Aleshores, com si el cel haguera estat tallat per una mà invisible, els núvols s'obren en una escletxa estreta i freda. Un raig de lluna, tan afilat com una navalla, trenca la foscor i, en colpejar les branques d’una carrasca gegantina, es dispersa en estelles pàl·lides sobre el terra. Entre arrels i pedres dansen fantasmes de llum: mans esveltes i ossudes que s’estenen cap a nosaltres amb dits ganxuts. Semblen les ungles aspres de la muntanya, cercant la calor que els humans deixem enrere com un rastre de fum. I, de cop, res. La lluna s'amaga de nou, ofesa, i les ombres inquietants es dissolen en la foscor. Però el fred roman, encastat als ossos com una mossegada. La carrasca, quieta altra vegada, s’alça com un temple pagà, respirant amb lentitud, com un animal ancestral que ho sap tot —que ho ha vist tot— i espera.
 |
| La carrasca de la tia Sofia |
És una carrasca formidable, aquesta. Una bèstia vegetal, torturada i venerable, que encara devia ser gran quan el pare de la tia Sofia —el de Quatretondeta— comprà aquests bancals el 1920. Quants silencis haurà acumulat aquell tronc, ple de nusos i de ferides lluminoses? Quants secrets s’amagaran en la seua fusta, quants crits hauran quedat engolits entre el brancatge mut? Quins xiuxiuejos de fadrins i novençans s’hauran perdut entre les seues fulles? Un quart de segle, n’és a menester.
Quatretondeta, en aquell temps, era un lloc aïllat, gairebé perdut en la immensitat de la muntanya. No tenia carretera, ni camins que permeteren el pas de carros ni tartanes; per arribar-hi calia caminar hores per sendes pedregoses o fer-ho en ruc, amb l'esforç de qui coneix la distància i el temps com a companys inseparables. Però, enmig d'aquesta quietud que semblava anacrònica, el poble experimentà un esclat d'audàcia: Matilde Pérez, la 'senyora vella', una dona de determinació irrompible, fou la primera alcaldessa del país. Va ser ella qui, amb la fermesa d'una voluntat irreductible, va impulsar la construcció de la carretera i la instal·lació de la llum elèctrica, aconseguint el que semblava un somni llunyà.
 |
| Camí dels Frares |
Però no n'és, aquesta carrasca, l'única que conserva la memòria d'aquesta terra. No fa gaire anys, un home vell ens va explicar la història de la tia Tere, que havent perdut el seu fill a la guerra, plantà un arbre a aquell camí, al camí de la font de l'Espinal. Els veïns que passaven per allà asseguraven que cada nit la veien seure per parlar-li. Diuen que de les seues llàgrimes una nit va néixer una flor blava, única, que mai més s'ha tornat a veure a la serra. Encara hui dia, en les nits de lluna plena, qui s’atura sota l’arbre afirma percebre, entre el vent, una veu suau que xiuxiueja: «no plores, mare». Què més dona si la història no fora certa? Seria, en tot cas, una invenció d'una poètica absoluta!
 |
| Els Frares |
Des d'aleshores, la font raja insulsa, sense força, cansada. El seu murmuri, que abans era una carícia fresca per aquells que passaven, ha perdut la vivor de la vida. Certament, el desig, quan es converteix en obsessió, pot desbordar fins i tot els cossos més resistents.
Serra amunt s’enlaira amb decisió la vella senda de la travessa de Confrides, el fil que unia tots dos pobles en un temps que ja sembla fabulós. Tot i que a l’horitzó s’albiren les primeres clarors, sota la penya Creus la foscor encara és compacta, d’una negror espessa i pastosa. Diuen que aquí, si pares bé l’orella, entre els esbufecs del vent, encara es pot sentir el ressò de passos llunyans. Potser són els fantasmes d’un temps en què el poble no era més que un grapat de llums titil·lants en la nit, minúscules enmig de la immensitat de la muntanya. Tanmateix, a la primera hora del matí, quan el sol només s’intueix rere un vel morat, la Serrella ens desvetlla els seus frares de pedra, esberlats i verticals, com agulles clavades al ventre del temps. No són arbres, ni torres, ni criatures conegudes. Són espectres minerals, fantasmes esculpits per l’aigua i el vent, vestigis d’un pacte secret entre la terra i l’eternitat.
Com descriure'ls? Joan Pellicer ho va fer amb mestria:
“El gran fenomen, la gran singularitat, el gran espectacle, la gran excursió a la Serrella, són les Agulles o Frares, com és costum de dir al País a les penyes aïllades, amb les més impensades i improvisades formes i més o menys afilades, que sobre el vast vessant tramuntanal de la Serrella, el que dona a la vall de Seta i sota l'esguard de l'Alt de la Serrella, en terme del poblet de Quatretondeta i en agrupacions tan atzaroses i diverses, ocupen espais de muntanya tan grans i en nombre tan alt que arriben a fer la impressió de formar un autèntic bosc de penyals, un veritable exèrcit de penyes eriçades a punt d'entrar en combat, sense haver de forçar massa la imaginació”.
“Jo no sabria" —ens contava Calero i Picó— “com explicar aquest conjunt de roques que ens ofereix una visió dantesca i extraordinària: roques grises, infinitat d'elles ordenades com un exèrcit. Però més aviat sembla una congregació de fantasmes emmordassats amb llençols de pedra. La visió s'obre també a altres formes igualment espectrals; per exemple, veure castells enrarits amb torres alades, sentinelles encantats o gegants amb caputxa. En tota l'orografia del País Valencià no existeix un paratge semblant en quantitat d'agulles o frares, com anomenen els homes del camp aquests monòlits rocosos trencats capritxosament per la natura. És un espectacle —anomenem-lo així— grandiós, corejat pels mil i un silencis que baixen dels cims de la Serrella.”
I encara afegiria Carnicer:
“Són uns enormes monòlits a manera d'agulles pètries o menhirs naturals que s'esqueixen del vessant septentrional de la Serrella i semblen disposats a baixar cap al poble en mística i alhora al·lucinant processó. Són com penitents que purgassen llurs faltes, drets, hieràtics, amb el desmesurat orgull de tesos xiprers. Adopten les més diverses i capricioses formes, alts i esvelts com cucanyes; d'altres són torres rematades per curiosos merlets o les més atrevides fletxes. Apareixen superposats en plans a diferent nivell, alineats la majoria com si fossen soldats esperant la veu de «marxeu»”.
I com no, la descripció que, fa vint-i-vuit anys, va deixar escrita Rafael Cebrián a les seues immortals Muntanyes Valencianes. Aquelles línies, tan precises com evocadores, ens inspiraren a fer —fa tants anys que ja ni els recordem— la primera visita a aquest rotund paratge:
"El senderillo se afianza y trepa por las laderas que están a nuestra izquierda, con bastante pendiente y serpentea entre los riscos, muy numerosos y esparcidos sobre la ladera. Estamos en la zona central dels Frares, el más inmediato paisaje ocupado por sus afilados perfiles, como husos, aislados, o enlazados por filos de crestas, en formaciones que confieren al panorama un mágico encanto, dominio de la roca, de los grises y rojizos, donde destaca con vigor el oscuro y tupido encinar. La sobria morfología, en la umbría de la sierra, se adorna con especies rupícolas rastreras, vegetación asida a la inestable pedriza o trepando por las paredes. Els Frares es una de nuestras reliquias, dentro del paisaje montañoso y vegetal, uno de los parajes más atractivos de los reseñados en este libro. El fascinante mundo de las verticales y la escalada como único medio de ascensión a estas agujas nos llevó, hace algo más de treinta años, a realizar una campaña de escalada por la Sección de Montaña del Centro Excursionista de Valencia".
No els hi veus moure’s? No ho faces amb els ulls humans! Els frares dansen a ritme de segles, amb una paciència que desconeix la sang i la presa. No es mouen amb l’ansietat dels minuts, sinó amb la gravetat dels mil·lennis. Els seus moviments són esllavissades de roca que només el vent registra en les seues cròniques invisibles. Les seues ombres, llargues com cadenes, s’arrissen per les carenes com serps de roca, marcant el pas d’un rellotge que no toca l’hora de ningú.
Diuen que, en les nits sense lluna, xiuxiuegen amb veus esquerdades. Parlen de glaceres oblidades, de mars que fugiren cap al subsol, de cims que un dia foren fang. Les seues paraules són erosió, silenci, pols. No volen perdó ni glòria. Només existeixen, obstinats, com una maledicció sense renou ni fi. Són la mà dura i callada que escriu, amb lletra d’erosió, l’únic poema que perdurarà quan totes les nostres hores siguen pols. Són el rellotge del món, amb minuters de roca i un tic-tac que ressona en les entranyes de la muntanya.
 |
| El Forat d'Àfrica |
I després, està el Pla de la Casa, amb les seues petjades de silenci; i el Forat d’Àfrica, que s’aguanta al buit amb arrels d’aire; i la Penya de l’Heura, que vigila el temps amb ulls de molsa. Tres punts, tres misteris. Coses que els ulls del món confonen amb pedra i pols, però que guarden, sota la pell del paisatge, la veritat sense pressa de les muntanyes. Però d’aquestes ja en parlarem, quan les ombres deixen de fingir-se mortes.
 |
| La Mallada del Llop des del Pla de la Casa |
 |
| El cim del Pla de la Casa |
 |
| La nevera del Pla de la Casa |
Una mica de precisió històrica
Els Frares, aquestes siluetes rocoses tan peculiars, tenen una història que, explicada així per sobre, pot semblar el fruit d’una llarga i meticulosa obra d’enginyeria. I, de fet, ho és —només que l’enginyer no va ser cap humà, sinó el temps, la pressió i un cert desgavell geològic—. Tot començà fa uns 40 milions d’anys, quan la zona que ara trepitgem era el fons d’un mar somort, anomenat Tetis. Aquí es van anar acumulant restes d’organismes marins que, compactats com qui no vol la cosa, es van convertir en les roques carbonàtiques que avui conformen els Frares. Una operació silenciosa, lenta i constant, que, en aquell moment, no presagiava gran cosa.
Després, fa uns 23 milions d’anys, arribà l’acció: la placa Eurasiàtica i la d’Alborán decidiren que ja era hora de xocar, en un gest de geopolítica tectònica que encara dura. La col·lisió va deformar les roques, creant plegaments a tort i a dret. En aquest caos estructural, els primers relleus començaren a emergir com illes d’un nou paisatge. La Serrella, Mariola i companyia s’alçaren majestuoses mentre els sectors més baixos, com la vall de Seta, continuaren inundats i acumulant sediments amb una paciència infinita.
Quan ja portàvem uns 10 milions d’anys en aquest entreteniment, el nord de la província d’Alacant decideix emancipar-se definitivament del mar. S’aixeca, es continentalitza i esdevé una gran conca on l’aigua, en comptes de sortir, queda atrapada formant llacs. Un escenari bucòlic, si no fos perquè el següent pas de la història serà una erosió persistent i sense contemplacions.
Arribem al Quaternari, i aquí la natura agafa el cisell i la maceta. Els rius excaven, l’aigua esmicola, el vent perfila. Els materials més tous cedeixen sense resistència, mentre que les calcàries de l’Eocé, tossudes com elles soles, aguanten, esculpint el que hui anomenem els Frares. El resultat: un paisatge estrany, fantasmagòric, que sembla fet a mà, però que, en realitat, és fruit d’una llarga i caòtica negociació entre la matèria i el temps.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".