Carros de Foc (en tres etapes)

L’estany de Sant Maurici, a la primera llum de l’alba, s’obre amb una claror delicada, una llum freda i neta que llisca sobre l’aigua com un vel subtil. El paisatge es desperta lentament, sense pressa, amb la modèstia de les coses eternes. L’aigua, immòbil i fonda, reflecteix els primers tons rosats que encenen el cel rere els Encantats, que emergeixen ombrívols i majestuosos, com si encara foren presos de la son mineral de la nit. A poc a poc, la humitat de la matinada es desfà en un alé lleuger. Els matolls de les vores, brillants de rosada, retenen la claror com un vidre entelat. Ni una ondulació trenca la superfície de l’estany. Només de tant en tant, el vol rasant d’un ocell desperta un tremolor minúscul, com un parpelleig, i tot seguit la quietud es recompon, indiferent, com si res no hagura passat. L’estany, tot i estar subjecte a una presa –una d’aquelles obres de la nostra època que semblen voler domesticar la natura–, no perd pas l’encant. L’obra de l’home s’intueix, però el caràcter del lloc roman intacte, com si la muntanya no es deixara sotmetre del tot.

Estany de Sant Maurici

Powered by Wikiloc

En aquesta hora primera, la muntanya --senyorejada pel Roc de l'Estany-- encara no té veus. No hi ha caminants, ni converses llunyanes, ni el sotragueig de les motxilles. Només el silenci compacte, tallat per la fragilitat cristal·lina de l’aire fred. És un instant de frontera, aquell moment efímer en què la natura encara sembla del tot intacta, verge de sorolls i de presències. Al cap de poca estona, el sol s’elevarà, el paratge s'omplirà de gent i començarà l'agitació del dia; però ara, en aquesta primera llum, l’Estany de Sant Maurici sembla l’ull adormit d’un paisatge que recorda el temps d’abans de tot.

Cascada de Ratera

El silenci, només trencat pel cruixir de les botes sobre la terra eixuta i pel murmuri llunyà del vent sota la boscúria de pins negres, rep un avís clar i estrident: l’aigua baixa amb pressa, espetega contra les roques, salta, s’escuma i es perd més avall amb una energia desbordant. La cascada de Ratera, més enllà d'un esclat de soroll, esdevé una advertència rotunda: més amunt hi ha quelcom important. I efectivament, més enllà del brogit de la cascada, en una fondalada ampla i oberta, apareix l’estany de Ratera, d’una bellesa precisa i rematada. Les seues aigües són quietes, un mirall net on es reflecteixen els núvols que passen mandrosament, les serres que s’enfilen més enllà i les clarianes que, de tant en tant, s’obren entre els avets.

Estany de Ratera

És una imatge que costa d’abandonar, un paisatge que sembla fet expressament perquè el caminant hi perda la noció del temps. Però tard o d’hora, la ruta continua. I aleshores, mentre es reprén el camí, arriba de nou el record de la cascada de Ratera, aquella remor de fons que continua ressonant, com un fil invisible que lliga el brogit de l’aigua amb la quietud de l’estany, l’esclat i el silenci, la muntanya i el seu reflex.

Estany d'Amitges

Vall amunt s'eixampla el paratge d’Amitges, dotat d'una severitat mineral, una noblesa tallada a cops de gel i vent. Tot és roca, aigua i cel, disposats amb una harmonia escarpada i precisa. L’aire, fi i transparent, perfila els contorns amb una netedat absoluta, com si cada pedra haguera estat posada allà amb una intenció deliberada.

L’estany d’Amitges dorm en una calma profunda, com si fora un ull antic que tot ho observa. Les seues aigües, d’un blau profund i recollit, sostenen el reflex de les Agulles d’Amitges, que s’enfilen cap al cel amb una arrogància tranquil·la. Són dues columnes impossibles, gairebé un deliri de la geologia, com si la muntanya s’haguera quedat a mitja paraula, deixant aquelles formes inacabades com a testimoni d’un intent de grandesa.

Quan el vent bufa amb força, l’estany s’arruga, es torça i es trenca en mil reflexos dispersos. Però en els matins clars, quan l’aire és immòbil i el silenci pesa com una llosa, el mirall de l’aigua és tan fidel que costa distingir què és muntanya i què és reflex. I és en aquest moment quan el paisatge sembla suspés en una mena d’equilibri secret, com si la natura, per un instant, haguera trobat la seua forma perfecta.

Refugi d'Amitges

Anem a fer un café al refugi d’Amitges, un lloc que des del 1966 acull els muntanyencs que s’endinsen en aquesta terra de roca i aigua. Inicialment, un barracó per als treballadors de la presa de l’estany Gran, el refugi ha evolucionat per convertir-se en un espai guardat, amb aigua corrent i plaques solars. L'estada, però, es fa curta, un café i cama, que encara resta camí pel davant. 

Port de Ratera

Davallem l’estany de les Obagues de Ratera, amagat en un racó tranquil, només per començar a remuntar el port de Ratera, enllà on se'ns revela l'estany homònim amagat, recollit en una fondalada. I aleshores, el paratge de Colomers s’obre davant nosaltres, una col·lecció desmesurada d’estanys que es fonen en un paisatge d’aigües nítides. Cada estany, una joia independent, però tots units en una harmonia que sembla desafiar el temps.

Aquella col·lecció desmesurada d'estanys no és pas una creació sobtada, sinó el rastre d’un temps remot, quan les grans masses de gel descendiren lentament per la vall i, en retirar-se, deixaren aquests clots profunds, aquestes conques on l’aigua s'ajeu amb la placidesa d’un mirall que ningú no gosa torbar. És, doncs, una herència del gel, un vestigi d’aquella impassible arquitectura geològica que els segles han anat polint sense pressa. Al fons, sota les aigües quietes, hi descansen les restes d’un antic paisatge que el temps ha anat cobrint de sediments, branques i fullaraca, com un secret. A la superfície, en canvi, tot sembla d’una nitidesa total, un instant suspés entre la solidesa del granit i la lleugeresa de l’aire. L'estany no és només aigua, ni només una fondalada plena. És la memòria humida de la terra, un silenci líquid que només es deixa desxifrar per qui sap mirar-lo sense presses.

Port de Ratera

Estany Obago

Enllà dels estanys, superat un aspre pedruscall que cruix sota les botes com pa sec, i rius de grava fina que ressonen amb un xiuxiueig, i una densa boscúria de pins i avets, assolim un circ. Un circ que no és de pallassos ni de lleons, sinó de pedra i silenci, tancat per pics aguts com dents de gegant —entre d'altres, el Gran Tuc de Colomers (2.933 m)— que s’alcen com guardians d’un secret que ningú sap explicar.

L’estany apareix de sobte, sense avís, com un truc de màgia. Les aigües són d’un blau profund, quasi negre a les zones més fondes, però transparents a la vora, on les pedres del fons s’endevinen com monedes perdudes. El cel, aquí, no és una cúpula, sinó una tela líquida que es reflecteix a l’aigua, trencada només pel vol d’un trencalòs que dibuixa cercles sobre el llac, buscant alguna marmota exsangüe.

El que impressiona no és la grandària —n’hi ha d’estanys més grans als Pirineus—, sinó l’harmonia del conjunt. Les muntanyes, estriades per l’erosió glacial, semblen haver estat col·locades amb regle per un déu geòmetra. Les roques, cobertes de líquens groguencs, brillen amb la pluja recent com escates de peix. I a l’aire, una olor d'humitat antiga, a molsa i neu fosca, que s’enduu qualsevol rastre de la ciutat que encara portes a la motxilla.

Assolim un vell refugi abandonat, el que alçara el 1972 el Centre Excursionista de Catalunya --i que seria substituït l'any 1983 per l'antic xalet de la hidroelèctrica-- amb la intenció gairebé senzilla de facilitar l’accés a la Vall d’Aran i la circumval·lació dels estanys de Colomers. 

Als anys cinquanta, quan el Parc Nacional d’Aigüestortes va néixer sota el pes d’una Espanya grisa, alguns homes de pell aspra i botes clivellades —geòlegs amb brúixola, pastors amb ganes de parlar— van començar a traçar camins entre els estanys. Els primers refugis, com Colomers o Mallafré, no eren més que barraques de pedra seca, sense més luxe que una llar de foc i una manta pudenta. Allà, s’hi reunien els boigs de la muntanya: gent que preferia la companyia dels isards a la dels cafés de Barcelona. Un estiu de 1987, els guardes dels refugis del parc van decidir visitar-se els uns als altres. És a dir, es van posar a caminar. Ho van fer per passar l’estona, per saludar vells coneguts, per veure com anaven les coses en els refugis veïns. I, sense saber-ho, van inventar una ruta. La van fer un cop, després un altre, i algú, ves a saber qui, li va posar nom: Carros de Foc.

El nom, que és d’una èpica considerable, sembla que podria venir d’una pel·lícula anglesa de l’època, Chariots of Fire. La pel·lícula explica la història de dos atletes que corren a les Olimpíades del 1924, però el títol prové d’un vers bíblic, on es parla d’un carro de foc que s’enduu el profeta Elies cap al cel.

Siga com siga, el bateig va funcionar. Amb els anys, la travessa es va anar consolidant i el 2000 es va oficialitzar. Ara, qualsevol pot fer-la. Cal una mica de cames, unes botes decents i paciència per encadenar refugis i colls de muntanya, tot seguint la petja d’aquells primers guardes que, potser sense adonar-se’n, van crear una de les rutes més belles del Pirineu.

Estany de Colomers

A l'altra banda s'alça el refugi nou de Colomers, bastit el 2006. Arribar-hi és com caure en una farsa alpina escrita per un esperit cínic. No som gent que es queixe per dormir en qualsevol lloc, però el que experimentàrem aquí fregava la indignació. L’aforament? Superat amb escreix, un experiment contra les lleis de la física. El sopar? Un espectacle d’heroisme estoic: menjar encaixonat compartint cadira —sí, sí, cadira perquè no hi ha taules per a tothom— un mena de lluç que semblava un drap moll i una sopa que era un homenatge a l’aigua tèbia amb colorant. "Bon profit", diuen. I un pensa: «Gràcies, però m'estime més passar fam».

L’únic moment de gràcia? Sortir un instant i topar-se amb l’estany de Colomers, d’una quietud mineral, glacial, que, durant deu segons, et fa oblidar la petita tragèdia que t’envolta. L’instant és breu, perquè aleshores el sol llisca pels esperons granítics i els encén amb una resplendor rogenca, com si s’hi haguera abocat d'una gerra de coure. És un espectacle d’una teatralitat silenciosa. Després, la pedra es refreda, el cel s’enfosqueix en un blau insondable, i només resta el silenci, aquest silenci absolut i gelat, que només es troba a la muntanya quan la nit s’ho empassa tot. De sobte, la situació sembla gairebé... acceptable. Però aleshores t'estires a un barracó convertit en caixa de sardines, espatlla amb l'espatlla del veí —literalment— mentre tu t’esforces per no respirar el seu últim sopar i algú et passa per sobre per anar al lavabo. Aleshores, la realitat et fa una abraçada com una manta humida.

Estany de Colomers

L’endemà, després de pagar una tarifa digna d’un hotel de luxe: la de qui sap que no tens escapatòria, toca superar el coll de Caldes, un pas de muntanya que, sense ser desmesuradament feixuc, imposa un cert respecte a aquestes hores del matí, quan l’escalfor del sol encara no ha arribat a les fondalades. La pujada és d’una monotonia implacable: blocs de granit, rastres d’aigua, parpelleigs metàl·lics d’unes mates arrapades a les esquerdes de la roca. Al capdamunt, un aire viu, una claror neta. I, de sobte, el paisatge s’obre i apareix una valleta sembrada d’estanyols com bocins de cel desats entre les pedres.

Davant d’aquest espectacle, es produeix un fenomen curiós: al cap de poc, hom s’hi acostuma a tant d'estany, i passa de l’admiració inicial a una certa indiferència funcional, com la d’aquell qui, habituat a veure cada dia una obra mestra, ja no hi para esment.

El camí continua, serpentejant entre rocs, fins que, després d’una darrera pujada, apareix el refugi de Ventosa i Calvell --construït el 1942, i cedit al CEC el 1942 pel polític i financer català Joan Ventosa i Calvell--, encimbellat sobre l’estany Negre. L’indret és una terrassa suspesa sobre el buit, un dels racons més recòndits i ventosos del massís. A dins, l’olor característica de fusta humida, roba estesa i sopa bullint. Els excursionistes, amb la mirada absent, remenen els estris a la motxilla. Fa una estona que han arribat i, com nosaltres, ja no miren les muntanyes: ja s’han immunitzat a la bellesa.

L'estany Negre des del refugi de Ventosa i Calvell

Però no ens aturem, o almenys només el just per fer un mos. Toca endinsar-se a la vall de Colieto, presidida pel gran estany del mateix nom, un d’aquells paisatges que s’imprimeixen a la memòria amb una força inesperada, com si la muntanya volguera deixar-hi la seua empremta amb un gest definitiu.

El dia pot ser seré o complicat, segons l’humor de la meteorologia, però el que no canvia mai és aquesta sensació d’haver traspassat una frontera invisible, d’estar en un racó apartat del món, on el temps sembla suspendre’s i les preocupacions quotidianes es dilueixen fins a esdevenir tan irrellevants com el soroll d’una fulla que cau sobre l’aigua.

L'estany de Colieto

Aleshores, hi arribà ell: un pastor de mitjana edat, rostre cremat pel sol, arrugues profundes com la pell d'una poma seca, amb una barba espessa i cabells desordenats que semblaven no haver conegut mai una pinta. Vesteix una camisa de llana gastada, pantalons de vellut i unes espardenyes que han vist dies millors. Al seu costat, un gos d'atura, fidel company, amb el pèl llarg i esbullat, ens observa amb ulls intel·ligents.

—Falta molt, per a l'estany Llong? —preguntem, més per l’ofici de xafardejar que per necessitat—. El pastor ens observa un moment, com classificant-nos mentalment entre "xandallistes desorientats" o "urbanites amb massa temps lliure i poca feina concreta". 

—Això ho teniu ací al costat —diu, amb veu de tabac, assenyalant amb el bastó cap a una paret de roca. —Enllà d’un menut i únic collado. —I sense deixar de mirar el fondal, remata, quasi murmurant: —Els llocs més bells, són els que et fan sentir insignificant, veritat?

El collado de Contraix

"Menut i únic collado", ha dit l'home. Fa una hora que ens enfilem per aquest caos de pedres, aquesta esllavissada granítica feta amb mala intenció, i el coll, el maleït coll, es manté allà dalt, llunyà i indiferent. Certament, és l'únic coll del paratge. Però menut? És un coll de la mida d’una maledicció bíblica i amb la singularitat d’un suplici medieval. No té un pam de terra pla, no hi ha cap esperança de treva. Els blocs de granit ens ixen al pas amb una tenacitat gairebé personal. 

Vistes des del collado de Contraix

Tot el que es puja s’ha de davallar. Aquesta és una veritat d’una simplicitat elemental, però que, quan t’hi trobes, té la seua gràcia. Després de desgrimpar el menut —i únic— collado i encarar un pedregar que sembla no acabar-se mai, arribem, finalment, al refugi de l’Estany Llong.

Estany de Contraix. Al fons, el collado i el pic homònim

Estany de Contraix

Fundat el 1979, no és pas cap meravella, però, comparat amb la gàbia on vam passar la nit anterior, això és gairebé un palau. Aquí, almenys, es menja amb una certa dignitat, no dormim apilats com sardines en un barril i les parets tenen la delicadesa de no estremir-se cada cop que algú es gira al llit. No cal dir que hi sortim guanyant per golejada.

L'estany Llong

L’estany Llong descansa al fons d’una vall tranquil·la, envoltat de boscos i roques escampades. La llum daurada del capvespre s’hi reflecteix, mentre un camí pedregós voreja l’aigua i convida a passejar sense pressa. Tot hi respira calma.

L'estany Llong camí del Portarró

L'endemà, enfilem el Portarró d’Espot amb aquella barreja de fatiga i entusiasme que donen els últims trams d’una ascensió. A mesura que pugem, la vall s’eixampla sota els nostres peus, i arriba un punt en què el paisatge es dilata d’una manera absurda: muntanyes, fondalades, l’aigua llunyana d’algun estany. Tot plegat fa una sensació de vastitud que convida, inevitablement, a aturar-se. La muntanya té aquests instants de pausa, de mirar enrere amb un punt de supèrbia, com si el camí fet tinguera alguna mena de transcendència.

El coll, gastat pel pas de generacions de muntanyencs, és un indret senzill, sense cap senyal d’èpica, però carregat d’història muda. Deuen haver passat per aquí pastors, contrabandistes, excursionistes de totes les èpoques, cadascú amb els seus neguits, els seus pensaments. Ara hi som nosaltres, asseguts a la vora d’una roca, menjant quatre fruits secs amb la calma d’aquell qui sap que no cal córrer.

Sant Maurici des del Portarró

Des del Portarró, la panoràmica sobre l’estany de Sant Maurici i els Encantats té aquella qualitat de postal viva que atrapa la mirada sense remei. L’aigua, d’un blau de cristall, descansa al fons de la vall com un mirall que reflecteix la majestuosa silueta dels cims. Les muntanyes, escarpades i punxegudes, semblen vigilants seculars d’aquest racó de món, un espectacle silenciós que convida a la reflexió més senzilla.

Els Encantats

Hi ha una mena de serenor, en aquest indret, que fa oblidar les hores i els quilòmetres que un du a l’esquena. Tot s’hi presenta net i clar: la llum del dia, el perfum d’herba humida i la remor del vent entre els pins. Fins i tot les roques, escampades de qualsevol manera, semblen haver trobat la seua posició exacta, com si algú les haguera disposades amb voluntat de pintar un quadre d’una harmonia austera.

Al capdavall, hom s’adona que no hi ha cap altra retòrica més convincent que la de la muntanya mateixa. S’hi pot estar una bona estona, senzillament contemplant el panorama i pensant, sense pressa, en tot allò que ha quedat avall. 

Quan baixem cap al refugi de Mallafré, la vesprada ja decanta. La cabana apareix entre els arbres amb una modèstia familiar, com si ens coneguera de fa anys. Obrim la porta i ens rep l’escalfor discreta d’un interior sense pretensions, on tot és funcional, sobri, però estranyament acollidor. Fora, algú estén els mitjons humits sobre una tanca. A la cuina, l’olor d’un brou senzill sembla la promesa d’un final de jornada raonable. El de Mallafré o dels Encantats, construït el 1975, rep el nom en honor d'Ernest Mallafré i Planella, un destacat alpinista que va perdre la vida el 31 de desembre de 1946 a causa d'una allau durant el descens amb esquís del pic de Monestero, situat dins del mateix parc nacional.

El refugi d'Ernest Mallafé sota els Encantats

Dalt nostre s'alcen els Encantats, dues agulles de roca abruptes, retallades amb una precisió formidable sobre el cel, que formen, juntament amb l’estany de Sant Maurici, un d’aquells paisatges que tenen un aire de solemnitat definitiva. La seua presència és tan evident, tan colpidora, que no estranya gens que el poble, al llarg dels segles, haja procurat explicar-ne el seu origen amb una història de desmesura i de càstig.

Diuen que, en un temps llunyà, dos homes de la contrada, experts en la caça i no gaire inclinats a la devoció, van decidir sortir a buscar isards un diumenge al matí. La seua perícia era gran, però encara més gran era la seua supèrbia. Aquell dia, just quan la gent entrava a missa, van albirar un isard excepcionalment gros i decidits a no deixar-lo escapar, van iniciar una persecució aferrissada, muntanya amunt, sense escoltar ningú.

Els feligresos, gent de muntanya, ho veieren i els advertiren amb gestos i crits: no es caça en diumenge, i encara menys mentre es diu missa. Però els caçadors s’hi van encarar. Déu nostre Senyor —digueren— no ha fet aquestes muntanyes perquè els isards hi pasturen en pau, sinó perquè els homes puguen exercitar l’ofici de la caça. I amb aquesta declaració de principis, van continuar muntanya amunt, amb aquell impuls obstinat de qui es creu amo del món.

L’isard, astut, se’ls endugué fins al cim. Quan ja el tenien a l’abast, la bèstia va fer un salt elegant i desaparegué. Els dos homes, en canvi, van quedar clavats a la roca. Diuen que en aquell mateix instant la muntanya, amb la seua fredor geològica i implacable, els va petrificar allà mateix, com un advertiment sever i inqüestionable. Des d’aleshores, els Encantats s’alcen damunt l’estany amb aquell posat inconfusible de duresa i fatalitat. I quan la boira s’arremolina per les carenes, quan el vent brunzeix entre les esquerdes de la pedra, hi ha qui diu que encara se sent una mena de remor fonda, com un lament sord. Potser és només el vent. O potser són els dos caçadors, que contemplen per tota l’eternitat el paisatge de la seua desfeta.

Certament, no hem completat la ruta sencera de Carros de Foc. Els dies disponibles ens ho han impedit. Els mapes, amb aquella traïdora indiferència que els caracteritza, marcaven un itinerari circular, una volta perfecta pels refugis del parc. Nosaltres, amb la modèstia de qui sap que la muntanya no s’acaba mai, hem hagut de fer una versió reduïda, una mena d’esborrany d'allò que podria haver estat.

Malgrat combinar etapes amb un entusiasme discutible, ens hem deixat pendent la visita al refugi de Josep Maria Blanc. Diuen que des d’allí es veu l’estany Negre amb una solemnitat d’alta muntanya, un espectacle d’aigües immòbils i cel profund. Tant se val. Un viatge, per definitiu que semble, sempre té racons que queden a mig fer, dreceres no preses, visions que s’escapen. Així funciona la memòria: reté els camins fets i, amb una persistència irritant, recorda allò que no hem pogut veure. Tornarem!

Una foto d'arxiu: els Encantats nevats i l'estany congelat