El barranc de Malafí i el Pla de Petracos

A la fita entre el Comtat i Marina Alta, al bell mig d'un del racons més despoblats de la província d'Alacant, es troba una profunda i espectacular esquerda plena d'història i llegendes de moriscs i bandolers, el barranc de Malafí. Pel seu encaixat i solitari cau rememorarem la desesperada fugida dels últims moriscs rebels al decret d'expulsió del 1609 fins el lloc on serien massacrats pels exèrcits reials en una injusta batalla, la del Pla de Petracos, lloc on coneixerem un conjunt de pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat, principals representats de l'Art Macroesquemàtic del País Valencià.

Anem a recórrer només el cau del barranc, un fragment del PR-168, una llarga i esgotadora ruta de 34 quilòmetres, 9 hores de marxa i 1.100 m de desnivell que voreja la serra d'Alfaro passant pels pobles de Benimassot, Tollos, Castell de Castells, Famorca i Fageca. L'opció que vos oferim, per contra, és molt més curta i assequible i ens permetrà conèixer l'estret del barranc de Malafí per 11 còmodes i senzills quilòmetres d'anada que no vos portaran més de dues hores i mitja, encara que deureu comptar amb dos vehicles, un el deixarem al pàrquing del Pla de Petracos, a Castell de Castells, i l'altre a l'inici de la ruta, a Tollos. La ruta és adequada per a qualsevol persona amb un mínim estat de forma, inclòs si no voleu deixar el vehicle i decidiu tornar a peu pel mateix lloc, simplement compteu amb 11 quilòmetres addicionals. Addicionalment vos oferim una variant circular d’uns 10 quilòmetres amb eixida i tornada a la carretera Beniaia-Tollos, per a la qual només caldrà que disposeu d'un únic vehicle i cames per a superar una curta costera.

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Encara que la ruta original s'inicia a Benimassot, nosaltres iniciarem el trajecte a l'amagat, tranquil i pintoresc Tollos, el poble amb permís de Famorca amb menys habitants d'Alacant. Tollos és un dels pobles més aïllats del País Valencià, per tant l'accés és tanmateix complicat. Encara que el trajecte més ràpid és accedir des de Cocentaina per la carretera de Millena i Gorga, vos recomanem que busqueu la carretera CV-720 Benigembla-Castell de Castells amb accés per Pedreguer-Alcanalí, així abans d'arribar a Castell de Castells podrem deixar un vehicle al pàrquing del Pla de Petracos (ben senyalitzat a la carretera), i amb l'altre travessarem Famorca i Fageca fins assolir Tollos. Per a la variant Beniaia-Tollos podeu accedir per qualsevol de les sinuoses i encantadores carreteres de les valls de Gallinera o d'Ebo-Alcalà. Als següents enllaços podreu consultar a Google l'opció més còmoda: variant A i variant B.

Tollos. A la dreta, l'accés al barranc de Malafí

Deixarem els vehicles a l'accés sud de Tollos, on un cartell de fusta ens indicarà el pas del PR-168 junt al naixement d'una pista asfaltada. Entre bancals de secà i als peus de la Solana caminarem en direcció est, ignorant els camins que naixen a la nostra dreta, fins assolir aproximadament un quilòmetre desprès un replanell on hi ha els corrals de les Penyetes i fineix la pista. Si opteu per tornar pel mateix barranc a peu, podeu deixar en aquest punt el cotxe i estalviar-vos un parell de quilòmetres. Paral·lels i a escassos metres del naixement del barranc de Malafí prendrem el bonic sender de ferradura de les Penyetes que ràpidament descendeix fins el cau del barranquet del Pou, on hi ha una nova pista forestal. Com que per la dreta la pista es dirigeix cap la carretera CV-720, entre Tollos i Fageca, seguirem en direcció est, cap a l'esquerra; vorejarem la penya Migjorn i connectarem amb el nostre barranc, el de Malafí, als peus d'amples i abandonats bancals de secà.

Cau del barranc de Malafí

És curiós el topònim Malafí, i més encara a l’assabentar-se que en algun mapa antic apareixia el topònim “Bonafí”; desconec l’origen de l’actual topònim però costa no relacionar-lo amb el trist final i els tràgics fets que al seu interior es produïren l'any 1609, en la considerada última “batalla” entre moros i cristians del País Valencià. Tot va començar el 22 de setembre del 1609 quan Felip III va publicar el decret d'expulsió dels moriscs dels actuals territoris d’Espanya. Se'ls va obligar a acudir als ports de València, Dénia o Alacant en un màxim de tres dies portant només els bens que pogueren transportar. Davant la lògica oposició de perdre les cases i bens, i sabedors que al nord d'Àfrica tampoc eren ben rebuts, va esclatar una forta revolta a les valls interiors de les Marines, on acudiren famílies dels voltants i de les comarques del Comtat, la Safor o la Vall d'Albaida. Per a controlar la rebel·lió el rei va enviar al mariscal Agustí Mejía al front de quatre companyies del Terç de Sicília i soldats del Terç de Nàpols a controlar els llocs de Murla, Parcent, Benigembla o Tàrbena, a les quals s'afegiren altres companyies de diverses llocs com Biar, Elx, Alacant, Alcoi, Pego, Dénia, Teulada, Calp, Tibi, Ibi, Xixona, Cocentaina, Onil, Castalla, la Vila-joiosa o Xàbia. En total, segons les cròniques, entre 2.000 i 5.000 soldats fortament armats que protagonitzarien nombroses batusses i sanguinolentes massacres com la del Cavall Verd o la que ens ocupa, una desigual lluita de llauradors desesperats armats amb pedres i bastons que, fugint pel barranc de Malafí, serien acorralats i cruelment assassinats al Pla de Petracos per soldats d’elit; eixe “mal-fi” dels moriscs passaria a la història com una cacera desapiadada i cruel amb la qual Agustín Mejía pretenia donar un dur escarment als rebels, commemorada a València durant molts anys per l’església com una “gran creuada cristiana” contra les "hordes sarraïnes" amb una processó cada 21 de novembre.

Abeurador de pedra

Caminarem als peus de la serra d'Alfaro, una llargueruda formació calcària amb orientació oest-est entre Tollos i Castell de Castells, que tanca pel sud la vall de Seta. Si vos feixeu observareu als pocs metres i a la dreta un dels accessos a la serra, una sinuosa pista forestal que vertiginosament puja fins els 1.162 m del cim. Davant la pista hi ha un antic abeurador de pedra per al ramat, testimoni que ens parla del trànsit pel barranc d’ovelles i cabres, antics pilars de l'economia del poble juntament amb el conreu de l'olivera. De fet a escassos metres, entre els tossals Emperlòs i Redó, ens trobarem amb les restes dels corrals Nous de Tollos. Efectivament l'agricultura i la ramaderia serien durant segles el motor d'una zona que arribaria a comptar amb certa prosperitat, assolint fins a 253 “tollers” el 1845. Hui dia les terres resten completament abandonades, igual que bona part del poble, ja que dels seus 49 habitants una vintena són residents del centre de majors, als quals sovint veurem prendre el solet a l’esplanada d’accés al poble.

Corrals nous de Tollos

Per l'esquerra observarem com descendeix una pista forestal, es traca del camí del Cocó, que amb naixement a la carretera Beniaia-Tollos passa a prop dels masos de Capaimona en direcció a la font de Paet, punt de connexió amb la ruta d'Alcalà de la Jovada i que retindrem en la memòria, ja que per ací transcorre una altra ruta alternativa com més endavant vos contarem.

Si alcem el cap observarem que ens trobem en mig d’una sorprenent i agradable verdor, en contrast amb l’àrid i rocallós vessant occidental de la propera serra Foradà (si pugeu la pista del Cocó esmentada i mireu cap al nord ho veureu clarament). Però davant tanta verdor no és complicat observar alguna cosa que no quadra massa, i és l’artificialitat dels boscos. A simple vista observarem com els pins es troben mil·limètricament alineats formant fileres, una quadrilla feta amb regles quasi perfecta producte de les repoblacions del segle passat. De totes formes entre tanta massa de pins a la serra d’Alfaro es conserven importants masses autòctones de carrasca (Quercus ilex rotundifolia), savina albar (Juniperus phoenicea) o freixe de flor (Fraxinus ornus L).

Corral de Soler

Pou de Soler

Superat el barranc del Fondo arribarem a un nou corral enderrocat amb abeurador i un rústic pou de pedra, el de Soler. 

Sender de Malafí

Després d'una tancada corba arribarem a un indret on el barranc s'eixampla notablement, rebent per l'esquerra les aportacions del barranc de Paet, cap al qual es dirigeix la nostra pista forestal i que conseqüentment abandonarem (encara que serà una opció per a tornar si seguim la variant B).

Racó del Soldat

Davant nostre, baix del Pla de Tollos i als peus del Morret d'en Tomàs destaca la coveta Melonda, un menut abric, visitable camp a través, des del qual, si som agosarats, disposarem d'unes magnífiques vistes del barranc. Deixada la pista seguirem cap a la dreta i accedirem a un dels trams més espectaculars del barranc, el Racó del Soldat, un lloc on criden l'atenció les afilades crestes calcàries de la penyes Aledra i Calera, prolongacions occidentals de les abruptes i serrades cresteries del racó d'Espinal, un paratge geològicament fascinant.

Racó de l'Espinal

Vistes des de la coveta Melonda

Deixada la pista ens endinsarem pel mig del cau sec i gris del barranc en direcció a Petracos. El camí es transforma en un sender, envaït en ocasions per la vegetació, que discorre tant pels marges del barranc com pel seu cau.

A escassa distància passarem a la vora del Cantal del Lladre, on segons conta la llegenda es va produir el repartiment del botí del famós robatori de Benimassot, una de les més curioses i insòlites històries de bandolers que es recorden. Conten que al segle XIX el proper llogaret de Benimassot era famós per ser molt ric i amb unes terres molt pròsperes, tant que fins i tot tenia l’església decorada amb pols d'or; aquesta circumstància va atraure l'atenció d'una banda de bandolers que, el 22 de febrer del 1874, vigilant totes les entrades i eixides del poble i lligant les campanes per evitar que ningú donara l'alarma, segrestaren als veïns dins l'església mentre s'estava celebrant la missa. Durant tres hores els bandolers tragueren un a un a tots els veïns més rics del poble per a furtar-los els diners i objectes de valor de sa casa, fugint posteriorment amb les mules ben carregades amb el botí, estimat en 55.000 reals de l'època segons un estudi del periodista Manel Arcos. Desprès de dies de recerca la guàrdia civil va trobar a aquest indret unes monedes d'or i el cos d'un dels lladres, pel que es va suposar que seria mort pels seus companys mentre es repartien el botí. Aquest fet va alertar i fer desconfiada a la gent de la vall, mai tornant a entrar tots junts a missa i afavorint a Penàguila la captura d'una altra banda de bandolers, a la qual els veïns s'enfrontaren a escopetades.

Aquest tram del barranc és més estret i humit, ple de verticals pedreres on fins i tot arriben a arrelar els margallons i les argelagues, molt abundants a la zona. A escassos 700 m de la fi de l’estret passarem junt una represa, construïda per evitar avingudes d’aigua. Hem de recordar que ens trobem al principal afluent del riu Gorgos o Xaló, declarat LIC per la Unió Europea pel seu alt valor ecològic i ambiental i que, com ens descrivia Cavanilles, “son pocas las aguas del río cuando no llueve, pero furiosas sus avenidas en tiempos lluviosos”. La represa així mateix va permetre la proliferació de menuts horts de regadiu a un barranc limitat exclusivament al secà pels sòls calcaris, el seu relleu accidental i per les rigoroses temperatures hivernals que provocaven habitualment gelades.

Eixint del barranc de Malafí

Així que de nou tornarem a observar ametlers i antics bancals abandonats, al temps que el barranc va obrint-se a una menuda plana entre les agrests parets de la serra d'Alfaro i les bessones penyes de Mançanet i el Recingle Gran. Som evidentment a la fi de l’estret, punt creuat per una pista asfaltada que comunica Ebo i el Pla de Petracos i fita entre els termes de Castell de Castells i la Vall d’Ebo. Passarem junt l'accés al barranc del Pas de Calvo, una zona molt freqüentada pels amants dels descensos esportius de barrancs, completament instal·lat amb bon equipament.

Penyes de Mançanet i Recingle Gran, naixement del barranc del Pas de Calvo

Girarem a la dreta en direcció Castell de Castells, paral·lels de nou al barranc de Malafí, el qual rep les aportacions pel nord dels barrancs del Pas del Calvo i del barranc de les Caules. Caminarem als peus de les Covaltes, una zona escarpada plena de coves i abrics, rica en pintures rupestres encara que no poden fer ombra al pròxim objectiu de la nostra ruta, situat a un escàs quilòmetre i mig: el Pla de Petracos.

El Pla de Petracos

Cèrvol

El jaciment, descobert el 1980, compta amb 8 abrics dels quals 5 contenen importantíssimes pintures rupestres. Es tracta de la més important mostra d'Art Macroesquemàtic del País Valencià, una primitiva manifestació artística característica per la notable dimensió de les figures representades i el seu gruixut traçat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO degut a la seua gran importància artística i històrica. Les figures foren pintades fa uns 8.000 anys, durant el Neolític, per una societat agricultora i ramadera, que utilitzava la pintura per a pregar als seus déus per la fecunditat de les seues dones, la fertilitat de les terres i la benignitat de l'oratge, motiu pel qual la zona és coneguda com el Santuari del Pla de Petracos.

Vora la carretera observarem un sender que remunta en ziga-zaga i amb escassa pendent en direcció a la zona dels abrics, fins assolir un encreuament senyalitzat. Per la dreta podem visitar un menut abric on hi ha una molt (però molt) difuminada figura d’un cérvol d'uns 7 cm on s'aprecia la cornamenta i el que semblen fletxes, pel que podria representar una escena de caça molt típica de l'art Llevantí (10.000 aC).

Parets i abrics del Pla de Petracos

Els Orants

Tornats a l'encreuament accedirem a la zona de les pintures macroesquemàtiques, protegida amb una tanca situada a tanta distància que ens impedeix apreciar correctament les pintures malgrat la seua gran mesura; si se’n recordeu, porteu prismàtics. Dels cinc abrics que tenim davant nostre destaca el central i la seua figura coneguda com "Els Orants", considerada el màxim exponent de l'Art Macroesquemàtic. Es tracta d'una representació d'un metre de longitud de figures humanes amb els braços estesos cap a dalt i amb una sèrie de rajos brotant del cap de la figura central, el que suggereix la seua relació amb algun tipus de culte ancestral al sòl. Als abrics de l'esquerra es distingeixen una representació femenina i un bou, i més enllà el que semblen vegetals, que ens confirmaria la importància que tenien les collites per a aquestes societats d'agricultors. Més enllà hi ha la boca d'una gran cova, possiblement utilitzada pels autors dels dibuixos encara que no hi ha probes definitives (de fet és visitable). La visita a Petracos ben pot ser completada amb el museu del proper Castell de Castells i la seua exposició del conjunt rupestre.

Abrics amb figures macroesquemàtiques

Si no hem deixat un vehicle a Petracos tenim tres opcions: tornar pel mateix camí, 11 quilòmetres que podem retallar si hem deixat el vehicle als corrals de les Penyetes; també podem ascendir a la serra d'Alfaro per una pista forestal que connectarem passat Castells de Castells, a la font d’Espelda, i que després d’uns 10 quilòmetres de vertiginoses vistes aèries ens durà de nou a Tollos. La última opció és fer el PR-168 sencer, uns 34 quilòmetres de marxa per senderes, pistes i trams de carretera travessant la vall de Seta. Si triem qualsevol de les dues últimes opcions caldrà que connectem, pocs metres després del Pla de Petracos, per un sender a mà dreta que es dirigeix cap a Castell de Castells i que es dirigeix a la font d'Espelda. Encara que no l’he fet i parle de sentides, sembla que amb aturada opcional al poble el PR-168 arriba en un parell d'hores a Famorca, on creuant la carretera assoleix Fageca, des d’on un sender en una hora més arriba fins Benimassot, situat a escassos 30 minuts de Tollos.

Trien l'opció que triem mai estarà de més visitar, a escassa distància, les ruïnes de l'antiga i bonica ermita de Petracos, una de les últimes restes de l'antic llogaret de Petracos, antic despoblat morisc on encara es conserven masos i casetes tradicionals.

Ermita de Petracos

VARIANT. Pels camins del Cocó i Paet

Mapa detallat, perfil i estadístiques

Com arribar-hi

Barranc de Malafí des de la pista del Cocó

Una altra opció per a conèixer el barranc sense pegar-se una fartera de caminar és accedir al mateix pel camí del Cocó. Així ens dirigirem per la carretera Beniaia-Tollos fins un punt on una pista forestal la creua, aproximadament a uns 2.5 quilòmetres des de Tollos o a 1.5 des de Beniana. 

Camí del Cocó

Deixarem els vehicles i ens endinsarem en direcció est pel bell mig d'una pineda que ens durà a una pista penjada per damunt del barranc del Cocó. A escassos metres del cim del Cocó naix cap a l'esquerra una nova pista que es dirigeix cap als masos de Capaimona, ben visibles des d’aquest punt i situats aproximadament a 1.2 quilòmetres; per aquest punt podem connectar amb la ruta dels Masos de Capaimona des d’Alcalà de la Jovada.

Descendint de la pista del Cocó

De nou a la pista del Cocó i desprès d'un quilòmetre aproximadament seguirem una ramal de la pista per la dreta i baixarem al barranc de Malafí, a l'altura dels corrals Nous de Tollos. Dins del barranc vos remetem a la variant principal, disposeu d'uns 9 quilòmetres per davant, així que camineu el que vos vinga de gust. Per a tornar teniu dues opcions: o be torneu per la mateixa pista, o be pugeu per la pista de la font de Paet, situada entre el pouet de Soler i la coveta Melonda, buscant sempre els ramals de la vostra esquerra fins a connectar amb la pista del Cocó. Encara que aquesta última opció vos implicarà un passeig d'uns 4 quilòmetres addicionals, podreu visitar la font de Paet, situada a l’encreuament de pistes.

Junt als corrals Nous de Tollos

Coveta Melonda

Rutes relacionades:

Els masos de Capaimona