Els picapedrers del Mondúver

Laboriosos i primitius marges de pedra, humils corralisses, palaus i casones senyorials, règies esglésies o monumentals catedrals, tots tenen com a denominador comú un ofici tradicional hui dia pràcticament extingit, dur i sacrificat, el del picapedrer. Amb la ruta que vos proposem coneixerem una antiga pedrera de roca calcària on el temps i les picoles ens ha deixat l’empremta dels seus mètodes extractius, de restes dels carreus amb que decoraven les cases i amb una bona mostra de marges i refugis de muntanya bastits amb la tècnica mil·lenària de la pedra en sec. Una saludable i educativa visita a un magnífic museu etnogràfic a l'aire lliure, des del qual com a premi gaudirem d'una de les millors vistes al Mondúver i al mar de tarongers delimitat pel Racó de la Ferradura.

L'ofici del picapedrer o pedrapiquer és un dels més antics de la humanitat, un ofici que va començar a desenvolupar-se amb l'aparició dels primers assentaments permanents del Neolític i la primera "revolució urbana" de l'home modern. Els picapedrers, també anomenats mestres de cases, eren els artesans que es dedicaven a treballar la pedra per a la construcció, modelant la roca amb les seues mans, un martell, alguns punxons i molta, molta traça. La roca calcària, el marbre o el granit eren transformats en carreus, llindes, lloses, moles de molí, dipòsits, piques, piletes i abeuradors, sèquies, elements domèstics com morters i cànters, i fins i tot escultures, tot en funció del grau d'especialització de l'artesà. El mestre picapedrer dirigia la feina a les pedreres, normalment ubicades a prop dels pobles per qüestions logístiques, llevant d'aquells casos on la qualitat de la pedra era excepcional o de major valor, com a la comarca era el cas de la pedrera de marbre del Buixcarró, al Pla de Corrals.

L'ofici del picapedrer, com podem imaginar, era vital per als pobles i ciutats, però malgrat això no comptava amb motes titulacions específiques, sent una feina poc volguda per la seua duresa, formant part sovint de confraries de molers o de constructors. Hi ha una bonica llegenda de l'edat mitjana segons la qual un pelegrí camí de Santiago va preguntar a un picapedrer que es va trobar, treballant amb cara de patiment: "què fa, bon home?". L'altre li va respondre: "no ho veu? Sóc un desgraciat que pica pedra de sol a sol". Uns quilòmetres després va trobar un altre picapedrer, també suat i amb cara d'esforç, i li va repetir la mateixa pregunta, "què fa, bon home?". La resposta en aquesta ocasió va ser: "guanyar-me el pa amb la suor del meu front!". Arribat a Santiago el peregrí es va trobar amb un altre picapedrer enfeinat, i de nou li va preguntar: "què fa, bon home?". El picapedrer li va dedicar un ample somriure i li va contestar: "que no ho veu? Faig la catedral!".

Romànticament tenim tendència a associar al picapedrer amb el constructor d’esglésies i catedrals, possiblement influenciats per llibres com "Els pilars de la Terra" o “La Catedral del Mar”; però amb l'excursió de hui coneixerem als picapedrers sense firma, un antic ofici pràcticament extingit gràcies al qual els pobles es desenvoluparien i creixerien, i els llauradors conqueririen les muntanyes amb l’antic art de la pedra en sec. El nostre recorregut visitarà una antiga pedrera perfectament conservada al nord del terme municipal de Xeresa, enclavada a la partida de la Pedrera i als peus de la serra Barcella, un dels últims contraforts orientals del massís del Mondúver. La pedrera va ser propietat dels Miralles, una família alcoiana que va arribar a Xeresa el 1853, instal·lant-se al número 5 del carrer Miquel Vivó, on diuen les cròniques va engalanar la façana amb artesanals carreus i sòcols (enderrocada i reconstruïda fa pocs anys). Dues generacions treballaren a la pedrera, primer el pare i els seus dos fills, desprès dos dels sis nets del huelo Miralles.

El recorregut oficial parteix de l'ajuntament de Xeresa, un recollit i encisador poble a l’ombra del Mondúver i amb eixida directa per l’A-7. L’ajuntament es troba aproximadament al centre del poble, al inici del Passeig Frontó, allà on va soterrat el barranc de Calafat o de la Martina. Front la façana de l’ajuntament veurem un cartell amb el mapa i les indicacions, punt per on començarem a caminar en direcció nord-oest, seguint el carrer Alcodar. Encara que podeu acostar-vos més en cotxe, tingueu en conter que anem a caminar per camins agrícoles, sent els únics trams i racons on podríem aparcar vies de pas o propietats privades, pel que vos aconselle deixar els vehicles als voltants del poble i anar a peu. Fins la pedrera no hi ha més d’un quilòmetre i mig de assossegat i tranquil passeig, i segons l’època de l’any gaudirem del profund i agradable aroma a tarongina dels milers i milers de tarongers que s’estenen pel Racó de la Ferradura. La ruta, per suposat, és apta per a qualsevol persona, la costera és prou lleugera (l’altitud màxima és de 97 m) i el camí és prou còmode de resseguir.

Eixirem doncs del poble pel carrer Alcodar i assolirem un encreuament, tot just davant d'un magatzem de taronges. Seguirem el ramal de l'esquerra, marcat amb un senyal vertical de la ruta i anomenat Camí del Cementeri Vell, un camí rural entre tarongers que ens portarà fins un túnel per baix de l'autopista; passat el mateix tirarem en falta alguna indicació però seguirem recte en la mateixa direcció, seguint el Camí de la Pedrera.

Accés al sender del camí de la Pedrera. Al fons, el Mondúver

Arribats a una corba tancada a l'esquerra obrirem be els ulls, obviarem el primer camí que puja la muntanya, tancat amb una cadena, i resseguirem el següent, senyalitzat amb un dels escassos senyals verticals que trobarem a la ruta. Actuarem amb el màxim respecte possible, donat que estem travessant junt una propietat privada. El camí fineix prompte, connectant amb un estret senderol que ascendeix amb vigorosa pendent paral·lel a una acurada sèquia i uns magnífics marges de pedra en sec, ben treballats i llustrosos. Deixarem enrere un frondós bosquet de pins i assolirem una clariana on s'ha instal·lat un banc de fusta, punt on naix una bifurcació de senders malauradament no senyalitzada.

Com que tornarem pel ramal de l'esquerra, ens dirigirem cap al nord vorejant per la dreta el tossal de la Pedrera, una menuda muntanyeta amb menys d'un centenar de metres, contrafort meridional de la Barcella. El vessant que se'ns presenta davant nostre apareix molt degradat, sense vegetació i format per grogues margues arenoses, molt cridaner davant les espesses i ombrívoles pinedes que tenim al voltant. Girarem cap a l'oest i caminarem per una neta, còmoda i cuidada senda, suficientment ampla per a permetre el pas d’antics carros de grans rodes reforçades amb anelles de ferro, arrossegats per bous o cavalls i amb els quals els picapedrers baixaven el producte de la seua feina.

Sender de la Pedrera. A la dreta la Barcella

Als peus de la serra Barcella i travessant una magnífica i ombrívola pineda de pi blanc (Pinus halepensis), salvada de miracle del paorós incendi del 2006, podrem observar pel camí restes de carreus, una pedra tallada en forma de paral·lelepípede rectangular amb la qual es construïen murs i pilars. Les mostres que podrem observar són grans blocs de maçoneria d'entre 30 a 40 cm d'alçada, amb vores esculpides quadrades per a garantir que encaixaren millor entre elles. A les peces que hi ha pel terra s'aprecien defectes o tenen la superfície rugosa, el que demostra que encara no estaven completament enllestides.

Restes de carreus

Vista interior del sostre del refugi

A la nostra esquerra apareixerà el primer dels tres refugis que hi ha a la pedrera, unes primitives però efectives construccions de planta circular irregular que formaven un menut habitacle de falsa volta en pedra, amb murs de roca calcària sense elaborar ni argamassa, i on els treballadors de la pedrera podien resguardar-se de les inclemències de l'oratge. Aquest refugi té la particularitat d’aprofitar un tall geològic natural, trobant-se la resta tancada amb murs fets amb pedra calcària carejada en sec, travada amb terra. A la porta veurem la primera aplicació pràctica dels carreus que hem vist pel camí, per una banda els brancals o pilars laterals de les portes, la de més al nord d'una peça i amb orificis on es podria col·locar una porta, l'altra formada per una columna de pedres quadrades. Els brancals sostenen una llinda d'una única peça de roca calcària polida. Un altre aspecte cridaner d'aquest refugi, diferenciador respecte de la resta, és que compta amb un sostre format per lloses planes de pedra col·locades una damunt de l'altra, imitant una cúpula.

Refugi nord

Hui dia ens pot resultar fins i tot increïble que una estructura com aquesta, sense ajut de cap material d’unió com podria ser ciment, guix o morter haja arribat als nostres dies; ens trobem davant d'una mostra d'un tipus d'arquitectura coneguda com construcció de pedra en sec, una de les expressions culturals més antigues que conservem al nostre territori: marges, corrals, mollons, cases de camp, murs, tanques, neveres, sèquies de desguàs, passos, senders, camins, eres, aljubs, pous, forns de calç... Però també autèntiques obres d'art que han sobreviscut els segles com muralles, castells, torres de guaita, talaies o ponts. Gireu la vista cap al nord, veureu fileres i fileres de marges horitzontalment alineats que baixen al Racó del Puig i s'estenen fins la Barcella, laborioses construccions de pedra en sec gràcies a les quals els llauradors abancalaren les muntanyes i cultivaren l'olivera, l'ametler o el garrofer.

Assolirem la fi de l'ampla senda i amb un ràpid ziga-zaga remuntarem la plana cresta del tossal de la Pedrera; canviarem el sentit de la marxa i ens dirigirem cap a l'est seguint el cordal, camp a través però sense cap complicació ni possibilitat de pèrdua. Poc a poc començarem a trobar-nos més mostres de la feina dels picapedrers. Veurem més mostres de carreus, un d'ells trapezoïdal i trencat per un cantó. Un poc més endavant veurem un protector de brancals, unes peces semicirculars que eren col·locades als peus de les entrades de les cases per a protegir de les fregades dels carros els brancals de les portes. La seua superfície rugosa demostra que encara no estava ben finalitzada quan va ser abandonada.

Estrat de roca calcària al cordal del tossal de la Pedrera

Assolirem una clariana al bosc, tancada a l'esquerra per un treballat marge de pedra i a la dreta per un ben definit estrat de roca calcària, la mà d'obra dels picapedrers. I és que les nostres muntanyes, com s'aprecia perfectament al tossalet de la Pedrera, estan formades per estrats on generalment es barreja un estrat o veta de roca calcària amb un estrat de terra i pedres i així successivament, formant capes. La pedra calcària és una roca sedimentària amb un contingut per sobre del 50% de carbonat de calci (CaCO3) però també amb una part de carbonat de magnesi (MgCO3). La roca calcària és el resultat de l'acumulació de sediments, ossos i conxes d'animals marins de tot tipus (des dels microscòpics, corals i grans peixos fins als mamífers marins) en el fons del mar. Aquests dipòsits van anar compactant-se poc a poc al llarg de milions d'anys fins que emergiren per acció de la tectònica de plaques per a formar les muntanyes. El color d'aquestes roques passa del blanc al negre podent ésser gris. Moltes roques presenten tons rogencs, grocs, verds o blaus, com és el cas de la nostra roca, segons el tipus o quantitat d'impureses que continguen.

La pedrera

Continuarem el nostre còmode caminar cap a l'est i assolirem el nucli de la pedrera, un espai ple d’amuntegaments artificials de terra i fragments de pedra, producte de l'acumulació dels residus de l'extracció de la roca. I és que la feina del picapedrer començava amb els trencadors, que solien treballar a prop dels pendents de les muntanyes, d'on era més senzill extreure pedra. Els trencadors picaven i extreien les capes de terra i pedra amb pics, catalanes, cabassos i carretons, formant amb les deixalles tots els pilons i muntanyetes de terra i roca que coronen el tossal. Retirada una capa per fi arribaven a la roca mare, una veta on tenien que analitzar molt be els plans d'estratificació per evitar que es trencara inesperadament quan la treballaren. Continuarem caminant i als pocs metres, si ens dirigim cap al sud-est, passarem davant d'un nou refugi, un mirador i una planeta on s’aprecien perfectament els estrats rocosos, nus i excavats formant escalons.

Estrats escalonats de terra i pedra alternats amb vetes de roca calcària

D'eixos estrats, disposats en llargs i compactes blocs, s’extreien els blocs amb diferents mètodes: fusta, tascons o amb pólvora. El més tradicional era obrir a la roca una canal d'uns 30 ò 40 cm de fondària i 20 cm d'amplària, anomenada tasconera. La tasconera s'omplia amb fusta seca, normalment de figuera, que era mullada amb aigua durant uns quants dies per a que s'unflara i per la pressió trencara la pedra. Un altre mètode era la utilització d'unes peces de ferro de dues cares acabades en un angle molt agut, els tascons de ferro, que a cop de mall o massa de ferro permetien trencar la roca. També sovint feien una ratlla de 3 o 4 cm de fondària amb el punxó per on es volia trencar la pedra, i a continuació cada 10 ò 20 cm es realitzava una menuda canaleta on s’introduïen tascons menuts de ferro fins trencar la pedra. El procés es va accelerar notablement amb l'arribada de la pólvora, només s’havia d’introduir una barrinada en un forat a la roca amb habilitat per evitar desfer-la.

Obviarem temporalment el refugi i el mirador que hi ha davant nostre i seguirem caminant uns pocs metres cap a l'est, on davant d’un nou refugi veureu una mostra amb les empremtes que va deixar l’extracció a la roca. Una vegada extreta la pedra, amb el perpal o vara de ferro, el bloc era desplaçat fins la zona propera on arribava el torn dels picadors, els quals armats amb escarpes, punxons i maces picaven i treballaven la pedra per a fabricar voreres de camí, empedrats, llindes, brancals i carreus, deixant per als mestres picapedrers les feines més hàbils com les escales, els finestrals o les arcades.

Empremtes del procés d'extracció

Davant nostre veurem un nou refugi, una bonica estructura de planta semiquadrada. L'interior, de planta circular, compta amb murs rectes, mentre que per fora les parets estan lleugerament atalussades per a reforçar l'estructura. A la porta destaquen els dos brancals que subjecten una llinda, tots formats per blocs compactes de pedra. No compra amb cap sostre, pel que cal suposar que el refugi es cobriria amb branques d'arbre entrellaçades entre elles, usualment d'espècies resistents i disponibles a l’entorn com la carrasca, cobertes per capes de matolls i argelagues i finalitzant el vèrtex superior amb un tancament d'espart, per a garantir la impermeabilitat.

Refugi est

Tornarem els nostres passos a l’oest, assolint de nou el mirador i el refugi que ens faltaven per visitar. El refugi és prou semblant a l'anterior en estructura però molt més bast i primitiu, d'escassa alçada i amb nombroses restes d'enderrocaments pel voltant. Les pedres amb que es va construir són esquerdes, residus i deixalles del dia a dia de la pedrera. Igual que l’anterior tampoc compta amb sostre, però la porta no és més que una obertura rectangular amb un brancal i sense cap llinda.

Refugi sud, amb el Mondúver al fons

Anem a acomiadar-nos de la nostra excursió com s'ho mereix, aturant-nos a un estratègic mirador amb vistes al Racó de la Ferradura, un magnífic punt on asseure's als estrats i contemplar, a l’ombra dels pins, el mar de tarongers que descansa entre la Pedrera i l’ombra dels cingles de les Senilleres i la seua prolongació pel Piló de les Hortes. Més enllà, immutable i vigilant, destaca el nostre benvolgut Mondúver, omplint amb la seua formidable i piramidal silueta tota la vista per ponent. L’indret on ens trobem, pla, elevat i amb privilegiades vistes a la plana i al proper tossal de Bairén, ens convida a no descartar la possibilitat que plantegen els historiadors, malgrat no haver-se trobat cap prova concloent, de l’existència d’un antic poblat ibèric que donara origen al poble de Xeresa, hipòtesi compartida amb el proper tossal Calamau (199 m), punt culminant de la serra Barcella i on ja es trobaren restes d’una vila romana.

Mirador al Racó de la Ferradura

Encara que oficialment cal tornar pel mateix camí, hi ha un sender pel qual podrem retallar, pendent de senyalitzar encara que si obrim be els ulls veurem cintes i marques als arbres. Així, des del propi mirador i mirant cap al sud seguirem un senderol que descendeix ràpidament pels desgastats vessants de la muntanya. Durant el trajecte podrem apreciar perfectament la superposició d'estrats que vos havia comentat abans, així com contemplar nombrosos marges de pedra, alguns d'ells utilitzats com a mur de retenció per a les pedres soltes dels runars que baixen del tossal. Arribarem a una nova senda i girarem cap a l'esquerra (per la dreta es dirigeix a un dipòsit d’aigua per a reg), arribant als pocs metres a l’inici de la ruta, on hi havia la taula amb bancs de fusta i el camí de la sèquia, que resseguirem per a baixar a la plana.

Taula i bancs de fusta a l'ombra del Mondúver

Abandonarem els marges de pedra i els bancals abandonats i passarem a l'asfalt i als monocultius de tarongers, regats per degoteig; són dos mons semblats en l'essència, però radicalment diferents en la metodologia. La mecanització i automatització de l'agricultura de hui dia, així com la millora en vies i mètodes de transport ha provocat que el llaurador ja no necessite un refugi, un corralet o un maset; l'abandonament del secà ha fet caure en desús els bancals d'oliveres, ametlers o garrofers; els nostres iaios ja no necessiten murs ni construccions de pedra, ara ja tenen prou amb tanques i dipòsits de plàstic, ni tampoc tenen que preocupar-se de que l'aljub es trenque o els animals fusen i li perjudiquen el tros. Als pobles tampoc demanen pedra per a enlluir les façanes; el monocapa, la rajola cara vista o el marbre per als més adinerats han fet desaparèixer pràcticament el treball de la pedra. És per això que cal considerar les antigues construccions en pedra, especialment les de pedra seca, com autèntiques obres d'art que cal respectar i conservar, mostres del nostre patrimoni rural més autèntic, d'ací l'enorme importància d'aquests museus a l'aire lliure i el merescut aplaudiment que cal reconèixer a les administracions i ajuntaments, en aquest cas el de Xeresa, per destinar recursos per al seu manteniment i divulgació, especialment hui dia amb la greu manca de diners que hi ha. Només un menut tiró d’orelles, i és que malgrat la gran presència d’elements informatius i didàctics, he tirat en falta marques de PR (no hi ha cap), fet pel qual per a completar la ruta cal tirar d’intuïció, sentit comú i sort si acudeixes a l’aventura.

Marges de pedra seca als peus d'un runar

Arribats a Xeresa entrarem al poble pel carrer Alcodar, on si ens fixem a les cases que hi ha abans de l’ajuntament podrem observar a les portes mostres de la pedra treballada a la pedrera, com carreus, sòcols i protectors de brancals. Al carrer Danses apareix algun finestral engalanat amb pedra, encara que si teniu ocasió no deixeu d'anar al mercat municipal de Sueca, també bastit amb carreus de Xeresa on destaca la seua façana.

Podeu consultar a la següent adreça el tríptic de l'ajuntament de Xeresa amb els estudis de l'arqueòleg Emili Moscardó Sabater.


Articles relacionats

La Servana i l'antiga alqueria de Xaresa
El Mondúver per Xeresa