L'Aneto, història d'una conquesta

Entre les altes serralades que conformen la frontera natural dels Pirineus, l'Aneto, coronat de neu perpètua, s'alça com el gegant més imponent, la cimera més noble i majestuosa. La seua presència domina el paisatge, oferint una vista espectacular des de qualsevol punt del seu contorn. La seua alçada vertiginosa, de 3.404 metres que graten els cels, el converteixen en un monarca entre les muntanyes, un far visible des de la llunyania que inspira respecte i admiració. L'Aneto no és només una muntanya, és un símbol de la grandària i la bellesa indòmita de la natura pirinenca. Un monarca de pedra i gel que posa a prova a tots aquells que s'atreveixen a conquerir-lo. L'Aneto és un gegant, un monarca, un símbol. Però també és un mestre, una font d'inspiració i un recordatori de la nostra connexió amb la natura. Un lloc que cal visitar, respectar i admirar per sempre.

"Entre els gegants pirinencs que guaiten,

dins la nit, com espectres a l'aguait,

s'alça l'Aneto, llarga tomba de neu,

com un gran blanc fantasma somort que mira

les terres llunyanes".

Plan d'Estanh

Llanos de l'Hospital, a mitjan juny. El cel, en lloc de l'estiu promés, sembla haver-se vestit amb el mantell gris i plomís, propi d'un hivern anticipat. Del pàrquing estant, envoltats d'un silenci sepulcral només trencat pel xiuxiueig del vent entre els arbres, ens trobem davant d'una dicotomia frustrant: s'està fent de nit, no podem pujar a la Besurta amb cotxe per la prohibició de circulació, i l'autobús que la substitueix no comença a funcionar fins a l'endemà, massa tard per a nosaltres. L'hora baixa s'imposa a la vall del riu Éresa com un mantell de plom. Mentre avancem cap al Plan d'Estanh, una pressa inquieta ens domina, conscients de la tempesta que s'apropa.

Passem a la vora de l'Hospital de Benasc, un dels dos hospitals de peregrins que al segle XII els cavallers de l'Ordre de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem fundaren, sota donació del rei Alfons II el 1172, a ambdós vessants de la serra, equipats amb la seua església romànica i el seu alberg. L'antic hospital, destruït el 1870 per una allau, seria substituït per l'actual edifici, situat a escassa distància d'aquell, on actualment s'ubica un hotel. 

Ben a prop, el Plan d'Estanh, sovint un antic llac reblit amb menuts ibons, s'estén com un mar interior, completament inundat per les pluges recents i el desgel incessant de les glaceres. L'aigua cobreix tot el pla, creant una superfície immensa i lluent, trencada només per algunes illes minúscules de terra emergent. Les aigües reflecteixen el cel encapotat, convertint la seua superfície en un mirall d'aigües fosques i tremoloses. El vent, intens, provoca que la superfície de l'estany s'ondule lleugerament, produint menuts corrents i remolins que es desplacen amb una serenitat hipnòtica. No hi ha més remei que descartar la senda que envolta els inundats ibons i tombar cap al sol ixent, per l'asfalt ingrat. Els núvols, densos i baixos, cavalquen les muntanyes amb una fúria continguda, vessant-se en cascades de boira i pluja que s'enfonsen ràpidament a la vall. El vent comença a aixecar-se, xiulant entre les pedres i fent tremolar les flors que inunden els prats. Els arbres, resistents i esqueixats pel clima rigorós, es dobleguen sota la força del temporal imminent. A mesura que els núvols descendeixen, el paisatge s'ompli d'una sensació de claudicació, com si la muntanya mateixa es preparara per a un embat inevitable. Els pics Sacreux, Glera i la Salvaguardia, gegants que s'enlairen fins als 2.700 metres, normalment orgullosos i imponents, semblen ara arraulir-se sota l'abraçada freda de la tempesta. La boira es mou ràpidament, formant remolins i figures efímeres que es dissolen en l'aire saturat.

Barranc de la Maladeta, refugi de la Renclusa i cim de la Paderna

El temps és escàs, i la necessitat de refugiar-se abans que la tempesta esclate és urgent. Els núvols negres s'acosten amb una velocitat inusual per a aquella època de l'any. Mentre accelerem el pas, cada cop més conscients del perill, no podem evitar sentir una estranya admiració per aquella natura desfermada. El silenci només és trencat pel rugit llunyà dels trons i el soroll constant del vent que s'emporta les paraules i els pensaments. Aquell paisatge, sota un cel cobert i amenaçador, es converteix en un escenari de poder i misteri, on l'home només pot ser un espectador humil i fugisser davant la grandesa impassible de la muntanya. Passem a les envistes del Forau de Plan d'Estanh, una antiga nevera que utilitzaven els pastors des de l'Edat del Bronze. Més enllà, freguem la cabanya del Plan d'Estanh. I a tocar d'aquella, el pla de la Besurta (1920 m), amb el seu bar tancat, la seua parada d'autobusos inútil i el seu pàrquing inhabilitat.

Tuca de la Renclusa, la Maladeta i la Tuca de l'Alba 

Amb les primeres gotes colpejant les roques, trenquem cap al sud i remuntem per una còmoda ziga-zaga el cau del barranc de la Maladeta, fer i sorollós. Al capdamunt, la glacera de la Maladeta, blanca i imponent, s'estén formant un circ escarpat caramullat pels majestuosos cims de la Maladeta i la Tuca d'Alba, daurats intensament per uns aïllats rajos de llum filtrats amb timidesa entre els núvols carregats d'electricitat. Tot just quan els bassals vessen i els pins degotegen, allà dalt, envoltat d'un teatre de naturalesa desbordada, com una antiga aliança entre l'home i la muntanya, apareix la presència encoratjadora del refugi de la Renclusa.

El massís de la Maladeta des de la Besurta

“Quins crits més horrorosos degué llançar la terra

infantant en ses joves anyades eixa serra!

Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar,

per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,

del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,

com ones de la mar!"

Aquest fragment de La Maleïda, dins del llibre El Canigó de Jacint Verdaguer, presideix el refugi de la Renclusa. I la seua tria no va ser casual, ja que va ser inaugurat l'any 1916 pel Centre Excursionista de Catalunya (CEC). L'escriptor català Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902) va desplegar una notable activitat excursionista als Pirineus, especialment durant les travesses que realitzà entre els anys 1880, 1882 i 1883. L'obra Canigó, del 1886, fou, en gran part, una excusa per a trescar-se amb la consciència tranquil·la els Pirineus catalans i aragonesos. Concretament, la travessa del 1882 tenia com a objectiu fonamental l'ascensió a la Maleïda, nom que rebia antigament l'Aneto, eix muntanyenc simbòlic, juntament amb el massís del Canigó, de l'obra que preparava. Hi va haver una època, no fa pas tants anys, en què l'Aneto no era reconegut com la muntanya més alta del Pirineu. En aquells temps remots, les creences populars, les tradicions orals, i fins i tot alguns mapes de l'època, situaven al Mont Perdut al capdamunt de totes les altres muntanyes pirinenques. Amb el pas del temps, les exploracions geogràfiques i les mesures més precises van revelar una realitat diferent: no només l'Aneto era el més alt; fins i tot el seu veí de vall, el Posets, el superava. De fet, abans de la primera ascensió al pic de la Maladeta, hom pensava que aquella era més alta que l'Aneto, i per això la totalitat del massís heretà el seu nom. Per arrodonir-ho tot, el 1789 Ramond de Carbonières va traduir erròniament la Maladeta ("la més alta") com a Maleït, i eixe és el motiu que al massís de la Maladeta també se l'anomene com els Monts Maleïts.

El refugi de la Renclusa

Però la història d'aquest refugi és ben anterior al 1916. De fet, al segle XVIII a aquest paratge hi havia un abric sota una roca, una "renclusa", emprada pels pastors durant l'estiu. Entre finals del segle XIX i inicis del XX començaren a utilitzar aquell refugi muntanyers vinguts de tot arreu, per la qual cosa la necessitat de disposar d'un refugi de muntanya, com els que ja existien al vessant francés, es va fer notable. Gràcies a la cessió dels terrenys per part de l'Ajuntament de Benasc i donacions de tot arreu del món muntanyer, el CEC inicià les obres el 1912. Mentrestant, José Sayó, l'encarregat del vell refugi-abric des del 1907, va continuar la seua tasca, guiant, amb la seua gossa Maladeta, als excursionistes fins al cim. I ajudat pel retor i muntanyer Jaume Oliveras, va cobrir el vell abric amb una façana de pedra que protegira l'altaret de pedra que acolliria una talla delicada de la Mare de Déu en alabastre. Aquell indret, amb els anys, seria conegut com l’ermita de la Verge de les Neus.

Casualment, en aquell abric, al recer d'una immensa roca i sota una pobra teulada, es va refugiar, el 1882, un dels tres acompanyats de Jacint Verdaguer, espantat a la sola vista de la muntanya. Una barraca "que Déu nos guard d'ella en dies de mal temps, puig, no arribant a la roca, deu deixar entrar tota l'aigua que en baixa". Segons Verdaguer, Renclusa procedia per l'entrada, dins la terra, d'un riu calcinós, el barranc de la Renclusa, que baixava de la Maleïda.

Glacera de la Maladeta. Allà baix, s'albira el refugi de la Renclusa

A les cinc del matí, la llum encara titubeja entre la foscor i la primera claror. Després d'un desdejuni frugal, comencem a pujar per una rampa dreta. Uns primers passos en la penombra, acompanyats només per l'espectacle silenciós de les muntanyes adormides. El camí, a les envistes del barranc de la Maladeta, discorre paral·lel al vessant oest de la Cresta dels Portillons, enllà on s'inicia una confrontació directa amb la roca mateixa. Una zona rocallosa, impregnada de pedres, que s'enlaira com un repte majestuós. Cada pas és una negociació amb el terreny, cada pedra un obstacle que tremola i s'esmicola amb cada pas ressonant en la quietud del matí. Les roques, guardianes silents de la muntanya, desafien cada intent de superar-les amb una presència implacable. Verdaguer ja es va veure obligat a superar aquest pedregar infame. 

"Entre clapes de neu, s'aixequen pedres, més grosses que les passades, a murs, com per aturar al viatger atrevit. Són masses de granit immenses, tallades de tort i de través, i llençades sense ordre ni concert, l'una sobre altre, com una pedregada de titans".

Superat el cantalar, sota un dia magnífic, vibrant, s'estén una gegantesca pala de neu, enllà els 2.300 metres, que s'obri com un mantell verge sobra la glacera. A ulls de Verdaguer, 

"la serra està coronada d'un rocatar, aresta de granit, on la neu no es pot tenir o es fon tot seguit. Sota eixa cresta, que és més ampla o més estreta fins a tocar la neu per cada banda, es veu blanquejar la novella, que es va aprimant fins a la gelera, que cobreix amb son candíssim vel". 

Glacera de la Maladeta

Efectivament, al fons, la cresta que uneix la Maladeta i la Tuca de l'Alba, sembla insuperable. Tanmateix, per llevant, la Cresta dels Portillons no presenta cap fissura apreciable, cap pas. 

"¿Quin picapedrer ve amb barrinades a rompre eixos penyals? ¿Quin estellador puja, en les tardes d'hivern, a estellar en eixa cima? L'estellador no és lluny: és lo llamp, que s'hi descarrega sovint; és lo glaç, que congela aquelles cimes, les estella, les tritura i les posa, pacientment, un tros avall; les apila, les estimba, donant feixuga càrrega als torrents de l'hivern, una joguina als torbs i un gra d'arena a les allaus espantoses, que en los dies de primavera baixen a portar la desolació a les planes veïnes, segant los avetars i les pinedes".

La glacera de l'Aneto des del Portilló Superior

Tanmateix, a 2.850 metres d'altitud, sobre un menut replà, a l'esquerra, encara que no es veu, s'intueix un pas minúscul, una irrisòria bretxa coronada per una agulla imponent, coneguda com el Portilló Superior. Enllà el Portilló, la vista de la glacera de l'Aneto s'estén com un oceà interminable de neu. El mur imponent del Corones, una cresta que sembla tallada per les mans de gegants, s'alça com un guardià impassible. Més enllà, amb el cel parcialment cobert, el cim de l'Aneto es mostra tímid, una silueta negra que es perfila contra el fons del cel. L'angoixa i la dificultat de concebre tanta grandesa natural es barregen amb l'admiració per la seua bellesa inabastable. El paisatge, immaculat i silenciós, sembla congelat en el temps. Les muntanyes s'estenen com sentinelles majestuoses al voltant, amb els seus cims perfilats contra el cel de color blau intens. El Collado de Corones, una esquerda estreta entre les roques, es revela com un portal cap a un món de bellesa salvatge i inexplorada.

La glacera de l'Aneto, que s'enlaira al fons

Un vint-i-cinc de juliol del 1916, dia igualment radiant i clar, Adolf Blass i Eduard Kröger, socis del CES, s'hi trobaven a aquest mateix punt amb Jaume Oliveras, el retor que controlava la construcció de la capella de la verge, i el guia del refugi, José Sayó. Tots quatre, experimentats muntanyers, davallaren el Portilló Superior, creuaren la glacera de l'Aneto i els pics que l'envolten, el Maleït i el Corones, i assoliren la base de l'Aneto sense massa entrebancs.

La glacera de l'Aneto, que s'enlaira al fons

Per l'altra banda, Verdaguer i el seu acompanyant trigaren mitja hora a superar el Portilló, travessant "aquelles onades de molars, los uns romputs fa deu mil anys, los altres ahir vespre". Aleshores, entraren en la mar de neu: 

"Era la primera gelera que jo veia, i hi entrí gojós per ignorar sos perills. Lo guia deu anys havia que no hi era pujat, i n'estava enterat poc més que jo; i hi entràrem tots dos, amb la tranquilitat de l'ignorància, per un tros en que feia la serra esquena d'ase, que és on lo glaç se sol fendre més. Unes dues hores trigàrem en trepitjar les pedres del cim, que miràvem com lo port feliç de salvació, i, desprès de mig quart de pujada, nos trobàrem al cim de la Maleïda".

L'ascens cap al Collado de Corones, una hora de caminada dura sobre una manta blanca de neu a 3.000 metres, és un desafiament intens. Cada pas és una negociació amb el terreny, on la neu fresca s'aferra als peus i els vents gelats xiulen entre les crestes. A mig camí, sorprén la presència d'un ibon cobert per la neu, un record eloqüent del canvi climàtic en aquestes contrades alpines. La desaparició gradual de la glacera de l'Aneto i altres cims del Pirineu no és només una pèrdua estètica, sinó un testimoni alarmant dels efectes devastadors del canvi climàtic en aquestes terres alpines. El que un cop va ser una imponent massa de gel, ara es fon com una escultura al sol, un monument d'abandonament natural i negligència humana. 

La Cresta dels Portillons

Les muntanyes del Pirineu, que durant segles han estat testimoni silenciós dels canvis en el paisatge, ara criden a crits per ser escoltades. El canvi climàtic, rebutjat com una preocupació abstracta durant massa temps, ara es manifesta en la pèrdua tangible de la natura. És un recordatori sever que la nostra interdependència amb el medi ambient no és un concepte negociable, sinó una realitat que ens envolta en cada tros de gel que es fon i en cada estació que canvia abans del seu temps. Mentre les agulles de les muntanyes del Pirineu s'alcen orgulloses, les seues cares escarades per la desaparició de la glacera ens parlen d'una història en què la nostra intervenció ha estat tant destructiva com ineludible. La preservació dels pocs vestigis de gel que queden no és només un acte de conservació, sinó un deure moral per a les generacions futures que mereixen veure la grandesa natural en la seua plenitud, no en el seu final.

Glacera de l'Aneto

"¡Quin espectacle s'obrí a nostra vista" —ens conta Verdaguer— "des del Mediterrà, que's veu a llevant i migdia, fins a l'Atlàntic, que's veu (o sembla veure's) a ponent! Los plans de Tolosa i tot lo migdia de França eren coberts d'un vel de boira blanca. Lo Mont Perdut, Vignemale, lo Pic du Midi, clapejats i coronats de neu, aixecàven ses testes gegantines a occident, com a capitans d'una armada de gegants que sortís de la mar, darrera son cabdill, que feia llampurnejar a mos peus sa corassa de plata, ampla com lo pla de Barcelona. ¡Qui hagués pogut conèixer tots aquells fronts desiguals i anomenar-los per son nom! Me semblà veure Montserrat, i a llevant, un per un, tots los puigs de nostre Pirineu, des del Canigó, que aixeca sos tres fronts, entre Puigmal i puig Peric, fins a la serra de Viella, que jo havia atravessada el dia abans; i, entre eixos dos termes i el Pirineu i la serra de Boumort, vegí aquella mar d'onades de turons, aquell bosc de muntanyes, nius sagrats dels almogàvers. Les serralades de Cerdanya, les de Pallars, les de la Vall d'Andorra i de la Vall d’Aran..."

Cim de l'Aneto

El primer intent d'ascens es remunta a l'any 1820. Un any que, si bé no va aportar la glòria esperada, sí que va sembrar aleshores de determinació en els cors d'aquells qui somiaven amb el cim. Va ser un fracàs rotund, com molts dels que seguirien. A mesura que passaven els anys, els intents se succeïen, però la muntanya, en la seua ferma indiferència, tornava sempre a imposar la seua voluntat. En una d'aquestes expedicions, la tragèdia va colpejar amb la mort de Luchon Barrau, un home reconegut per la seua profunda connexió amb la muntanya. El seu traspàs va esdevenir una mena de testament de la impietat de l'Aneto, que, amb el seu gel impenetrable, s'obstinava a romandre inaccessible. 

Però els anys passen i les voluntats perseveren. El 20 de juliol de 1842, l'Aneto es preparava per a rebre els seus conqueridors. Una expedició sota el lideratge del militar rus Platon de Tchihatcheff, que, amb una combinació de decisió i fermesa, decidí afrontar l'últim repte. Amb ell viatjava el botànic normand Albert de Franqueville, un home que portava amb ell una curiositat insaciable pel món natural, i quatre guies occitans, autèntics fills de les muntanyes que coneixien cada esquerda i cada racó del terreny. El viatge fou llarg i exigent, una travessia que s'allargà durant tres dies. Els excursionistes travessaren el port de Benasc, i amb cada pas, el paisatge es tornava més indòmit, més espectacular i a la vegada més hostil. La Renclusa els va oferir un moment de respir, però ben aviat es van enfrontar a la breta de l'Alba, una de les moltes escletxes del terreny que testimoniaven la potència de la natura. Cada gir i cada revolta els portava a superar les dificultats amb una barreja d'admiració i temor.

En aquest trajecte, la natura actuava com un personatge en la seua pròpia història. Les grans fissures gelades eren monstres que s'intentaven evitar, com si foren guardians d'un secret ben guardat. Aquell coll de Corones els va apropar a la veritat que buscaven, a la promesa del cim. Amb cada pas, l'aire es tornava més rar, la llum del sol es reflectia en el gel, creant un espectacle enlluernador, una imatge que quedaria gravada en la memòria dels que havien tingut la valentia d'enfrontar-se a l'Aneto.

Tanmateix, com Verdaguer prompte va observar, 

“en lo cim de la Maleïda (que recordem, així anomenava a l’Aneto), hi ha un allargament, vers on se passa per una filera de rocs, com per sobre esquenes de matxo. Un abisme espantós, de centenes de metres, xucla per cada banda a l'imprudent que gosa arriscar-s'hi, i una creu de ferro li recorda que allí caigué, fa dos anys, un home del qual encara no s'ha trobat lo cadavre”. 

Jacint ens descriu, perfectament, la presència intimidatòria del pas de Mahoma. Va ser el propi Franqueville el protagonista d'aquesta denominació tan evocadora. Es diu que va batejar aquest pas en honor a una creença musulmana que el descriu com l'entrada al paradís, tan estreta com el tall d'una simitarra, per la qual només passen els justos.

El Pas de Mahoma

Amb la conquesta del cim, l'Aneto va deixar de ser un somni llunyà i es va convertir en una realitat tangible. Quan els peus de Tchihatcheff tocaren el sostre del Pirineu, el sentiment de victòria va esclatar com un raig de llum. El cim, amb la seua neu immaculada, esdevenia un símbol de la perseverança humana, un recordatori que la determinació pot, finalment, doblegar les adversitats.

Aquella gesta marcaria un abans i un després. Només quatre dies més tard, Tchihatcheff tornà a fer cim, travessant la glacera septentrional per inaugurar una nova ruta que es convertiria en la preferida de molts futurs aventurers. D'aquella expedició, l'Aneto no seria només una muntanya; esdevindria un símbol d'aspiració, d'aventura i de descobriment.

Malauradament, aquell punt crític de la ruta, on cada pas és una negociació entre la vida i la mort, entre la saviesa i la temeritat, s'ha transformat en un espectacle dantesc. La multitud, sense sentit comú ni educació, s'afanya per aquell estret com si s'hagués d'acabar el món, posant en perill no només ells mateixos, sinó també els altres aventurers que esperen el seu torn. En un escenari nevat, amb gel a la roca i neu als laterals, la massa humana —estúpida— només exacerbava la perillositat del moment. En aquell punt, ens decidirem plantar-nos. Alçàrem la veu, exigint que tothom, ja foren els que volien pujar o els que volien baixar, prengueren coneixement i respecte. Ningú hauria de pujar fins que tots els que volien baixar ho feren; una decisió, que amb tot el trellat que implica, no va ser acceptada sense discussions. La tensió era palpable mentre els arguments s'encreuaven en l'aire rar i carregat dels Pirineus. Finalment, quan el sentit comú va prevaler, pujàrem en solitari. 

Pas de Mahoma des del cim de l'Aneto

Al Pas de Mahoma, aquella estreta franja de roca que serpenteja amb temeritat per les cingleres de l'Aneto, cada pas s'alça com una torre al cim del món. Queden pocs metres, una mà enllà, un peu aquí, ara cap a baix, endavant amunt, un últim esforç. I ja està. Amb el cor bategant i l'esperança brillant als ulls, arribem al cim de l'Aneto, embolcallat en núvols grisos. La seua presència majestuosa no minva malgrat la coberta nuvolosa; al contrari, els rajos de sol que s'escapen entre la boira li donen una aura màgica, il·luminant els cims i els vessants que s'estenen sota.

Cim de l'Aneto, sense la creu icònica

Tot i ser reticents i contraris a la ferralla que encimbella qualsevol cim, cal reconéixer que trobar-se l'Aneto despullat, sense la seua creu, deixa un buit simbòlic al cim. Els anys, els vents ferotges i el pes de les inclemències meteorològiques, han obligat a retirar-la temporalment. La creu va ser aixecada per iniciativa del CEC per commemorar el seu 75é aniversari, gràcies a les donacions de muntanyers de tota Espanya i de la veïna França. Feta de xapa d'alumini remeiat, la creu es va transportar en cinc peces d'uns 20 quilos cadascuna, ascendint amb paciència fins al punt més alt. Inicialment encaixada entre les roques, més tard va ser ancorada amb cadenes que, amb el pas dels anys, van ser reemplaçades per cables d'acer. Aquesta col·locació, més que una simple instal·lació, va esdevenir un acte d'unió i de resiliència, on la comunitat alpina va unir esforços per elevar un símbol que perdurarà, defensat per les forces implacables de la naturalesa i el pas dels anys. La seua història, tan arrelada a la muntanya com els seus cables d'acer, és una oda a la tenacitat humana i a la veneració pels cims que alça sobre el cel. Tanmateix, aquesta absència, a pesar de tot, també és una invitació a contemplar la muntanya en la seua forma més pura i despullada, sense els emblemes que sovint la humanitat imposa. És un record que, fins i tot sense la creu, l'Aneto continua sent una presència que domina el paisatge i les emocions dels qui s'aventuren fins al seu cim.

Cresta del Corones

Baixem del cim de l’Aneto ràpidament, doncs prompte uns núvols s'abaten perillósament sobre les muntanyes, reduint la visibilitat a uns pocs metres. L'aire pesat de la tempesta ens envolta mentre comencem el descens glacera avall, en direcció nord, cap a l'ibon del Salterillo. La neu, encara immaculada i blanquinosa, es converteix en un dur obstacle. El pas és dificultat tremendament per la neu solta que s'enfonsa sota els nostres peus; cada pas esdevé una negociació perillosa amb la gravetat i l'equilibri precari. El perill de relliscades és constant, els grampons s’aferren amb feines cercant neu estable mentre davallem amb dificultat la glacera. Verdaguer i companyia, que marxarem del cim després de romandre “mitja hora o tres quarts”, ja apreciaren que 

“la neu que hi cau, allí, a cada repic de campana, tapa ses gorges com amb un full de paper blanc, i un se troba mig abismat, abans de dar-se'n compte.

A mesura que descendim cap a les parts més baixes, el desglaç és evident, la neu es torna marró i revela forats traïdors que s'amaguen sota la superfície. Verdaguer ja aprecià que a tots 

"los rossolais n'hi ha (de forats) amples i espantoses com monstres, que esperen a l'infeliç home o isart que done una relliscada, o que afirme mal un peu en aquella llisera, que fa feredat mirar. En una d'eixes passàrem ver perill. Jo m'aturí, sentint un soroll estrany, com de singlots, dringadera de vasos i fressa de rodes de carro, i diguí al guia: 'Sentiu?' No tingué temps de respondre'm; s'ensorrà, al mateix temps que jo, en la boca negra d'un abisme. Mes nostra hora no era arribada; ell, que era molt alt, pogué agafar-se per davant al caure, i jo em deixí anar d'esquena, sentint glassar-se'm de por la sang de les venes. Fent un gran salt, poguí passar aquell abisme, i fiu, i fèrem los dos, propòsit de no escoltar més sorolls estranys i cants de sirena. Dues o tres vegades més nos vegèrem en perill inminent, del qual a la misericòrdia de Déu plagué traure'ns".

Glacera de l'Aneto

Les torrenteres que alimenten l'ibon del Salterillo ressonen com a trons. En aquest descens perillosament hermètic, cada pas és una lluita contra la naturalesa implacable, un record que, malgrat la nostra determinació, la muntanya manté sempre la darrera paraula. És en aquesta cruïlla entre el cel i la terra que es revelen les veritats més crues de la nostra fragilitat humana davant de la grandesa indomable de l'Aneto. Afortunadament, enllà l'ibon després d'una breu desfilada per terreny escarpit, on el silenci només és trencat per l'esclat ocasional de les marmotes, que xiulen indignades pel nostre pas, hom guanya el plàcid GR-11.

Ibon del Salterillo

El GR-11 emergeix aviat com un camí de decisió, on hem de triar el nostre destí final. Per una banda, el camí principal, que davalla al Forau d'Aigualluts, a escassa distància de la Besurta. El Forau és una enorme dolina càrstica, on el sostre del subsol s'ha col·lapsat per revelar una caverna colossal. Des dels seus 2.074 metres d'altitud, aquesta obertura monumental absorbeix les aigües generoses del glacial de l'Aneto i la Maladeta, que s'enfonsen en un abisme subterrani i naveguen soterrades enllà la Vall d'Aran, on desemboquen al riu Garona al llarg d'un viatge que les portarà a travessar els camps de França abans de desembocar a l'Atlàntic, a la ciutat de Bordeus. Per l'altra banda, una variant del GR remunta la Tuca de la Renclusa, guanyant una vista panoràmica que acaricia l'ànima. Aquí, entre un bosc encisador de pins i avets, davalla sense cap complicació fins al refugi homònim, a escassa distància de la Besurta.

En quant a Verdaguer, 

“a cosa de les quatre de la tarda nos en despedíam, i una hora desprès reentràvem en la cabanya de la Renclusa. Dinàrem, i baixàrem de la serra cap a la vall a entrada de fosc. Seguírem la vall fins a trobar lo riu Éssera, que ens acompanyà a l'Hospital de Benasc. Lo paisatge aquell, a la llum de la lluna creixent, era encantador: boscos a cada banda; lo riu caudalós, al fons, seguint nostres passos, i un cel blau, retallat per los cims més alterosos del Pirineu“

Però a José Sayó i companyia també els va sorprendre una tempesta al cim. Mentre esmorzaven, els núvols els van envoltar i una tempesta de pedra els va colpejar amb fúria. La petaca de José, de llautó, emetia espurneigs blavosos La tempesta s'havia desfermat i els llamps els sacsejaven mentre el retor Oliveras i Kröger creuaven el pas de Mahoma. Un llamp va retronar especialment a prop. Esperaren, però en va. Oliveras va tornar enrere, i al començament del pas va veure els cossos de Blass i Sayó caiguts sobre una cornisa. Va baixar com va poder, i en arribar-hi va comprovar que estaven cremats pel llamp. Aterrit, va tornar amb Kröger, li va ocultar la desgràcia i, tornant-lo a encordar, van baixar per la glacera a tot córrer. Només en arribar a les primeres pedreres, li va dir la veritat.

L'any següent, de la tragèdia, Oliveras aixecà una menuda creu al lloc exacte de l'accident i després va marxar a Sud-amèrica. El gendre de Sayó, Antonio Abadías, es va fer càrrec del refugi. Cada dia, a les cinc del matí, s'encarregava de despertar tothom al crit d'"Aneto, Aneto!". L'anomenat lleó de l'Aneto, sense informació meteorològica fiable i amb un equipament precari, va pujar fins a quatre-centes vegades al cim. Hui dia, s'estima que pugen set mil persones a l'any, amb una equipació immillorable, amb la millor de les tecnologies i amb una previsió de l'oratge ben definida. Tanmateix, els accidents i els rescats es multipliquen any rere any. La gent ha perdut la por a la muntanya, però també el respecte. I hui hem estat testimonis d'això. Tothom hauria de recordar a Verdaguer, que finalitzà la crònica amb un consell per als futurs excursionistes: 

"L'anada a la Maleïda és perillosa; no l'aconsellaríem a ningú, sino emprenent-la amb cordes, ganxos, varis companys valents..."