El castell de Palma

Les restes del musulmà castell de Palma, ubicat al nord del terme municipal d'Alfauir, coronen des del segle XII un piramidal i ombrívol tossalet, discret i menut en mesura però colossal i formidable per la seua magnífica disposició estratègica, al bell mig de la comarca de la Safor fent de nexe visual amb els castells musulmans de Borró, Bairén i Rebollet; ja des de l'època ibèrica des dels torrellons de la fortalesa guarnicions armades controlaven el tumultuós i agitat accés a la Vall d'Albaida seguint la carena del Benicadell, fita natural entre les terres valencianes del nord i els sempre rebels a l'invasor bastions musulmans del nord d'Alacant.

"I, quan això fou passat, entràrem a la vall de Bairèn i parlàrem amb l’alcait que tenia el castell de Bairèn i amb aquells de Vilallonga i de Borró i de Vilella i de Palma, que eren castells de roca grans i forts. I ens digueren que, quan l’alcaid de Bairèn hauria fet pacte amb nós, tots aquells de la vall es rendirien. I Zaèn era encara a Dénia i ens envià a dir que es veuria amb nós; i nós li enviàrem a dir que ens eixís a la ràpita de Bairèn. I vingué en una galera armada i féu parar dues tendes i aquí eixí i es veié amb nós a la nostra tenda. I ens digué que, si nós li volíem dar Menorca, perquè la tingués per nós, que ens retria el castell d’Alacant, car ell n’era poderós, que ens el podria retre; i que li déssim cinc mil besants de present".

Llibre dels Feyts, Jaume I 

El castell de Palma des del tossal Ventura, a la serra d'Ador. Al fons, el Mondúver

Accés

Ens dirigirem a l'acollidor llogaret d'Alfauir, a llevant de la Vall del Vernissa, i seguirem per l’esquerra el carrer del Castell només arribar al poble; prenent per la dreta el carrer Madrid estacionarem els vehicles i seguirem, ja a peu, el formigonat camí Canelles, amb el nostre castell a la vista. En un no res ens veurem creuant el barranc d’Alfauir o Vinuesa, on ja ens haurem creuat amb alguna que altra marca de PR.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Alfauir

Ascendirem sense massa esforç per un aspre camí formigonat envoltat de pulcres bancals de tarongers i descurançades terres abandonades fins l’inici senyalitzat del sender del castell. Envoltats de ferms i altius pins blancs remuntarem, ara amb més alegria, la breu costera de la frondosa Serretella per una còmoda i acurada senda fins assolir una antiga zona d’extracció, degradada però en evident i joiosa recuperació; fixeu-vos be amb el traçat del corriol, doncs al tornar fàcilment ens podria sorgir algun dubte raonable.

L'ombrívol camí de la Serretella

Camí de la Serretella

El sender, ben cuidat, agradable i en tot moment envoltat per un verdós túnel vegetal, planeja pel suau i arrodonit crestall de la Serretella en direcció nord-est; poc a poc envoltarem per l’esquerra un abancalat, obert i costerut barranc que mena al Murtar i el Sister, coronat al vessant sud per la nostra cridanera i ben visible fortalesa malgrat trobar-se coberta per un verd mant de pins.

El castell des de la Serretella

Superat l'estret de la Serretella i després de remuntar una gens exigent però ben evident costera assolirem un rocallós balcó a la vall del Vernissa on un estratègic mirador d'incòmode accés ens convidarà fer un alt al camí i gaudir amb les vistes al colossal Mondúver, la verda Marxuquera i l'antic convent de Sant Jeroni, presidint la seua preciosa i benvolgut pineda.

Mirador

El monestir de sant Jeroni de Cotalba amb l'incomparable marc del majestuós Mondúver

Vista de l'impenetrable pineda a esquenes del mirador

Tornarem a accedir a un bosc que parsimoniosament esdevendrà impenetrable i espès, tant que en ocasions difícilment veurem endinsar-se un lleu raig de sol. A escassa distància obviarem temporalment l'encreuament principal, a mà dreta, per tal de visitar la senyalitzada i quasi sempre eixuta fonteta del Pintat, un modest brollador que naix a l'interior d'un fresc i menut abric rocallós.

Fonteta del Pintat

Quasi sense detindre'ns reprendrem la drecera i cap al sud tornarem a irrompre a un dels més bells bosquetons de la comarca, un privilegiat i sorprenent indret on els pins blancs (Pinus halepensis), competint per l'escassa llum, assoleixen unes alçades més que considerables.

Amb furtives vistes a Alfauir i Ròtova fregarem el crestall de la Penya Roja i sense adonar-nos ens trobarem als peus d'un cartell i un cridaner fragment de mur, ubicats tots dos al vessant nord del cim del tossalet del Castell, d'escassos 298 m d'alçada; davant nostre, mig ocults entre els pins, fragments de murs delaten la presència del nostre objectiu, el castell de Palma. 

La Serretella, Alfauir i Ròtova

El castell de Palma des del Sister

Accés al castell

Davant nostre s'alcen dues torres, una rectangular molt deteriorada i una altra circular oculta per la vegetació, trobant entre ambdues un empinat camí d'accés equipat amb una agraïda corda, amb més funció de lleva-pors que una altra cosa.

Accés principal al castell ubicat entre dues torres

Superades les torres i una estretor assolirem el recinte superior de la fortalesa, un espai irregular d'uns 900 m2 adaptat a l'escarpada orografia del terreny i envoltat d'una malmesa muralla; adossat al mur nord destaca un enorme aljub de 4x8.5m.

L'aljub; al fons, el Rabat 

Malgrat haver perdut els murs interiors al sol entre la malesa s'endevina la presència d'antics recintes i estructures que s'estenen fins el vessant sud, on una anacrònica i enorme bandera d'Espanya pot dur al visitant a la confusió al voltant de l'origen i història d'una antanyassa fortalesa musulmana del segle XII, que des del segle XV roman abandonat

Cap a llevant i als nostres peus s'estén el recinte inferior del castell, un vast espai rectangular de vora 1.500 m2 protegit per una sòlida muralla que oscil·lava entre 1.25 metres de gruixa al nord i 0.6 metres al sud, on residia la població en èpoques més tumultuoses.

Però la fantàstica panoràmica es veu trencada quan girem la vista a migjorn; un colossal boquet al bell mig d'un fantàstic bosquetó espès de pins ens mostra la presència d'una enorme pedrera, d’il·legalitat discutible, que any rere any rosega sense compassió el nostre tossal i en danya l’estructura a conseqüència dels constants moviments de terreny i les detonacions.

Pedrera d'Ador rosegant els fonaments del castell

Els segles, les inclemències meteorològiques i la deixadesa humana no perdonen; part dels gruixuts murs superiors s'han enfonsat oferint-nos en contraprestació la possiblement més privilegiada vista de la comarca de la Safor: el Mondúver, la Safor, la Cuta... totes les talaies naturals de la comarca ens envolten formant un magnífic amfiteatre davant l'immensitat de la Mediterrània, que s'obri davant nostre sense pràcticament cap barrera.

Completa imatge del castell i el Mondúver des del Ventura (Ador)

Bocabadats amb les vistes no ens resultarà difícil adonar-nos del bon ull que tingueren els primers pobladors, ja a l'època ibèrica (segles III a I a.C.), triant per a la seu del seu poblat emmurallat un dels punts més privilegiats de la zona, guaita a les valls del Vernissa, Marxuquera, la conca del Serpis i la mar; aquesta visió l'heretarien els musulmans establint el castell al centre d'una abundant xarxa de fortaleses, nexe visual directe amb Bairén, Borró o Rebollet.

Ens acomiadarem del castell i refarem els nostre camí; extremarem els sentits a les rodalies del poble, a l'antiga mina, on els senyals lamentablement no estan massa clars.

Assolint Alfauir

Arribats de nou a Alfauir i abans de creuar el riu i mirant cap a ponent veurem, a banda del campanar de l’església de nostra senyora del Rosari, la notable presència d’una robusta torre medieval quadrangular, construïda entre els segles XIV i XV; malgrat comptar amb un sostre a dues aigües, antigament semblava comptar amb merlets com a complement a la seua funció defensiva de l’antiga alqueria musulmana.

Alfauir i el barranc de Vinuesa. Al fons, la torre d'Alfauir

Una mica d'història

El castell va ser alçat durant el segle XII per damunt de les ruïnes d'un pobla de l'època ibèrica de mitjana importància. En aquesta època l’estructura defensiva era més simple que en l’actualitat perquè exercia la funció de refugi per a les poblacions dels voltants. Quan Bairén es reté a les tropes cristianes, el mes d’agost de 1239, també ho feren els castells de la comarca, entre els quals hi havia el de Palma, que seria utilitzat com a moneda de canvi i aval de deutes reials

En 1258 per concessió reial va ser donat al cavaller Artal de Foces, conqueridor d'Ontinyent i senyor dels castells de Bèlgida, Carbonera, Borró, Vilella, Montitxelvo i Rugat. En febrer de 1277, el rei Pere III va concedir el castell i terme de Palma al sicilià Joan de Pròxita. En 1460 seria adquirit pel cavaller valencià Tolsà, i per matrimoni passaria als Moncada, últims senyors de Palma.


Més informació

Els castells de la Safor