La marjal de la Safor i l'Auir

La marjal de la Safor i l’Auir esdevenen un paratge natural dominat pel senill i el borró; una de les zones humides més importants de la Península on es desenvolupen plantes endèmiques i espècies aquàtiques úniques; un espai únic que dona refugi a nombroses aus, tant migratòries com nidificants; un indret privilegiat que ha patit durant segles una fortíssima degradació, una forta recessió del terreny, irreversibles soterraments i nombrosos projectes destructius que durant dècades s'havien mantingut en segon pla, encara que latents, malgrat trobar-se en l'actualitat més vives i amenaçants que mai.

La marjal de Borrons

La marjal la Safor, amb 1.225 hectàrees i integrada dins dels termes municipals de Gandia, Xeresa, Xeraco i Tavernes, és una reserva de fauna i flora amb un importantíssim valor ecològic i botànic, un lloc que cal conservar pel seu valor científic, pedagògic, cultural, recreatiu i paisatgístic, un espai a cuidar ja que evita la salinització dels aqüífers i regula la qualitat de les aigües absorbint i fixant substàncies contaminants. No obstant això, els polítics han consentit i afavorit durant dècades la seua degradació i el soterrament i transformació de zones humides en camps de conreu i habitatges.

Segur que molts penseu en "Cañas y Barro" de Blasco Ibáñez on Tono, el fill del tio Paloma, soterrava l’Albufera per a conrear arròs; però què va, això és tirar pedres a la mar en comparació amb les barbaritats i projectes que han rondat i ronden al nostre humidal! Ja durant l’època franquista es va proposar la construcció del complex hoteler "Ciudad Renacimiento", una macro urbanització amb un llac central comunicat per canals per on els propietaris accediren a casa amb els seus vaixells. A la dècada dels 90 Cipriano Fluixà, ex-alcalde de Xeresa pel partit popular, va tenir el trist mèrit de figurar com el primer alcalde condemnat a penes de inhabilitació i de presó per prevaricació i delicte contra el medi ambient per autoritzar el vessament de residus a la marjal entre 1995 i 1998, intentant soterrar més de 100.000 metres quadrats mitjançant llicències de soterrament de fem i destruint pel camí la reserva de samarucs de la marjal de Borrons. Amb l’arribada de Zaplana al poder les pressions a la zona humida augmentarien exponencialment amb la presentació per part de l’empresa Xeresa Golf del projecte d'un camp de golf, dos parcs temàtics, dos hotels i una urbanització de luxe, aprofitant una sentència de la secció 1ª de l'Audiència Provincial de València (sentencia nº 281/01) que considerava "terrenys de secà" (sic) a la marjal de la Safor; afortunadament el trellat es va imposar i el projecte es va cancel·lar, inaugurant l’empresa poc després un projecte semblant als terrenys de la Terra Mítica de Zaplana, declarada en fallida l’any 2010. L’any 2006 els populars farien tota una evident declaració d’intencions al votar a les Corts Valencianes en contra d'una Proposició no de Llei per a declarar l’Auir Paratge Natural, fent ús de la seua majoria absoluta; el camí estava obert per a que el PP gandià durant dècades plantejara nombrosos projectes per a construir camps de golf, PAIs, urbanitzacions de luxe, ressorts, hotels, platges temàtiques, carreteres... fins ara no més que fum i promeses electorals, però amb l’arribada a l’alcaldia de Gandia d’Arturo Torró va arribar l'anunci de venda de l’Auir al “mayor postor”, l'imminent construcció d’un camp de golf de 4.5 milions d’euros, un ressort, una passarel·la tapant les dunes de 5 milions d’euros, una nova carretera travessant les Galerasses, xiringuitos temàtics... I el problema no són els polítics, tristament ja sabem que només miren pel seus interessos, el problema és que malauradament una gran part de la societat els recolza, algunes vegades per interessos, algunes per manipulació, moltes més per ignorància.

Afortunadament de quan en quan els polítics ens sorprenen com quan l’ex-ministra Narbona el 2004, aprofitant la derogació del transvasament de l’Ebre, va crear conjuntament amb una mesa de treball formada pels millors científics i ecologistes de l’estat el programa AGUA, on les marjals devien ser prioritàries en la gestió urbanística de la costa. Aquell programa, que comptaria amb una forta crítica i oposició per part del govern popular valencià, donaria com a fruits la neteja i creació d’un camí per a comunicar la marjal de la Safor, des dels ullals de Gandia fins la platja de l’Auir passant per la valuosíssima marjal de Borrons a Xeresa; l’apertura d’aquest corredor verd, malgrat constituir una magnífica millora en l’oferta turística de la ciutat, més enllà d'un breu comentari al Fitur ha estat ignorada absolutament per part d’un ajuntament de Gandia incapaç de visualitzar la marjal i el mediambient més enllà del benefici a curt termini. Així dons anem a deixar als polítics maquinant idees destructives mentre us convidem a que ens acompanyeu a fer un passeig per la marjal, perquè recordeu, el primer pas per la conservació i la protecció és l’estima i el reconeixement. Anem?

La nostra ruta, apta per a tothom, recorre 13 quilòmetres de sendes, caminals i zones per a vianants, pel que la dificultat és nul·la i apta per a qualsevol perfil de caminant, molt vàlida per a fer-la amb la bicicleta, a peu i especialment per a córrer per terra blaneta. Només eviteu les hores centrals de l’estiu, on la forta insolació vos pot donar més d'un disgust.

Accés

Mapa detallat, perfil i estadístiques

|

Com arribar-hi

El punt inicial de la visita a la marjal serà la partida de la Font de Montaner, a l'alqueria del Duc. Ens dirigirem a Gandia per la N-332 des de València i només arribar a la primera rotonda (la polèmica plaça 25 d'Abril) girarem cap als centres comercials per l'avinguda de Blasco Ibáñez. A la tercera rotonda girarem a l'esquerra per l'avinguda de la Mar i de nou a l'esquerra pel carrer Vicent Macip, el que ens durà al camí de l'Alqueria del Duc; travessarem els antics camins de la Via (avinguda d'Europa) i Fondo del Grau, i paral·lels al polígon Alcodar arribarem a l'alqueria del Duc. Una altra possibilitat, més directa, és dirigir-nos al Grau de Gandia per la N-332, girar a la dreta (ronda sud) per la rotonda de la universitat, a l'esquerra a la següent rotonda i a la dreta pel següent carrer, el del camí Fondo, on als pocs metres trobarem el camí de l'Alqueria del Duc que caldrà resseguir durant escassa distància.

L'alqueria del Duc

Envoltats de tarongers arribarem a l'alqueria del Duc o de Don Alonso, una antiga alqueria medieval fortificada construïda durant el segle XVI que va ser utilitzada com a residència d'estiueig de la família Borja, ducs de Gandia. Des de fora podem apreciar un robust edifici de gruixuts murs, de planta quadrada, dos altures i sostre de teula àrab amb bigues de fusta. El caràcter defensiu de l’edifici està definit per la presència de tres garites angulars a les cantoneres, així com per la presència de troneres i buits a la planta baixa. L'alqueria, catalogada com a Be d’Interès Cultural, comptava amb un pati interior i estàncies destinades a usos agrícoles (graner, magatzem i habitacions per al servici). Al primer pis es trobava la residència senyorial on havia un saló, una capella i habitacions decorades amb materials luxosos.

L'alqueria del Duc

Façana oest de l'alqueria del Duc on s'aprecien les garites angulars

Adquirida el 1590 per Alonso de Borja, últim fill del duc Francesc de Borja, l’edifici seria convertit en alqueria senyorial i lloc d'estiueig; abandonada, en els anys 90 del segle passat seria rehabilitada i cedida a la Conselleria de Turisme per a convertir-la en un Centre de Desenvolupament Turístic i Escola d’Hostaleria (CDT Alqueria del Duc), centre on s'imparteixen cursos de formació professional centrats en la formació de cuiners i cambrers.

Després de contemplar la façana est de l'edifici ens dirigirem a la seua façana sud, on destaca un rellotge de sol del 1780, davant del qual hi ha les restes d'una necròpolis paleocristiana dels segles IV-VII. Veurem que la cantonera nord-oest de l'alqueria no compta amb garita, ja que en el seu lloc hi ha les restes d’una torre de maó que contrasta amb la resta del conjunt, d'argamassa i pedra. Es tracta de les restes d’una antiga torre defensiva del segle XIV on possiblement s’efectuaria el relleu de les patrulles costaneres que vigilaven el litoral davant dels atacs de pirates barbarescs.

Seguirem en direcció oest i arribarem a l'Aula de la Natura, interessant edifici educatiu de nova planta de 312 m2 de superfície que es va construir seguint el model de les cases rurals de la zona. Malgrat la forta oposició de Rita Barberà el centre va arribar a ser seu del Centre Espanyol d’Aiguamolls del Ministeri de Medi Ambient, circumstància perduda durant la present alcaldia per falta de voluntat política. Només eixir de l'Aula de la Natura trobarem l’Arborètum, una interessant representació de la vegetació, no tan soles de la marjal, sinó també la dels voltants, tant  del proper Mondúver, als peus de la qual s'estén la marjal, com la pròpia de les dunes de l'Auir, passant per plantes conreades per l'home com la figuera (Ficus carica). Seguirem caminant i arribarem a un acurat i bonic jardí adjacent a un bancal de tarongers, sorprenentment el cultiu més representatiu i abundant de tota la marjal de Gandia juntament amb les hortalisses. Al parc ens trobarem amb espècies no tan pròpies de la marjal com moreres (Morus), magraners (Punica granatum), salzes (Salix) o figueres (Ficus carica), barrejats amb l'obligada presència d'oms (Ulmus) i xops (Populus nigra).

L'ullal de l'Estany

Seguint un bonic camí de fusta arribarem als ullals de l'Estany i la Perla, uns llacs amb una profunditat que no supera els tres metres formats per la presència naixements o brolladors d'aigües dolces subterrànies provinents del proper Mondúver, que junt a l'aigua que prové de les sèquies, els barrancs i les pluges s’abasteix la marjal. Els ullals tenen una gran importància dins dels ecosistemes de la marjal al comptar amb aigua durant tot l’any, inclòs en anys de forta sequera.

Panoràmica de l'ullal

A qualsevol hora que anem podrem observar sense problemes nadant uns quants exemplars d'ànecs, entre els quals destaquen els vius colors dels collverds (Anas platyrhynchos), tan acostumats a l'home que probablement se'ns acostaran descaradament a veure si els donem de menjar. Si tenim paciència no ens costarà trobar interessants espècies com la fotja vulgar (Fulica atra), l'arpellot de marjal (Circus aeruginosus) o l'esplugabous (Bubulcus ibis). Si anem a la primavera, podrem gaudir amb la presència de multitud d'aus que es troben de pas en la seua migració des d'Àfrica, com la garsa imperial (Ardea purpurea), el camallarga (Himantopus himantopus), el xitxarrot (Acrocephalus arundinaceus) o el fumarell carablanc (Chlidonias hybridus).

Camí dels ullals

Seguirem caminant i veurem com l’ullal connecta amb dues sèquies per on desguassa l’aigua i el fan navegable; aquesta circumstància va ser aprofitada en 1666 quan set barques acompanyades per un grup de música portaren a l'emperadriu Margarida d'Àustria, filla del Felip IV i protagonista del quadre de Les menines de Velázquez, a fer un passeig per la marjal, organitzat per la duquessa de Gandia Maria Ponce de León, vídua del novè duc Francesc de Borja.

L'ullal

Sender baix del pont de la carretera del Grau

Ens dirigirem a l'oest, paral·lels a la sèquia del Molí, en direcció al camí de l'Alqueria de Potes. A les verdes aigües de la sèquia veurem, si ens fixem, molt de moviment; hi habiten nombrosos amfibis, on destaca el renoc comú (Buf buf), el renoc corredor (Buf caramida) o la granota (Granota perezi). També destaca la presència de rèptils com la tortuga d'estany (Emys orbicularis), en regressió davant la competència de la tortuga americana, el dragó comú (Tarentola mauritanica), la sargantana comuna (Podarcis hispànica), o l'escurçó d'aigua (Natrix Maura). Envoltats de canyís o senill (Phragmites australis) arribarem a l'asfaltat (i per tant transitat) camí de l'Alqueria de Potes. Per l'esquerra el camí es dirigeix al polígon Alcodar, per on la nostra sèquia del Molí naix a l’ullal del Bou, situat als voltant del parc de bombers. Girarem doncs a la dreta uns pocs metres fins trobar-nos amb uns senyals verticals, on naix un senderol delimitat amb cordes tancat al trànsit, dins d'un espai en clara regeneració i que resseguirem. Si mirem cap a la muntanya veurem el tossal de Sant Joan, coronat pel ben visible castell de Bairén.

Bayren des de l'ullal de l'Estany

Tota la muntanya, encara que per la perspectiva no ho sembla, forma part d’un fabulós massís calcari, rematat en cúpula com a conseqüència de ser el punt d'unió de les serralades ibèrica i prebètica: el Mondúver, l’última estribació llevantina de la gegantesca serra Grossa. La presència de la marjal conforme la coneixem no seria possible sense la seua presència, ja que al tractar-se d'una muntanya molt carstificada afavoreix l'acumulació de l'aigua de les pluges, que aflueix a la marjal pels ullals i barrancs.

La marjal des del castell de Bairén

Passarem per baix del pont de la carretera de la platja de Gandia i desprès de passar a la vora d’unes casetes assolirem el camí Assagador, el qual en direcció est es dirigeix a la platja; nosaltres girarem a l’esquerra pel camí de la Sèquia del Rei i extremarem les precaucions doncs caminarem un tram per camí asfaltat. Paral·lels a la sèquia, amb naixement tant a l’ullal del Bou com al proper Fosc, no és gens complicat contemplar algun cabusset (Tachybaptus ruficollis), semblant als ànecs encara que de diferent família, bussejadors i distingibles pel seu plomatge negre i pic rogenc. Prou a sovint creuaran el camí davant nostre les polles d'aigua (Gallinula chloropus) amb el seu graciós caminar. Obviarem el camí Assagador de Morant, per on drena la nostra sèquia i que es dirigeix fins la plaça del Castell de la platja passant per un càmping, i caminarem uns 600 metres més fins arribar a una corba al Pla de les Fonts, on es troba el recentment netejat l'ullal Fosc.

L'ullal Fosc

L'ullal Fosc

Atentament vigilats per Bairen i a l’ombra d’uns plataners creuarem la canal del Nadador per una bonica passarel·la de fusta que ens permetrà gaudir de l’ullal; de nou al camí terrer obviarem el ramal de la dreta, que paral·lel a la sèquia de la Tancada s’endinsa a la marjal, i seguirem el ramal de l’esquerra, el camí dels Xops, paral·lels a la N-332. 

Pont nou a la sèquia de Ripoll

Aprofitarem una passarel·la de fusta per tal d’evitar l’escàs trànsit de la zona i girarem per la dreta seguint el primer camí transitable que ens aparega, perfectament senyalitzat. Seguint els senyals de nou girarem a l’esquerra i caminarem envoltats de menuts horts minifundistes de tarongers i hortalissa que s'estenen cap a la mar aproximadament entre 800 i 900 metres, i que afortunadament no han pogut aterrar les nombroses basses d’aigua dolça que de quan en quan ens alegren la vista. Després d’un bon tram de tarongers ens creuarem amb una nova sèquia, la de Ripoll; aquesta sèquia té la particularitat de nàixer a l’ullal de Cervera, lamentablement aïllat entre els dos carrils de l’autovia. Un bonic ponent de fusta batejat com el Pont Nou ens permetrà creuar a l’altra banda mentre observem l’aigua discórrer cap al Grau de Gandia transformada en les sèquies de la Mota i Nova.

Estampa marjalenca

Després de envoltar un parell de basses assolirem un nou camí, el de Bovar; encara que per la dreta mena dirèctament a la marjal de Borrons, nosaltres girarem a l’esquerra i molt prompte arribarem a un menut tossal vora camí, la Muntanyeta de la Creueta, completament assolada per un incendi forestal; ascendirem pel seu vessant sud seguint una clara senda i ens disposarem per a gaudir d'una immillorable panoràmica de la marjal en la seua totalitat.

Camí del Bovar i muntanyeta de la Creueta, abans del seu incendi

Al sud podem observar el castell de Bairén, als peus del qual es troba l'Alqueria del Duc, l'ullal de l'Estany i l'Aula de la Natura. Al sud, a prop de la mar, divisarem taques aïllades de pins que marquen la situació de la Dehesa, l'antiga restinga o barrera que separava l'antiga albufera de la mar, molt diferent d’aquella que observara Cavanilles tan plena d'arbres.

El castell de Bairén des de la Muntanyeta de la Creueta

La marjal de Borrons des de la Muntanyeta de la Creueta

Girarem a la dreta i paral·lels a la muntanyeta, que restarà a la nostra esquerra, connectarem amb un camí de terra on naix una passarel·la de fusta que ens deixarà a un nou ullal, el de la Creueta.

Ullal de la Creueta

Ullal de la Creueta

A l'ombra de la muntanyeta del mateix nom gaudirem d'un preciós ullal rectangular d'uns 5.500 m2 de cristal·lines aigües, envoltades de bova (Typhaangustifolia) i on destaquen uns escassos exemplars de la rara Carex elata.

Ullal de la Creueta

Arribarem al camí asfaltat de la Sèquia Nova; per l’esquerra veurem un sender que es dirigeix al camí de la Via, punt de connexió de la ruta amb Xeresa i per on podríem accedir des del naixement del Caminàs seguint les indicacions de la ruta "La marjal de Xeresa".

Sender de connexió per Xeresa

Nosaltres girarem a la dreta i ens acomiadarem del camí per tal de seguir un còmode sender, usualment ple de garses i ànecs, fins assolir la sèquia Travessera o de Trènor; amb naixement al riu Vaca, la sèquia va ser construïda al segle XIX formant part d'un ambiciós projecte de dessecació per part de Frederic Trènor de la partida del Canyar a Xeraco. Recentment ha estat drenada i netejada, circumstància que es venia reclamant des de feia anys pel greu risc d'inundacions que suposava per al poble; i és que hem de pensar que les sèquies són les veritables venes de la terra, i al llarg de l'any solen acumular restes de llot, brossa i brutícia.

Les Galerasses des de la muntanyeta del camí Llavador, a ponent de Xeresa

Accés a la marjal de Borrons

Ens trobem al punt on s'inicia la partida de les Galerasses, allà on fineix la zona de conreus i comença la marjal més salvatge i menys antropitzada. Un gegantesc i ramificat om (Ulmus minor) ens dona la benvinguda a una acurada passarel·la de fusta que creua la sèquia i ens convida a travessar les 5.1 hectàrees protegides de la microrreserva de flora i fauna de la marjal de Borrons.

Marjal de Borrons

Panoràmica de la marjal de Borrons

Davant nostre s’estenen quatre llacs, dos d’ells recentment units, on des de l’any 1994 s’ha estat mantenint una menuda reserva de samarucs, un peixet endèmic del País Valencià en greu perill d’extinció. La passarel·la ens conduirà fins un mirador on gaudirem del paratge amb la mínima intrusió possible; a esquerra i dreta ens trobarem envoltats de vegetació aquàtica i de les bellíssimes i grogues flors dels lliris (Iris pseudacorus). A la primavera veureu eixir de l'aigua les vistoses flors blanquinoses dels nenúfars (Nymphea alba) i les de la corretjola (Ipomoea sagitata). 

Marjal de Borrons

Si alcem el cap veurem nadant o sobrevolant els terrenys inundats a nombroses aus com l'ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), la fotja vulgar (Fulica atra), l'arpellot de marjal (Circus aeruginosus) o l'esplugabous (Bubulcus ibis) o el fosc picaport (Plegadis falcinellus) amb el seu característic bec corb. Si anem a la primavera, podrem gaudir amb la presència de multitud d'aus que es troben de pas en la seua migració des d'Àfrica, com la garsa imperial (Ardea purpurea), el camallarga (Himantopus himantopus), el xitxarrot (Acrocephalus arundinaceus) o el fumarell carablanc (Chlidonias hybridus).

Mirador

Passarel·la que envolta la marjal

Envoltarem pel sud els llacs paral·lels a la sèquia de Ripoll, a l'ombra d'una omeda; assolirem un nou mirador amb vistes al Mondúver, on la lletja ferida que ha fet a la muntanya la urbanització de l'antic càmping Caudeli no ens podrà impedir gaudir dels únics colors que deurien representar a una marjal, el blau de l'aigua i el verd del senill (Phragmites giganteus), de la bova o dels joncs (Juncus scirpus).

Cau la nit a la marjal de Borrons des del mirador de llevant

Imatges de la marjal al crepuscle

Junt al mirador es troba el naixement de la sèquia de l’Escorredor de Xeresa, on un blanet camí envoltat d’altius senills (Phragmites australis) ens durà fins un sorprenent bosquet de monumentals i esvelts eucaliptus.

Sendeta entre senills

El bosquet d'eucaliptus

El bosquet d'eucaliptus

Cinc-cents metres d’eucaliptus s’estenen fins la propera platja de Gandia formant una arbreda envoltada per dues sèquies. L’eucaliptus és un arbre que consumeix enormes quantitats d'aigua i les seues fulles són molt antisèptiques, pel que tarden molt en descompondre's impedint la formació de sòl vegetal; és per tant un arbre que perjudica molt el seu entorn, pel que sorprèn la seua presència tan abundant, fet que justifica que durant les tasques de restauració a la marjal de Borrons es trossejaren 400 peus d’aquesta espècie.

L'Escorredor

Doncs sembla que foren introduïts a la marjal als anys seixanta per ICONA amb el tímid objectiu, segons les males llengües, de fer un experiment de dessecació parcial de l'aiguamoll.

Entre els llargueruts troncs dels arbres a l’esquerra descobrirem la major extensió de marjal verge de tot el conjunt, les Galerasses, on interminables làmines d’aigua envoltades de vegetació s’estenen fins el terme de Xeraco, allà on es perd la vista. Per la dreta és sorprenent la gran quantitat d’aigua amb que compta l’Escorredor, un ramal de la sèquia de Ripoll que rep l’aportació de la sèquia Travessera, amb naixement al riu Vaca a Xeraco. Al mateix riu naix també la propera sèquia que ens trobarem, la de l’Auir, Avir o Uïr; construïda pels àrabs amb la finalitat de buidar l'excés d'aigua i permetre els cultius, travessa les marjals durant 7 quilòmetres fins unir-se a la zona de la universitat del Grau a les sèquies Nova i del Rei per desembocar al port, tot just darrere de l’església de sant Nicolau. 

Sèquia de l'Auir

Poc més abans finneix el camí, i amb ell l'Escorredor, cegat amb la construcció de la platja com també va ocòrrer amb el Clot de la Mota.

L'ex Clot de la Mota, a la platja de Gandia, anys 60

Passarem junt un motor de reg i assolirem la carretera Natzaret-Oliva, tot just a l’accés nord a la platja de Gandia; creuarem amb precaució la carretera i paral·lels als terrenys de Rústicas arribarem a la fita entre la platja de Gandia i la platja de l’Auir.

Garses i picaports a la marjal

Platja de l'Auir

A la nostra esquerra s’obri una de les últimes platges verges del mediterrani espanyol, un ecosistema únic delimitat amb una molt degradada devesa per un magnífic cinturó dunar atapeït d’una vegetació molt exclusiva i delicada, acostumada a viure en unes condicions extremes que van des d'arrelar a sòl arenós, amb un mínim d'humitat i sense matèria orgànica, fins a suportar els freqüents vents abrasius i canvis de temperatura.

Platja de l'Auir

Veurem enormes piteres (Agave americana), tamarix, l’omnipresent borró (Ammophila arenaria) o el preciós lliri de mar (Pancratium maritimum). Un espai únic on gaudir de la mar i de la natura en estat pur mentre esperem que l’alcalde de Gandia la soterre baix tones de formigó.

El Mondúver des de l'Auir

Dunes de l'Auir

Travessarem la platja de Gandia pel passeig aprofitant el seu carril bici fins assolir el carrer Alcoi, aquell on naix l’escullera; al final del mateix arribarem a una rotonda, a la dreta de la qual podrem observar cóm desemboquen les sèquies de l’Auir soterrada per darrere de l’Universitat, la Nova a la dreta de la carretera del Grau i la del Rei pel bell mig de la mateixa. Seguirem per un passeig el mateix carrer Alcoi i girarem a la dreta per la Ronda de l’Àgora, on girareem per l’esquerra fins assolir un parc; el creuarem per tal d’arribar a la ronda del Grau i accedirem al camí terrer de la Rodona, senyalitzat amb una gran fita de fusta.

Panoràmica de la platja de Gandia

Paral·lels a la sèquia del Molí caminarem en direcció oest fins assolir l'ullal Fosc, on girarem a l’esquerra. Am vistes al castell de Bairén creuarem per un pontet una menuda sèquia i travessant un curt però molt agradable bosquet arribarem al nostre destí, l’alqueria del Duc.

Accés est a l'ullal de l'Estany

Bairén des de l'ullal Gran

Annex: l'origen de la marjal

La marjal des de l'Escorredor

Per a conèixer l'origen de la marjal de Gandia ens deuríem traslladar al menys 100.000 anys al llunyà Pleistocè, quan els gels cobrien mig planeta con a conseqüència de la última glaciació, l'anomenada Würm. La glaciació va augmentar el volum dels casquets polars i en conseqüència va provocar que disminuira el nivell de la mar, és a dir, tot el contrari que hui dia. Sembla que els primitius habitants de la Safor, els homes que vivien a Bolomor, en la situació poc probable de que els agradara anar a estiuejar (sobre tot per l'intens fred que feia), tindrien que caminar ben carregats uns 20 quilòmetres cap a l’est per tal d’arribar a la platja. En aquell temps tots els terrenys fins als peus del Mondúver eren una espècie d'estepa prou freda i amb escassa vegetació, per on pasturaven cavalls salvatges i cabres, però també elefants, hipopòtams, rinoceronts, lleons, llops, micos, tortugues, ases, urs o óssos. Quan va finalitzar la glaciació, fa uns 10.000 anys, la Terra es va calfar, els gels es van desfer i conseqüentment el nivell de la mar va augmentar. Fa uns 7.000 anys, amb temperatures superiors a les de hui dia, l'aigua ja cobria uns dos metres per damunt del nivell actual, pràcticament a peus de Bairen, restant una reduïda planura litoral que l'home neolític començaria a conrear. Donat que les ones i corrents de la mar al golf de València van de nord a sud, el dipòsit durant segles de sorra i sediments va anar formant una barrera dunar que es va tancar, formant una gegantesca albufera com la de València. L'aigua de la mar, aïllada, es va anar filtrant poc a poc a la terra, alhora que seria progressivament substituïda pels aqüífers actuals, perdent la salinitat.

Ullal gran de la sèquia de Trénor

Poc a poc seria colonitzada per vegetació palustre, el que va permetre el desenvolupament de la turba, fet característic del seu color fosc tan peculiar. Hui dia l'àrea encara sol trobar-se inundada, sobre tot a la tardor i a la primavera, donat l'alt nivell freàtic de l'aigua subterrània (pràcticament a nivell de la mar), alimentada per l'aportació d'aigua dolça de la pluja, dels barrancs que provenen del Mondúver i dels ullals o brolladors, drenant-se l’excés d'aigua a la mar tant per les aigües subterrànies com a través de les sèquies. Milers d’anys de formació, fins l’arribada de l’home. Però això ho analitzarem conforme anem caminant.

Marjal

Annex: la xarxa d'ullals i sèquies de la marjal de la Safor. Feu click ací per a obrir el mapa a una nova finestra.

Rutes relacionades:

El Parc Natural Marjal de Pego-Oliva
La marjal de Gandia
La marjal de Xeresa
Salvem de Torró la marjal de Gandia!
Salvem de Torró la platja de l'Auir!
Salvem de Torró la marjal de Xeresa!
El castell de Bairén