Darrere el taulell, el guarda —un home de mans dures i paraules escasses— ens va mirar com si ens haguérem equivocat de lloc. Ens va servir una sopa de fideus lleugera com una excusa i una gerra d'aigua, amb aquella manera que tenen els guardes dels refugis de demostrar hospitalitat: sense cap excés de cortesia.
El vent va començar a gratar les parets. Una ventada de debò, d’aquelles que fan tremolar les bigues i posen a prova la fortalesa de les finestres.
—Aquest vent és normal?— preguntàrem, més que res per iniciar una conversa.
El guarda ens va mirar com si aquella paraula no tinguera cap sentit. —Normal? No ha volat mai ningú, encara. —Va deixar passar un instant, sentint com el vent feia tremolar les bigues, i va somriure amb la boca torta.
—Set gegants van voler destronar els déus del Pirineu, construint una escala colossal amb enormes roques. Quan estaven a punt d’arribar al cim, els déus van desencadenar els Tretze Vents, i els gegants, sorpresos per la fúria divina, van quedar petrificats en set muntanyes de pedra.
Va fer una pausa, escoltant una ratxa especialment violenta que va fer cruixir els porticons.
—Allò sí que va ser una bona ventada!
Anàrem a dormir amb aquella història rondant-nos pel cap. A les lliteres, la nit avançava entre els espetecs de la fusta i el bramul del vent. Cap a la matinada, el vent va calmar-se de sobte. A fora, l’aire tenia aquella netedat precisa dels dies freds. A l’horitzó, la muntanya emergia de la boira, imponent, impassible, com si tot allò del vent i de les nostres misèries humanes no haguera existit mai.
Som a un d’aquells boscos on la llum mai no arriba del tot; no per obra de les branques, sinó perquè la foscor sembla néixer de la terra mateixa, entre sentors a molsa florida i arrels esquarterades. La boira no és boira: és una substància espessa, gelatinosa, que s’enganxa a la pell com una teranyina viva. Els ulls cremen, la gola es contrau en un nus, i els ossos —ai, els ossos— absorbeixen la humitat fins a pesar com pedres de riu dins les sabates.
La pluja cau sense soroll, sí, però no és pluja. Són gotes fredes que rellisquen pel coll com dits de mort, persistents i àvids. El silenci no és absència de so: és una presència, un ésser que s’asseu a l’esquena i xiuxiueja noms oblidats en una llengua que les orelles reconeixen, però el cervell rebutja. Diuen que aquí van encadenar una bruixa, però les cadenes no eren de ferro. Eren de temps immòbil, d’aire que no es mou, de somnis que es repeteixen en bucle com una malaltia sense cura. Diuen que xiuxiueja noms a cau d’orella. Que de tant en tant algú la sent respirar. «Les bruixes són com les ombres: només existeixen si hi creus». La nit passada brindàrem, al caliu d’un foc, per l’absurd, per la llum de les llànties, per la falsa seguretat dels murs de pedra.
Un tro esclata a la llunyania, però no ve del cel. Naix de sota els peus, com un gruny de bèstia enterrada viva. Ens aturem. No per por. Perquè els músculs s’han convertit en marbre, i els pulmons en motlles de guix. El vent —si és vent— remou les fulles amb un gest mecànic. Entre els troncs, alguna cosa ondula. No és forma animal ni humana: és un moviment líquid, una ombra que s’estira i es contrau com un budell buidat a terra.
I aleshores, ho sentim. No una trepitjada: un alé. Fred, viscós, carregat d’una olor de terra remoguda i pells antigues. És darrere nostre.
Sortim d’allí sense córrer. No mirem enrere. No cal. Ja sabem que no estem sols.
El rierol naixia entre dues roques, negres com les dents d’un crani enterrat. L’aigua, gèlida, corria sense soroll, com si fugira d’alguna cosa. "Eixe rierol no apareix als mapes; va on vol, quan vol", explicaven els vells, asseguts al llindar de les cases.
En creuar-lo, l’aire es va fer més dens. Les pedres del fons, planes i blavoses, semblaven formar cares difuses. "Són els encantats, els que la muntanya s’empassà fa segles i ara prenen forma d’aigua". Ningú bevia d’aquell rierol. Ningú s’hi acostava després del capvespre.
Seguírem el curs cap amunt, entre bedolls que s’inclinaven com espectres davant una processó invisible. Segons la llegenda, fa tres-cents anys, un pastor va veure una jove rentant-s'hi els peus. S’hi acostà, i aleshores la xica es tornà líquida, col·lapsant-se en un reguitzell de gotes que el xuclaren cap al fons. "L’aigua encantada no perdona", murmuraren els veïns, creuant-se de braços.
El rierol va dividir-se en dos braços: un seguia el seu camí, l’altre desapareixia sota una llosa plana, com la tapa d’una cripta. Miràrem el rellotge: les onze i quart. Havíem caminat vint minuts des de la bifurcació? Impossible.
L’aigua, ara, corria cap enrere. Òptica de la fatiga, pensàrem. Però les fulles seques que flotaven confirmaven el fenomen: el rierol remuntava el pendent, desafiant la gravetat amb un somriure líquid. "Els rierols sense nom són les venes de la muntanya. I algunes venes, com algunes memòries, porten verí".
Sentírem fred als turmells. No fred de neu, sinó de mans invisibles. "L’aigua encantada", recordàrem. Algunes coses no són llegendes, sinó advertències mal escoltades.
Entre les arrels d’un faig, hi havia una escudella de fang plena de molsa. Algú havia intentat fer-hi ofrenes. Potser lliurar pa o paraules. Potser demanar perdó.
El rierol, xiuxiuejava. No amb veus humanes, sinó amb el so d’un vidre esquerdant-se. En assolir un mas sota una pineda, el rellotge continuava marcant la mateixa hora. Les onze i quart.
Fa anys que ningú hi viu al mas del Teix, però encara s’aguanta dret, amb les parets plenes d’heures i la teulada mig ensorrada. Els més vells deien que hi havia estat un refugi de pastors, després un amagatall de fugitius, més tard una parada pels caçadors. Però feia anys que ningú s’hi quedava a dormir. «La boira hi viu», deien amb un gest sec, com si no calguera cap explicació més.
La porta era entreoberta. En empentar-la, la fusta va grinyolar, queixant-se en tornar a sentir el pes d’una mà humana.
Fora, la boira s’arrapava als vidres com una mà sense dits. A dins, feia olor de fum ranci i de molsa humida. La llar tenia brases mortes, i sobre la taula algú havia deixat una tassa buida, com si haguera marxat de pressa. Pensàrem en caçadors, en pastors de pas. Però la pols cobria la cadira com una mortalla.
Sentírem passes a l’escala. Un ritme lent, pesat, com si algú baixara a poc a poc. Però no hi havia escales. No en aquell mas. Notàrem una tensió a l’aire. Una veu, tènue, va xiuxiuejar alguna cosa a la nostra esquena. No vam entendre les paraules, però notàrem l’alé fred a la pell.
Eixírem del refugi amb el cor picant fort al pit. La boira, ara, no era només un tel de núvols baixos. Era un mur. Un mar espés i dens que s’arrossegava pels turons com una fera adormida. Albiràrem un reflex a la finestra. Una ombra. Un rostre. Però en fixar-nos bé, no hi havia ningú.
Els pobles de la vall deien que allà hi havia viscut una dona fa molts anys. Una que coneixia les herbes i les ferides, que curava bestiar i també persones. Una dona que, quan la fam i la por van envair la muntanya, va ser acusada de bruixeria i condemnada a cremar a la plaça. Però la boira va aparéixer aquella mateixa nit, cobrint el poble, apagant el foc abans de consumir-la, cobrint els somnis de qui volia oblidar. Eixírem, però a la porta ens aguaitaven uns gossos. Ens miraren sense lladrar.
Se’ls hi notava als ulls: ells ja ho sabien. Ells sempre ho saben.
A l'era hi romanen quatre gossos. No lladren, no es mouen. Només observen. Negres, grans, amb el musell llarg i els ulls grocs. No són gossos de caça, ni de pastor. Són d’una altra mena.
Els vells del poble diuen que sempre han estat allà. Que ningú els ha vist mai menjar ni beure. Que no s’apropen als humans, però tampoc fugen. Que si passes pel camí i els mires massa estona, alguna cosa dins teu s’esglaia sense saber per què.
El mas fa temps que és buit. O això diuen. Però a les nits, a vegades, algú hi veu una llum tènue rere les finestres brutes. Alguns han sentit veus, no fortes, sinó xiuxiuejants, com un murmuri que no s’entén. I sempre, sempre, els gossos allà fora, immòbils.
El darrer que va intentar apropar-s'hi massa va ser un foraster que es va veure sorprés per la nit. Va dir que havia entrat al pati, que havia volgut empényer la porta i que, abans de tocar-la, va notar un fred estrany als dits, com si haguera ficat la mà en un bassal congelat. Els gossos es van aixecar, alhora, sense fer cap soroll. No van ensenyar les dents, no van grunyir. Només el van mirar. I ell, diu, va sentir un vertigen sec, com si li xuclaren alguna cosa de dins.
Va córrer de tornada al poble. Ningú li va preguntar res. Ja ho sabien.
A partir d’aquella nit, el foraster es va tornar esquerp. Parlava poc, dormia malament. Al quart dia, va marxar.
L’endemà, quan algú va passar pel mas, va veure que ara hi havia quatre gossos.
Des d’aquell dia, ningú s’hi acosta. Ni els veïns, ni els viatgers que venen a peu. I si algun estrany pregunta pel mas, els del poble només es creuen de braços i fan un gest amb el cap.
Arribàrem a l'horabaixa. El rellotge de la torre marcava les onze i quart. El poble dormia sota la boira, una boira espessa que s’arrapava als murs, als carrers empedrats, als cossos dels qui tornaven tard a casa. No era una boira qualsevol. No venia del riu, ni de la humitat de la vall. Baixava de la muntanya, lenta, sigil·losa, com una criatura que coneixia cada cantonada i cada ombra.
Els vells s’ho miraven tot des dels portals. «Quan la boira no marxa amb el sol, és que busca algú», murmuraven. Ningú els escoltava, perquè ningú vol escoltar el que ja sap.
Aquella nit la boira es va aturar davant de ca Feliu, un acollidor hostal amb els porticons verds que feia cantonada amb el carrer de Baix. El carreró romania buit, fosc. Només s'hi albirava una llumeta a la casa d'enfront, on vivia, ens contà la mestressa, la Dolors, vídua de fa molts anys, sola com un caragol dins la closca.
A mitjanit sentírem algú cridar a casa de la Dolors. Tres cops, secs, insistents. La Dolors, però, no va obrir. Ningú obria mai quan la boira trucava. Però a l’alba, la porta de sa casa era oberta de bat a bat. A dins, ni rastre d’ella. Només una tassa de llet encara tèbia sobre la taula.
El retor va beneir la casa, els homes van regirar cada carreró, cada racó. Res.
«A la muntanya», murmuraren. «Quan la boira ve a buscar-te, només et pot portar a un lloc».
La trobàrem a la vesprada, asseguda a la vora del rierol, amb els peus dins l’aigua, la mirada quieta. Ni morta ni viva, només allà. Els dits molls, els llavis trèmuls. "Què li ha passat? Qui l’ha dut fins aquí?" preguntàrem. La Dolors només va alçar els ulls i va dir, en veu baixa:
—Ells també tornen quan ningú els recorda.
Aquella mateixa nit, la boira es va esfilagarsar, com si mai haguera existit. Però les mares van tornar a tancar les finestres més aviat, i els homes tornaren a parlar del refugi, del rierol, de les veus de l’aigua. I els vells, a la plaça, es creuaren de braços i feren un gest amb el cap, sabent que tot torna, com la roda del temps que no deixa de girar.
L'endemà, els carrers estaven deserts, com si el poble haguera estat abandonat a la força d’una mà invisible. Només alguna finestra, la llum dèbil com un ull mig cluc, ens mirava des de la foscor.
El rellotge de la torre va tocar les onze i quart, com sempre.
Passàrem pel davant del café. A dins, els homes jugaven a cartes, però ni una paraula trencava el silenci. Un d’ells va alçar el cap i ens va mirar. No amb sorpresa, ni amb curiositat. Amb un reconeixement estrany, com si haguera vist els nostres rostres fa molt, fa molts anys. La mirada no era de l’ara, però tampoc del passat.
Vam continuar, els nostres passos afonant-se suaument a la terra tova, plena de fulles mortes que no feien cap soroll. En arribar al revolt, el vam veure.
El mas es mantenia allà, amb la façana esquerdada, les finestres negres com boques buides que ens cridaven a l’interior. Els gossos seguien davant de la porta, asseguts, immòbils.
Huit.
No lladraven. No es movien. Només observaven, com si l’única cosa que quedara d’aquest món fora el seu mirar fixe, incomprensible.
Vam fer un pas. L’aire es va espessir, com si un mur invisible es tancara al nostre voltant, creant un espai dins d’un altre --un altre que no sabríem reconéixer.
Dins del mas, una porta es va obrir amb un cruixit sec, com el so d’uns ossos trencats. No es veia res a l’interior. Només una negror absoluta, densa, com l’aigua estancada d’un estany que no ha vist la llum des de fa segles.
Els gossos es van aixecar alhora, un moviment lent, gairebé mecànic. Al mateix instant, una veu va xiuxiuejar darrere nostre.
No els nostres noms d’ara. Els d’abans. Aquells noms que havíem oblidat, aquells que ja no podíem recordar, aquells que només existien en un temps que potser ja no era, ni era mai.
Vam notar unes mans fredes agafant-nos pels peus.
Quan el rellotge de la torre va tornar a sonar, el camí era buit.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".