El Tallón i la Bretxa de Rotllà

Diuen els entesos —els entesos de veritat, no pas els aprenents de diumenge amb botes noves, sinó els que porten la muntanya al rostre— que el Tallón és el tresmil més senzill del Pirineu. I tant! Una passejada amb aires d’excursió familiar, gairebé una diligència alpina pensada per a senyores amb paraigua i xiquets amb caramels a la butxaca. Ja m’enteneu...

Però —i aquí cal dir-ho sense estridències, amb una certa fermesa de criteri, com qui exposa un fet inevitable— tot depén d’on tries de començar. Per França, certament, és un passeig relatiu. Ara bé, ai si optes pel vessant espanyol! Aleshores et rebrà una geografia aspra, de silenci mineral i rampes que no admeten conversa. Un camí que no puja, sinó que s’enfila. I no pas amb gràcia, sinó amb aquella lògica vertical —seca, inapel·lable— que exigeix, com a mínim, una certa disposició a la penitència.

Camí del Port de Bujaruelo

Perquè a la muntanya, tant se val el Tallón com el tossal que corona l'ermita del poble, la senzillesa és un concepte altament relatiu. Sovint l’invoquen persones que no han tingut la delicadesa d’explicar com poden arribar a ser de llargues, de lentes, les hores quan el paisatge es torna una successió monòtona de pedra i fatiga. I això, amic meu, té molt poc a veure amb la facilitat i molt —molt— amb la manera com un s’atura a mirar la muntanya.

Ermita de Sant Nicolau de Bujaruelo (segle XIII), dedicada a Nicolau de Mira

Però comencem pel principi: viatgem a Bujaruelo, una vall que sembla feta per a aquells que busquen bellesa sense necessitat de grans pretensions. I és que, a vegades, la bellesa —com tot el que val la pena— no demana més que una mirada desinteressada. Hui dia, Bujaruelo sembla tenir la mida i forma ideals per a qui només vol una fotografia de muntanya i una mica d’aire fresc. Però, ai, la història... Sovint, els llocs tenen més història de la que ens pensem. Al segle XII, l'orde de Sant Joan de Jerusalem hi va fundar un hospital per a pelegrins, mercaders, contrabandistes i tota mena de viatgers. Un segle després, hi fundaren una ermita, la de sant Nicolau. Hui, Bujaruelo només acull les velles despulles de l'ermitori, el riu... i el silenci. No sé si això és millor o pitjor, però sens dubte és més durador. I potser és aquesta permanència la que li dona una perfecció que res pot esborrar. Al capdavall, no necessita més que els seus prats verds i el murmuri tranquil del riu Ara per ser completament perfecta. I, així i tot, només els més profundament ignorants podrien dir que no és exactament així.

Pont romànic de Bujaruelo

Amb tot, encara resta un vestigi d’aquella època que sembla que tot ho va resistir, el temps, la guerra, el pas dels homes: un pont romànic. Quin pont! Però aquest pont no és només una construcció, és un senyal d’un temps en què els camins tenien més a veure amb la vida que amb el destí. Aquest pont, amb la seua arcada humil, ha vist més viatges que molts homes vius. I, si poguera parlar, diria probablement que més d’una vegada va sospirar, un sospir breu, de pedra vella, resignada, si és que els ponts poden sospirar.

Camí del Port de Bujaruelo

Ara bé, travessat el pont, el paisatge canvia la cara. Ja no és innocent. Aquí comença la veritat de la muntanya. La calma de Bujaruelo no era més que la pau que precedeix la tempesta, la cortina abans de l’obra. I l’obra, amic meu, és la pujada. I la pujada —com tot en la vida— no té res a veure amb la facilitat.

Enllà del pont hi és el Port de Bujaruelo o de Boucharo, un pas fronterer clau entre Aragó i el Bearn (França), alt i esquerp, però útil —com tants d’aquests colls pirinencs que, amb més roca que cerimonial, connecten mons diferents per sota del radar dels grans relats.

Cara nord del Tallon i la seua glacera (o el poc que queda d'ella) 

Durant segles, el port fou la drecera dels pelegrins, dels comerciants i dels ramats que no entenien de fronteres. S’hi traficava bestiar, sal i idees. Quan no hi passaven devots, hi desfilaven contrabandistes amb el nas fi per l’oportunitat. I més endavant, fugitius: de la guerra, del feixisme, de la vida. Els mateixos camins, les mateixes pedres, i cada època amb la seua misèria. 

Ara hi pugem excursionistes amb sabates de marca i motxilles massa plenes, fent fotos a cada revolt. No ho sabem, però trepitgem un paisatge on la història ha anat passant com el riu: sense cridar, però sense parar.

El refugi de Serradets

Però passat el port, s’albira una escena que tomba qualsevol èpica: un pàrquing de cotxes. Sí, senyor. Un mar de xapes brillants, ben alineades. Els francesos, amb la seua eficàcia geomètrica, hi arriben còmodament per carretera. Pugen fins allà com qui va a comprar pa. Per a ells, el proper refugi de Serradets és poc més que una passejada digestiva. Un tomb de diumenge, amb vistes i formatge a la motxilla. Tot el que, per tu, ha estat ascensió —pedra rere pedra—, per ells ha estat una mica d’aire fresc abans de dinar. I aquí tens el contrast, la ferida: tu vens de la muntanya, i ells arriben amb el maleter ple de pastissets i impermeables nous. És difícil no sentir-se una mica antic. O estafat.

Per arribar al refugi, cal travessar una torrentera que, si ha plogut, es converteix en una molèstia seriosa. Ja se sap: l’aigua, quan vol, no té manies.

Però bé, centrem-nos, que ja comencem a divagar. Que cadascú carregue amb les seues circumstàncies, com qui carrega la motxilla abans d'eixir del refugi de Serradets: uns la porten plena d’excuses, altres d’ambicions, i els més discrets, de silencis ben apilats. A la fi, tothom puja —o baixa— amb alguna cosa a l’esquena.

La Bretxa

Som al capdamunt del circ de Gavarnia o Gavarniè, una d’aquelles formacions naturals que semblen fetes expressament per fer callar qualsevol escèptic. Davant nostre, la cascada de Gavarnia —una de les més altes d’Europa— cau com si el cel s’haguera trencat i no hi haguera cap lampista disponible —cosa ben certa, cal dir—. Allò és l’aigua feta espectacle. 

El circ i la cascada de Gavarnia

I al bell mig del panorama, la Bretxa de Rotllà: una escletxa colossal, d’unes poques desenes de metres d’amplada, oberta al capdamunt del mur calcari com si algú haguera fet un tall amb una espasa de gegant.

La Bretxa

I parlant d'espases: diu la llegenda —i ja sabem com són les llegendes: tenen més voluntat poètica que rigor— que aquí Rotllà, el nebot de Carlemany, perseguit pels sarraïns, va veure’s atrapat pels enemics i, abans de caure a mans contràries, va decidir trencar la muntanya amb la seua espasa, la famosa Durandal, per poder veure un últim cop la seua terra, França. Amb un sol cop —i això sempre m’ha fet una certa gràcia— va obrir la bretxa que hi contemplem. Deu ser l’únic cas de geologia sentimental que ha passat a la cartografia oficial.

El Vignemale des de la Bretxa

Naturalment, això és pura faula, però té aquella mena de grandesa inútil que tant agrada a la muntanya. I en tot cas, davant la bretxa, un no pot evitar pensar que, més enllà de la geografia, hi ha una mena de melancolia que ho explica tot millor. Potser Rotllà no va obrir res amb l’espasa. Però algú, en algun moment, va mirar aquest tall i va voler fer una història. I que aquella perdure, certament, és molt més difícil que tallar una roca.

Vista cap a França

Continuem. Amunt, enllà de la Bretxa, s’obre un espectacle immens, mineral i aclaparador, com si el món haguera estat dissecat i deixat obert damunt una taula de pedra. Enllà s’estén un amfiteatre colossal de cims, crestes i canyons, amb una severitat que no busca agradar, però que fascina igualment.

El Casc de Marboré

El primer que crida l’atenció és el Casc de Marboré, una massa gegantina de roca que s’aixeca a mà esquerra com un vaixell encallat enmig d’un mar de pedres. I sí, efectivament: si hom s’hi fixa bé, té forma de proa, d’aquestes que parteixen l’aire amb arrogància. No cal gaire imaginació per veure-hi un transatlàntic fòssil, ancorat des de fa mil·lennis, esperant no se sap què.

Vista cap al sud

Més endavant, es retalla contra el cel el Dit —una mena de falange solitària que assenyala el camí sense paraules: és per aquí—. I entre aquell i la paret, és clar, algú, amb poc a fer, va decidir anomenar un buit entre pedres 'la Falsa Bretxa'.

Assolint el Tallón

I gairebé sense adonar-te’n —perquè la bellesa aquí no crida, només insisteix—, arribes al cim del Tallón. El Taillón, en francés, com si fins i tot el nom et volguera fer creure que això ha estat fàcil. I potser sí: el cim s’alça a 3.144 metres, però s’hi arriba amb una naturalitat que desconcerta. No hi ha coronació ni fanfàrria. Només tu, la roca i el vent, que et mira de reüll i et diu que encara no has entés res. Perquè a la muntanya, com a la vida, els cims no es conquereixen: s’hi passa, amb més o menys gràcia, i després s’abaixa el cap i es torna a caminar. És tot.

Vistes des del Tallón. Al fons, els Gabietos

La veritat és que, des del Tallón, el món sembla ordenat. Hi ha silenci, horitzó, i aquella sensació breu que potser sí, potser ha valgut la pena. Però dura poc. A la muntanya, l’èpica s’evapora amb el primer glop d’aigua gelada, i el que et queda és la realitat: pedres, vent i ganes de baixar a sopar.

Perquè en el fons, tot això —la caminada, la contemplació, suar en silenci— no ho fem pas per assolir res, sinó per poder explicar-ho després amb certa dignitat. Com qui torna del mercat amb una ceba i diu que l'ha negociat amb un tibetà. I ja ens va bé així!

El Dit