El Pas de l'Os —Paso de l’Onso en aragonés— és una fondalada estreta, una clivella natural —realment una mena d’esgarrinxada monumental— oberta per una mà que no sabem si era divina o simplement maldestra. Com si la terra haguera rebut una ganivetada de les de debò —res de metàfores bucòliques— i d’aquesta ferida haguera nascut el riu Aguas Limpias, un topònim molt ben encertat: l’aigua és neta com un got nou, i això ja és molt dir.
Les muntanyes que l’envolten, enormes, no tenen gens d'interés per la modèstia. A una banda, s’alça l’Arriel, una muntanya que sembla feta amb escaire, com una punxa de pedra, triangular, auster, amb una mica de neu damunt, com nata posada amb criteri damunt un pastís. És una muntanya que no s’adreça als homes, sinó que exigeix ser mirada amb respecte, de lluny.
 |
La Sarra
|
 |
Riu Aguas Limpias
|
A l'altra banda, el Frondella fa cara d’estar de mal humor. Té aquell posat esquerp de les coses que no et volen a prop, i oculta —amb una ombra freda— el gran Balaitús, que com els déus antics, ignora el que passa, es manté lluny de les misèries humanes, i si s’apareix, és només perquè li ve de gust. No espera devocions ni excuses —es deixa mirar, de tant en tant, i prou.
 |
El Arriel
|
Pel mig, fins a quatre cascades baixen amb una alegria que frega la desconsideració. Són generoses, sí —massa, fins i tot. Salten roca avall amb aquella despreocupació típica de les forces naturals que, de tan antigues, han perdut qualsevol empatia. Però ja us ho dic: prepareu-vos. Us mullareu els peus, les cames, i si no aneu amb compte, el cap i les idees. L’aigua cau amb aquella confiança pròpia de qui sap que té la raó, i no pensa fer cap concessió.
 |
La Foratata des del Pas de l'Os
|
Els arbres, per ara, a la fi del cru hivern, fan de mobles: nus, quiets, amb les branques aixecades com mans de devots que preguen al cel que torne la saba, el verd, la calor. Són esquelets dempeus, esperant, amb resignació, algun senyal que indique que tot torne a funcionar. Com nosaltres, vaja.
 |
| El Frondella i el Pas de l'Os |
 |
| El Frondella i el Pas de l'Os |
I per què en diuen Pas de l’Onso? Doncs perquè, segons expliquen, hi passen els ossos quan baixen d'hivernar. Potser encara n’hi ha algun, mig adormit, fent veure que és una roca. Ningú no els veu, però tothom els sent. Com les coses que ens agrada imaginar, però que no estem segurs que existiren mai. No és fàcil ser os al segle XXI. Potser tampoc ho és ser muntanya.
 |
| El Llano Cheto, custodiat pel Frondella |
 |
| El Salto Pipos sota el Garmo Carnicero |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".