El Garmo Negre (bo, un intent)

A la primera llum, aquella hora grisa i insegura que no és encara matí, però ja no és nit, el fred, punxant, netíssim, fa cruixir les petjades sobre la neu, com caminar sobre un miler de vidres trencats. Guanyada la menuda font romàntica de la Llaguna, que raja com si no li importara gens que el món estiga congelat, el camí s’endinsa tot seguit en un bosquetó dens, carregat de pins i avets; una forest que sembla haver crescut expressament per impedir el pas als homes. Si els arbres foren capaços de parlar —cosa que sembla del tot possible en aquests indrets— ens dirien: on aneu, ximples?

Però, tossuts, continuem.  La neu comença a engrossir-se i a guanyar presència. I tot just comencem! El Garmo Negre s’aixeca més enllà, amb la seua serietat d’antiga institució, vestit de neu fins al mateix cim. Honestament, no sabríem dir si en aquell moment l'admirem o reneguem d’ell. I és que al Garmo Negre, nom sever, quasi mineral —garmo és “pic de mal accés” en aragonés— pugem amb aquella esperança borrosa que tenen els matins de primavera falsa. El cel és clar —d’ou fregit—, però la neu, que a la distància semblava amable, no és altra cosa que una estora de granís acumulat: ni dura, ni segura. Un parany blanc que et xucla cap avall a cada pas.

D'esquerra a dreta l'Algas, El Garmo Negre amb la seua Agulla, i el Pondiellos

Arribats a la Mallata Alta, el paisatge es despulla de tot artifici. No hi ha arbres, no hi ha veus, no hi ha records. Només hi ha una vastitud blanca i silenciosa, tan neta i tan desproveïda de matís que gairebé fa mal. La neu ho cobreix tot amb una pulcritud impertinent, gairebé hospitalària. És un lloc que sembla no haver estat tocat mai per la mà de cap ésser viu —ni animal, ni humà, ni vegetal. Un indret que no recorda res ni vol recordar res.

El fred, aquí, és una altra cosa. Ja no és la picor viva del matí —és una fredor profunda, impersonal, que es fica dins els ossos amb una mena de decència metòdica. Aquesta gèlida planura és com un full en blanc que fa respecte. Diria que fa por. I no pas una por dramàtica, no; una por higiènica, neta, d’aquella que no crida, però que es manté allà, com una veueta a l'orella que et diu: aquí no sou necessaris.

En direcció al collado de l'Argualas

Tot és tan blanc que el temps sembla congelat. El silenci és tan complet que fins i tot la mateixa respiració sembla una gosadia. La muntanya, aquí, no fa cap esforç per ser amable. No sedueix. No crida. Simplement, és. I és d’una manera definitiva. La Mallata Alta, amb neu, és com un quiròfan natural. Un espai de contemplació i recança. Un lloc on hom comprén, sense retòrica, que no som res.

El Sarrato, Diens de Batans, el Bacias o el Brazado des de la Mallata Alta

Superada la Mallata Alta, a prop del coll, ens trobem amb dos veterans —d’eixos que ja han travessat més d’un hivern i que porten els cabells llargs com si el temps no els afectara, però amb les calbes ben visibles sota la gorra. Rockers jubilats en concert de silenci, però amb els ulls vius, d’aquells que inspiren confiança. Ens miren, i ens diuen, gairebé amb complicitat: "Tornem. Massa blaneta. Massa perillosa".

De vegades —no sempre, però sí de vegades—, una retirada a temps no tan sols és una victòria: és una declaració de seny, una afirmació de l’experiència, un homenatge al bon criteri i a la dignitat personal. Als pobles això es diu tenir trellat, però a la muntanya pren una forma molt més concreta: la de girar cua quan tens els genolls enfonsats en més d’un metre de neu i el coll encara lluny.

Una capa de pols del Sahara comença a tenyir de taronja les muntanyes

I allà, a 2.700 metres, amb les cames cansades i el vent començant a xiular de costat, els donem la raó. Tornar no és perdre. Tornar és recordar que la muntanya no es venç, s’accepta. Que l’orgull és una motxilla inútil quan la neu et passa del genoll. I que fugir pot ser, en dies com aquell, la forma més neta de guanyar.

PD: una pols finíssima del Sàhara —exòtica, llunyana i, perquè no dir-ho, maleducada— ha tingut la gentilesa de visitar-nos al Pirineu. Ha caigut sobre la neu com una capa de fatiga, tenyint-la d’un to indefinible, entre el rovell i la melancolia. Tot plegat tenia l’aspecte d’un granissat de taronja deixat al sol d’agost: trist, desfet, però d’una bellesa breu i contundent.

El sol, que no sap estar-se quiet, ha fet la seua feina amb una eficàcia admirable; i la polseguera, en evitar que la neu reflectisca aquella radiació —allò que els entesos anomenen l'albedo—, com si fora una manta fosca damunt d’un gelat al sol, ha provocat que la neu, que semblava eterna, haja començat a fondre's imparable. 

No cal dramatitzar. Això no és cap tragèdia, ni cap epifania. És només la natura fent el que sap fer: recordar-nos, amb una elegància despietada, que res no dura. Ni tan sols la neu, que alguns es pensen immutable. Tot passa. I si passa amb una mica de pols africana al damunt, què hi farem.