Les neveres de Barx

Cap activitat humana ha deixat una empremta tan profunda al nostre patrimoni com un nou ofici que sorgiria entre els segles XV i XIX, el del nevater. Quan encara no havien arribat a les nostres vides els moderns i imprescindibles frigorífics, proliferaren per tot arreu unes construccions, anomenades neveres, caves, pous o cases de neu, destinades a guardar la neu recollida durant l’hivern per a distribuir-la posteriorment als pobles i ciutats. D’arquitectura senzilla, estaven formades per un pou excavat al sòl, generalment circular, de profunditat variable i en ocasions tapades amb una coberta on els homes acumulaven i premsaven neu al seu interior fins a formar gel que trossejat era transportat amb carros o rucs als pobles i ciutats. 

Al País Valencià es va desenvolupar una pròspera i creixent indústria del gel, circumstància que hui dia ens pot resultar insòlita i fora de lloc al nostre clima mediterrani, on no sol nevar més d’un parell de dies a l’any; tanmateix, durant aquella època es va produir a Europa un període de fred intens, una menuda glaciació coneguda com la “menuda Edat de Gel”, que amb puntes extremes als anys 1650, 1770 i 1850 portaria la neu a llocs on hui dia no acostuma a nevar.

Nevera de Barx

I un d’aquells llocs era la Valldigna, senyorejada per aquella època pels monjos d’un monestir que, més enllà de necessitar gel per a la conservació dels aliments -i per a permetre’s capritxos i gusts refinats com gelats o begudes fredes-, necessitaven combatre les greus epidèmies de paludisme provocades per la marjal i els arrossars que delmaven la Valldigna. Calia fred tant per a rebaixar la temperatura en els processos febrils com a calmant en casos de congestions cerebrals, meningitis, detenir hemorràgies i com antiinflamatori en els traumatismes, esquinços o fractures dels seus súbdits i jornalers. Des del 1300 els monjos posseïen dalt de la muntanya una extensa i salutífera vall envoltada d’altives muntanyes, Barx, deshabitada i reconvertida en granja treballada per jornalers, que al segle XVIII trobaríem farcida de riuraus i camps de raïm que s’estenien fins la Drova. Tot i l’escassa altitud del lloc, només 342 m, en aquella època ja ens contava Cavanilles que “la neu romania molt de temps a l’hivern i l’aire era molt fred fins a juny”. 

Nevera de Barx

Així que a l’obaga de la frescal i ombrívola Aldaia bastiren una nevera de planta circular en maçoneria i morter de calç, de gran diàmetre (14.8 m) però amb uns murs exteriors molt prims, només uns 0.6 m. Va perdre la coberta original, de la qual s’observaven alguns punts del naixement dels arcs de rajola massissa (fetes a un rajolar adjunt del que encara quedaven restes), fins que va ser restaurada simulant els nervis del sostre amb tres bigues de metall, una actuació patrimonialment ben discutible. El pou interior, amb accés per dues portes enfrontades a l’est i a l’oest, compta amb un diàmetre de 13.6 m, 9 m de profunditat i una capacitat estimada de 870 m3. El fons del dipòsit, quasi completament terraplenat i utilitzat fins fa poques dècades com a abocador municipal, va ser netejat completament el 1994, afegint una escala de ferro a l’accés oest que descendeix fins la boca d’un antic túnel inferior, enfonsat als dues metres de recorregut.

Una dotzena de nevaters, abans de l’hivern, es dirigia a netejar l’era o “raso” que envoltava la nevera de pedres i matolls, a condicionar el pou, reparar els desperfectes i instal·lar, al fons, una carcassa de fusta falcada amb pedres, semblat a una graella, per a separar el gel i permetre escórrer l’aigua. Arribada la primera nevada recollien la neu de l’era, la del barranc de Manesa i voltants, i el gel que es formava a les basses i barrancs. Amb pales i aixades omplien cabassos d’espart, “esparteres”, que eren unes motxilles que es subjectaven al front del treballador amb una cinta, o “civeres”, una espècie de llitera que era transportada per diversos homes, que introduïen al pou per les portes laterals. 

El feréstec barranc de Manesa

Dins la neu era xafada pels “empouadors” amb els peus, pales i unes maces de fusta anomenades pitjons, al ritme de cançons populars com la “Cançó de xafar neu”, fent voltes en espiral des de les parets fins al centre. La finalitat era formar una capa compacta, sense forats, utilitzant fins i tot poals d’aigua, a vegades salada, per tal de formar un bloc de gel homogeni. Donades les baixes temperatures de l’interior els homes, que cobrien les seues sabates amb polaines fetes amb trossos de mantes i sacs, tenien que anar alternant-se cada poc temps, no solent estar més de mig hora dins la nevera per a evitar la congelació de les sues extremitats; a canvi, cobraven més que els seus companys de fora. Aproximadament cada mig metre les capes de gel eren separades per capes de palla o de capoll d’arròs per facilitar la posterior extracció, cuidant de no deixar buits ni massa palla per a evitar que la mateixa fermentara desprenent calor. També col·locaven rames i troncs als laterals per tal d’evitar el contacte del gel amb les parets de la nevera.

Els frondosos boscos del Buixcarró als peus del Penyalba

Omplir el pou suposava unes tres setmanes de feina per a una trentena de jornalers, normalment llauradors que aprofitaven l’hivern quan no tenien feina al camp, tal i com ens contava Cavanilles: “a l'hivern, quan l'agricultura no necessita tants braços, s'ocupen molts a recollir la neu”. En funció del ritme de les nevades s’omplia la nevera i com a molt tard a finals de febrer es tancava, omplint segons el costum la part superior amb argelagues, rames, palla o pells per a millorar l’aïllament, tancant així mateix tots els accessos al pou, arribant fins i tot a tapiar la porta, sovint vigilada per un vigilant per a evitar robatoris o danys per tempestes. Aproximadament al mes de maig el dipòsit s’obria de nou. Els nevaters, en aquest cas anomenats “traginers”, accedien a l’interior amb andamis i escales armats amb destrals, pics i ganxos. El gel era tallat en blocs, que pujats amb una corriola s’envoltaven de pells i es carregaven en rucs, que solien portar dues peces d’entre 10 i 17 arroves (uns 120-200 quilos), i en cistelles a les esquenes dels homes. De fet hi havia una antiga dita popular que deia “tant de bo et veges com un ruc amb càrrega de neu!”. 

Els rucs eren protegits del fred amb flassades, i amb uns arguenells de fusta i espart es carregaven els cabassos amb el gel. A continuació tant per l’antic camí de ferradura de Simat, les conegudes Voltes de Barx paral·lel a l’actual carretera, una antiquíssima senda medieval empedrada i margenada, transitada per peregrins, monjos, traginers, jornalers i llauradors, o per l’agrest barranc de les Cases, el gel era conduit de nit fins el monestir travessant colls, ports, passos, carenes i portitxols.

El barranc de les Cases, entre Barx i Simat

La senda medieval de les Voltes de Barx

Ventisquer del Pla de la Nevera

Tal seria la importància del gel que a juny del 1680 l’abat Vicent Lloret manaria construir, vora l’assagador ramader de la Drova (l’actual camí que discorre per darrere de la font), una nova nevera que es deixaria perdre en sortir una font al seu interior. Sense desanimar-se, i encoratjats per les creixents necessitats de gel i les cada vegada més escasses nevades, l’ordre del Cister no tardaria en fixaria en una ubèrrima i feréstega valleta més elevada, a 526 m, dita el Pla de la Nevera, on encara hui dia podem trobar una interessantíssima mostra de rudimentàries construccions relacionades amb el comerç de la neu, algunes d’elles aprofitant les nombroses dolines que solquen un dels indrets geològicament més fascinants del País Valencià.

Nevera del Pla de la Nevera

Pla de la Nevera 

A escassa distància del pou el pla es troba solcat de menudes dolines, algunes d’elles amb fragments de murs, que probablement foren utilitzades com a ventisquers temporals (uns pous més rudimentaris i sense sostre, sovint aprofitant dolines naturals), quan començaren a minvar més seriosament les neus; i és que la menuda edat del gel anava arribavant poc a poc a la seua fi. Aquest motiu, juntament amb la desamortització del monestir i el procés privatitzador de les muntanyes públiques, espentaria als veïns de Barx a cercar les neus més persistents construint, a 687 m d’altitud, a escassa distància del cim de l’agrest Aldaia i a tocar del colpidor pla dels Avencs, el rústec Clot del Buixcarró, el major i més desconegut ventisquer del territori diànic amb permís del clot de la Serrella, un descomunal pou ovalat d’uns 21x11 m de diàmetre. 

Restes del mur nord del clot del Buixcarró

Vessant sud del clot del Buixcarró

Pel fet de trobar-se envoltat d’un dens carrascar i una enlairada pineda i allunyat del sender que des del Pla d’Avencs cau a Barx, el clot ha romàs ocult durant dècades, aliè a qualsevol catàleg; només els espeleòlegs i els trescadors del senderol de l’avenc Violetes coneixíem de la seua existència.

Pocs anys més duraria la neu natural; el bon oratge, l’arribada del gel industrial i els avanços de la medicina afavoririen l’abandonament de les neveres. En qualsevol cas, la coneguda “nevada grossa” de 1926 va marcar de manera simbòlica la fi de l’activitat a les nostres terres, una gran nevada que va suposar la última gran collita de la serra del Benicadell, l’últim gran proveïdor del País Valencià.

Podeu visitar les neveres seguint la imprescindible ruta circular del Pla dels Avencs, la joia botànica de la comarca, l'arcàdia dels espeleòlegs, la senda que fa afició.

Més informació:

Neveres de gel al País Valencià

El Pla dels Avencs

Cruz, J, Segura, J.M. (1987): “Neveres i pous de neu. La xarxa de dipòsits de neu al País Valencià”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Cruz, J, Segura, J.M. (1996): “El comercio de la nieve. La red de pozos de nieve en las tierras valencianas”. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència

Cruz, J. (1999): “L’aprofitament de la neu a la muntanya bètica valenciana”. Recerques del Museu d’Alcoi.
Cruz, J. (2005): “Magatzems de no res: l’arquitectura del comerç del fred”. I Jornades del Parc Natural de la Serra de Mariola, Conselleria de Territori i Habitatge, Alcoi.