A un tir de pedra

El col·lectiu A un tir de pedra ha rebut el premi Grup Ràdio Gandia en la categoria de Medi Ambient. És un reconeixement que valorem amb gratitud, el primer que rebem a casa nostra i que ens confirma que la nostra tasca, en la seua humil persistència, ha arribat a deixar una empremta en el paisatge d’aquest país. Hui hem fet una entrevista a Ràdio Gandia, i al final, no hem volgut perdre l’ocasió per promocionar com cal la Fira de Muntanya. Us adjuntem l'enllaç del programa: https://cadenaser.com/audio/1730125149111

El Musales, amb una altitud de 2.653 metres, és una de les muntanyes més emblemàtiques del Pirineu, especialment coneguda per les seues espectaculars vistes del Valle de Tena. Aquesta muntanya és accessible a través d'una ruta que comença al pantà de La Sarra, on els excursionistes poden gaudir d'un recorregut que s'endinsa en un paisatge de boscos de pins i vessants rocosos. L’ascensió al Musales, en altres condicions, no seria més que una caminada sense pretensions, exigent i bellíssima, certament, però d’aquelles que, fetes un cop, gairebé s’obliden. Però en coincidir amb la primera nevada de la tardor, la història és ben diferent. La neu, blaneta i fins als genolls, transforma l’escena: el paisatge tardoral de la vall de Tena, amb els seus ocres, vermells i daurats, queda cobert per un mantell blanc que fa brillar cada racó. El vent, gelat, talla la respiració i, de sobte, allò que semblava senzill esdevé una epopeia. Els passos es fan lents, pesants. La muntanya, sempr

  Tot i que al País Valencià encara ens trobem als finals d'un estiu allargassat --que alce la mà qui no isca encara amb màniga curta al carrer-- la pluja, generosa i fecunda --per fi!--, ha arribat com un avís, una advertència del que vindrà, un últim sospir, esperem, de la calor.  Però al Pirineu, la tardor és una altra cosa. Allà, els arbres s'han encés com torxes silencioses, desplegant els seus colors amb una majestuositat que només pot ser compresa quan es trepitgen les fulles humides sota els peus, amb aquell cruixir inconfusible.  El bosc del Betato, al cor de la Vall de Tena, és un d'aquells indrets on la natura i la història es barregen amb la llegenda. Els seus camins tranquils amaguen un passat ombrívol, de bruixes i conjurs, perseguides per la Inquisició, que donaren al lloc el seu nom: 'vetat'. Al Betato, cada arbre sembla explicar una història antiga de cicles inacabables, de vida i mort, d'espera i renaixement. Tanmateix, a cada racó les ombres s

Un cartell de fusta envellida, amb la inscripció mig esborrada d’«Ibon de Piedrafita» retallada per les inclemències, s’encén amb una claror daurada quan el sol, somnolent i precís, s’eleva lentament rere les crestes. L’aire, prim i tallant, es cola per la pell amb la fermesa d’un cop de puny suau, mentre els prats, impregnats de rosada, desprenen un baf subtil que es fon amb la flaire resina de pi. Enllà el punt on la carretera s’acaba i una barrera decreta la fi de l’asfalt que puja des de Piedrafita de Jaca, un camí forestal s’endinsa, auster i persistent, entre arbres foscos. El pendent és moderat però decidit, i el camí, llaurat de menudes dreceres que serpentegen amb naturalitat entre la vegetació espessa, s’esmuny entre els boixos i els avets, amb alguna servera esgarriada que, amb el seu fruit rogenc, sembla desafiar la gravetat monòtona del verd boscà. Penya Telera De sobte, l'ibon apareix, dominant un replanell amagat, arraulit entre turons arrodonits; com una gemma ocult

El diari Levante - EMV ha tingut a bé de publicar-nos aquest article d'opinió, el 24 de setembre de 2024. La història i el llegat que ens ha deixat el GEMAS, el Grup d'Estudis Mediambientals de La Safor, és massa important com per no donar-li la difusió i el reconeixement que es mereixen. Volem ser per caminar, i caminar per poder ser És un fet constatat i innegable que els avenços socials, que tantes lluites costen d’assolir,  són d’una solidesa relativa –per molt que ens entestem en pensar d’una manera il·lusòria i pueril que són conquestes sempiternes–. Que allò que tant costà de guanyar, es pot dissoldre en un espai de temps relativament curt. La generació del 68, el Seixantisme i els fantàstics setanta, ho té molt clar, perquè ho ha viscut en primera persona. Mireu com la revifalla de la ultradreta i les seues convulsions reaccionàries involucionistes posen en qüestió la violència de gènere, o com el discurs de l’ecologia ha perdut força en les noves generacions. Malgrat

El paisatge dels Pirineus és com un vell llibre obert, ple de pàgines antigues que parlen d'una història que sembla suspendre's en el temps. Les muntanyes s'alcen amb una dignitat majestuosa, com si foren les guardianes d'un passat llunyà. Enmig d'aquest paisatge, els volcans Anayet i Midi d'Ossau evoquen una època remota, quan la terra es retorçava sota la força irresistible dels cataclismes geològics. Contemplant les roques del pic d'Anayet, d'un gris i vermell profunds, sembla que es puga sentir la veu del vell comte Henry Russell, que veia en aquests cims un color de sang, un reflex de la violència ancestral que les havia modelat . Les formacions volcàniques d'Anayet i Midi d'Ossau, amb les seues capes de roca andesítica i basàltica, ens transporten a un temps perdut, quan el planeta estava cobert per deserts vermells durant el Pèrmic. La violència dels esclats volcànics de fa 270 milions d'anys va ser la resposta a l'encontre brutal