem de dirigir a Vilallonga i seguir pel carrer Barranc de la Moneda fins assolir una carretera que ens deixarà a la partida rural de la Llacuna; sempre en direcció est arribarem fins una menuda bassa amb un pou de pedra, la coneguda Bassa de la Llacuna. 

Bassa de la Llacuna

Ficarem a zero el comptaquilòmetres del cotxe i seguint la carretera en direcció l’Orxa als 765 m veurem a l’esquerra l’antiga pista forestal de Benirrama, tot just davant d'unes fites que marquen l’inici del sender per on tornarem (i on vos recomanem deixar un altre vehicle per a estalviar-vos un bon passeig per asfalt); al quilòmetre 2.4 arribarem a un coll, el Colladet de la Comba, on una pista forestal naix a mà dreta. Resseguirem la pista amb molta precaució un centenar de metres fins una ampla esplanada, on deixarem els vehicles.

Mapa detallat, perfil i estadístiques |

Com arribar-hi

Camí d'accés al corral d'en Pere Jordi

Corral d'en Pere Jordi (669 m)

Seguirem la pista forestal uns 150 m fins arribar a un encreuament; a la dreta s’inicia la senda, però temporalment l’obviarem per a visitar l’antic corral de la Cisterna o d’en Pere Jordi. 

Corral d'en Pere Jordi; al fons, el Benicadell

El corral, de 380 m2 i 8 estances, va ser utilitzat per al ramat en una època on els vessants de solana de la Safor i de la seua extensió cap al sud, la serra de l’Almirant o Mirant, serien fortament antropitzats i farcits d’antiquíssims corrals construïts per descendents de mallorquins com els de Juanito del Tolo, de Paco Canet o els de la Carroja o Alpatró.

Accès a la cisterna del corral d'en Pere Jordi

Cadascú dels corrals comptava amb els seus extensos i laboriosos conreus de secà coronats per un aljub o cisterna, en aquest cas una curiosíssima construcció subterrània accessible per unes escales de pedra, molt cridanera pel seu accés amb llinda triangular, davant la qual encara es conserva l’obligat abeurador de pedra. Visitar el corral i la propera cisterna que ens trobarem a la Foia Alta, tots dos en ruïnes, ens demostra quan fràgil i oblidada es troba una antiquíssima activitat ramadera que des de l’època medieval incidiria notablement en l’activitat econòmica de les valls, una forma de vida quasi desapareguda de la que afortunadament encara podem compartir el camí que xafem, el mateix que ramat i pastors utilitzarien, perdut fins fa només un parell d’anys. Als bancals del corral es va trobar un interessantíssim conjunt de restes lítiques del Paleolític superior i mitjà, un més que probable assentament a l’aire lliure justificat al trobar-se a una antiga zona de comunicació entre la planura i els primers contraforts litorals.

Visitat el corral i les seues privilegiades vistes al Benicadell desfarem els nostres passos fins el naixement d’una ben evident senda, marcada pobrament amb unes modestes fites de pedra; travessant una zona en repoblació i molt suaument a l’inici la senda travessarà el Pla d’en Palau envoltant poc a poc el tossal de la Foia Alta. 

Abeurador i cisterna del corral d'en Pere Jordi

Sense massa dificultat i paral·lels al barranc de l’Estret travessarem menuts bosquets de carrasca fins arribar a una plana amargenada fortament poblada per coscollar (Quercus coccifera), al fons de la qual s’aprecia una menuda construcció.

La Foia Alta (803 m)

Obrirem els ulls ja que la senda gira bruscament cap a l’oest fins assolir una bifurcació senyalitzada que prendrem temporalment per a visitar la Foia Alta, l’última zona abancalada de la solana de la Safor, una basta foia on destaca la presència d’un parell de gegantesques i monumentals carrasques (Quercus ilex rotundifolia). 

La verdíssima Foia Alta

Carrasques de la Foia Alta

Uns llargs i acurats marges de pedra cap a l’est ens conduiran, amb certa dificultat pel matossar, fins l’antic i enderrocat corral de la Foia Alta, de planta rectangular de 6x5 m, a la vora del qual es troba un sorprenent aljub sense sostre d’uns 2.5 m, construït amb maçoneria de pedra calcària irregular dels voltants sense travar amb morter i enlluït al fons.

Cisterna de la Foia Alta

Després de visitar tan singlar construcció tornarem de nou al camí, ben evident i definit, i començarem a ascendir mentre gaudim d’impagables vistes al Montgó, al Benicadell i al Montcabrer; baix nostre comencen a aparèixer els primers signes de civilització a la plàcida i tranquil·la Vall de Gallinera.

La Mariola i el Benicadell

Després d’uns quantes corbes i de remuntar un barranquet, a la fi d’un llarguerut i rocallós tram de senda i junt una corba veurem per la dreta el naixement d’una difuminada sendeta que es dirigeix a un aïllat tossal situat a l’est, les Rotes (889 m); un pocs metres al nord-est d’aquell tossal, junt un afonament tectònic, es troba completament oculta per l’espessa vegetació la cova del Bancal Fondo, una cavitat de 89 m de desenvolupament i -14 m de profunditat. L’interès d’aquesta modesta coveta és haver servit com habitatge durant 12 llargs anys a 12 veïns de l’Alqueria de la Comtessa durant la postguerra, malgrat les batudes comeses per la guàrdia civil sense èxit; gràcies a les fissures del seu interior els homes podien encendre foc a l’interior sense ser vists. Mai se va saber res més dels seus habitants, només que a un d’ells, amb el malnom de “Carinyo”, el detingueren camí de França. Anys després els pastors i caçadors guardarien als forats de la boca ampolles de cassalla, fet pel qual amb el temps a la cova se l’anomenaria també Cova de la Cassalla.

Vistes al Montgó i la Segària

En aquest punt realment paga la pena girar-se i gaudir d’un increïble mant de verdor que entapissa tota la solana de la Safor, un preciós bosc de carrasques que ha sobreviscut miraculosament a nombrosos incendis forestals, un valuosíssim element del nostre patrimoni natural del que ens tindríem que mostrar ben orgullosos.

Travessant l'últim bosquet abans del cim

Resseguirem la senda cap al nord, que ara ja recta i amb major costera enfila en direcció a l'Alt de la Safor, identificable des de bona distància pel seu vèrtex geodèsic i pel seu frondós carrascar.

Vèrtex geodèsic del cim de la Safor. Al fons la Font Roja, la Mariola i el Benicadell

Alt de la Safor (1.013 m)

Un últim esforç sense cap complicació ni patiment, i després de passar junt alguna dolina ens veurem al cim de la Safor, una fita paisatgística de primer ordre amb una panoràmica impressionant al trobar-nos al cim més alt dels voltants: al sud la Gallinera i darrere d’ella, l’Aitana, el Puigcampana i Bèrnia; a l’oest les comarques del Comtat i l’Alcoià, amb la serra Mariola, el carrascar de la Font Roja, l’embassament de Beniarrés i el Benicadell; al nord, més enllà del Mondúver, en dies molt clars la ciutat de València, i a l’est la Mediterrània, el Montgó i, si bufa la tramuntana o el ponent, Eivissa.

La Safor des del cim homònim. Al fons destaca el cim del Mondúver

Al nord i als nostres peus s'estén el Pla de la Nevera, un herbós i bonic replanell coronat per la nevera de la Safor, un derruït pou de neu de planta circular del segle XVIII amb 10 m de diàmetre i 6 de profunditat que ha perdut tant el mur perimetral com el sostre, antigament cobert per teula àrab. Cap a l'oest un sender es dirigeix cap a la font dels Olbis de l'Orxa, mentre que al nord un senderol remunta el Pla de la Nevera a la recerca de la famosa finestra de la Safor i la partida de les Majones, a Vilallonga, l'opció més clàssica i coneguda per a fer cim.

El Pla de la Nevera. Foto: Juankar Llácer

Vos recomanem la visita i una furtiva ullada als cingles del vessant est per a contemplar el circ de la Safor, una visió tremendament colpidora, un amfiteatre obert cap al nord, amb una amplària màxima d’uns 2 quilòmetres d’oest a est, temptadorament comparable als grans circs pirenaics modelats per glaceres pirenaiques, encara que cisellat en aquest cas per forces més antigues i, ensems, complexes.

La Finestra i el Circ de la Safor 

La teoria més acceptada afirma que l’acció de les aigües subterrànies sobre les calcàries i dolomies del circ (roques rígides i molt permeables) formaren una muntanya molt carstificada (plena d’avencs, coves i galeries). Amb el temps, la Safor començà a enfonsar-se, situació afavorida per l’existència a la base de margues (roques febles, deformables i molt castigades per l’erosió del Serpis). Els fragments enfonsats els degué evacuar el riu i amb el pas del temps es formaria l’actual arc de ferradura del circ.

Vista del circ de la Safor des del vessant sud

Des del pas de la Penya de l'Hedra, rememorant antigues ascensions pel bell mig del circ de la Safor

Tornats al circ i en direcció est, paral·lels als penya-segats, buscarem la Penya de l'Hedra (941 m). Ens aproximarem a uns vertiginosos colls oberts al circ de la Safor, els verticals i agrests passos de l’Hedra, Tancat i dels Teixos, aparentment inaccessibles però utilitzats en l’antiguitat com a pas de pastors i ramat, una gratificant experiència tremendament divertida amb equipament adequat i molta experiència; penseu que des del pic a la base existeix un distància superior als 800 metres, circumstància que implica l’existència d’un desnivell mitjà del 45%, aproximant-se a la vertical a partir dels 750 metres d’altitud. Si patiu de vertigen aneu amb compte!. Les carrasques i coscolls del camí contrasten amb la rara i inesperada vegetació dels cingles, entapissats d’espècies com l’auró de Granada (Acer opalus var. granatensis) o el teix (Taxus baccata), del qual al circ es conserva algun exemplar centenari.

Extremant les precaucions i gaudint de la més privilegiada vista a la costa saforenca prompte trobarem un sender ample i net que començarà a descendir junt al naixement del barranc de l’Estret, al sud de la Penya Blanca (951 m).

Ens acomiadem del circ

En les immediacions, accessible per una menuda senda, hi ha l'avenc del Pas del Teix, una ampla torca de -54 m amb un desenvolupament de 95 m i accessible per una ampla boca de 8x3 m. Passarem al sud de la Lloma del Vidre (894 m), amb la carretera de la Llacuna ben a la vista; encara que la senda conserva algunes pintades grogues i blanques, el camí no sempre és evident donades les característiques rocalloses del terreny, així que obriu be els ulls, i davant del dubte recordeu tornar uns passos per a reorientar-vos.

L'Almirall, la Gallinera i la carretera des d'un refugi de pedra descendint del circ

Després de passar junt frondoses i fosques carrasques al poc arribarem a una zona profundament afectada per l’incendi del 2011, un indret que lamentablement comptabilitza quasi una desena d’incendis en l’última dècada, el que fa que el sender arribe pràcticament a desaparèixer. En principi no és molt problemàtic el descens, ja que de quan en quan apareixen marques difuses a un camí delimitat pel pas de dos barrancs; no obstant això, recordeu que fer la senda a la inversa pot resultar força complicat. Així doncs, prenent com a referència el barranc sempre en direcció sud-est arribarem a la carretera de la Llacuna, davant del naixement de la pista forestal de Benirrama.

Zona afectada per l'incendi

Carretera de la Llacuna (568 m)

Si hem tingut la precaució de deixar un cotxe aparcat ens estalviarem aproximadament 2 quilòmetres més d’ingrata carretera costera remuntant l’Almirant, Mirant o Almirall, una serra amb un topònim que hom romànticament podria atribuir a Roger de Llúria, el famós almirall italià de l’Armada Reial d’Aragó; no obstant això, possiblement caldria atribuir-la a l’àrab Al-Mizrani, “les dues fronteres”, que derivaria en Al-mirant o El-mirant (el mirador), trobant-nos en l’actualitat el topònim Almirall com una catalanització de la forma “almirante”.

Rutes relacionades

La Safor pel circ i pel camí de l'Orxa
Les fonts de la Safor: de l'Orxa a la font Serquera
La font de la Mata pel Racó del Duc
El Racó del Duc, Via Verda del Serpis o Barranc de l'Infern