El savi de les Foies

Crec en una naturalesa plena de vida, en uns paisatges alegres, plens de màgia, en una naturalesa forta, sana, també si cap en el dia en què la naturalesa es desenvolupe en el seu just equilibri... Així que un bon dia un grup de xiquets, juntament amb els seus pares, decidiren anar a passar el dia al camp; durant el camí, atònits, observaven que alguns llocs estaven descurats, bruts, gairebé amb aspecte d'abandó, llocs que no convidaven per res a jugar en ells, uns altres es presentaven amb un color gris, d'aspecte trist… Quan un dels xiquets va preguntar a son pare què havia passat, aquest li va respondre —Les flames van devorar els seus colors.

Quan per fi van arribar al lloc triat, els més menuts es van alegrar molt en veure que la zona estava molt verda, una gran pineda on es podia córrer, jugar i gaudir. No tardaren molt en explorar cada racó del lloc, treure totes i cadascuna de les joguines que portaven i començar a jugar, a saltar i a córrer com a bojos.

Al bell mig del bosquet hi havia un vell pi amb una forma molt característica; els xiquets es van apropar jugant, i un d'ells va treure una navalla que tenia i va començar a gravar el seu nom al tronc. De sobte, l'arbre es va posar a parlar —Perquè em fas una ferida al tronc? –el xiquet, espantat, va fer un pas enrere– només volia deixar un record meu en aquest lloc. El vell pi, que era el més savi del lloc, li va dir —si cada xiquet decidira fer el mateix, el meu tronc acabaria podrint-se, les fulles em caurien i jo deixaria d'existir.

El vell pi els va convidar a asseure's al seu costat per a poder explicar-los algunes coses. —Mireu —va dir el vell pi— durant anys l'home ha anat deixant marques en la naturalesa, omplint-la de brutícia, fent desaparèixer racons preciosos amb els incendis o amb la massificació de construccions; gairebé sense adonar-se han anat perdent el respecte i l'amor cap a la naturalesa i han perdut una part del patrimoni que tenien. Abans m'has dit que volies deixar un record en aquest lloc, —li va dir el vell pi al xic—, doncs, vine i arrimat.

El xic es va apropar i el vell pi li va dir —abraça el meu vell tronc, tanca els ulls i sent l'energia que transmeto. Així ho va fer, es va abraçar i va tancar els ulls; al principi només sentia el batec del seu propi cor, però poc a poc va anar adonant-se de que alguna cosa estava canviant al seu interior. Quan va acabar es va sentir tan bé que va convidar als altres xiquets a fer el mateix, i un a un començaren a abraçar al vell arbre.

—Xiquets —els va dir el vell pi—, amb l'harmonia i el respecte amb que m’haveu tractat, cadascun de vosaltres ja heu deixat el vostre record en aquest lloc, m’haveu parlat amb el cor i gairebé sense adonar-vos haveu contribuït al fet que aquest lloc continue sent tan bonic; aquest petit gest es convertirà en una estrella que les nits fredes m’il·luminarà, i cada vegada que mire el cel me’n recordaré de tots vosaltres.

Xiquets, recordeu que la naturalesa és la casa de tots i com a tal, l'hem de cuidar, netejar i respectar. Abans d'anar-sen, els menuts es van organitzar per fer una batuda de neteja, van recollir pinyes caigudes, papers i escombraries i les van ficar en una borsa que més tard van tirar a un contenidor. Es van sentir tan bé que van convidar a altres xiquets a fer el mateix; aquell dia van aprendre a cuidar i respectar la naturalesa tal com els havia ensenyat el vell pi, el savi de les Foies.