La Serrella per la canal de la Mallada del Llop

A través d'un dels accidents geològics més impactants, insòlits i característics del País Valencià, la Canal de la Mallada del Llop, accedirem a la serra de les serres alacantines, la Serrella, un gegantesc anticlinal calcari amb alçades que superen els 1.300 m d’alçada, que s’estén durant 15 quilòmetres de ponent a llevant. Durant el camí recordarem la vida dels antics nevaters de Fageca seguint una ruta abrupta i dura, alhora que fascinant i amb un enorme interès paisatgístic, etnològic i històric, que arrodonirem coronant una de les més alpines de les nostres muntanyes, el Pla de la Casa.

En una altra ocasió coneguérem la ruta "menys dura" de la Serrella, una de les serres més abruptes i aïllades de la nostra geografia. Una circular que des de Famorca pujava a la font del Noguer i travessant el coll de la Mallada Verda descendia a Fageca pel barranc del Moro (encara que es podia complicar tot el que desitjàrem si opcionalment pujàvem als cims de la Mallada del Llop o al Pla de la Casa). La ruta que vos presentem hui, per contra, és prou dura, amb fortes costeres i sobre tot llarga, molt llarga. Són 15 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 1.138 m, un trencacames per al qual necessitareu entre 7 i 8 hores, segons les pauses, només accessible si disposeu d'un bon estat físic. Per suposat, fugiu de l'estiu, no hi ha zones d'ombra i donada la llarga distància de la ruta, per molt que matineu no fugireu del sol; a l'hivern aneu espai amb les capes de gel, molt presents al sender. Com sempre vos oferirem un parell de variants de fugida per fer la ruta més assequible, però en eixe cas oblideu-vos, això si, d’ascendir al Pla de la Casa.

La Canal de la Mallada del Llop

Accés

Ens hem de dirigir a la vall de Seta (el Comtat, Alacant), vasta depressió formada pel pas del riu del mateix nom entre les agrests serres d’Almudaina, Serrella i Alfaro, on es trobem els menuts municipis de Famorca, Fageca i Quatretondeta, una de les zones menys poblades del País Valencià (entre els tres no arriben als 400 habitants). Per accedir des de la costa ens dirigirem a Pedreguer per l'A-7 o la N-332, i seguirem la CV-720 que passa per Parcent i Castell de Castells. Si ens trobem a l'interior anirem per l'autovia d'Alcoi (CV-40) fins l’eixida a Cocentaina, des d’on ens dirigirem a Gorga per la CV-710, i d'allí seguirem la CV-720 fins a Fageca i Famorca. Com sempre, consulteu a Google i recordeu matinar!.

Famorca (677 m)

Deixarem els vehicles a la tranquil·la Famorca, junt la font Nova, l'únic brollador que ens trobarem durant bona part de l’excursió fins la font del barranc del Moro, ja tornant. Seguirem cap al sud per una pista forestal asfaltada coneguda com el camí de la Rabosa, envoltats d'oliveres i ametlers. A uns 300 m, arribats a una tancada corba obviarem una senda que, seguint un curiós i pagà calvari format per casetes d'aigua, ascendeix fins la font del Noguer i la nevera de Famorca. L’obviarem i seguirem per tant el camí de la Rabosa per l'esquerra fins la fi del mateix, on ens acomiadarem dels bancals d'ametlers de les Foies i connectarem amb la senda de les Mallaes.

El nostre primer objectiu parcial, les parets de la Canal de la Mallada del Llop

El sender es dirigeix recte, en principi amb una costera no massa acusada, passant a prop dels abandonats corrals de la Mallada de les Sabines. Però prompte arribarem a un ziga-zaga amb una acusada costera que ens farà remuntar en escassa distància fins a 200 m, travessant el definit barranc Fondo i situant-nos a pocs metres dels escarpats penya-segats dels Aspres de Famorca (1.304 m), els cridaners contraforts que ens oculten la Canal on ens dirigim. De nou caminant quasi en pla travessarem els barrancs d'Olbis i de la Mallada Alta, on el sender tornarà a fer una menuda pujada per a passar per damunt del cim del Teis (961 m), topònim que be podria referir-se al en altre temps abundant teix (Taxus baccata) i actualment en evident regressió. Conforme ens acostem al port del Castell, la connexió natural amb la Xortà, travessarem un espai cada vegada més escassament arbrat, només algun tímid pi blanc (Pinus halepensis) fa acte de presència per un indret farcit d'argelagues (Ulex parviflorus) i estepes (Cistus albidus). En nombroses ocasions travessarem pedreres o runars, un dels elements més característics de Serrella, pel que més val obrir be els ulls per a evitar relliscades perilloses.

La Canal de la Mallada del Llop (1.024 m)

Un últim tram en direcció sud ens durà fins l'accés a la Canal de la Mallada del Llop, no més que un poc definit coll a uns 1.024 m d’alçada. Cap a l'est i a pocs metres s'aprecia la pista forestal que prové de la Xortà pel port del Castell i que cap al nord i en ziga-zaga descendeix fins la carretera CV-720 de Famorca, junt al barranc de Serrella i a uns 3 quilòmetres a l'oest de Castell de Castells. Més enllà destaquen les escarpades i verticals penyes del Blaconc, Foradà i l'Alt de la Tronca (964 m), que a modus de gegantesca quilla de vaixell trenquen la cresta dels Aspres de Famorca per l’est.

Coll d'accés a la Canal de la Mallada del Llop

Ens trobem davant d'una de les formacions geològiques més impressionants de la nostra geografia, un escarpat, abrupte i encaixat barranc, format a favor d’una falla tectònica, que solca el vessant oriental de la Mallada del Llop partint-lo en dues crestes paral·leles. Si voleu contemplar la Canal sencera vos recomanem que visiteu la veïna i propera serra Xortà, des d'on s'aprecia millor que en cap altre lloc tan singular i única muntanya. Iniciarem el descens al centre del barranc arribant literalment a un altre món, aspre, costerut, rocallós i quasi desproveït de vegetació, un entorn quasi lunar on només les omnipresents argelagues (Ulex parviflorus), el cepell (Erica multiflora) o algun que altre ginebrer (Juniperus oxycedrus) creixen; el tan comú pi blanc (Pinus halepensis) és una raresa en un món dominat per la grisor de les pedreres, en un lloc on realment és complicat no sentir-se insignificant i menut envoltats de les grandíssimes crestes calcàries que formen la Canal. 

La Canal de la Mallada del Llop

Obriu be els primers metres buscant les fites de pedra, ja que en durant el primer tram la senda es troba prou difuminada i encara hi ha les restes evidents d’un proper incendi forestal. A uns 700 metres veurem, al vessant d'ombria de la Canal i a escassa distància del centre del barranc, un pou obrat sense parets ni sostre, el primer d'un conjunt de 6 neveres i ventisquers, algun d'ells monumental, que amaga al seu interior la Serrella; la seua presència ens demostra que, malgrat semblar un lloc inhòspit i allunyat de la civilització, durant els segles XVII i XVIII la Canal i la Mallada del Llop foren indrets molt transitats per colles de nevaters que omplien els dipòsits amb una neu que posteriorment carregaven a les mules i les venien a les poblacions costaneres; un pròsper negoci propietat d'una família de la menuda noblesa valenciana, els Puig d'Ontinyent, els quals arribaren a comptar amb el monopoli del comerç de la neu a la Serrella i a bona part de la Mariola, així com comptar amb una forta presència a l'Aitana o el Benicadell.

Pouet de la Font del Cantal

Ens trobem davant del Pouet de la Font del Cantal, un ventisquer de planta circular i sense mur perimetral, sobrealçat a l'est gràcies a un marge de terra. El pou, gràcies a la inclinació de les seues parets, assoleix fins el 11 m de diàmetre i els 6.5 m de profunditat, malgrat trobar-se molt envaït per la vegetació i colmatat per la sedimentació. Al llarg de la Canal i al Pla de la Casa hi ha tres ventisquers més, unes construccions molt rudimentàries que, a diferència de les neveres, no comptaven amb sostre i on en lloc d’excavar-se un pou, s’elevaven uns murs perimetrals aprofitant dolines o clots naturals, o simplement alçaven un mur perpendicular als vents dominants per afavorir l’acumulació de la neu, tal i com veurem als següents ventisquers. Els ventisquers i les neveres són una de les restes etnològiques més interessants que s'han conservat fins hui dia a les nostres terres, un patrimoni oblidat que caldria conservar i que, com aquest cas de la Serrella, compten amb el valor afegit de trobar-se a totes les joies de la corona de la muntanya valenciana: Aitana, Font Roja, Mariola, Maigmó, Benicadell, Safor, Bèrnia...

Continuarem cap amunt per la colpidora canal, que poc a poc va perdent la grisor gràcies a la relativa abundància d’unes hedres (Hedera ellix) de mesures gegantesques i inconcebibles en relació al seu reduït i ridícul tronc, que entapissen bellament les verticals parets de la Canal oferint insòlites taques de verdor al indret.

Les gegantesques hedres entapissant les parets de la Canal

Uns 300 m després veurem, junt una gran penya, un nou ventisquer de planta circular i 11.3 m de diàmetre interior, el Pouet de la Font de la Noguera, sense mur perimetral amb excepció d’un fragment al vessant nord-est que actuaria com a paret de contenció del dipòsit, sobrealçat gràcies a un terraplè construït amb la pròpia terra amb que excavaren el pou, que observem lleugerament atalussat. El ventisquer, d'uns 4.2 m de profunditat, deu comptar amb un volum estimat d'uns 420 m3 malgrat trobar-se quasi replet de sediments i de fragments de l'enderroc dels murs de maçoneria.

Pouet de la Font de la Noguera

Si no abandonem el trajecte i continuem a prop de l'ombria, en poc més de 300 m, ja prop del coll que dona fi a la Canal, assolirem el Ventisquer del Barranc de la Canal, construït baix de la penya aprofitant les seues verticals parets per estalviar-se el tram de mur del sud. Molt deteriorada, veurem una rústica i primitiva construcció de planta circular molt irregular, d'aproximadament uns 8 m de diàmetre, tancada al nord per un mur semicircular d'un metre d’alçada de maçoneria sense morter, tan rudimentària que fins i tot aprofita una gran pedra per a definir el perímetre. Els teòrics 30 m3 de neu que podia emmagatzemar ens demostren que la seua funció era acumular neu de forma temporal abans de ser traslladada fins a altres neveres més importants.

Part superior de la Canal, en primer pla les restes del ventisquer del Barranc de la Canal

La Mallada del Llop (1.360 m)

Arribarem al naixement del barranc de la Canal, un obert i arrodonit coll emplaçat entre la Penya del Noguer (1.265 m) a la dreta i el cim de la Mallada del Llop (1.360 m) a l'esquerra, el nostre següent objectiu al qual arribarem seguint un sender costerut, molt difuminat i en ziga-zaga. Descansarem de l'ascensió junt a un piló de formigó, indicador de que ens trobem a un vèrtex geodèsic de tercer ordre. Des del cim gaudirem del primer premi paisatgístic del dia, envoltats dels gegants Aitana al sud, Alfaro al nord i Guadalest i el seu embassament al fons. A l’est divisarem perfectament la veïna serra de la Xortà amb el seu castell, la serra Gelada a la mar i una increïble panoràmica visual que cap al nord ens mostra clarament serres tan allunyades com la Safor, el Mondúver i en dies molt clars, Penyagolosa.

La Xortà des de la Canal de la Mallada del Llop

Si mirem cap a l'oest veurem un extens tàlveg, el Clot del Noguer o de l’Om, on destaca la presència de verdes i extenses praderies de muntanya amb predomini de l'herba llisa (Brachypodium Phoenicoides) i l'herba mans (Brachypodium retusum). La insòlita visió d'un bosquet d’esvelts oms a aquestes altures implica l'existència d'aigua a prop, i efectivament al bell mig del clot es troba la cabalosa i agraïda font de Noguer (1.126 m), al voltant de la qual no és rar veure ramats d’ovelles pastant, trencant el silenci i l’enorme sensació de solitud que provoca el paratge. I és que el clot de Noguer sempre resulta impressionant, rocós i bast, envoltat de brusques, afilades i agrestes crestes calcàries. I és la presència del ramat la que ens recorda l'origen del topònim Mallada, en clara referència al lloc on els pastor recollien el ramat per a passar la nit, indrets envoltats d’alts “malls” o parets de roca que, per estar disposats en forma de mur, els protegeixen dels vents freds. La resta del topònim sembla completar-se si fem cas a la llegenda que afirma que en aquest lloc és on es va caçar i extingir l’últim llop alacantí.

Clot del Noguer, amb la nevera de la Font de Famorca en primer pla

Si voleu visitar la font i la propera nevera, o esteu cansats i voleu acurtar la ruta, encara esteu a temps. Des d'aquest punt podeu descendir de nou a la Canal i seguir la senda fins la font del Noguer. Des d’eixe punt podeu connectar amb la senda que per les casetes de l'aigua descendeix a Famorca, tal i com vos contàrem a la ruta de la Serrella per Famorca, o travessar el clot del Noguer, també per senda, en direcció oest cap a la Mallada Verda, baixar uns vertiginosos runars i descendir fins Fageca pel barranc del Moro com consta a la mateixa ruta.

Des del cim seguirem el definit cordal de la serra en direcció oest i passarem per damunt de la nevera de la Font de Famorca, una construcció circular del segle XVIII d'uns 12 metres de diàmetre i gruixos murs de maçoneria i morter, oberta per quatre portes orientades als quatre punts cardinals. L’enfonsament de la falsa cúpula de maçoneria afavoreix, des de l’alçada on ens trobem, que s'aprecie be el interior del pou, un forat d'uns 8.5 m quasi completament envaït per una gegantesca hedra (Hedera ellix).

Clot del Noguer amb la nevera i la penya del mateix nom al fons

Continuarem el nostre trepitjar, paral·lels a l’Aitana, per l’afilada i abrupta cresta de la serra. I és que Serrella, com be indica el seu nom, és sinònim de paradís de roca, una successió de cims i colls que formen una gegantesca i arquejada cresta dentada que ens farà imaginar per un moment que caminem per l’espina dorsal d’un fabulós gegant de pedra. Proba d’allò és en poc més d'un quilòmetre farem el segon cim del dia, el Morro del Regall (1.323 m), segon dels cinc 1.300 amb que compta la Serrella junt a la visitada Mallada del Llop (1.354 m) i els propers Pla de la Casa (1.379 m), Morro de la Sàlvia (1.326 m) i el pic Serrella (1.359 m), una circumstància única a la nostra geografia.

Cordal de la Serrella camí del Pla de la Casa

Seguirem el cordal cap a l'oest, endinsant-nos al regne de la roca i el lapiaz on els arbres han desaparegut, només divisem a distància alguna que altra carrasca, molt aïllada i degradada. Davant nostre el pròxim objectiu, el Pla de la Casa, se'ns mostra majestuós, altiu i imponent. Assolirem el coll de la Penya dels Corbs, on sortejarem el cau del naixement del barranc del Moro, el mateix pel que descendirem posteriorment a Fageca, fins a connectar amb el PRV-182 al "Portet" (1.237 m). En aquest punt si se vos fa tard podeu baixar a Fageca pel barranc del Moro (recordeu, a la muntanya un abandonament a temps és una victòria!). Els demés ens encararem al Pla de la Casa i seguirem un tram incòmode, erosionat i molt pedregós, una pujada físicament exigent amb una pendent del 100%, a la fi de la qual assolirem una plana, la del Pla de la Casa.

El Pla de la Casa

La nevera del Pla de la Casa (1.350 m)

Al bell mig de la plana i a 1.350 m d’altitud es troba una nevera del segle XVIII. Encara que ha perdut el sostre i els murs exteriors, conserva en molt bon estat l’estructura circular interior, i són apreciables el túnel d'accés i les rampes de càrrega.

Nevera del Pla de la Casa

Detall dels 13 m de profunditat de la nevera

Compta amb un considerable diàmetre d’11’5 m i 13 m de profunditat, el que li atorgava la notable capacitat estimada de 1.270 m3 de gel. A uns 500 metres a l’oest es troba un gran ventisquer de 21 m de diàmetre per 3.8 m de profunditat, molt degradat i sense cap mur ni coberta exterior, que possiblement actuaria com a dipòsit provisional de neu previ a l’emmagatzemen a la nevera. Els voltants del clot es troben sobrealçats per les terres sobrants de l’excavació, trobant-se al vessant nord un menut mur de pedra amb el quall anivellaren una plataforma. Independentment del seu estat, cal ressaltar que ens trobem amb la major estructura d'emmagatzemament de neu del País Valencià. A pocs metres del clot hi ha les restes de la casa dels nevaters, una construcció de planta rectangular de 14x2.5m.

Ventisquer del Pla de la Casa

L'entorn de la nevera és una plana verda colonitzada quasi exclusivament (a l'igual que totes les zones altes de la Serrella) pel coixí de monja (Erinacea anthyllis), un arbust molt ramificat i compacte que forma coixins arrodonits i punxosos amb aspecte d'eriçó, una planta autòctona del País Valencià i Catalunya que s'ha adaptat perfectament a les carenes ventoses i als cims més alts de les muntanyes mediterrànies.

En primer pla, detall de les aparentment acollidores però terriblement punxoses coixinets de monja

El Pla de la Casa (1.379 m)

El cim ja està a un tir de pedra, només ens resta una menuda trepada i ens trobarem a 1.379 metres d'altitud, al quart punt més alt d'Alacant, on la creu metàl·lica decorada del cim amb la seua bústia i les impressionants vistes del voltant ens podrien recordar per un moment que estem a la pirenaica Pica d'Estats. Conten que la creu va ser pujada pels membres d’un centre excursionista d’Alacant. Si ens fixem be i tenim la sort de no trobar-nos envoltats de boira (molt habitual, per cert), descobrirem que tenim a la vista quasi totes les muntanyes de la província, destacant el Montgó, la Mariola, l’Aitana, el Cabeçó d'Or o la Bèrnia; inclòs el Mondúver és visible des d’aquesta alçada. Amb aquestes panoràmiques, no ens pot estranyar que Alacant siga la segona província més muntanyosa d'Espanya.

De camí cap al cim hem passat per una espècie de ruïnes, que segons les cròniques, i encara sense confirmar, sembla que pertanyien a l'antic castell musulmà de Xeroles (segles XI i XIII), el més alt de la província (1.359 m). La construcció estava formada per una torre de planta rectangular de 7,6x3,8 metres, bastida de maçoneria i lluïda per una capa de morter de calç. Es troba en un estat de runa total, ja que va ser abandonat a la reconquesta i mai més va tornar a ser utilitzat.

Agulla o frare al Pla de la Casa

El descens el realitzarem seguint el mateix PRV-182 en direcció al barranc del Moro, amb molta precaució per la pedra solta, fins assolir la capçalera del mateix.

La font del Moro (1.008 m)

Casetes de l'aigua

Baix d'una roca veurem, junt una caseta tancada, la font del Moro o del Cuquero, que brolla uns metres més avall per una aixeta junt un monticle de pedres. Poc abans hem arribat a un encreuament de camins. Mentre que pel sud arriba una senda que descendeix del Morro del Regall, per l'est ens trobarem amb un senda que descendeix vertiginosament els runars de la Mallada Verda provenint de la font del Noguer, tal i com vos comentàrem a la ruta circular de Famorca.

Descendirem seguint un sender pel mig del barranc, envoltats d'un conjunt rocós abrupte, completament erosionat i farcit d'enormes pedreres. A l'esquerra trobarem un vistós abric, la cova de Bernat, tancada amb un mur de pedra que s'utilitzava per a refugi del ramat i visitable a través d'un senderet. Veurem al camí fins a quatre casetes que canalitzen l’aigua de les fonts cap a Famorca.

Barranc del Moro i Fageca

Poc a poc el barranc s'estreta fins un punt on el sender l'abandona per l'esquerra i es dirigeix a un còmode camí de terra que, passant per la font de l’Esperit Sant i el llavador municipal, ens deixarà a Fageca (770 m), fi del recorregut. Si no hem deixat un vehicle al poble, sempre podem seguir per l'enllaç del PRV-168 “Barranc de Malafí”, que naix uns metres abans d'assolir Fageca i pel sud de la carretera ens portarà fins a Famorca en menys de mitja hora.

Esquema de temps:

Famorca (677 m) - Accés a la Canal (1.024 m): 3.95 Km, 1h 30'
Canal (1.024 m) - Mallada del Llop (1.360 m): 2.25 Km, 1h 15'
Mallada del Llop (1.360 m) - Pla de la Casa (1.379): 3.3 Km, 2h 15'
Pla de la Casa (1.379) - Font del Barranc del Moro (1.008 m): 1.4 Km, 35'
Font del Barranc del Moro (1.008 m) - Fageca (770 m): 1.8 Km, 20'
Fageca (770 m) - Famorca (677 m): 2.3 Km, 30'

Total: 15 Km, 6h 25'. Desnivell acumulat: 1.138 m


Rutes relacionades:

La Serrella. Circular per Famorca
Els Frares de la Serrella"
La Xortà 
Integral la Serrella - la Xortà, de Benasau a Bolulla

Més informació al voltant de caves i neveres de gel:

CRUZ, J. i SEGURA, J.: "El comercio de la nieve: la red de pozos de nieve en las sierras valencianas". Ed. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. València, 1996.