El castell i miradors de la Granadella

La Granadella, un dia de pluja, sembla un decorat abandonat. El que havia estat, fa només uns mesos, un formiguer humà amb olor de protector solar i calamars a la romana, és ara una cala menuda, recollida, d’una bellesa humil.

No hi ha ningú. La pluja cau amb una constància discreta, decorant la roca amb una lluentor de cosa antiga. El silenci és total, només interromput pel crit llunyà d’una gavina —possiblement aturada, mirant el paisatge amb certa incomoditat.

I, tanmateix, quan demanes un café, la realitat t’agafa pel bescoll: 5 euros per dos cafés! El país pot canviar de clima, de llum i d’humor, però mai de tarifa.

Cala de la Granadella

Amunt. La senda, estreta, serpenteja per la roca com una cicatriu antiga. La pluja ha fet del camí una pista de sabó. Les pedres —que algun dia foren aspres— ara llisquen com si les hagueren polides amb cera d'església. I el salnitre, ves a saber com, hi ha deixat una pàtina relliscosa, una mena de memòria marina. Però hom continua. Perquè així som: animals de senda, tossuts com una mula vella. És impossible no pensar en l’estiu, en l’allau humana que s’hi aboca amb una candidesa heroica: l’alemany de sandàlia i calcetí, la família anglesa amb el carret de bebé, el francés que porta una cervesa a la mà com si fora un bastó d’alpinisme. I tot aquest exèrcit d'inconscients, pujant per ací com si s'haguera d'acabar el món. I amb tot, hi pugen. 

El castell de la Granadella

I no se sap com, però acaben arribant al castell: quatre pedres —velles, belles, amb aquella dignitat esquerdada de qui ha vist els segles passar— i un cartell rovellat, i una vista que t’ho perdona tot. La mar, ací dalt, sembla una bèstia calmada, enorme. La línia de la costa és abrupta, inclement, i més bella per això. Hi ha un aire de tragèdia clàssica en tot plegat: un castell que no defensa res, sobre un penya-segat que no necessita defensa.

El castell de la Granadella

Plou de veritat. Ni una teula sota la qual amagar-se. La natura, a la Granadella, no fa concessions; ni a l'estiu ni a l'hivern. Accelerem.

I veges com, en remuntar el tossal, et sorprén la visió completa, brutal, primitiva, dels penya-segats. Els núvols baixos oculten els xalets que esguiten la muntanya. Hui la pluja ho esborra tot, el ciment ha desaparegut. La natura, sota el temporal, torna a ser ella mateixa per un moment. I en eixe instant breu, hom entén que la bellesa no s’ha extingit. Només s’amaga, esperant que el món, per una vegada, tinga la decència de callar.