Any rere any, la Safor, el ritual d'un cim

No concebem el Nadal sense ascendir al cim de la Safor. És el nostre ritual modest, senzill, però impregnat d’una solemnitat íntima. La Safor ens recorda, any rere any, que la bellesa no resideix en la facilitat, sinó en l’esforç d’anar a buscar-la, en la contemplació del que és immens i en el retorn a casa amb l’ànima plena.

Tal com mana la tradició, les primeres petjades cap al cim es fan a les fosques, guiades per la llum tènue dels frontals trencant la nit amb menuts cercles de claror. A mesura que guanyem alçada, el cel comença a insinuar-se: una franja d’un blau fred s’obre pas a l’horitzó, mentre el perfil de les serres, encara negres, es dibuixa amb una nitidesa creixent. Des del primer tram, el Benicadell s’alça imponent, una serralada de roca que s’endinsa en el morat d’un cel encara indecís, com si tinguera por de despertar. Les ombres s’estiren lentament pels vessants, i el sol, encara invisible, comença a tenyir els núvols d’una paleta càlida, que oscil·la entre el rosa més pàl·lid i el taronja més intens. És en aquest moment, entre la foscor que recula i la llum que avança, que l’esperit de l’hivern sembla trobar el seu lloc.

Avançant cap a la Finestra, la llum de l’albada ja ha pres possessió del paisatge. La roca oberta es presenta com una cicatriu esculpida amb precisió pel temps. Per la Finestra, s’albira la serenitat de la mar i la plana litoral, embolcallades per una boirina subtil que les dota d’una qualitat quasi etèria. No hi ha res que destorbe aquesta escena: la simplicitat de les línies n’és el missatge definitiu, auster i complet. Però el veritable punt culminant d’aquest itinerari no es mostra amb grandiloqüència, sinó amb una esplèndida humilitat: el cim de la Safor, en aquesta hora, no és només un paisatge, és una revelació. Des d’aquesta talaia, la nit abdica lentament davant l’albada i el vent, tallant, però no hostil, ens acarona amb una sensació inconfusible de presència. Ens diu que som vius, que estem aquí, en aquest lloc que, per a nosaltres, té una qualitat gairebé sagrada.

Però cal iniciar el descens; el fred, es fa sentir amb cruesa. I, si hem de baixar, què millor que fer-ho pel barranc de Bassiets, probablement el més bell de tota la serra, amb les seues parets escarpades i aquell aire de solemnitat que només la natura sap conferir als seus racons més secrets. Les ombres de la nit ja són només un record llunyà, i el món s’ompli ara dels matisos verds i ocres que només la llum jove del matí sap revelar. A l'Orxa --que ben prompte caldrà anomenar Lorxa, el poble dels lorxanos-- hi arribem amb el dia ja consolidat, sota un cel d’un blau radiant que sembla no tenir límits. 

Però la ruta encara no s’ha acabat! Enfilem cap al Racó del Duc, on el riu serpenteja plàcidament entre altíssimes parets de roca; els túnels que travessem ens transporten a una altra època, com si aquest camí, com el riu, foren una metàfora del pas del temps. Els ocells, que al principi semblaven muts, ara omplin l’aire amb una banda sonora discreta però omnipresent. Els xops i els baladres es balancegen amb la brisa, com si volgueren acompanyar-nos durant aquest descens pausat. Però la tornada és dura, com sempre: la costera de la font Serquera, abrupta i implacable, exigeix les últimes reserves d’energia d’un dia ja de per sí ben llarg. Així i tot, aquest esforç final té alguna cosa de just i necessari: és el comiat perfecte, un recordatori silenciós del motiu pel qual tornem, any rere any, a recórrer aquesta ruta: cada pas costa, però també reconcilia amb la muntanya, amb el cansament, amb el goig que rau en l’esforç.

I any rere any tornarem, perquè la Safor mai es deixarà conquerir —afortunadament—. Hi arribarem, hi contemplarem i, senzillament, ens n'anirem, com si mai no hi haguérem estat allí. Només això. Però aquest 'només' serà, en realitat, tot.