Penya Telera

Un cartell de fusta envellida, amb la inscripció mig esborrada d’«Ibon de Piedrafita» retallada per les inclemències, s’encén amb una claror daurada quan el sol, somnolent i precís, s’eleva lentament rere les crestes. L’aire, prim i tallant, es cola per la pell amb la fermesa d’un cop de puny suau, mentre els prats, impregnats de rosada, desprenen un baf subtil que es fon amb la flaire resina de pi. Enllà el punt on la carretera s’acaba i una barrera decreta la fi de l’asfalt que puja des de Piedrafita de Jaca, un camí forestal s’endinsa, auster i persistent, entre arbres foscos. El pendent és moderat però decidit, i el camí, llaurat de menudes dreceres que serpentegen amb naturalitat entre la vegetació espessa, s’esmuny entre els boixos i els avets, amb alguna servera esgarriada que, amb el seu fruit rogenc, sembla desafiar la gravetat monòtona del verd boscà.

Penya Telera

De sobte, l'ibon apareix, dominant un replanell amagat, arraulit entre turons arrodonits; com una gemma oculta en un cofre de pedra. L'aigua, d'un blau fosc que frega el negre, es manté immòbil, serena, com una gran bassa d'oli. Al seu voltant, la llum del matí esgarrapa els contorns de les muntanyes, perfilant-ne les escletxes i fissures, com si foren cicatrius de velles batalles. Al capdamunt, la Penya Telera, amb el seu perfil agosarat i afilat, sembla voler tallar el cel amb una precisa ganivetada. És una muntanya esquerpa, imponent, d'una majestuositat mineral que es fa respectar. La solitud d'aquesta muntanya és d'una mena especial, gairebé amarga. No arriba als tres mil metres i, per això, resta fora del circuit d'aquells que cacen cims, d'aquells col·leccionistes d'altituds que només busquen assolir les fites més altes. Amb els seus 2.764 metres, queda oblidada, com un gegant replegat sobre si mateix, fora de les rutes més concorregudes. És un espai on la solitud pesa més perquè se sap ignorat, però alhora atorga una serenor profunda, allunyada de les mirades i els sorolls. Aquí només hi ha el silenci de les pedres i l'eco dels passos propis, en un paisatge que no espera ser visitat.

Ibon de Piedrafita

Penya Telera i ibon de Piedrafita

Des de l'estany, el camí es divideix. Tant se val quina direcció escolliu; qualsevol senda abandona la calma de les aigües i puja, serpentejant, entre arrels que s'entortolliguen per terra com serps somnolentes. L'esforç comença a fer-se notar a les cames, però a cada revolta, la mirada s'eixampla i la vall es desplega com un gran llenç verd i marró. El paisatge, cada vegada més nu, deixa veure una catifa de matolls baixos i pedres molsoses fins a una gran esplanada d'herba alpina, on minúscules flors grogues i liles resisteixen amb obstinació heroica el vent tallant del nord.

Ibon de Piedrafita des de la canal

Ben prompte desapareix la vegetació. L'horitzó esdevé àrid i pedregós. Les pedres, disperses com cossos abandonats, semblen disposades a l'atzar, i caminar-hi és com perdre's en un laberint d'ombres i contorns incerts. L'ascensió per la tartera de la Penya Telera, la canal de Covacherizas, és un assumpte seriós, d'aquells que posen a prova ànima i cos. La muntanya, impertorbable, es desplega com un mur descompost de pedres inestables, com un riu sec de còdols, i cada pas és una negociació amb un terreny hostil que fuig sota els peus. Amb cada pas, els pedruscalls s'escorren, com si el terra es retirara deliberadament. A mig camí del pendent, cal fer la primera d'unes quantes aturades per prendre aire. El coll, obligat a mirar amunt una vegada i una altra, es queixa amargament amb un dolor sord, però la vista és hipnòtica. Les parets del Mallo, imposants, custodien la pujada com sentinelles petrificades i tanquen l'espai com una catedral de pedra. Hom se sent ínfim, reduït a la seua justa mesura davant l'austeritat del paisatge. Les roques, fosques i aspres, contrasten amb el cel d'un blau netíssim que sembla més a prop que mai, com si estiguera a l'abast d'una mà.

El silenci és gairebé absolut, trencat només pel soroll sord de les pedres que rodolen i el respirar accelerat dels qui esglaonen aquest pedregar. De nou el persistent vent, en engolfar-se per la tartera, et crida amb un xiulit agut, com un lament distant, que et fa girar l'esquena. I és aleshores, quan t'atures, que descobreixes el paisatge que s'ha anat desplegant rere teu: les valls s'obren en un escenari immens, l'horitzó s'allarga, i els cims llunyans, amb una claredat cristal·lina, semblen emergir com un retaule majestuós. Els primers tresmils del Pirineu s'alcen amb la seua majestat secular: el Balaitús, amb les seues agulles esmolades, sembla voler arrapar el cel; el Vignemale, senyor de les alçades, s'imposa com un colós de marbre; els Infiernos, amb les crestes emblanquinades, rematen l'escena amb un aire lúgubre; i, al fons, el Monte Perdido, amb el seu mantell perpetu de neu, reposa com un gegant adormit. La nostra serra, la de la Partacua, amb les seues línies esglaonades, es desplega com un fresc geològic on s'inscriu, amb cada plec, la història de milions d'anys de violència tectònica. El panorama, d'una bellesa feréstega i brutal, imposa respecte i silenci.

La canal

L'ascensió es fa lenta; cadascú lluita amb la seua pròpia ombra, mentre la muntanya, immutable, fica a prova fins a l'últim alé. Sense saber massa bé com, hom assoleix el coll de Cabachiriza, a peus de l'esvelta Penya Blanca. Aquí dalt, la solitud és tangible, gairebé espessa. L'aire fred i sec mossega la pell i talla els llavis. En aquest paisatge, on la bellesa i la duresa es confonen, hom aprén la lliçó més antiga: que la naturalesa, indiferent a la nostra menuda existència, només es deixa contemplar, mai dominar.

Parets de penya Zarrambucho i Penya Telera

A simple vista, el nostre deambular ha arribat a la seua fi. Davant nostre, les crestes i penya-segats verticals de la penya Zarrambucho són insuperables. Ara bé, si afinem la vista, veurem, al bell mig dels tallats, el que sembla una faixa estreta i esposada d'una austeritat mineral que esgarrifa. Armats de valor, i sense més entrebancs que la pròpia determinació, en quatre camallades ens veurem al naixement del coll de la Telera. Aleshores només trobarem un camí: cap amunt, resseguint trams de roca seca, aspra, com tallada a cops de destral, on les mans, fredes, han de buscar un punt de suport en un terreny poc amic. L'aire sembla deturar-se a cada respiració, pesat i fi com el fil d'un bisturí. Al capdamunt, un circ es desplega amb una severitat que imposa silenci, un espai inhòspit, despullat de vida, on només la pedra, indiferent, resisteix els embats del temps. Per l'esquerra, un ramal tresca cap al cim de la penya Zarrambucho. Per la dreta l'escletxa que porta al cim principal sembla una cicatriu en la roca, un tall que demana força i decisió. Tirar de mans esdevé necessari, i la respiració, entretallada, acompanya el ritme de l'ascens, un ritme que és alhora físic i mental, amb la mirada fixa en aquell punt precís, fugisser, on s'entreveu el cim.

Els últims metres són una prova de foc, un combat ferotge entre la voluntat i la muntanya. El pendent es redreça fins a convertir-se gairebé en un mur, i cada passa pesa com si carregares l'ànima mineral d'aquest gegant de pedra. La respiració es fa aspra, entretallada, mesclant-se amb l'udol constant del vent que fustiga les roques amb una fúria incessant. 

Però, finalment, entre l'escrutini fred dels voltors i el vol elegant dels trencalossos, l'home venç, i s'eleva al cim de la Penya Telera. Allà dalt, enmig d'una nuesa mineral que talla l'alé, la insignificança humana es revela amb una claredat abassegadora, davant la majestat despietada d'aquesta muntanya que no fa cap concessió. Però, alerta, que la muntanya no perdona; la baixada és un calvari que desgasta cos i ànima, un descens que exigeix més coratge que la mateixa ascensió. Caldrà tenir valor i fermesa: ànims!