La ruta de la Concòrdia

El 1301 es va procedir a la demarcació de les terres entre la vall d’Alfàndec, l’antiga Valldigna musulmana propietat del monestir de santa Maria de la Valldigna, i Gandia, vila reialenca propietat de Jaume II. Nou mollons de pedra i argamassa s’alçaren al llarg dels Plans seguint la divisòria d’aigües, entre el Mondúver i la mar. Però les rendes pel lloguer de mallades, bovalars i coves i els delmes i drets sobre el bestiar, herbes, mel o caça eren massa sucoses per als senyorius i ben prompte sorgiren les tensions; el 1303 uns veïns de Gandia tombaren el molló de les Barreres al·legant que el terme s’estenia fins l’ullal Redó; el 1380 la vila de Gandia ficaria una denúncia, davant la governació de Xàtiva, acusant al monestir de plantar alguns mollons mitja llegua més al sud d’on corresponia; els monjos, per l’altra banda, acusaven Gandia d’envair hostilment el seu terme instal·lant noves fites a terres alienes.

Calia encendre la flama del consens i amb ell les fogueres, que encimbellant els tossals mitjaners, permeteren contemplar, des de ben lluny, la dimensió dels termes i l'extensió de les terres. Huit anys d’acords i concessions foren necessaris per tal d'arribar a la concòrdia i l'avinença amb que pactaren l’alçament de catorze mollons, entre la marjal i la Drova, que validada els anys 1740 i 1836 esdevindria, amb els segles, l’actual confí dels pobles del massís.

Sender del barranc de Xamarila o de les Foietes

Mollons entre Benifairó i Xeraco

Corria la tardor de l’any 1338 i una pintoresca comissió, formada per quatre jutges comissaris, fra Sanxo Garcés i fra Francesc Avinyó en representació de l’abat de la Valldigna, Joan Escrivà, i Bernat d’Ortoneda i Jaume Dalmau, síndics a sou del duc de Gandia, Alfons el Vell, juntament amb un comissionat format per dos sarraïns de Tavernes, dos cristians de Gandia i dos del Ràfol, partiren amb l’alba d’aquell llogaret, probablement vestits amb saragüells negres de drap folrats de llana, camisa de lli, capa, espardenyes d’espart, mocadors al cap els cristians i tovalloles els musulmans, i encarats vers Gandia, entre la marjal i les Barreres o serreta de la Costera, assoliren el punt on hui hia la sèquia de la Ratlla, actual fita entre Tavernes i Xeraco, on verificaren la presència de tres dels mollons alçats el 1301, un a les dunes, dit dels Muntanyars, l’altre a la marjal, al pujolet de Sullum, i l’altre encimbellant el tossal de les Barreres (250 m), costera amunt.

Serra de la Costera o les Barreres, al capdamunt de la qual s'alçaria el primer molló al massís

A continuació es deixaren caure a l’ubèrrim pòlie de les Foietes, on bastiren amb cura i traça la corresponent fita d’argamassa i pedra, tot just on arribaríem, sis-cents anys desprès i obligats pels entrebancs insuperables del ferrocarril, nacional i autopista, desprès d'assolir el camí vell de Gandia a la vall, fregades les ja inexistents ruïnes de l’esglesiola, el trapig i l’hostal pecaminós del llogaret cristià de nova planta del Ràfol, fundat el 1288 per Jaume I, i a continuació d'haver superat el magnífic i margenat ziga-zaga del barranc de Xamarila i les casetes de l’Ombria.

Molló de les Barreres

Refugi de pedra de les Barreres

Les cases de l'Ombria de les Foietes

Remuntat el fondal, tombarem a mà dreta fins atènyer el crestall del pla de la Bassa del Xarco, on el nostre il·lustre comboi alçava una nova fita desprès d’haver amollonat, seguint l’ara impracticable cau del barranquet de les Covatelles o del Freixar, el Cabeçolet (267 m), un cònic tossal encimbellat per un aïllat pi.

Camí del Pla de la Bassa del Xarco, vista de les Foietes, a mà dreta el Cabeçolet i al fons les Barreres

Remuntat per una ferma senda el cau del barranquet dels Morts, dit en aquest tram de la Palma, deixat enrere l’Alt del Barranquet de la Palma (386 m), sostre dels Plans, i atermenat el següent tossalet amb una nova fita, la delegació assoliria el ben arborat Pla del Campillo -solcat hui dia per una pista forestal on hi arriba la senda de la Cadira de Tavernes-, fixant un nou molló a les envistes del despoblat llogaret musulmà de l’Ombria i un altre a la costera de la Mallada de Fenollar, ben a prop de la Penya Negra i el Despenyador, i segons la documentació medieval vers la cova del Cetillum, possiblement l’enorme abric penjat a la vall que seria utilitzat des de temps antics per a donar refugi al ramat.

Penjats al barranquet dels Morts, a les envistes del Pla del Campillo

L’antic camí de Xeraco a Barx, hui pista forestal de la Cisterna, passa a peus del discret tossal de l’Ullastre (428 m), on els nostres acompanyants enlairarien una nova fita, i s’endinsa al bell mig de la foieta de la casa de Baix de Santoma, la “primera ffoia appel·lada de l’Estorio”, un fondal que segles desprès s’ompliria de bancals i marges senyorejats per una camperola caseta, les ruïnes de la qual hui dia veiem ombrades pel rotund, calcinat i també amollonat Puntal dels Cucons (484 m), fita física dels Plans i sentinella al paratge més aspre i feréstec del trajecte, la cara nord del Mondúver.

Antic camí de Xeraco a Barx, actual pista forestal de la Cisterna

La casa de baix de Santoma

Fita de pedra tallada del Puntal dels Cucons

Base de la fita del 1338 del Puntal dels Cucons

Font de Madallars

A la propera cruïlla assolirem, pel sud, la font de Madallars, probablement l’antiga font del Boscell, on els nostres jutges plantaren un rotund molló al capdamunt del tossal sobre el que s’assenta, i decidiren, pel be de la concòrdia, que les aigües de la font, situades en terme de Gandia, foren comunes “e que cadascuna de les dites parts e qui ells volran pusquen abeurar llurs bestiars de qualquier natura seran en la ditta font sens perill o reemço alcuna”. Resseguint la pista superarem una tancada revolta on un molló de pedres ens indicarà l’inici d’una breu sendera, que travessant un profund i corcat lapiaz farcit d’esquerdes i roques esberlades, ens durà fins el contrafort més llevantí del Puntal de les Foies, recorregut per la senda de la font del Gos procedent de Simat. Mirant cap a Cullera veurem allargar-se un tossalet on s’enlaira el molló de la font de Boscell, l’únic de l’època encara en peu, visitable camp a través només si esteu disposats a tastar l’incomparable poder exfoliant de l’argelaga i el coscoll a les cames, trobant-nos de camí, i de regal, dues antanyasses fites adjacents, una d’argamassa i l’altra de roca tallada delimitadores dels termes de Benifairó i Xeraco. 

El molló del 1388 de la font de Boscell, al capdamunt de la font de Madallars

Obviant el desfet traçat d’una oblidada pista forestal d’escàs recorregut i de nou trepitjant vers el sud, quatre camallades ens deixaran al bell mig d’un ample replanell folrat de coscoll i estepa, tancat a ponent per un obert esperó rocallós on serpenteja una tímida i estreta senda, no senyalitzada, que remunta el polit coll del Puntal de les Foies (561 m), on la comitiva bastiria una nova fita als dominis tramuntanals del Molló dels Quatre Termes (580 m), fita senyera dels actuals termes de Xeraco, Xeresa, Barx, Simat i Benifairó de la Valldigna, ben delimitat pel seu remodelat molló, fàcilment accessible camp a través si seguim les pedres del bon camí, imprescindible talaia natural penjada a la “Foia de l’Estorio” o de l’”Escorjó”, on guaitar el traçat de l’amollonament. 

Fita moderna al capdamunt del Molló dels Quatre Termes

Molló medieval del Puntal de les Foies

Baixarem a les Foies i connectarem, a tocar d’ un copat i aïllat pi i una bassa, amb la rocallosa senda del coll dels Frares, que amb vivacitat ens deixarà als peus del cònic i icònic tossal dels Frares o dels Frarets (612 m), utilitzat segles desprès com a peu per una nova comitiva que delimitava els termes de Simat i Barx.

El barranc de Ruta als peus del tossal dels Frares, al centre, el Molló dels Quatre Termes i el Puntal de les Foies

Obviarem el ramal que per l’esquerra mena a la font del Gos i al cim del Mondúver, i en direcció sud remuntarem el naixement del barranc de Ruta per una aspra i costeruda senda, que penjada a les mallades de Ferragud segueix les giragonses d’un florit i corprenedor amfiteatre senyorejat pel Cingle Foradat (725 m) i la seua cova de l’Aigua, forat de la Drova o “Quexena del Agugero”, i delimitat pel Cingle Llarg (737 m) a llevant i el Puntal de la Font Nova (750 m) a llevant, “en la sumitat de la muntanya que mira al pla de la Darona”, on el molló alçat pels nostres jutges seria restaurat el 1836 durant la divisió de termes entre Barx i Simat, i reconstruït a mitjans del segle passat quan l’estat amollonara les terres comunals del massís.

Les Foies i els Plans des del Puntal de la Font Nova

Seguint el fil de l’afilat crestall, ara cap a llevant i preferiblement per la seua base tramuntanal si no esteu habituats a destrepar, fregarem amb cura la verda i delicada microreserva de flora dels Alts de la Drova i assolirem la pista forestal del Mondúver pel collado de les Bigues, a escassos metres d’on coronen les sendes de l’ombria. Retallant pista per un oportú senderol assolirem un ben definit coll obert a la Drova per on ascendeix la senda Vella del Mondúver, antic pas medieval de Gandia a Xàtiva i via ramadera camí de Xeresa per la vereda de la Penya Negra, dit el portet de l’Almaiçola o Maiçola pel tossal adjacent, on els homes “posaren hum bell molló d’argamassa e fort gran, lo qual per la cresta de la dita muntanya ves Gandia respon al molló apel·lat de la Mayçola, lo qual nos de present havem feyt reparar e tornar, com ffos hun poch esmojat, lo qual és damunt lo camí per lo qual hom va de dita vila de Gandia a Xàtiva, e lo qual allí antigament estava posat segons als dits jutges e comissaris és stat cert”, tot allò abans de guanyar el cim del Mondúver. 

Portet de l'Almaiçola, antic camí Gandia-Xàtiva o senda Vella del Mondúver, a les envistes de la Drova

Amb el pas dels segles s’establirien nous mollons i s’enderrocaren de vells, restant el piló cimer del massís, el número 18 al terme general del monestir de la Valldigna, en peu fins que l’arribada del vèrtex geodèsic i les antenes assolaren l’indret. 

Cova de l'Aigua o Forat de la Drova

Més informació a la "Concòrdia d’amollonament dels termes generals de Valldigna i Gandia” del 22 de noviembre del 1388, redactada pel notari Jaume de Vilarzello, conservat a l’Arxiu Municipal de Xeraco. Teniu la transcripció lingüística de Jacinta Rubio i l'anàlisi d'Antoni Martí a la revista digital Ab Ben- Cendrell.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi