El Perdiguero per Lliterola

L’ascensió al Perdiguero per Lliterola és una d'aquelles experiències que, malgrat la seua fama entre els muntanyers, sembla mantenir-se en una discreta intimitat. D'aquelles que es viuen en silenci, gairebé amb una mena de respecte instintiu. No és un pic que es conquereix —aquest verb grandiloqüent no hi té cabuda— per l'orgull de pujar-lo, sinó per la seua autenticitat. Al Perdiguero s’hi arriba amb paciència, després d’hores de caminar per una vall despoblada, on l’aigua salta entre blocs de granit i els últims rododendres s’aferren a les escletxes. Aquí no hi ha multituds, ni glorificacions, ni rètols que assenyalen l’èxit. Hi ha la roca, el vent i la presència constant d’un paisatge que sembla alié a l’esforç dels qui el travessen.

El matí s’alça amb una claror blavosa, líquida, que s’escampa per les vorades del cel com un llençol mal plegat. Eixim de Lliterola encara de nit, sense presses ni paraules, amb el pes inevitable del cos, que, fred, comença a notar la tirada. Les sabates, humides de rosada, arrosseguen aquella sensació de vidre trencat sota les plantes.

Powered by Wikiloc

Els primers passos per la vall són d’una sobrietat absoluta. No hi ha ni tan sols la pretensió de grandiositat que hom podria esperar d'una ascensió pirinenca. La natura s’imposa sense alçar la veu, com si tot plegat s’haguera de veure de reüll. El camí, al principi, és ample i decidit, un braç que s’allargassa entre marges de boix i pedres cobertes de líquens groguencs, d’aquells que només arrelen on la quietud és vella.

A mesura que es guanya alçada, el camí, fet de pedres soltes i herba seca, es torna més esquerp. Però no és una brutalitat exagerada, sinó la duresa justa que requereix l'atenció de cada pas. Al fons, el riu de Lliterola, entre cabrioles i menudes cascades, baixa amb aquella indiferència dels cursos d’aigua de muntanya, que no semblen tenir gens de pressa ni cap destí. Els primers raigs de sol, superada la cabanya de Lliterola, travessen amb desgana les capçades dels pins negres, projectant ombres llargues i fràgils sobre les roques. Les pedres sota els peus retrunyen amb un so metàl·lic, com monedes de coure que rodolen d’una butxaca oblidada. Hi ha un moment, en ple ascens, en què l’ibonet de Lliterola apareix sense avís, com una recompensa modesta però elegant. L’aigua, fredíssima, d’una transparència intacta, sembla que haja estat custodiada per la muntanya durant segles, allunyada del soroll i de la pols del temps.

L'ibonet de Lliterola

L’Ibonet de Lliterola és una d’aquelles meravelles discretes que passen desapercebudes per als qui només veuen la muntanya com un repte físic. No és un gran llac, ni té aquell aire solemne d’altres estanys pirinencs, però té una gràcia especial. Situat en una menuda depressió, encaixonat entre blocs de granit, l’aigua hi roman immòbil, com si tinguera vocació de mirall. En dies clars, reflecteix el cel amb una precisió inquietant, un blau profund que es barreja amb els verds minerals del fons. En dies boirosos, en canvi, la seua superfície adopta una tonalitat opaca, metàl·lica, anticipant la duresa del terreny que l’envolta.

És davant d'aquest estany que sorgeix la primera sensació de veritable solitud. La quietud és total: no hi ha ni un bri d’herba, ni el més menut moviment. Només de tant en tant, una pedra que es desprén de les tarteres i rodola fins a l’aigua, provocant unes ones lleus, com el batec efímer d’un cor de muntanya. Els muntanyers que hi arribem de matinada, encara amb la son enganxada a les parpelles, solem fer una pausa aquí. No hi ha pressa. El sol, tot just aparegut per damunt de les carenes, escalfa amb timidesa els primers rocams, i el dia comença lentament, amb aquesta mena de solemnitat callada que només la muntanya sap imposar. Les roques, immenses i dures, no tenen res a dir; es limiten a estar-hi, testimonis impassibles de qualsevol ascensió. El fred comença a filtrar-se subtilment, recordant al caminant que aquesta muntanya no és un territori amable. Però hi ha alguna cosa reconfortant en aquesta fredor, una mena d'honestedat que no es troba en altres llocs. Aquí, la natura no es decanta per fer-se agradable; simplement es mostra tal com és.

L'ibonet de Lliterola

La pujada cap al coll de Lliterola s’endureix sense concessions. El camí, més traïdor, més inclinat, obliga el cos a inclinar-se gairebé en angle recte. El vent, que abans xiulava amb una lleugeresa enganyosa, es torna sec i obstinat —un aire que talla com una fulla roma i s'enfila per l'esquena sense pausa—. El fred s’insinua de manera metòdica. No és un fred sobtat, sinó una humitat que s'enfila pels turmells, puja pels genolls, i s’instal·la al ventre com un paràsit. Les pedres, escalfades pel sol mig mort, emeten una calor efímera que es dissipa en tocar-les. Els isards, en sentir el cruixit de les pedres sota les botes, desapareixent entre els penyals com fletxes grises.

L’aire es fa més lleuger, com si tinguera la voluntat d'escapar-se, i el pendent, sec i escabrós, sembla voler posar a prova la determinació de qui s’atreveix a enfilar-se per aquesta muntanya. No hi ha converses, ni comentaris sobre el paisatge. Tot es redueix a la respiració que arriba al límit, al contacte dels peus amb la roca, i al fred, que, a poc a poc, es va instal·lant a les venes. Aquí, la paciència, una virtut que poc es valora als nostres dies, es converteix en l’única força que et permet continuar.

Ibon Blanc de Lliterola

Albirem l’Ibón Blanc de Lliterola. Un lloc que resisteix les paraules. Aquí, la vista s’enganxa a l’aigua—blava i translúcida com un vidre esmerilat—, que reflecteix els cingles amb una fidelitat crua. Les muntanyes, immòbils i ancestrals, s’hi dupliquen fins a confondre’s amb el cel, com si l’estany fora un mirall trencat que retalla el paisatge en fragments de llum i ombra. La grandària d’aquest racó és d’aquelles que punxen: els ulls es fatiguen de mesurar cims i de calcular distàncies que semblen estirar-se com una corda massa tensa.

L’aire, finíssim, fueteja la pell i empeny els núvols baixos. El silenci, aquí, no és absència de soroll, sinó una presència compacta, tallada només pel xiscle d’una oreneta o el cruixit d’una pedra que cau d’alguna carena llunyana. El temps, aquest invent humà, es desfà en intents de marcar hores: el sol, lliscant sobre les agulles de roca, imposa una lentitud que desconcerta. Tot és massa —massa ample, massa quiet, massa vell— per cabre dins del pensament. I, així i tot, hi ha una certa aspror en aquesta bellesa, com si la terra volguera recordar-nos que, davant d’ella, som només una nota al marge del seu llibre.

La cara nord del Perdiguero s’alça com una sentència de pedra. Vertical, implacable, amb blocs de roca clavats a la seua estructura com dents d’un animal prehistòric —un mur que sembla construït per déus enfadats—. El vent, aquí, no xiula: s'estampa contra les esquerdes, com si fugira d’alguna cosa. A cada metre ascendint, hom té l'estranya sensació de lluitar contra una força que et rebutja. El cim, quan creus veure’l, és només un replà enganyós, una trampa geològica. Més enllà, la cresta s’estén, infinita, com una costura mal feta entre el cel i la terra.

Perdiguero a la vista

La tartera s'obri com una bèstia esbudellada. Pedres soltes, afilades, que llisquen sota la sola amb un cruixit sec —un terreny que no perdona errors—. Cada pas és un pacte amb l’equilibri: el cos s’inclina, els músculs es tensen com cordes, i la mirada es clava en el fragment de roca immediat. Les mans, entumides, s'aferren a les escletxes de la paret amb una determinació mecànica. No hi ha heroismes: només la pell contra la pedra, la suor que es glaça a l’esquena, i la consciència aguda que, aquí, un és un intrús.

La tartera del Perdiguero

I la muntanya, impassible, continua. Cada replà conquistat revela un altre tros de cresta, una nova paret de roca solta i aspra. La terra aquí no és un lloc: és un estat de fricció constant. Fricció entre l’esperit i el cos, entre la voluntat i la fatiga, entre la llum que esfuma les arestes i la foscor que acumula fred als plecs de la roca. 

Quan el cim del Perdiguero apareix, és com veure una cara coneguda en un lloc estrany. Aleshores, hom compren que el Perdiguero no s'ha rendit. Només t'ha concedit una treva, un instant per entendre que, davant d’ell, totes les certeses són pedres que rodolen cap al fons de la vall.

Vistes des del cim del Perdiguero

No hi ha res d'heroic en arribar-hi, només una profunda sensació d'haver superat una barrera més en aquesta llarga relació amb la muntanya —perquè ací dalt l’únic heroisme possible és acceptar que, en aquesta relació, l’home és un accident. Un cop de vent. Una pedreta que cau i es perd per sempre entre les esllavissades—. La pedra, d’un gris blavós i esquerdat, sembla guardar secrets de navegants antics —perquè totes les muntanyes altes tenen alguna cosa de vaixell encallat—. 

Als peus, una àguila reial plana en cercles perfectes, com si traçara amb el vol el mapa que havíem trigat hores a pujar.

El massís de les Maladetes coronat per l'Aneto, davallant del Perdiguero

I així, quan el cim s’esvaeix en la boirina i el cos, esgotat, troba un replà per reprendre l’alé, hom compren que la muntanya no és un enemic ni un aliat. És pedra i vent, una acumulació de temps. L’home, amb les seues ambicions, no és més que una figura efímera que s'enfila per les esquerdes com la pluja que, gota a gota, cau i desapareix sense alterar el relleu. L’ascens no culmina en triomf: s’acaba en un silenci compartit, en una fatiga que s’endú el vent. Per què insistiu a voler dominar allò que us sobreviurà? --sembla preguntar-nos la muntanya. --On us creieu que aneu, si tot pujar no és més que una breu rascada en la meua pell?--. Les muntanyes no es conquereixen —ens toleren—. I quan baixes, portes a les sabates el polsim d’aquest desgast mutu, mentre el Perdiguero, immòbil, repeteix la seua pregunta de granit als segles que vindran.